dimecres, 28 de desembre del 2011

De la Jornada de reflexió feta pel consiliari de Càritas als voluntaris de Càritas de la ciutat de Reus

La humanitat no només necessita benefactors, sinó també persones humils i concretes que, com Jesús, sàpiguen estar al costat dels germans, compartint una mica del seu sofriment. En una paraula, la humanitat busca signes d'esperança. La nostra font d'esperança està en el Senyor. I per aquest motiu és necessària la Càritas, no per delegar el servei de caritat, sinó perquè sigui un signe de la caritat de Crist, un signe que doni esperança.

Estimats amics, ajudeu a tota l'Església a fer visible l'amor de Déu. Viviu la gratuïtat i ajudeu a viure-la. Recordeu a tots la essencialitat de l'amor que es fa servei. Acompanyeu als germans més febles. Animeu a les comunitat cristianes. Digueu al món la paraula de l'amor que ve de Déu. Busqueu la caritat com a síntesi de tots els carismes de l'Esperit (cf. 1 Co 14, 1).

El bon samarità, de Pelegrí Clavé (1839)

dissabte, 24 de desembre del 2011

Per Nadal el Cel i la Terra s'abracen per sempre

Tota la música del món i tots els silencis del món canten el naixement de Jesús. I els silencis dels espais siderals i totes les onades del mar i de l’oceà canten el Nadal de Jesús. Oh Crist, alegria del món, resplendor de la glòria del Pare! Ai, si no fos aquesta nit tan clara! /Seriem tros de carn i pensament /que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para, /pell d’home que arrossega la corrent! Avui podem aclucar els ulls en la pau dins del cor: Crist és amb nosaltres. Per sempre. Emmanuel vol dir alhora Déu amb nosaltres i per a nosaltres.


Déu no ha abandonat el món. Ell és aquí... com un infant, just nat. Es que hi pot haver quelcom més digne del Verb de Déu que un infant posat el món? Un infant ens desarma i ens fa retrobar la innocència del cor. Només l’home espiritual pot descobrir l’estupor del Misteri de la Nit Santa i és posat en la contemplació del Verb i sap descobrir que Déu s’ha fet home perquè l’home entri en la comunió divina.

Avui el cel i la terra s’abracen per sempre. Nadal és un petó de Déu a la humanitat, i l’Infant de Nadal és tot ell eloqüència i discurs que diu: Oh món, jo t’estimo. Reconeix, oh cristià, la teva dignitat! I el missatge de Nadal no pot ser altra que el de l’amor. Si Déu ha vingut al món pel camí de l’amor, només pel mateix amí podem anar cap a Ell.

Encara que Crist hagués nascut mil vegades a Betlehem estaries perdut per a sempre si no nasqués en el teu cor. En els misteris cristians tot està en tot. Sempre és Nadal, i sempre és Pasqua i Pentecosta. L’aventura de la fe comença com va començar amb Maria, quasi una noia digués simplement amb una gran humilitat i senzillesa de cor, «Que es faci la teva voluntat». Allí va començar el camí de l’Església. Aquí comença el camí de cada creient: quan un des del més íntim del cor s’obre a la fe i deix actuar a Déu en la seva vida i la posa a les seves mans. L’Advent no són quatre setmanes, és tota una vida. Una espera confiada de Déu.

Germans, amics, creients i no creients, la Parròquia de Crist Rei us desitja un sant Nadal i que Déu us concedeixi allò que el vostre cor desitgi més. Benedicció i pau a tothom. Un desig que les famílies estiguin ben unides amb un amor molt gran. Un desig perquè els qui se senten sols, trobin la companyia de Crist. Un desig que aquells que no poden més en la seva vida, retrobin l’esperança per continuar amb l’ajut de Déu el camí de la vida. Us beneeixo a tots en el Nom del Senyor.

Mn. Rafael. Rector de la Parròquia




Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!...

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.

Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

El Poema de Nadal, Cant final.- Josep Maria de Sagarra


dimecres, 21 de desembre del 2011

Que els llums de Nadal no ens distreguin


Els darrers dies d’Advent es converteixen en un frenesí comercial: llums al carrer, reclams publicitaris, compres, línies musicals amb temes nadalencs. Tot això ens pot distreure. Distreure en el sentit que ens faci oblidar allò que pels cristians és essencial. I el que és essencial són dues coses: la memòria del naixement de Jesús de Natzaret, celebrada en la litúrgia de l’Església amb tant de goig, que representa el cel obert a la terra, Déu i l’home en la convergència de la humanitat de Jesús, Fill de Déu, en una unió indissoluble i amb una aliança mai trencada. Jesús és aquí, que és el mateix que dir, Jesús és aquí, com a gràcia donada per part de Déu, destinada a ser acollida per la fe de cadascú.

I l’ambient nadalenc tampoc ens ha de distreure d’aquells que passen necessitat, que cerquen treball o passen per moments de difiucultats i veuen el futur de manera incerta. I també d’un món insolidari i d’una humanitat on en molts llocs, encara els pobres són cada vegada més pobres i els rics cada vegada més rics. I el Nadal ens diu que hi una llum més enllà de la boira que envolta la realitat present i ens dóna esperança.

Què hem de fer per Nadal? Tres coses: Primer: anar a combregar amb el Cos de Nostre Senyor Jesucrist. Segon: fer Caritat en memòria del qui va néixer pobre entre els pobres, perquè era el seu germà; i tercer: estimar la pròpia família i fer-nos feliços els uns als altres, el marit amb la muller i la muller pel marit; els fills als pares i els pares i als fills, sense oblidar als avis. Déu somriurà de goig si fem les tres coses i dirà: Mireu com m’estimen els meus fills. Serem una alegria per a Déu. Nadal serà una illa de pau per a tots. Una illa en la qual deixem lloc al Senyor, que per nosaltres ha nascut.

Confiem a la Maria Immaculada els bons desigs de Nadal. I a vosaltres us desitjo pau dins del cor, la salut per a viure i l’esperança per a reprendre cada dia el camí de la vida. No apagueu la torxa de la fe dins vostre. Us beneeixo a tots en el Senyor. I prego cada dia per tots els fidels de la nostra parròquia de Crist Rei. Bon Nadal i bona represa de l’any 2012.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Nadal no seria res, si no celebréssim el Nadal del Senyor dins del nostre cor.

Homilia del Tercer Diumenge d’Advent.

Ningú pot dir que té la fe per a sempre, ja que la fe la podem perdre o podem deixar de viure-la. I no sabem per quins camins de dificultats ens portarà la vida i si llavors serem fidels a la gràcia de la fe que tenim.

La fe és un do que rebem de Déu i, per mantenir-nos en la fe, cal la pregària de cada dia (com l’obertura de la llibertat a l’Infinit) i cal que practiquem la fe, això és que la visquem. Altrament, el coneixement del Crist mor. El coneixement del Crist creix en la pràctica de la fe, cal situar-nos en l’àmbit de la seva gràcia, perquè Ell mateix actuï en els nostres cors. I, sobretot, cal nodrir-la de Eucaristia. Nadal és acollir per la fe la Presència de Déu en la Persona de Jesús, el Senyor. El Nadal no és res sense el Nadal del Crist en el nostre cor. Rebre el Senyor que ve i acollir-lo en la nostra vida.


L’Apòstol ens diu, en la segona lectura, que estiguem contents (és l’alegria, filla de la fe) i, sobretot, ens diu que visquem en discerniment, valorant sempre el bé i el mal. I acaba dient que ni l’ombra del mal ha d’habitar el en cor del cristià. Fixeu-vos, no tant sols el mal, sinó fins i tot la seva ombra.

I a l’Evangeli hi trobem la humilitat de Joan, el Baptista, que respon a les preguntes insidioses dels fariseus, sobre si Ell era el Messies. Això ens ensenya dues coses: que ningú dins de l’Església es pot atribuir el títol de salvador. Només el Crist salva. I cap de nosaltres és digne de deslligar-li la corretja del seu calçat. Cap. Les persones o els grups que es presenten dins de l’Església com a salvadors i amb aires messiànics sempre acaben dividint l’Església i perdent-se ells mateixos. I la segona cosa que aprenem és acceptar la realitat de cadascú, som el que som, ni més ni menys, i no podem anar per la vida amb disfresses. A més a més quan un llueix massa de la seva disfressa, finalment se li veu la llauna. Som el que som davant de Déu, davant dels altres i davant de nosaltres mateixos. I Déu està en el camí de tots. Per això cal que siguem pacients amb els altres i amb un mateix, tot esperant que Déu actuï en tots i deixar espai a la seva gràcia.

Siguem portadors de l’alegria de la fe, una alegria que brolla del treball ben fet de cada dia, de l’honradesa en què hem de fer totes les coses i de la certesa que Déu ens estima, malgrat els nostres pecats. Siguem, simplement, bones persones. Es el camí per arribar a ser uns bons cristians.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Càritas Parroquial.- Campanya de l’Oli.- Nadal 2011


La Caritat de Crist ens urgeix.

Aquest any també farem la Campanya de recollida d’oli. Ja sabeu que d’oli no n’arriba a través dels ajuts procedents de la Unió Europea (a més, l’any 2012 aquests ajuts seran disminuïts en un cinquanta per cent).

D’altre banda, ha augmentat -i segons les previsions augmentarà encara més- el nombre de famílies necessitades que atenem a la nostra parròquia. Tingueu present que la gran majoria són persones d’aquí, que es veuen afectades per la manca de treball. L’oli que recollim aquests dies es distribuirà durant tot l’any.

És així que us convidem a fer aquesta ofrena al Senyor, nascut entre els pobres, en la persona dels germans necessitats. És la millor ofrena que acompanya la nostra pregària.

La campanya estarà oberta fins el dia de Reis inclòs. Us convidem, doncs, en nom del Sr. Rector i de tot l’Equip de Càritas, a col·laborar portant l’ajuda d’oli. (Per a un millor repartiment, es prega portar ampolles de litre.)

Moltes gràcies a tots.

dissabte, 10 de desembre del 2011

La pintura i el Nadal

Fa un any, per aquestes dates, en un dels blogs d’una amiga en el que colaboro, vaig preparar un recull d’imatges que avui em fa il·lusió compartir amb tots vosaltres. Es tracta d’una petita selecció de quadres de temàtica nadalenca que espero que us agradi.


Evangeliari de l'emperador Otto III. Segle X



Frontal d'Avià. Atribuït a l'anomenat Mestre d'Avià.
Datat entre els anys 1170 i 1200.



Giotto (Colle di Vespignano, 1267 - Florència, 1337)


Ghirlandaio (Florència, 1449 - Florència 1494)



Albrecht Dürer (Nuremberg, 1471 - Nuremberg, 1528)


Velázquez, (Sevilla, 1599 – Madrid, 1660)


Bartolomé Esteban Murillo (Sevilla, 1617 - Cadis, 1682)


Jan Victors (Àmsterdam, 1620 - Indies Holandeses, 1676)


Jean-Baptiste Marie Pierre (París, 1714 - París 1789)

dijous, 8 de desembre del 2011

La primera festa de l'any, la més plena de tendresa

Es la primera festa de l’any cristià. I la primera festa està dedicada a la Mare de Déu, celebrada en la seva concepció immaculada. Es el primer regal de Déu a la humanitat: preparar la mare del seu Fill. Déu prepara el temple del seu Fill. I fonamentada en la paraula de l’àngel quan li digué «plena de gràcia» els creients han descobert que la gràcia de Déu l’emplena des del primer moment de la seva concepció.

Descomptada abans d’hora dels homes, que havien de ser redimits per la creu del Senyor, Ella és la anticipadament redimida. I esdevé així la més jove de la raça humana, la d’abans del pecat dels orígens.

Quan preguem a la Mare de Déu hem de sentir la seva mirada, al capdavall, la mirada de la innocència mateixa, la que no pot comprendre com els homes no poden estimar a Déu, el seu Creador ni la donació del seu amor, que és el Fill de les seves entranyes.

Aquesta gran festa celebrada, la primera abans que tota, ens diu que primer sempre hi ha la iniciativa i el regal de Déu. Els dons de Déu sempre van al davant. Abans de Nadal hi ha una gràcia oculta: el destí d’una noia de Natzaret, que el Senyor escollí per donar sang i llet al Verb de Déu encarnat. I l’Església naixia amb ella, bressolada de gràcia. I la Immaculada Concepció resplendeix per la convergència de la bellesa més alta, la mateixa bellesa de Déu, que és la BELLESA DE L’AMOR.

Déu Trinitat fa aquestes grans coses, impensables per a nosaltres. I Ella, Maria, pot dir de sí mateixa: El Senyor ha mirat la petitesa de la seva serventa. I en el cor d’aquesta nit –nit resplendent i silenciosa- m’uneixo a la pregària de les multituds de creients que es reuniran, per exemple a Notre Dame de París, per celebrar a la Benaurada i li confiem el camí de l’Església i totes les persones que estimem.

Us deixo amb un bell poema de Joan Maragall que canta la nit de la Immaculada.

Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que es vegi l’infinit!
L’infinit sense vels
més enllà de la lluna i dels estels...

La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta
enllà...

Aquesta nit és bé una nit divina.
La Puríssima, del cel
va baixant per ‘queix blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de desembre ella davalla
i l’aire s’atempera, i el món calla:
davalla silenciosa...
Ai! Quina nit més clara i més formosa.


Oh benaurada noia, plena de gràcia!
Filla de pobres i Mare del Rei, prega per nosaltres.

diumenge, 4 de desembre del 2011

El clip més maco del món.- Escolteu-lo mentre aneu llegint la lletra!

Em dónes força, Senyor, per creuar l’oceà!

L’escolania de Montserrat canta una cançó espiritual irlandesa en ocasió de la Marató de TV3, una cançó que ajuda a la pregària, i que pot ser la melodia de fons d’aquest Advent. El creient sap que la força per a travessar el camí de la vida, no la rep d’ell mateix, sinó que la rep del seu Déu.

Sergi Dalma és procedent de Maldà, vet aquí el seu nom artístic, invertint les síl·labes, Maldà i Dalma. Des del Blog de la nostra parròquia ens adherim amb tot el cor a la iniciativa tant noble com humana, com és aquesta de la televisió del nostre país. Aquesta música l’omple de noblesa.


Aquesta és la lletra, que és alhora, pels creients, una pregària al Senyor Jesucrist:

Quan estic trist i els ànims tinc per terra,
quan no he previst que el cor em tracti així,
jo vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts fins que arribi la nit.
Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Sóc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dónes força per sempre et vull amb mi.
Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts tota l’eternitat.


dimecres, 30 de novembre del 2011

Les Felicitacions de Nadal arriben aquest cap de setmana!!

El passat dia 14 us anunciàvem en aquest mateix blog que aquest any tindrem a la venda a la Parròquia unes Felicitacions de Nadal molt especials. Es tracta de poder fer arribar a les missions, a Ruanda, un bon donatiu.


Les postals són fetes a mà, una a una. Retallades, dibuixades, pintades a l’aquarel·la. Pas a pas, amb moltes hores de dedicació. Cada una d’elles és un petit quadre amb el que podreu felicitar les festes a les vostres persones més estimades.

Perquè veieu una part del procediment d’elaboració, totalment artesà, us mostrem alguns vídeos.





Així, de forma individual, s’han anat fent totes, amb el procediment de dibuix amb pinzellades de color. Després van sobre fons de cartolina verda o vermella i amb una franja brillant.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració!!

dilluns, 28 de novembre del 2011

L'equip de Càritas de la Parròquia ens informa:

Des de la nostra Parròquia atenem 54 families (132 persones grans, 44 petites i 8 nadons) amb lots de menjar, seguint l’esperit de Jesús, quan -en la multiplicació dels pans i dels peixos- diu: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos” (Mt. 14 -16-17). Els deixebles disposaven només de cinc pans i dos peixos. Les Càritas parroquials administren i reparteixen els aliments que proporcionen institucions com el Banc dels Aliments de Reus i la Comunitat Europea i la feligresia en general que respon a les crides concretes que es van fent.

Cada dimarts al matí, persones voluntàries de la parròquia i que col·laboren en el servei de Càritas, van a “carregar” al Banc dels Aliments. Aquesta institució rep les donacions que fan les diferents botigues i centres comercials de Reus, de productes propers a la seva caducitat. Habitualment, ens proporcionen:
Fruita de temporada, llet, farina, rebosteria, ous (ocasionalment), pa, salses diverses, llegums diverses cuites (en llauna de conserva), així com aliments de festes puntuals (torrons de Nadal, per exemple).

Amb una periodicitat trimestral la Comunitat Europea envia directament als locals de la parròquia uns 3.500 quilos d’aliments, principalment pasta de sopa (fideus, macarrons, espaguetis) i cremes de verdures, llet (en bricks), llet i papilles per a nadons, galetes, arròs, derivats làctics (natilles, formatge…), llaunes de tomàquet i cola-cao.

Però, com podeu suposar, tot i ser molt el que rebem i repartim, sempre tenim necessitats que requereixen de la vostra col·laboració directe, mitjançant les crides i campanyes que fem des de la parròquia (Nadal, Setmana Santa…) i també a través del panell informatiu del vestíbul on s’hi fan constar les necessitats més urgents.

Ara mateix necessitem també:

- Productes d’higiene personal com sabó, gels de bany o xampú.
- Aliments com sucre i, molt important, oli.


Que, com a la multiplicació dels pans i dels peixos, puguem donar de menjar a tothom i en quedin satisfets.

dijous, 24 de novembre del 2011

Comencem a parlar de l'Advent?

Hola, amics! Aquesta aportació és de discurs teològic... i pels qui agrada la teologia... no us amoïneu.

Després de la festassa de Crist Rei i el bell concert del grup CTF, ara cal que ens posem a preparar el Nadal. Amb la il·lusió renovada dels infants de Déu. Només de pensar que ve Nadal ja fa alegria... i, enmig, la festa de la Immaculada, el primer do. Ànim! Visqueu cada dia com un regal que Déu us fa i regaleu-vos als altres. Que aquesta és la felicitat cristiana.


EL TRIPLE ADVENIMENT DEL SENYOR

Advent. La fe és una llàntia, que portem al cor i a les mans, per traspassar la nit de la vida i el seu bosc, fins a la claredat del dia de la Resurrecció. I amb aquesta llum reconeixem, no sense estupor, el Crist que ve a nosaltres.

Qui no ho sap que advent, ve de adventus, que vol dir adveniment? Es l’adveniment del Senyor al món i a nosaltres. I Jesús, Senyor nostre, és aquell que, perquè ha vingut, és el que vindrà, i el qui ve constantment, en la gràcia dels seus sagraments i en els germans. Es el seu triple adveniment! I me’n vaig alegrar que el Papa Benet en el seu llibre "Llum del món" recuperés la vella teologia de l’Advent cristià, des de Sant Bernat.

Crist va venir en la claredat tant dolça de la nit de Nadal per la qual varem saber la distinció de les Persones en la Trinitat, (revelant així el seu ser amor) i Déu en ell, en Jesús, va prendre un nom nou, és Emmanuel. Déu amb nosaltres per sempre.

I d’ençà de la nit de Nadal, Déu ja no pot retrobar l’esclat de la seva pròpia glòria sense la humanitat, que Ell ha assumit, salva i redimeix en el seu Fill. I Jesús glorificat és el que vindrà en la glòria del seu Regne, quan posarà en mans del Pare l’obra de la seva salvació; però, en el temps de l’Esperit i de l’Església, és el qui ve secreta i delicadament a nosaltres i surt al nostre encontre en la Presència real de l’Eucaristia, però també en el rostre del malalt, del pobre i de l’estranger, i del vexat per la vida.

Cal portar aquesta Llum a les mans i al cor per a reconèixer-lo. I cal ser dels humils i senzills del cor per a descobrir la seva Presència. I cal la pregària com obertura de la llibertat creada al Misteri íntim de Déu, car és propi de Déu voler revelar-se íntimament al cor de l’home. I l’Església en aquest temps d’Advent es fixa en el dit de Sant Joan, que diu: «Aquest és el Messies», i es fixa també en l’actitud, disponibilitat pura, de la Santa Maria, que diu: «Faci’s en mi, la teva voluntat».

I la vida de l’Església se situa en aquest temps d’Advent en el qual creix la pregària, quasi dramàtica, del nostre temps: Veni, Domine! Veniu, Senyor Jesús, tot us espera i d’esperança viu! La humanitat o accepta a Déu o ha de resignar-se a abandonar-se a sí mateixa. I l’Església o acull el Misteri del Verb, i fer-ne vida de la seva vida, o mor amb les seves pròpies paraules, ja sense vida, ni capaç de transmetre res de la Bona Nova. Simplement perquè ja no té la vida del Crist ni la seva gràcia.

El Verb de Déu s’ha encarnat, és un fet, (factum est) No és opinió o teoria, és esdeveniment. Un esdeveniment que compromet a Déu des de la seva absoluta llibertat, i que ens compromet també a nosaltres. Aquesta és la única veritat sobre la qual reposen totes les veritats cristianes. I com a Veritat és digne d’adoració i de l’adhesió de la fe, tot lliurant-li la vida en la caritat i en l’esperança. Si hom creu realment que la Paraula de Déu s’ha encarnat, necessariament la seva vida canvia. I, d’ençà de l’encarnació del Verb, la gràcia de Déu en Crist és aquí, oferta, donada, gratuïta, disponible, sense per què, sense fons, només per a ser acollida. Es això el que celebrem per Nadal i nosaltres també, en aquest hivern, de la vida del món i de l’Església, ens preparem per escoltar la més inaudita nova: «La Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres» I en aquest nosaltres hi ha cadascuna de les nostres existències.

Cal portar la llum de la fe, als ulls, al cor. Per traspassar la nit, fins a l’albada. Deixem que aquesta llum, esdevinguda claredat pura en el cor de la nit de Nadal, ens il·lumini.

Rafael Serra. Professor de Dogmàtica.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Banc d'Aliments.- "El gran recapte 2011"

Els propers dies 25 i 26 de novembre el Banc dels Aliments de les comarques de Tarragona, que té la seu a Reus, porta a terme la campanya “El gran recapte 2011” que recollirà aportacions a través de diferents supermercats de la ciutat.


Podreu fer allí les vostres aportacions.

Si, a més, voleu col·laborar com a voluntaris per ajudar en la recollida, caldrà que esteu presents a la porta del supermercat que us vagi millor (de la llista que hem posat), una estona del divendres dia 25 (a la tarda) o del dissabte dia 26 (matí i tarda). Es lliurarà unes bosses perquè la gent hi posi els aliments i les posarem en caixes (que passaran a recollir del Banc dels Aliments).

Si us hi voleu apuntar heu d'enviar un e-correu a bancreus@yahoo.es i donar aquestes
dades:

- Nom i Cognoms, telèfon i correu electrònic
- Lloc on us va bé anar i l'horari que voleu cobrir (podeu triar-ne un o més)

També podeu trucar al Banc dels aliments, telèfon 977.75.74.44. Moltes gràcies.

FRANGES HORÀRIES:

Divendres, 25 de 14:30 a 18:00
Divendres, 25 de 18:00 a 21:30
Dissabte, 26 de 9:00 a 13:00
Dissabte, 26 de 13:00 a 17:00
Dissabte, 26 de 17:00 a 21:00

dilluns, 21 de novembre del 2011

Concert del grup Canta la Teva Fe a la nostra Parròquia

Ahir, festivitat de Crist Rei de l'Univers, a dos quarts de set de la tarda, va tenir lloc a la nostra Parròquia un concert del Grup Canta la Teva Fe.



En realitat va ser una magnífica fusió de concert i de pregària, ja que cada cançó anava precedida d'una reflexió que preparava a escoltar amb atenció el missatge de les lletres dels temes que es van interpretar. Lletres que, a més, s'anaven projectant perquè tothom les pogués seguir amb facilitat.



Va ser una magnífica idea que l'acte es programés a "dalt" l'església i no a la Sala Mn. Josep Torres, que és més petita, ja que la resposta de la gent va ser boníssima i, ni el fet que fos jornada electoral, ni les males previsions meteorològiques van espantar ningú, per tant, persones de totes les edats van omplir completament l'església.



Us deixo fotos i vídeos en els que podreu veure una cançó sencera (Hem vist al Senyor) i fragments d'algunes altres. Disculpeu que els vídeos no tenen la qualitat que el concert mereixeria, però si serveixen per recordar una mica la tarda tan maca que vàrem viure ahir, ja estarà bé.

Llum de les nacions (fragment)


Hem vist al Senyor (cançó sencera)


Amb tu, Maria (petit fragment)


Aquí em tens (fragment)

diumenge, 20 de novembre del 2011

Joiosa festa de Crist Rei de l'Univers

Preneu possessió del Regne que el Pare us ha preparat
des del començament del món


Quin goig, Déu meu, sentir aquestes paraules!!
Es el Regne que el Senyor amb la seva creu ens ha preparat
i que ja és nostre.
Només cal que en prenguem possessió.
Jesús, germà dels pobres.
Jesús, company nostre.
Christus Rex noster.
Victoriós des de la Creu.
Sou Rei perquè sou el qui heu estimat més.
I nosaltres som reis amb tu i per tu.
Nosaltres que des del baptisme hem rebut la investidura reial.
Sou el centre i la plenitud
i tot convergeix en tu
que teniu la plenitud del tot
des de l’alfa i des de l’omega de l’Univers.
Des del començament fins al centre
i des del final fins al centre.
I el CENTRE ets tu,
elevant-ho TOT
cap al Pare
en l’abraçada de l’Esperit Sant.
en la glòria de la teva creu
en la perpendicularitat,
quasi abrupta
i inesperada
de la teva vivificant
RESURRECCIÓ
que marca l’altitud i la profunditat
la llargària i l’amplària
del teu gran amor.
Oh Jesús nostre,
sempre més estimat.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Meryem ana.- La casa de la Mare de Déu

Salve Montserratina.
(La podeu anar escoltant mentre llegiu el text i mireu les imatges.)


Dimarts, 1 de novembre de 2011, festivitat de Tots Sants, sóc a Turquia. Al matí hem visitat l’antiga ciutat d’Efes, després de dinar pugem a l’autocar per enfilar-nos cap a la muntanya on hi ha la casa de la Mare de Déu, un indret anomenat “Meryem ana”. L’autocar puja per una carretera costeruda i estreta, a baix hi queden les ruïnes d’Efes just al costat del poble de Selçuk. La vegetació va canviant, tot és més frondós.


El guia ens explica l’origen de la tradició: Una monja mística alemanya, Anne Catherine Emmerich que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, va tenir un seguit de visions que van ser recollides per escrit pel poeta Brentano. En una d’elles descrivia el lloc on la Mare de Déu havia passat els últims anys de la seva vida. Es tractava d’una casa que hauria construït Sant Joan per a ella i que es trobava a tres hores de la ciutat d’Efes. Al cap dels anys, a finals del segle XIX aquests textos van servir per a descobrir una casa en ruïnes que estudis arqueològics posteriors van determinar que era del segle primer.

D’altra banda, antigament hi havia hagut la tradició entre els descendents de l’antiga comunitat cristiana d’Efes de peregrinar a aquest indret cada 15 d’agost. La caseta es va reconstruir i es va convertir en capella. Cada diumenge hi celebren una missa.


Finalment arribem, l’autocar aparca i baixem. A l’entrada hi ha un cartell que adverteix que estem en un lloc de pregària i per tant es demana silenci i una vestimenta adequada. Seguim el camí, finalment arribem a la capella, només podem fer fotografies a fora.



De mica en mica i en silenci hi anem entrant, és una capella molt petitona, a l’altar hi ha la imatge de la Mare de Déu, a les tovalles que hi ha damunt l’altar hi ha brodat el Pare Nostre en turc. La gent s’atura a pregar, emocionada jo també hi faig la meva. A la sortida en unes vitrines hi ha exposats els regals que van fer els dos últims Papes, Joan Pau II i Benet XVI. Faig un donatiu i agafo dues candeles, una la deixo encesa a fora en nom de la nostra comunitat i totes les persones que estimo i l’altra la prenc amb mi cap a Reus. Abans que jo n’han encès una parella de filipins.


Passejo en silenci, el temps i l’entorn hi conviden. Penso en Maria i em ve a la memòria el passatge de Lluc: "Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava" (Lc 2,19) Quants records! Anunciació, naixement, vida i predicació, mort i resurrecció del Senyor Jesús, Pentecosta i naixement de les primeres comunitats cristianes, Maria és el testimoni principal de tots aquests esdeveniments.




Baixo a la font, que segons la tradició raja aigua miraculosa. Passo per un mur on hi ha milers i milers de papers amb intencions i pregàries de gent que ha passat per aquí abans que jo.

S’acaba la visita, pugem a l’autocar. Mentre anem baixant recordo un versicle del Salm 131:

"Jo em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare,
Així se sent la meva ànima"
(Sl 131,2)

Aquesta és la sensació que vaig tenir després de visitar Meryem Ana.

Fotos 1, 2, 5 i 6: Marta Bonet.
Fotos 3 i 4: de Google

dimarts, 15 de novembre del 2011

Diumenge XXXII.- Cal comprar el bitllet

Diumenge 32 del Temps Ordinari. Cicle A.

Hem escoltat la paràbola de les deu verges. Es una paràbola famosa de Jesús. Ens ve a dir que hem d’estar sempre preparats per quan vingui Nostre Senyor. La mort és alhora la cosa més incerta i la més certa. Però no cal pensar en la mort, sinó que hem de pensar en la vida. I en la vida cristiana, una existència que és en la nit de la fe, el Senyor ve sempre a nosaltres, en la seva gràcia donada en la pregària i en els esdeveniments.

La paràbola de les deu verges reflecteix la litúrgia de la Nit de Pasqua, quan se sent la veu que diu: L’Espòs és aquí. Ha ressuscitat. Viu per sempre. I nosaltres cal que portem la llàntia encesa de la fe, de l’esperança i de la caritat resplendent de llum. A les mans, al cor. Es així que sortim a l’encontre del Crist que ve a nosaltres, fins al darrer encontre que serà la mort.


