dissabte, 27 de novembre del 2010

Advent, camí d’esperança

El diumenge dia 28 de novembre s’inicia l’Advent, un temps, marcat per l’esperança.
L’Església enguany comença l’Any Litúrgic amb el Cicle A. Recordem que el Nou Poble de Déu des del Concili Vaticà II va estructurar les lectures de la Missa en tres Cicles: A, B i C, amb la finalitat que al llarg de tres anys anéssim aprofundint en els diferents missatges de la Bíblia.
Durant aquest any ens endinsarem en l’Evangeli de Sant Mateu, el més extens, elaborat per tota una comunitat al llarg d’uns 50 anys. Va ser escrit sobre l’any 80-85 i ens presenta Jesús com a Mestre. També llegirem la Carta als Romans, la Primera Carta als Corintis, als Colossencs i als Filipencs.
Advent! Són aquestes quatre setmanes que ens preparem per celebrar el Nadal. Què ens cal fer?
- Obrir de bat a bat el nostre cor per acollir el Senyor que ve.
- Vetllar. “Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cor...”.
- Intensificar les estones de pregària. Aprofundir en la lectura de la Bíblia. Participar sovint de l’Eucaristia.
- Assistir si es pot al Recés i a les Vespres programades.
- Compartir no sols béns materials, sinó la nostra vida.
- Aturar-nos i revisar les nostres actituds negatives: rutina, desànim, pessimisme, rancúnies, ressentiments, poca amabilitat...
Nosaltres els cristians hem de saber contemplar amb serenor el crit de tres personatges marcats per l’esperança.
1r. Isaïes. Profeta de l’Antic Testament que visqué a Jerusalem l’any 760 aC. Fou un home de pregària, humil. Se’l coneix com el Profeta Messiànic, ja que ens parla de l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), “de la dona que tindrà un fill, del poble que caminava en la fosca que ha vist una gran llum”; ens diu que el seu nom és: “Conseller prodigiós, Déu heroi, Príncep de la Pau”. També ens descriu les característiques del Nou Regne.
2n. Joan Baptista. El Precursor que preparà el camí de Jesús, fill d’Elisabet i Zacaries, cosí de Jesús. És el més gran dels homes nascut de dona, home de pregària, humil, auster. Fou qui batejà Jesús en el riu Jordà. És l’últim profeta.
3r. Maria. La dona del “sí”, del facis a la voluntat de Déu. El personatge central de l’Advent. Maria plena de gràcia i escollida per ser la mare del Salvador. Model de pregària i oberta a l’acció de l’Esperit. Discreta, prudent, senzilla. És la primera i més perfecta deixeble de Crist, ens diu Pau VI.
Aturem-nos a reflexionar. Cal que aquest Advent sigui millor per anar construint un món on regni l’amor, la pau, la justícia i la caritat.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Càritas s’oferirà als locals de la parròquia

A partir del proper dimecres, dia 24 de novembre el servei de CÀRITAS PARROQUIAL es farà als locals de la Parròquia. Serà cada dimecres, de 10 a 12 del matí, quan atendrem a tothom qui ho necessiti. Ja sabeu que fins ara el servei es feia des dels locals de Càritas Interparroquial de Reus, però que a proposta del rector es va acordar a la darrera Assemblea Parroquial fer aquest trasllat el més aviat possible per apropar aquest treball a la realitat de la vida parroquial.
Un cop s’han preparat els locals i s’ha dotat de material, aquest servei pren cos i ara us demanem que divulgueu i sentiu ben vostre aquest servei parroquial. No hi ha cosa més sagrada entre cristians que la caritat feta en nom de Crist.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Missa d’inici del Curs

