Aquests dies corre una mena de literatura quasi apocalíptica en alguns sectors de l’Església que fa mal i els qui la creen poden ofendre a Déu, Nostre Senyor. Aquesta literatura i opinió afirma que els fonaments de l’Església trontollen i que el dipòsit de la fe es pot perdre. Alguns, fins i tot, són atrevits i insinuen la incapacitat o la imprudència del Papa Francesc per guiar l’Església. Els qui dubten de la fermesa del successor de Pere poden pecar greument perquè atempten contra la unitat de l’Església.
Tots els pastors que hi ha a Roma, reunits en el Sínode, tenen la gràcia de l’Esperit Sant per l’ordenació que han rebut i el mateix Esperit els farà trobar la capacitat de dir paraules noves per comunicar l’Evangeli de la misericòrdia al nostre temps.
Qui, avui, en el nostre temps, no coneix casos de matrimonis fallits amb la situació de sofriment per part dels pares separats o divorciats i dels fills que ho han patit? És que l’Església no ha de ser mare? És que Crist no ha mort per tots? L’Església de Roma sempre s’ha mostrat misericordiosa davant de les posicions més dures dictades per una moral, algunes vegades farisaica. Qui no recorda la polèmica dels lapsis després de les persecucions amb les disputes del Papa amb sant Cebrià de Cartago? O bé la posició de la Seu de Roma davant del jansenisme? Podríem posar altres exemples.
L’opció final de l’Església és sempre la de la misericòrdia, no és una opció que ella triï, no en té d’altra, perquè és la del mateix Senyor. La que predica el papa Francesc amb la paraula i l’exemple. La misericòrdia que hem de tenir davant dels divorciats no s’oposa a la doctrina del matrimoni indissoluble, ans el contrari, la fa resplendir encara més. És que algú pot dir que el Senyor no els estima? L’Església -predicava sant Ambròs- és aquesta xarxa (retis mixtum) que hi ha de tot, en la qual hi cabem tots, pertany al Senyor, no a nosaltres, el judici. Judicar res abans d’hora és pecat, diu l’Escriptura.
Que l’Església sigui mare no és un dir, ni una bella metàfora, si és mare és mare i una mare estima els fills siguin com siguin. No s’avergonyeix d’ells. Els acull sempre i els porta cap a la l’amor. Com una mena de Gps. Els qui el porten instal·lat al vehicle, quan s’equivoquen, els ensenya el camí des d’on s’han equivocat, no els fa tornar al punt d’orígen. Des d’allí els fa trobar el camí cap a Déu.
D'altra banda, els altres, els qui voldrien avançar ràpidament, també han de tenir paciència: l’Església és gran i sobretot necessita temps i no ha de perdre el do de la unitat i no pot escandalitzar els febles. Siguem gent esperançada, els cristians no podem ser profetes de calamitats. Confiem en el Senyor. El Papa Francesc és un home de Déu, estima els pobres i predica l’Evangeli incansablement. Aquests dies tota l’Església prega pel Sínode i el Senyor estima l’Església, per ella ha donat la vida i la santifica constantment.
Podem reflexionar sobre tot això mentre escoltem la magnífica melodia del Canon de Pachelbel acompanyada d'unes precioses imatges de la naturalesa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada