divendres, 30 d’octubre del 2015

La gran festa del cel: Tots Sants.

Felicitem-nos els uns als altres, els del cel i els de la terra.

Des de sempre a l’Evangeli del Dia de Tots els Sant es llegeixen les benaurances de Senyor. Aquests són els camins per on arribem a la vida eterna. Nosaltres, per dir-ho, tenim la primera part de cada benaurança, els qui estan en Déu la segona part. Cada benaurança comporta una promesa i els nostres germans ja la gaudeixen en plenitud. És la solemnitat que uneix el cel i la terra. La comunió amb Jesucrist no queda trencada per la mort, sinó que –més enllà– del temps es manifesta en plenitud en la Vida Eterna. Els fills de Déu que som des del baptisme no moren, mor la humanitat, però no mor el fill de Déu que som cadascú de nosaltres. Per això demà sentirem les paraules tant solemnes de sant Joan: «Si, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.»


Aquesta gran festa evoca el Salm 121: «Quina alegria quan em digueren anem a la casa del Senyor» i també l’altre verset «Augureu la pau a Jerusalem»

Sí, pau a la ciutat gloriosa de Déu. Tinguem l’alegria de saber que anem a Jerusalem. De saber també que les portes de la ciutat santa estan obertes. No han estat pas tancades. No poden estar tancades mentre hi falta algú de nosaltres, que és sempre l’últim dels pecadors. Hi falto jo, que sóc el darrer pecador, ha de dir cada cristià. Els sants han mort molt sovint amb les paraules d’aquest salm a la boca. Aquesta alegria pren tota la vida cristiana, és una alegria de fons, indicible. Passi el que passi la vida és un pelegrinatge i una ascensió. Anem cap al Pare! Som ciutadans de la Jerusalem del cel! No tenim en aquest món una ciutat permanent, sinó que n’esperem una d’eterna. No tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir (He 13:14): «Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fl 3:2).

El que no ens agrada

No ens agrada que es banalitzi la festa de Tots Sants amb el “halloween” pagà, ja que estem convençuts que amb els morts no s’hi juga i no es transmet el contingut de l’esperança cristiana. La fe que tenim en la vida eterna no va de fantasmes, zombies, esperits que busquen venjança i provoquen por. Tot això sona a un gran muntatge comercial.

No ens agrada tampoc que els col·legis catòlics organitzin festes de halloween pels alumnes. No és educador, no comporta cap valor positiu. La paganització de la festa de Tots Sants és indicadora d’una societat decadent. Els nostres difunts són massa estimats per a trivialitzar-los d’aquesta manera. Millor seria una bona catequesi sobre el cel cristià i el valor que té «com un acte d’amor» la pregària pels difunts.

Us deixem, si així us plau, escoltant el final del Te Deum de Brukner. És realment gloriós i infinit. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. El darrer verset és In te, Domine, esperavi, non confundar in aeternum, que vol dir "en Vos, Senyor, he esperat i no seré mai confós"

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Nomenament

Des del blog de la parròquia compartim amb alegria la notícia del nomenament del nostre rector, Mn. Rafael Serra, com a Canonge de la Catedral de Tarragona.

El felicitem de tot cor i preguem per ell al Senyor, que l'acompanyi i l'il·lumini en tot moment.



dimecres, 21 d’octubre del 2015

Una xarxa on hi ha de tot...

Aquests dies se celebra Sínode a Roma. És el Sínode sobre la Família. El Papa Francesc és un Papa nou per un temps nou. És el Papa que el Senyor ha donat a l’Església en aquest temps. És una opinió molt greu la d’aquells que deixen entreveure com una mena d'il·legitimitat de la seva elecció, els qui insinuen alguna cosa així es posen fora de la comunió eclesial i, a més, ofenen la voluntat del qui fou bisbe de Roma i pastor de l’Església universal, el venerable Papa Benet XVI.


Aquests dies corre una mena de literatura quasi apocalíptica en alguns sectors de l’Església que fa mal i els qui la creen poden ofendre a Déu, Nostre Senyor. Aquesta literatura i opinió afirma que els fonaments de l’Església trontollen i que el dipòsit de la fe es pot perdre. Alguns, fins i tot, són atrevits i insinuen la incapacitat o la imprudència del Papa Francesc per guiar l’Església. Els qui dubten de la fermesa del successor de Pere poden pecar greument perquè atempten contra la unitat de l’Església.

Tots els pastors que hi ha a Roma, reunits en el Sínode, tenen la gràcia de l’Esperit Sant per l’ordenació que han rebut i el mateix Esperit els farà trobar la capacitat de dir paraules noves per comunicar l’Evangeli de la misericòrdia al nostre temps.

Qui, avui, en el nostre temps, no coneix casos de matrimonis fallits amb la situació de sofriment per part dels pares separats o divorciats i dels fills que ho han patit? És que l’Església no ha de ser mare? És que Crist no ha mort per tots? L’Església de Roma sempre s’ha mostrat misericordiosa davant de les posicions més dures dictades per una moral, algunes vegades farisaica. Qui no recorda la polèmica dels lapsis després de les persecucions amb les disputes del Papa amb sant Cebrià de Cartago? O bé la posició de la Seu de Roma davant del jansenisme? Podríem posar altres exemples.


L’opció final de l’Església és sempre la de la misericòrdia, no és una opció que ella triï, no en té d’altra, perquè és la del mateix Senyor. La que predica el papa Francesc amb la paraula i l’exemple. La misericòrdia que hem de tenir davant dels divorciats no s’oposa a la doctrina del matrimoni indissoluble, ans el contrari, la fa resplendir encara més. És que algú pot dir que el Senyor no els estima? L’Església -predicava sant Ambròs- és aquesta xarxa (retis mixtum) que hi ha de tot, en la qual hi cabem tots, pertany al Senyor, no a nosaltres, el judici. Judicar res abans d’hora és pecat, diu l’Escriptura.

Que l’Església sigui mare no és un dir, ni una bella metàfora, si és mare és mare i una mare estima els fills siguin com siguin. No s’avergonyeix d’ells. Els acull sempre i els porta cap a la l’amor. Com una mena de Gps. Els qui el porten instal·lat al vehicle, quan s’equivoquen, els ensenya el camí des d’on s’han equivocat, no els fa tornar al punt d’orígen. Des d’allí els fa trobar el camí cap a Déu.


D'altra banda, els altres, els qui voldrien avançar ràpidament, també han de tenir paciència: l’Església és gran i sobretot necessita temps i no ha de perdre el do de la unitat i no pot escandalitzar els febles. Siguem gent esperançada, els cristians no podem ser profetes de calamitats. Confiem en el Senyor. El Papa Francesc és un home de Déu, estima els pobres i predica l’Evangeli incansablement. Aquests dies tota l’Església prega pel Sínode i el Senyor estima l’Església, per ella ha donat la vida i la santifica constantment.

Podem reflexionar sobre tot això mentre escoltem la magnífica melodia del Canon de Pachelbel acompanyada d'unes precioses imatges de la naturalesa:

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Hem conegut als qui els van conèixer.


Avui celebrem per segona vegada en la història la memòria litúrgica del Bisbe Manuel Borràs i els seus companys màrtirs. Són els nostres màrtirs, els més nostres. L’Església de Tarragona fou santificada per la seva mort martirial i els preveres de la nostra generació hem conegut a preveres que porten ben viva la seva memòria. De manera que podem dir hem conegut als qui els van conèixer. Hem conegut preveres que recordaven els anys de l’exili del Sr. Cardenal Vidal i molts que havien conegut els qui foren morts per causa de la fe. Nosaltres n’hem sentit explicar tantes vegades els relats del martiri. Som successors d’un presbiteri de màrtirs (seixanta sis preveres!, als quals cal afegir els qui no van entrar en la causa de beatificació), que els va tocar viure una tràgica persecució religiosa. Després de la guerra civil, una maleïda guerra, van haver de refer la vida eclesial amb tantes ferides al cor.

Els ordenats a les dècades dels setanta o vuitanta del segle passat varem escoltar de la generació de preveres, immediata als màrtirs, els testimonis d’uns relats silenciats durant tant de temps. Ara aquests preveres Nostre Senyor els crida a la casa del Pare per rebre en herència el que és propi dels servidors bons i fidels. Nosaltres patim l’orfenesa dels mossens amb els quals ens hem fet grans i hem viscut. Els darrers mossens que han mort han estat Mn. Josep Asens Huguet i Mn. Delfí Palau Arbós. Tos dos preveres estimaren molt el Senyor i els fidels que els havien estat encomanats. A Mn. Josep Asens li fou concedida la medalla d’or de la ciutat de Reus i el dia del seu funeral un feligrès del barri de la parròquia de l’Assumpció de Reus, de la qual en fou rector durant molts anys, digué: El mossèn estimava als pobres i ajudava els treballadors. Quin millor elogi es pot dir d’un prevere sinó aquest? Mn. Delfí, era un home que pregava amb l’Esperit de Déu dins del cor i portava l’alegria del mateix Esperit en el rostre. Que reposin en la pau.

Vilanova de Prades, a la serra de la Llena

La memòria eclesial pròpia és important en la vida de l’Església. Formem part de l’Església universal, però aquesta es manifesta com Església particular a la nostra arxidiòcesi, amb un escenari propi que va del mar a les muntanyes de la serra de la Llena i del Tallat i des de les vinyes del Penedès fins al riu Llastres que desemboca al golf de sant Jordi. Aquí hi ha les nostres parròquies, els nostres santuaris tant estimats de la Mare de Déu, els campanars dels temples parroquials, les carreteres familiars per on els mossens passen per anar a celebrar els diumenges, sempre amb alegria. En coneixen els revolts i els colors de totes les estacions.

Els màrtirs van estimar aquesta arxidiòcesi, van pregar per ella i van morir per ella. El bisbe Borràs, des del coll de l’Illa, la va beneir abans de morir i el Sr. Cardenal moria a l’exili i cada dia al vespre, amb el Dr. Viladrich, resava un Parenostre per casa i pels de casa. Cal ser conscients que hem conegut el nom i el rostre dels màrtirs i donar-ne gràcies a Déu. Passaran les generacions i el nom del bisbe Borràs, amb els germans preveres i els dos seminaristes, esdevindran noms, només noms, com ara recordem els màrtirs del Japó del segle XVI, però per nosaltres són noms encara significatius dels quals en podem besllumar la fisonomia i la circumstància del seu martiri i així apreciar-ne la seva grandesa més alta.

Ara tot ha canviat: els seminaristes vivint a Barcelona han de fer un esforç per cultivar la identitat diocesana. I em consta que ho fan i volen que sigui així! I aquests darrers anys hem d’acollir amb molt d’amor germans sacerdots que venen de fora i es fan germans nostres, perquè els d’aquí ja no som suficients per atendre les parròquies. Tot dóna la impressió d’un temps crucial, que alguna cosa realment preciosa es pot perdre o bé que alguna cosa realment gran es pot construir. Hi ha una font de Siloè que raja subterrània com la de Jerusalem ... aquesta font encara raja i en memòria dels sants preveres, que ens han precedit, hi hem de beure. Més que mai en aquest presbiteri ens hem d’estimar els uns als altres. Més que mai hem d’estimar les nostres comunitats parroquials, els nostres cristians també pateixen per la incertesa del present i del futur de l’Església, però viuen l’esperança i són fidels. Una generació de capellans ha d’explicar a l’altra tot el que hem viscut, de quina història venim. Som Església! Deia una i altra vegada, el Dr. Pont i Gol. El plorat arquebisbe de Tarragona també deia: Encara no ens estimem prou.

En memòria de la gesta dels màrtirs escoltem el In te Domine speravi del BRUKNER’S TE DEUM. És una més excel·lent de la musica sacra de tots els temps, si no la coneixeu escolteu-la amb goig.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Si us plau, disset minuts i vint-i-set segons...

Amb la pressa que sempre portem tots, si jo us demano que mireu i escolteu un vídeo que dura disset minuts i vint-i-set segons és possible que penseu que no podeu perdre tant de temps... però si insisteixo una mica i dic que val la pena, que us agradarà, potser el comenceu a mirar. I, si el comenceu a mirar, ja no el deixareu fins que acabi. És aquest:


En ell, la Germana Maria de Guadalupe, una religiosa argentina, ens explica la seva experiència a Síria, on la persecució als cristians és tan cruel. Els cristians siris ens demanen que preguem per ells. Són valents, són un exemple.