Després del descans estiuenc, calia tornar a posar fil a l’ agulla i fer-nos a la mar. La tasca d’anunciar el missatge del Regne als infants i als joves és molt engrescadora i no podia esperar més. Per això, el diumenge dia 10 d’octubre a les 12 del migdia, amb tota solemnitat i amb l’església ben plena, vam celebrar la Missa d’inici de curs.
L’Eucaristia dominical ja és prou important i significativa per sí sola, és la festa de la trobada setmanal amb Déu. Però si la revestim de la presència dels infants de 1ª Comunió i dels seus familiars i l´omplim del compromís dels grans, l’amor de Déu s’hi fa doblement present.
Sota el lema “Déu t’estima, anuncia l’Evangeli i testimonia’l”, la celebració va anar acompanyada de diversos actes carregats plenament de significat:
En primer lloc, el nostre rector (en nom del Sr. Arquebisbe) va procedir a “l’enviament dels catequistes”, fet que tradicionalment es fa a la catedral metropolitana de Tarragona però que enguany, per motiu d’obres, s’ ha fet des de cada parròquia. I així es va fer, davant l’altar, cada catequista amb una candela a la mà -signe de la llum del Crist ressuscitat- va ser “enviat”a catequitzar els infants i els joves, rebent un exemplar del catecisme (elaborat pel mateix rector) que conté les veritats de Fe que hem de transmetre, no només a la catequesi de la parròquia, sinó també a la catequesi de la vida de cada dia, en la família, a la feina… doncs cristià “s’és en tot lloc i en tot moment”.
Justament, l’ Evangeli del dia ens posava alerta sobre la necessitat de ser agraïts a Déu -que ens ha cridat a aquesta tasca- i a la parròquia que ens acull, alhora que ens envia a testimoniar allò que professem.
El segon acte, llargament esperat i ple també d’emotivitat, va ser l’entronització de la imatge de la Mare de Déu, restaurada per l’artista Ramon Ferran. Mentre entonàvem repetidament la salutació “Verge, Mare nostra, Reina de la Pau”, els presents va passar a venerar la nova imatge, alhora que dipositaven una flor als seus peus, símbol de la devoció i de l’amor a Maria que, en endavant, serà venerada com a “Mare i Reina de la nostra parròquia”.
Finalment, abans d’acabar la celebració, Mn. Rafael Serra va lliurar els nomenaments del bisbe diocesà a 7 persones de la parròquia, autoritzant-los par a la missió de “Servidors de l’ Eucaristia” en qualsevol església de la diòcesi. Igualment, se’ns va informar que l’arquebisbe Jaume ha acceptat la candidatura al diaconat permanent del feligrès de la nostra parròquia Miquel Marimon.
De tot plegat ens hem de felicitar i sentir agraïts a l’Amor de Déu que les ha fet possibles.

divendres, 19 de novembre del 2010

Una alegria immensa: concelebrar amb el papa Benet

El diumenge, dia set de novembre, vaig tenir una immensa alegria, de poder concelebrar la Missa presidida pel Papa Benet. La litúrgia de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona en va ser el motiu. M’unia a més del miler de sacerdots, que juntament amb els bisbes, concelebràrem l’Eucaristia, presidida pel successor de l’apòstol Pere. I quan l’ingent assemblea cantava a una sola veu el “Crec en un Déu” una joia molt gran de cor es feia present. Vaig pensar dins meu; sóc un prevere qualsevol –sense cap mèrit– de l’Església Catòlica, de l’Església Universal, que conserva i anuncia la Memòria de la Resurrecció de Crist. I viu de la seva Presència, de la Presència gloriosa del Senyor, el qual estimem sense haver vist (Jn 20, 29).
I el Papa, ancià, ple de la saviesa, amb tots els sofriments de l’Església dins, ungia l’altar amb el Sant Crisma. Feia una immensa devoció veure’l quan ungia la mesa de l’altar. Feia l’ofici dels apòstols: consagrar l’altar i el temple. Era Pere. I on hi ha Pere hi ha l’Església (Ubi Petrus, ibi ecclesia). És la roca sobre la qual el Senyor edifica l’Església a través dels segles. És la fe dels apòstols. La meva fe. La nostra fe.
Oh altar que uneix el cel i la terra! L’altar de la Santa Eucaristia, i del sant Memorial de la Mort del Senyor, perfumat dels dons de l’Esperit, envoltat de la Glòria de Déu, esdevingut signe de la Taula del Regne, on tota la humanitat hi està convidada.
I jo, amb tota la capacitat d’adoració del meu cor pronunciava, juntament amb el Papa, les paraules de la Consagració, que donen sentit al tot de la fe cristiana: Això és el meu Cos entregat per vosaltres. I, després, em perdia amb els meus germans sacerdots, donant la Sagrada Comunió a la immensa multitud de fidels, que dins i fora del temple, combregaven amb el Cos de Nostre Senyor. Cridats a formar un sol en un sol Esperit. I mirant amb amor el Papa resava en el meu interior les paraules que he dit mils de vegades: Recordeu-vos de la vostra Església estesa per tot el món, juntament amb el vostre servent, el Papa Benet (...) feu-la perfecta en la caritat. Cosa que vol dir: porteu l’Església fins a Vós, oh Pare, per l’amor. Car és l’amor, només l’amor, el que construeix l’Església, l’acaba de fer en aquest món i la porta cap a Déu. Un amor que brolla incessant de la mateixa Trinitat. I la Basílica de la Sagrada Família ha estat dedicada per a la Glòria de Déu i com a testimoni de la fe dels cristians. Creieu-me aquell diumenge resplendia de llum i de glòria. Vaig pregar intensament per vosaltres, els meus fidels.

Rafael Serra. Rector.

dijous, 18 de novembre del 2010

La dedicació de la Sagrada Família

No va ser fins el divendres anterior que em van confirmar que tenia una invitació per a assistir a la dedicació de l’Església de la Sagrada Família. Els meu primer pensament va ser pel meu avi Lluís Bonet i Garí. Ell va ser la primera persona que em va parlar d’Antoni Gaudí, l’admirava i el venerava i això ho transmetia a tots els que l’envoltaven. Juntament amb d’altres arquitectes els va tocar continuar les obres de la Sagrada Família en èpoques molt difícils i amb moltes dificultats. Crec que sinó hagués estat per la seva tenacitat avui aquesta església no existiria.

Diumenge, dia 7 de novembre, sobre 2/4 de 7 del matí vam sortir de Reus. A la bossa de mà, entre altres coses, hi portava 3 objectes que volien significar 3 intencions. Un anell en record dels meus avis Lluís i Mercè, una estampa de la Mare de Déu en record de la meva comunitat de Crist Rei i una bosseta d’herbes aromàtiques del Montsant en record dels malalts i ancians de la Parròquia i que visitem els membres de la Pastoral de la Salut.

Abans de les 9 del matí ja era dins de l’església. Una església enorme, immensa, però a la vegada acollidora i molt lluminosa, pràcticament no hi havia llum artificial, no hi havia focus per a les càmeres de televisió. La celebració va ser molt solemne, però a la vegada molt familiar. La litúrgia, bellíssima. Un dels moments que em va fer una il·lusió especial va ser el de l’aspersió de l’aigua perquè el prevere que em va aspergir era el meu oncle Lluís i el detall que més em va emocionar va ser que el calze que va utilitzar el Sant Pare per a la consagració era el que havia dibuixat el meu avi pel meu oncle en motiu de la seva ordenació. Disculpeu-me si trobeu que peco de vanitat al explicar aquests detalls tant íntims, però crec que els qui llegireu aquestes ratlles sabreu entendre el meu goig que, al cap i a la fi, és el que vull compartir amb tots vosaltres.

Dilluns al matí quan anava a treballar despuntava el dia, el paisatge s’anava omplint de llum i amb va venir el record del dia anterior: la llum que hi ha a l’interior de l’església de la Sagrada Família és la mateixa que la del nostre estimat Baix Camp. La divina Providència, a través del geni de Gaudí, ha volgut que la lluminositat de la seva terra i que també és la nostra estigui al centre de Barcelona, a dins de la basílica de la Sagrada Família.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Xerrada Interessant


Aquest dijous, a partir de 2/4 de 9 del vespre, hi haurà una molt interessant conferència a la sala d'actes de la parròquia, una xerrada que forma part del cicle de Diàleg Fe-Cultura. En aquest cas serà el Dr. Santiago Blanco, cirurgià i professor de la Facultat de Medicina de Reus que disertarà sobre "Valors, Ètica i Medicina", que exposarà aquesta difícil relació, a vegades, entre el metge i els milers de pacients que veu o tracta i que li reclamen una atenció personalitzada, humana... 

dilluns, 15 de novembre del 2010

Xerrada del pare Josep M. Recasens sobre la pregària.

Mn. Rafael Serra, presentant la xerrada

El passat dia 28 d'octubre, va tenir lloc a la nostra Parròquia una xerrada del pare Josep Maria Recasens, monjo de Poblet, amb el títol “Pregar, per què?

Va ser molt interessant i molt profunda en tot moment i seria gairebé impossible intentar recollir en un sol article tot el que va dir, tot i que intentaré fer-ne un petit resum.

Va compartir amb nosaltres la seva experiència diària explicant-nos, per exemple, que els monjos fan unes cinc hores de pregària, tres en comunitat i dues personals.

Després, d’una manera senzilla i entenedora ens va anar explicant que la pregària té diversos nivells. Primer, preguem amb la paraula, per exemple quan diem un Parenostre, però, poc a poc, hem de mirar d’anar “pujant” més... i, per aconseguir-ho, hem de posar la nostra confiança en l’Esperit Sant. El pare Recasens ens va dir que ell sempre comença a pregar dient tres vegades: “Pare, en nom de Jesús, el teu Fill estimat, dóna’m l’Esperit Sant”

Podem imaginar que si la nostra pregària fos aigua dins un recipient, l’Esperit Sant seria el foc que la fa bullir i, convertida en vapor, la fa pujar ben amunt.

La pregària vol trobar l’encontre real entre Déu i la persona... Nosaltres hem de ser conscients de la nostra petitesa i que Ell és gran i tot poderós, per tant, ens hem de deixar portar per Ell.

Quan jo prego, m’oblido de mi mateix, que Déu ja es farà càrrec dels meus problemes. Nosaltres el que hem de fer és deixar-nos portar, com un nen petit en braços de la mare que tant l’estima. La pregària ens va donant ales, ens fa alçar, ens eleva a les coses de Déu tot i que a través de les coses de la terra: Ens ha d’ajudar a estimar als del nostre entorn. La pregària és estimar i deixar-se estimar.

També hem de llegir la Paraula de Déu i meditar-la, pensar-la, aturar-nos en el significat de les paraules i, poc a poc, deixar-nos portar.. ha de ser un encontre tranquil, reposat, meditat.

Tot això és un procés que demana perseverança, confiança... al principi ens costarà, ens distraurem, tindrem dubtes... però hem de saber que Déu ens estima sempre, Ell ens ha creat... posem-ho tot “dins” la nostra pregària i deixem-nos estimar per Ell.


Josep Maria Recasens, monjo de Poblet

dimarts, 2 de novembre del 2010

Exprimint la paraula “canvi”

L’esdevenidor de les coses, dels successos i de les notícies dels darrers mesos han evidenciat fins a quin punt la nostra vida està banyada de forma permanent per la paraula “canvi”.
L’ésser humà es veu empés quasi permanentment a fer-hi referència. Els polítics anhelen un canvi (que porti al govern al qui estaven a la oposició i que retornin a la oposició els qui estaven en el govern); econòmicament s’estan duent a terme profunds canvis en la organització laboral; calen canvis d’hàbits energètics per no avocar el planeta a un futur obscur; cal un canvi de paradigma; demanem a crits canvis de tot tipus, a casa, a l’escola, a l’Església, a la vida... fins i tot s’albiren canvis d’organització social...
Pels cristians i cristianes, però, la paraula canvi té un significat molt més profund, i els canvis que se’ns demanen -potser millor, que se’ns proposen- abasten unes altres esferes i no les que he enunciat al començament.
Per significar el canvi, la teologia empra la paraula metanoia, (en grec metanoia) una paraula que s’associa al penediment, però no en un sentit  que denoti culpa o remordiment, sinó en un sentit que ens porti a la transformació o conversió, entesa aquesta com un moviment interior que sorgeix des del fons del cor de l’ésser quan copsem que cal superar les insatisfaccions personals o de comunitat. En temps dels primers cristians, es deia que aquell que trobava a Crist havia experimentat una profunda metanoia.
Adoneu-vos que les primeres paraules que va pronunciar Jesús un cop iniciat el seu ministeri a Galilea és “convertiu-vos i creieu en la bona nova” (Mc 1, 15c) o “convertiu-vos perquè el regne del cel és a prop (Mt 4, 17) i que també Pere demana aquesta conversió als seguidors del Crist abans de batejar-se (Ac 2, 38).
Què demana Jesús? Emprendre un canvi radical de mentalitat i de cor, una autèntica metanoia que ens retorni al Pare que està desitjant abraçar-nos, com llegíem fa dos diumenges en l’episodi del fill pròdig. I és precisament la bondat de Déu al que ens ha d’impulsar a la conversió.
Perquè estem en moments difícils cal la conversió. I quina és la conversió que se’ns demana avui a cadascú de nosaltres? No som molt grans ja per canviar?
No hem de confondre els termes. El canvi que hem de fer és de profunditat, és un canvi que ens farà veure les coses d’una altra manera a com les veiem ara i, en conseqüència, un canvi que ens ha de fer actuar de forma diferent a com actuem ara. Potser el canvi ens omplirà d’optimisme, ens farà veure el futur de les nostres comunitats, de l’Església de casa nostra d’una forma menys complicada. Davant les adversitats -i no podem pas negar que, al menys al nostre país, l’Església està passant un moment difícil- el mateix Jesús ens demana un canvi de mentalitat.
Una darrera cosa, aquesta metanoia de la que parlem és radical, no és un canvi circumstancial, a mitges o només per a una estona; és una exigència per a la lliure adhesió i cooperació a instaurar el Regne de Déu.
I per fer-ho hem de recórrer constantment als sagraments, fonts de gràcia, especialment al de l’Eucaristia, que ens dóna el vigor necessari per a la personal conversió de cadascú de nosaltres.