Però l’oli amb el qual proveïm de llum aquestes llànties no pot ser altre que la pregària. Es aquesta la que té la virtut de fer que la llàntia sigui sempre encesa, i fa també que no s’extingeixi, quan està a punt d’apagar-se. I fins i tot de tornar-la a encendre.

La pregària és un do de Déu. Forma part de la naturalesa de la vida cristiana, car el cristià és sempre un home de desig, que té el desig de Déu al fons de les seves entranyes, gairebé un enyoradís de la seva Presència, Així ho expressa el Salm d’avui; Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com una terra eixuta, sense una gota d’aigua.

També fa gràcia en aquest Evangeli que, quan les verges imprudents i bledes no tenen oli i en demanen a les altres, aquestes les responen quasi despectivament. El Senyor ens ve a dir que la fe en Déu, l’esperança en Déu i l’amor a Déu és intransferible. Que podem pregar per un altre, però que no podem creure per un altre. Si val l’exemple és com anar a Barcelona en tren i no comprar el bitllet. Això és: cal comprar el bitllet. Però l’exemple no és del tot vàlid, perquè hi ha un altre tema, però no l’explico perquè és massa complicat. Ja ho faré un altre dia, només dir-vos simplement que és el Crist el qui ha comprat el bitllet per tots nosaltres. I si no el tenim ell ens el dóna. Penseu-ho.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Crist encara neix pobre

El proper mes de desembre podreu comprar a la Parròquia unes felicitacions de Nadal especials.

La idea és poder fer arribar un bon donatiu a les Missions de Kampanga (Ruanda) on el missioner català, Josep Cabayol, porta trenta-tres anys treballant amb gran entusiasme.



Les targetes són fetes una a una, totalment a mà, amb el procediment de dibuix senzill i pinzellades de color a l’aquarel·la, n’hi haurà sobre fons de cartolina verda o vermella i una franja brillant.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Diumenge XXXI.- Guardeu-me en pau en els vostres braços, Senyor.

Diumenge 31 del Temps Ordinari. Cicle A.

Si fos anticlerical, cosa que no està bé de tirar pedres sobre el propi sostre, faria servir el text de l’Evangeli que avui hem llegit “compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan”.

Però de fet, la incoherència entre el dir i el fer forma part de la condició cristiana, que és una història de gràcia i de pecat. I de fet, només de Nostre Senyor Jesucrist es pot dir que és l’únic que va dir i que va fer; Ell que des de la càtedra, no de Moisès, sinó de la seva creu va donar la vida per nosaltres. Ell, que a la creu viu la plenitud de la coherència entre el dir i el fer.

El discurs de Jesús contra els fariseus ens alerta de què entre cristians no hi ha d’haver una ombra de mentida i que no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu aquí a la terra que anteposar la nostra pròpia glòria a la glòria de Crist, que és la glòria de la seva creu.

El Senyor ens ha dit també que “vosaltres tots sou germans”. Germans en la mateixa condició, d’homes i dones febles, que cada dia assagen de seguir el Crist, demanant l’ajut del Senyor i confiant en els altres.


Però la perla de la litúrgia de la Paraula d’avui és el Salm que diu així: "Em mantinc en una pau tranquil·la com un nen a la falda de la mare". La imatge no pot ser ni més alta ni més suggestiva. Que n’és de gran pensar que l’actitud de fons de la nostra vida és aquesta confiança infinita de pensar que tot allò que és nostre, i tot allò que estimem, està a la falda de Déu i per tant, sempre és possible la pau. La dolça pau dels fills de Déu. Comparable als fons de les aigües del mar; al de fora pot aixecar-se grans onades, però en el més fons les aigües són tranqui-les.

Preguem sovint amb aquest salm i diguem sovint: Guardeu-me en pau en els vostres braços, Senyor.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Canta la teva Fe


El grup Canta la teva Fe, format per joves músics del nostre bisbat -un dels quals de la nostra parròquia- durà a terme una actuació de caràcter acústic i de pregària a la nostra parròquia per celebrar la festa de Crist Rei.

El grup s’ha consolidat amb l'edició del seu segon CD titulat “de la ciutat estel” i ha dut a terme concerts en diversos llocs de tot Catalunya. La qualitat i força de les seves cançons i lletres és notòria i es presenta amarada de fe.

Serà el dia de Crist Rei, diumenge 20 de novembre a 2/4 de 7 de la tarda.

Hi sou convidats!!



dimecres, 2 de novembre del 2011

URGENT: Càritas necessita


Us comuniquem que necessitem urgentment roba de nadó, així com un llitet, cotxet, banyera i qualsevol cosa que pugui necessitar un recent nascut.

Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració!!

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Diumenge XXX.- El manament d'or

Diumenge 30 del Temps Ordinari. Cicle A.

La Paraula de Déu és sempre viva i actuant. El Senyor cada diumenge ens diu una paraula “nova”, perquè la situació de la vida és sempre canviant. I, encara que de petits sapiguem que hem d’estimar Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, l’Evangeli d’aquest diumenge ens diu: que això no està pendent de fer per un altre temps; sinó que ho hem de fer ara, avui, aquesta setmana i sempre.

