dimecres, 30 de març del 2011

Enric d’Ossó (1840-1896)

Va néixer a Vinebre el 16 d’octubre de 1840. La seva mare somiava veure'l sacerdot del Senyor i el seu pare encaminar-lo cap al comerç. Durant el còlera de 1854 va morir la seva mare. Va ser llavors quan abandonà el treball d'aprenent a Reus i es retira a Montserrat. Torna a casa amb la promesa de poder emprendre el camí elegit i inicia els estudis al Seminari de Tortosa, com a alumne extern i hoste d'un beneficiat de la Catedral. Ordenat sacerdot el 21 de setembre de 1867, celebra la primera missa a Montserrat el diumenge 6 d'octubre.
Els seus primers anys de ministeri els dedica al Seminari com a professor de Física i Matemàtiques, compaginant-ho amb la catequesi als nens. Aquest va ser el seu millor apostolat des de 1868 quan en esclatar la revolució es trasllada a Vinebre on du una vida de pietat i recolliment.
El 1871 organitza una escola metòdica de catecisme i escriu una “Guia pràctica” per als catequistes. Es pot dir que així inicia l’activitat com a escriptor. Des de nen, va tenir gran devoció per Santa Teresa d'Àvila, la vida i doctrina de la qual va inspirar la seva vida i el seu apostolat.
Per acréixer i fortificar el sentit de pietat, va crear associacions de fidels, especialment joves, per a qui la revolució i les corrents hostils a la fe catòlica podien ser una amenaça.
Després del pas per una “Congregació mariana” de joves pagesos funda el 1873 l'associació de “Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús”. El 1876 inaugurava el “Rebañito del Nen Jesús”. Per a facilitat la pràctica de l'oració publica “El quart d'hora d'oració”, llibre del qual s'han editat més de 50 edicions.
Convençut de la importància de la premsa, va publicar (1871) el setmanari “L'amic del poble”; que suprimí l'autoritat civil però que va substituir per la revista “Santa Teresa de Jesús” per difondre la doctrina catòlica. Per a la formació de la gent humil va publicar el 1884 un “Catecisme sobre la maçoneria” i el 1891 va copsar l'essencial de la Rerum Novarum en “Catecisme dels obrers i dels rics”.
La seva gran obra va ser la Congregació de les Germanes de la “Companyia de Santa Teresa de Jesús”. Va voler que les seves filles, plenes de l'esperit de Santa Teresa d'Àvila, es comprometessin a “estendre el regne de Crist per tot el món portant a Crist en la intel·ligència dels nens i joves per mitjà de la instrucció i en el seu cor per mitjà de l'educació” Va morir el 27 de gener de 1896 a Gilet (València) al convent dels PP Franciscans, on s'havia retirat durant algun temps per orar en soledat.

diumenge, 27 de març del 2011

La calumnia

Hi ha una ària a l’òpera “El barber de Sevilla” que m’agrada molt, es titula “la calumnia”, el personatge que la canta, Don Basilio, explica què és una calumnia. Amb la magistral música de Rossini explica que la calumnia és com un ventijol que insensiblement, subtilment i suaument comença a murmurar. A través de l’oïda s’instal·la hàbilment al cervell de la gent. Quan es va difonent va agafant força fins a límits tals que el calumniat acaba envilit i esclafat sota la opinió pública, fins a tal punt que pot considerar la mort com un alliberament.

(Clicant al damunt de la fletxeta podeu escoltar l'ària "La calunnia"
d'El barber de Sevilla)


Us preguntareu per què parlo d’òpera a la Veu de la Parròquia, doncs és molt senzill. Aquest mes em tocava parlar sobre com al Gaudí Centre presenten la figura d’Antoni Gaudí com a home de fe. I el problema ha estat que no he tingut prou temps per tornar a visitar aquest equipament. El meu dilema era, puc escriure i signar un article parlant d’un tema del qual no n’estic del tot segura? I si digués alguna cosa que no fos del tot certa?

Aquestes preguntes em van portar a una reflexió: moltes vegades expliquem coses sense tenir la certesa que són veritat. Quantes vegades hem parlat de terceres persones basant-nos en allò que ens havia explicat algú, però sense saber si era veritat o no. Quantes vegades hem sentit l’expressió: “jo no ho se, però si els altres ho diuen, per alguna cosa serà” Ens hem aturat mai a pensar el mal que podem arribar a fer? Una suposició feta córrer de boca en boca pot arribar a adquirir una dimensió tal que pot no tenir aturador. De casos així en tenim cada dia. Un cas extrem, sinó recordo malament, va ser el d’algú a qui es va acusar d’haver abusat i matat a un menor, al final va resultar que era innocent, però el mal estava fet i va haver de marxar del lloc on vivia.

La carta de Sant Jaume ho explica molt bé: “Els homes domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no es domina, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. Germans meus, no convé pas que sigui així” (Jm 3, 7-9).

divendres, 25 de març del 2011

Entrevista a... Teresa Tuset


“Crec que tots els serveis porten a Déu”

Una persona que ha col·laborat molts anys a la Parròquia: fou catequista i servidora de l’Eucaristia. Actualment és servidora de l’Eucaristia segons nomenament del senyor arquebisbe. Últimament ha entrat a formar part de la comissió d’economia.

P. Des de quan pertanys a la Parròquia?
R. Des que la nostra família es va traslladar a viure a Reus fa 36 anys. Recordo que vivíem en un pis de la plaça de la Llibertat, i per proximitat vam integrar-nos a la parròquia de Crist Rei. El rector era mossèn Ferran, i en hi vam sentir molt acollits. Des d’aleshores, malgrat haver canviar de domicili, seguim celebrant la fe a Crist Rei i l’hem considerat des de sempre la nostra parròquia.

P. Com va ser que et varen nomenar servidora de l’Eucaristia?

R. Era en temps de Mn. Eduard, aleshores anava més gent a missa i a combregar i es va considerar, per no allargar les celebracions, que hi hagués uns fidels que ajudessin a donar la Comunió, i el mossèn em va proposar ser un d’ells. Recordo que vaig tenir molts dubtes... tenir a les meves mans el Cos de Crist és una cosa molt gran i no me’n sentia digna, però el mossèn em va convèncer i des de llavors que sóc servidora de l’Eucaristia.

P. En quins serveis has col·laborat a la Parròquia?
R. Vaig ser durant bastants anys catequista. Em vaig iniciar amb Mn. Ferran, després vaig seguir amb Mn. Josep i a continuació amb Mn. Eduard, fins que els horaris no van ser compatibles amb les tasques professionals i vaig haver de deixar-ho, però d’aquella època en guardo molt bon record i em va enriquir molt. També he fet de lectora de la Paraula de Déu, i encara ho faig quan convé. Vaig ser secretària del Consell de Pastoral amb Mn. Eduard. Durant uns anys vaig formar part d’un grup de neteja que teníem cura de les dependències de catequesi. Actualment sóc de la comissió d’economia de la Parròquia. Crec que tots els serveis porten a Déu, i entre tots ho hem de fer tot amb bona voluntat i sense afany de protagonisme, ja que tots som necessaris, però ningú imprescindible.

P. La Parròquia t’ha ajudat a créixer en la fe? De quina manera?
R. I tant que m’ha ajudat. Jo crec que sols no ens podem salvar, en canvi caminant junts, buscant la veritat entre tots, creixem en la fe, sentint les vivències de fe dels altres, veient com s’accepta la voluntat de Déu en moments difícils, donant testimoni, sofrint amb els que sofreixen, alegrant-nos amb les alegries dels altres, perdonant-nos mútuament, anem fent camí cap al Pare i per descomptat creixem en la fe.

P. Com veus ara la nostra Parròquia?
R. La veig il·lusionada i renovada, amb ganes de tirar endavant malgrat els temps difícils que estem vivint. No tan bé com voldríem perquè hi ha moltes mancances i imperfeccions ja que la parròquia la formem persones, i les persones, ja se sap, som imperfectes. Però si som capaços de veure que cada un de nosaltres som febles i que fem coses que sense adonar-nos-en poden molestar els altres, també serem capaços de perdonar les ofenses que ens fan, pensant que potser ho han fet sense mala intenció i que no hi ha ningú perfecte. D’aquesta manera serem més feliços, ens respectarem més i potser aconseguirem que algú quan ens miri pensi “Mireu com s’estimen, són capaços de perdonar-se” i així farem veritablement Parròquia.

dimarts, 22 de març del 2011

L’altre, sigui qui sigui, és amic del meu amic, que és el Crist.


Déu és Amor, i com amor es desborda i surt de sí i per Crist ens és donat. Agapé és una paraula grega del Nou testament que vol dir amor de caritat. Es amor de gratuïtat, cerca el bé de l’altre, no el propi, té sempre la iniciativa en l’amor, no para mai la mà a canvi, és convicció, i no únicament sentiment i és infatigable.

Estimar segons Déu vol dir que la vida de l’altre m’importa tant com la meva pròpia. I té sempre dues dimensions. Dues dimensions inseparables. És èxtasi cap a Déu, sortida de si i del jo. I el porta a estimar a Déu amb tot el seu cor i la seva ànima. I aquest estimar Déu no és cap manament (no hi ha res més contrari a l'amor que la raó d'obligació). El cristià pot i ha d’estimar a Déu, perquè sap que abans Deu l’ha estimat amb tot el cor i amb tota l'ànima, i aquest amor a Déu esdevé sempre “abaixament” per estimar al pròxim.

I comentant 1 Jo 4, 20 “Si algú afirmava: Jo estimo Déu, però no estima el seu germà, seria un mentider, per què el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu que no veu” ve a dir: des de l’Encarnació, quelcom de la invisibilitat de Déu s’ha fet visible al voltant nostre i el Crist sempre serà present en el rostre del qui sofreix, del pobre, del malalt, del vexat i del humiliat. El cristià mira sempre l'altre amb la mirada de Crist. L'altre, no és un estrany, ni un enemic, és sempre amic del meu amic que és el Crist. L'altre, sigui qui sigui, és un germà estimat. L'Església s'ha de manifestar en aquest món –ferit per tanta divisió i sofriment– com l'Església de la caritat.

Sense amor no hi ha vida. Aquest amor ha de ser abans que tota raó econòmica, política, ideològica, tècnica. Ha de ser el centre de tot. Els camins que no neixen de l'amor, ni estan guiats per l'amor, tots són barrats. No condueixen enlloc. La celebració del Nadal ens porta a comprendre —aquests són els camins de l'Advent— que allò més alt «la glòria a Déu a dalt del cel» esdevé «allò més baix» per la manifestació de la pobresa del naixement del Messies. Segons Lluc el naixement del Senyor se situa en la més pura marginalitat del seu temps. El Messies és aquell que «no troba lloc» i aquell que és reconegut pels més marginats de la societat del seu temps, com és ara els pastors. L’amor es justifica a sí mateix: estimo perquè estimo. No hi ha cap altra raó. Pel goig d’estimar. La Caritat és el nom de Déu; i nosaltres en la mesura que estimem en el seu nom i en la seva força formem part del Nom de Déu. Del goig de Déu.

diumenge, 20 de març del 2011

Necessitem sucre!


Càritas Parroquial ens informa que s'han esgotat les existències de sucre.

Si us va bé, en podeu portar als locals de la parròquia, en paquets de quilo perquè així es facilita el seu repartiment.

Moltíssimes gràcies a tots!!

dijous, 17 de març del 2011

Aprendre: Què i com aprenem

Tot s'aprèn. “A-prendre”, vol dir “agafar de fora” alguna cosa, i fer-la meva.
Aprenem de petits una llengua (la de la comunitat on hem nascut), per tant, aprenem a parlar.
També, aprenem a caminar, a menjar, a saltar, a escriure, i possiblement  aprendrem a nedar, a anar en bicicleta, a conduir un cotxe o un avió, a tocar el violí o el fagot, o potser parlarem l'anglès o l'alemany si ens apunten a alguna acadèmia o tenim l'oportunitat d'anar a colònies a l'estranger... tot es pot aprendre..., també podem aprendre a cuinar, escombrar... sobretot podem aprendre habilitats i coneixements.
Però ara parlaré d'altres aprenentatges: I em pregunto, com s'aprenen?
Com puc aprendre a resar, o a estimar,  a treballar,  a ser feliç, a estar sempre contenta, a ser una persona positiva o negativa, a viure en l'esperança o en la desesperança... Com puc aprendre o haver après jo tot això?
Conscient o inconscientment, tot ho hem après. Però com i de qui?
Aprenem fonamentalment per imitació. I imitem a les persones que  trobem admirables.
Potser serà la mare, el pare, el germà gran, la tieta o un bon amic o amiga, o un mestre... els adolescents necessiten “referents “ per construir-se la seva identitat.
Al costat de persones “cronològicament adultes”, però “adolescents”, segurament és molt difícil créixer i fer-se gran. Jo havia sentit dir, que “dels pecats dels pares, els fills en van geperuts”. I un altre de més bonic, potser, “el cor d'una mare, és l'escola del fill”.
Sí jo “admiro” a la meva mare, potser naixerà en mi el desig de ser com ella, d’imitar la seva manera de fer, ser o estar en aquest món...
I si anem més lluny... si jo “admiro” a Jesús, potser també naixerà en mi el desig de ser com Ell, no?
Acabo:
Tot s’a-prèn, en un primer moment, per ADMIRACIÓ. En un segon moment per IMITACIÓ i s’instaura en nosaltres per REPETICIÓ.
Hi esteu d’acord?

dimarts, 15 de març del 2011

De nou la Quaresma o una Quaresma nova?

Ens trobem a les primeres setmanes del temps de Quaresma. Totes les confessions cristianes viuen aquest temps de forma diferent, com s’escau, doncs la peculiaritat litúrgica d’assenyalar determinats temps de l’any cerca precisament aquest fet: cridar l’atenció de qui segueix Crist i creu en Déu Pare i convidar-lo a una renovació, perquè avanci en el camí de la seva vida en Crist, perquè vagi alliberant el llast de la misèria humana.
I, per molt que ens ho sembli o ho vulguem pensar així, cada any no és el mateix. De cap manera! Perquè tothom creix, tothom fa camí i tothom té, en el seu cor, noves experiències que ha de posar en sintonia amb el Pare. Per això, la Quaresma no és mai un temps mimètic al de l’any passat o al de fa un segle... Si el vivim com un “dejà vu” no en traurem profit.
D’aquest repetir experiències se’n fa  càrrec la tradició popular -sigui religiosa o profana- mitjançant activitats, cerimònies o actes que es repeteixen d’igual forma. Menjar els típics bunyols de quaresma, tallar la cama a la vella quaresma, la mona de pasqua, la sopa de farigola... i fins i tot en l’àmbit religiós, les processons, els opuscles o els pregons de les “festes” de Setmana Santa.... Tot això pot representar tradicions ciutadanes, populars o religioses i poden fer-se cada cop igual perquè en el fons tenen la missió de recordar.
El que renovarà el nostre cor és la nostra “actitud quaresmal”. Perquè no hem de perdre mai de vista el que signifiquen les paraules de l’Evangeli: “On hi tens el tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6, 21).
I on tenim el cor? Posat a les mans de Déu, evidentment.
Si l’Església, que és sàvia fins i tot malgrat les febleses dels qui la formem, no actualitza constantment la seva “vida en el món” no fidelitza el missatge ni la promesa de Jesús d’estar amb nosaltres (Mt 28, 20). És fàcil caure en el parany de pensar “si ho faig amb moltes coses a l’Església!”: l’Eucaristia és repetició, les pregàries són repetitives, els cicles, les fórmules... i el Rosari és una corrua de repeticions... I tant que ho és! Però si només repetim sense més no preguem, no actualitzem en el nostre cor allò que creiem, no fem present Jesús enmig nostre. Déu és amo i senyor del temps perquè n’és aliè. Per això, la nostra fe ens demana que a cada instant trobem Déu en la nostra vida. No creieu que resar un Parenostre és cada cop diferent? Cada circumstància de pregària és diferent? I anar a Missa: no és cada cop una experiència única i nova? Celebrar la Quaresma, com es podria aplicar a qualsevol altra data en el calendari litúrgic, no és -no ha de ser- mai el mateix que l’any anterior, perquè aleshores el que faríem seria paganitzar els nostres sagraments. A nosaltres ens toca fer-ho tot de bell nou.
I la paraula “Nou” té, en la seva dimensió teològica, un sentit preciós. Quan s’aplica a la Creació ex novum, (quan diem que Déu ho fa tot nou) o quan llegim el llibre de l’Apocalipsi “Jo faig que tot sigui nou” (Ap 21, 5b).
No podem tancar els ulls a un món que té sed i gana d’Amor, que no el troba perquè s’ha fet un amor vell i gastat. El món, la humanitat, necessita un Amor que sigui Nou cada dia, i aquest Amor és de Déu, que cada dia se’ns fa nou en els nostres cors perquè les nostres mans vesteixin un món millor. Que viviu una Quaresma ben nova.

diumenge, 13 de març del 2011

Missa Familiar de febrer


La parròquia es va omplir alta cop d'infants, de les seves famílies i, aquesta vegada, també de pomes! I és que les catequistes havien demanat als xiquets que portessin una poma i ells així ho van fer. Per cert, he de dir que és un goig i una gran alegria veure l'església tan plena els dies de missa familiar!
A l'Evangeli Jesús ens diu que no podem servir a dos amos al mateix temps, que no podem estimar Déu i els diners a la vegada. En canvi, en el món actual, sembla que només compten els béns materials, el tenir més coses i més diners....
A l'homilia, el mossèn va explicar que allò que és imprescindible per un cristià és estimar. Algú que no estima no pot dir que és cristià. Nosaltres, si volem ser bons cristians i estimar, el que farem serà compartir allò que tenim i, així, n'hi haurà per a tots. Llavors, tots els nens i nenes van anar fent l'ofrena de la poma que havien portat i, al mateix temps, les catequistes donaven a la M. Teresa una poma de cartolina amb els noms de tots els membres de cada grup i ella les penjava a un arbre.
Es va omplir un cistell ben gran i un de més petit i, tal com es va explicar llavors mateix, aquestes pomes es van portar al menjador social de Càritas. Va ser una explicació molt clara i pedagògica i els nens van entendre perfectament el missatge.

divendres, 11 de març del 2011

Condueix-me dolça Llum, vinc cap a Tu


La porta d'entrada en el món de Déu és la fe. Es dir simplement: Crec en Tu, Senyor Jesucrist. Una afirmació que només la podem fer per un do que ve del cel, per una gràcia de l'Esperit Sant. I quan dius això ja ets dins del món de Déu i del Regne de la seva gràcia. Es una audàcia.

Creure és entrar en una habitació plena de llum, és emprendre un camí nou. Una aventura. Un salt no al buit, sinó a la Plenitud. I el creient va de gràcia en gràcia. Es caminar tota la vida amb la llum de la fe encesa davant. Es com portar una llàntia encesa al davant en un camí de nit i enmig del bosc. Fins que arriba la claredat de l'aurora i llavors deixem la llum de la fe, perquè ja hi ha la gran claredat de Déu. I això és la vida eterna.

La religió no és una neurosi, la religió no és alienadora. I els grans creients són persones realistes i compromeses. I enmig del desert de la vida, amb les grans incerteses, tot canvia, amb un nou horitzó. Entres a formar part del gran escenari de la història de la salvació. Un escenari que té el temps i l'espai, creats per Déu, la llibertat finita de l'home i la gràcia de Déu que s'ha implicat fins a l'encarnació del Fill i la Creu.

A Déu no l'hem de cercar fora de nosaltres mateixos, sinó a dins. Allí hi habita com un temple. La fe és descobrir aquesta presència de Déu dins nostre. No hi ha d'haver cap prejudici que digui així: no pot ser veritat! Tanta llum és impossible! Aquest prejudici ve del Maligne. Es tot el contrari: Déu és en la seva glòria, hi ha llum, el Regne existeix, Crist ens ha redimit, hi ha el baptisme per al perdó dels pecats. Crist veritablement ha ressuscitat! Entra en aquest món: tingués l'audàcia de la fe. Cal dir només: Crec en Tu, Senyor Jesucrist. I dir això ja és entrar en el món de Déu, en el regne de la gràcia.

Al Cardenal Newmann, li agradava de fer aquesta pregària: Condueix-me, dolça Llum, vinc cap a Tu. Ningú dels qui creuen en Déu han quedat decebuts. Siguem un regal per a Déu.

dimecres, 9 de març del 2011

Un camí vers la Pasqua

Un any més l’Església ens recorda que ens endinsem en la Quaresma, un camí cap a la llibertat, quaranta dies de preparació a la Pasqua.
El dia 9 de març és Dimecres de Cendra i nosaltres, els cristians, iniciem la Quaresma. Per alguns aquesta paraula té un ressò d’un temps trist. No, són uns dies per preparar el nostre cor per arribar amb joia a la gran Festa de la Pasqua, la festa de la nova i eterna aliança entre Déu i els homes.
És un temps privilegiat de peregrinació interior cap a Aquell que és la font de la misericòrdia. És un temps de reflexió i de conversió. Un dies de penitència, una virtut que no està de moda, ja que vivim uns temps en què es vol deixar de banda tot el que exigeixi esforç. Cal que nosaltres emprenguem aquest camí de desert per purificar-nos de les nostres mancances.
L’Església ens fa un toc d’alerta, invitant-nos a un canvi de mentalitat, a revisar la nostra vida, a voler superar les nostres falles, la nostra rutina, el desencís, l’estretor de mires, l’egoisme, la poca esperança… per seguir el camí que el Mestre ens va assenyalar. Tot això exigeix esforç. Per tant, ens cal alleugerir l’equipatge i retornar allò que és essencial i autèntic.
Tres mitjans ens ajudaran durant aquesta Quaresma a millorar les nostres actituds:

a) La pregària. Per què? Per apropar-nos més a Déu i escoltar-lo. Per això ens cal cada dia dedicar-hi més estones, participar sovint de l’Eucaristia, fer silenci en el nostre cor, llegir amb freqüència la Paraula de Déu. Aquest any, en el qual llegim les lectures que pertanyen al Cicle A, seria bo que anéssim desgranant a poc a poc l’Evangeli de Sant Mateu, i a familiaritzar-nos amb el res de les Laudes i les Vespres. També assistir, si podem, al Recés i a les xerrades quaresmals.

b) El dejuni. De què? De carn? També, perquè el gran dejuni que Déu vol és:
Dejunar de jutjar els altres, de paraules que fereixen, d’enfadar-nos, de crear una ambient tens, de faltar el respecte a l’altre, de “mossegar” el proïsme en les nostres converses, del desànim…

c) L’Almoina. De diners? També, però sobretot de donar temps de la nostra vida als altres, d’estar a prop del malalts, dels ancians, d’aquelles persones que es troben soles, fer-los-hi companyia i saber-los escoltar. Estar a prop dels avis, estar pendents d’ells, ser detallistes.

Aquesta Església santa i pecadora ens empeny i encoratja a seguir el Mestre i Salvador.
En la Quaresma d’aquest any hauríem de renovar-nos, de deixar l’home vell que hi ha en nosaltres per ser l’home nou que viu a l’estil de Crist, és a dir:
- Estimant
- Compartint
- Donant alegria
- Servint
- Perdonant. Escoltant...

diumenge, 6 de març del 2011

“Rep el do de l’Esperit Sant”

La celebració del sagrament de la Confirmació és un motiu de joia per a la comunitat. 18 joves de la nostra parròquia el van rebre per la imposició de mans i amb la fórmula sacramental “rep el do de l’Esperit Sant.
L’arquebisbe Jaume va ser rebut i saludat a la porta dels locals per tots els preveres de la parròquia, els catequistes i els confirmands. Tot seguit, a la capella del Santíssim, després d’uns moments d’adoració el nostre bisbe va parlar amb els joves per interessar-se pel seu itinerari de fe, esperonar-los a seguir fent camí com a membres del poble de Déu i els va expressar la seva alegria per compartir aquells moments.
La celebració de l’Eucaristia, força concorreguda, va ser molt viscuda i participada per tos els joves confirmands, els seus padrins i padrines, família i membres de la comunitat.
En acabar la celebració se’ls va fer ofrena de dos llibres, una edició del Nou Testament com a record de la comunitat parroquial que va lliurar Mn. Joan Francesc com a responsable de la catequesi de confirmació i un segon llibret titulat “Seguidors de Crist” que els va lliurar el Sr. Arquebisbe. Després d’unes boniques paraules d’un dels pares dels confirmands i de la fotografia de conjunt, uns moments per compartir la festa tot fent una mica de sopar fred.
Moltes felicitats a tothom!

divendres, 4 de març del 2011

L’àvia de la parròquia

Quina alegria acompanyar a la nostra germana Josefina Piqué Iserte en la celebració d’una immensa acció de gràcies a Déu per celebrar 100 anys de vida. Tota la parròquia sent felicitat i està al costat d’ella.
I de quina millor manera no ho pot celebrar algú que se profundament cristiana, més que combregant amb el Cos del Senyor!! Felicitats.

dimecres, 2 de març del 2011

Celebració de la festa de Sant Enric d’Ossó, patró de la catequesi

Seguint la tradició iniciada fa pocs anys, el 27 de gener la parròquia va honorar Sant Enric d’Ossó i Cervelló, patró dels/de les catequistes. Gran animador de l’ensenyament i de la catequesi, home de les nostres terres, va merèixer l’honor de ser el nostre model i guia en la tasca d’anunciar l’Evangeli i predicar i donar testimoni de la nostra fe en Déu, davant els infants i els joves.
Tots els catequistes ens vam aplegar, a les sis de la tarda, a la capella dels Santíssim: allí va començar el primer acte, un petit recés, dirigit per Mn. Rafael que va valorar i ponderar la tasca catequètica, el testimoni de Fe que es dóna, la dedicació de temps (formació, preparació, trobades, celebracions, reunions...) de manera desinteressada i gratuïta, arrelades totes elles en la convicció plena de les nostres creences i en la confiança absoluta en Déu que ens ha escollit per a aquesta missió. El/la catequista fa seu aquell encàrrec de Jesús en el seu comiat: “Aneu i ensenyeu tot allò que jo us he ensenyat... Jo seré amb vosaltres dia rere dia...”.
La sessió de catequesi, se’ns va dir, no és una classe de religió, és una ocasió per a transmetre, als infants i als joves, un missatge que potser no reben ni veuen a casa i, en molts casos, ni a l’escola ni a l’institut; encara que només sigui una hora a la setmana, el nostre treball i el nostre testimoni són agradables als ulls de Déu que vetlla perquè aquesta tasca no caigui en sac buit; només Ell sap quin fruit donarà la llavor sembrada en cada persona.
Acabat el recés, ens vam trobar en grups de 2-3 catequistes, per tal de “parlar” de les nostres inquietuds, les personals i les derivades de la nostra condició de catequistes.
Poc després, ens vam ajuntar -amb la resta de la comunitat habitual- a la pregària del Sant Rosari que, en aquell dia i de manera especial, va “contemplar” els Misteris de Llum, llegat de Joan Pau II.
Com a cloenda, vam participar de l’Eucaristia vespertina, concelebrada pel nostre Rector i el nostre Vicari, responsables de les catequesi de 1ª Comunió i de Confirmació, respectivament i presidida -des de l’ambó- per una fotografia de Sant Enric d’Ossó, en els seus temps de seminarista.
En el moment de la Pregària Universal, Mn. Rafael va fer una pregària individualitzada i personal per a cada catequista present i va tenir un record, també, per aquelles persones que ja són amb Déu.
Acabada la Missa, a iniciativa del nostre Rector -i com a novetat- va tenir lloc un sopar de catequistes, als baixos de la parròquia, on les grans “cuineres” (què amagat s’ ho tenien!) van lluir les seves arts culinàries i sorprendre’ns amb un ampli ventall de menges (fins i tot una sopeta, que ben bé venia en aquell moment!!!) i tots vam poder “llepar-nos” els dits. Des d’aquesta Veu, l’enhorabona i la més cordial felicitació a totes les cuineres i a totes les persones que van fer possible aquella estona tan agradable i familiar.