Al final del vídeo, al minut 15:51, l'entrevistador demana a la Gna. Maria Guadalupe si vol fer una pregària i ella li diu que la farà en forma de cant; llavors, en àrab, amb una música diferent que la que coneixem, canta una antiga pregària a la Mare de Déu. Es tracta d'una oració trobada vers l'any 250 en un papir copte, escrit en llengua grega. És la mateixa que, en català, cantem també amb insistència a la nostra Parròquia.

Aquí us la deixo en versió de la Coral de Prades. És emocionant pensar que les paraules que diem són les mateixes que canta la germana i que es van escriure fa tants i tants anys.


Sub tuum praesidium:

"Sota la vostra protecció, ens refugiem, oh Santa Mare de Déu;
no desoïu les nostres súpliques en les nostres necessitats.
En tots els perills deslliureu-nos sempre,
Verge gloriosa i beneïda"

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Cinc maneres de superar la tristesa

Molt sovint caiem en estat de tristesa, moltes vegades a causa de les persones que estimem i que ens fan patir, altres pels esdeveniments o circumstàncies de la vida o, fins i tot, pel propi caràcter. Què ha de fer un cristià davant aquesta sensació?

Buscar un amic. Algú que sàpigues del cert que és amic i explicar-li la teva preocupació per trobar en ell la certesa d’algú que t’estima i que t’escolta a canvi de res i sense judicar-te. Quan els problemes són compartits amb un altre, ja no són tan grans.



No sentir-nos el centre del món. El meu dolor és autèntic, cert i em fa patir de veritat, però en el món hi ha situacions límit de sofriment i de problemes probablement molt més grans que els meus. Podem oferir el patiment propi pels que ho passen encara pitjor. Al món es declaren guerres, hi ha gent que passa gana, nens que només han conegut el dolor i no poden jugar, gent que ho ha perdut tot i ha de marxar de casa. Tot l’estiu que mor gent a les aigües del Mediterrà i un llarg i immens etcétera. Ho diem perquè un ha de buscar la mesura justa del seu sofriment o de la seva tristesa. Amb discerniment, moltes vegades arribem a la conclusió que la nostra tristesa no és tan gran com ens pensàvem.



Sortir de nosaltres per la contemplació de la bellesa. És així que, en aquests estats de tristesa és bo d’escoltar música bella, prendre un llibre de bona literatura, passejar per un parc, anar a la muntanya o al mar: A Salvador Espriu li agradava molt passejar al costat de les ones a la platja i té aquell vers tan bonic: “Tota la mar m’acompanya i escolta”. La bellesa sempre ens transcendeix en el sentit que ens fa sortir de nosaltres mateixos, és com un estar enamorat.



Rentar-te, sopar de gust i anar a dormir. Sense donar cinquanta mil voltes al problema. Molt sovint les qüestions es veuen d’una manera a la nit i, a l’endemà, ja es veuen diferent. Això ho aprenem per experiència. Si ha estat així unes vegades, per què no ho serà també aquesta? Ja Sant Tomàs d’Aquino, amb molta saviesa, deia que un mal espiritual pot ser guarit per un bé material.


I, el més important, el que no podem oblidar mai i que ens ajuda sempre: PREGAR. Dir sense por "Senyor, em passa això i allò altre... Tu em coneixes, ho deixo tot a les teves mans i accepto tot el que passa mentre Tu m’ajudis." Quan els problemes els donem al Senyor, la pau i la confiança venen immediatament. Atenció, no venen després, venen en la mateixa pregària. No digueu que no sigui bonic! Quan pregues ja tens pau. A més, per pregar no cal anar en lloc. Només cal entrar dins. Déu sempre és amb tu.



Us posem aquest vídeo per escoltar amb tranquil·litat i gaudir de la pau que transmet i és que aquest vídeo fa passar la tristesa. Poseu-lo a l’arxiu de coses belles. Feu-nos cas :-)