El fariseu que li pregunta: quin és el manament més gran de la Llei? Prou que ho sabia. Prou que ho sabem també nosaltres que l’hem d’estimar; ho sabem des de sempre i també sabem que en aquest món mai el podrem estimar del tot i amb tota perfecció. Això sí que és inverificable. Però el que sí és verificable és el manament que li és semblant (de fet, és una mala traducció, en grec vol dir, un manament que li és igual) i aquest és estimar l’altre com a tu mateix. Es el manament d’or. Estimar l’altre com m’estimo a mi mateix. Està aviat dit!

L’amor dels cristians pot arribar a ser tant gran que la vida d’aquell/a que estimo pot tenir tant de valor que la meva pròpia vida, i el seu bé, justament, perquè l’estimo tant, és el bé que desitjo per a mi mateix. Això no és tant estrany i hom pot posar un exemple corprenedor: quina mare no estima més la vida del fill que la seva pròpia? I si li pregunten; qui és que vols que estigui malalt, tu mateixa o el teu fill? La mare respondria sense dubtar-ho: jo mateixa!, mils de vegades abans que veure el meu fill malalt. I si es pot dir de l’amor filial es pot dir de l’amor esponsal, i de l’amor amb què s’estimen els amics.

Però el Senyor és encara més exigent, i al llevant taula del sant sopar, dirà als deixebles: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. La mesura de l’amor ja no serà la mesura del “com jo m’estimo”, sinó del “com Ell ens ha estimat”. Es una altra tesitura, molt més alta. Tant en el primer com en el segon cal la gràcia i la caritat sobrenatural, aquella que hem de demanar a Nostre Senyor moltes vegades i cada dia. Es així que quan portem l’amor de Déu dins del cor, Ell que és Bondat Infinita, acollim i sortim a l’encontre de l’altre amb un cor net i compassiu, i l’aprens a mirar i a estimar, tal com Déu l’estima.


Això ho han fet els sants en grau altíssim: penseu per exempre amb el Pare Damià Veuster, que morí entre els leprosos, i que per a confessar-se calia que ho fés del bot, mentre que un altre prevere li donava l’absolució des del vaixell, perquè ni un podia baixar ni l’altre pujar. Enmig hi havia l’estigma de la lepra i la quarentena. Així és com els sants (aquest és només un exemple) han estimat a Déu amb tot el cor i als altres amb l’amor que el Crist els té: més si són pobres, desvalguts, malalts i estrangers.

Podeu veure aquesta película, és subtitulada, però és bellíssima, sobre la vida del Pare Damià. Passareu una estona preciosa.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

El silenci...

Ara que comencem un nou curs, és el moment idoni per anar aprofundint en la virtut del silenci.

Saber fer silenci és molt difícil ja que vivim en una societat on hi ha un abús del soroll, de la informació i la comunicació virtual: Internet, que ens comunica amb el món sencer, facebook, twitter, missatges dels mòbils, correus electrònics, etc. Tot plegat, realment, són avenços de les noves tecnologies, molt útils quan en sabem fer un ús adequat i quan no dominen la nostra persona.

Enmig d’aquest garbuix de comunicació, ens fa por el silenci, perquè en el silenci es manifesta allò més íntim de cadascú. El silenci propicia el viatge cap a la interioritat i aquest viatge és el que fa por, el que preocupa, el que ens interroga, ja que significa el descobriment d’un mateix.


Ens és molt difícil pensar que el silenci pugui existir en la nostra vida, ja que significa buidar-nos de tot allò exterior per conèixer-nos, saber qui som, què volem i cap on caminem. Estar en silenci amb un mateix és un bé molt escàs, el silenci ens intranquil·litza. El fet d’anar tan accelerats ens impedeix també aturar-nos per poder reflexionar, i pensar que la vida no és només treballar, guanyar diners, gaudir i anar vivint, hi ha quelcom més important que ha d’omplir la nostra vida. Per això és necessari recuperar el silenci perdut en la nostra societat.

El silenci és també un element fonamental en les relacions d’ajuda a les persones malaltes, que pateixen una greu malaltia i potser la cadira de rodes és el seu únic company de camí. No oblidem que el silenci i el saber escoltar són necessaris per a una bona relació d’ajuda.

Actualment no estem preparats per conviure en silenci i aquest és imprescindible per contemplar el món. El silenci i la contemplació estan íntimament lligats. Si llegim l’Evangeli ens trobem que Jesús, el nostre Mestre i model, es retirava sovint a la muntanya, ell tot sol, lluny del soroll, i restava en silenci i pregava al Pare del Cel. Es
trobava reconfortat i llavors també prenia les grans decisions: El Sermó de la Muntanya, l’elecció dels Dotze, Jesús camina sobre l’aigua, l’acceptació de fer la voluntat del Pare sobretot abans de la seva Passió…

Així doncs, serà bo que ens esforcem en copsar el valor del silenci i dediquem algunes estones cada dia o cada setmana a reconèixer-lo.

(Aquesta reflexió ha estat publicada al darrer número de La Veu de la Parròquia de 16 d'octubre de 2011)

divendres, 21 d’octubre del 2011

Pregària

El treball és, per sobre de tot, un camí per a créixer,
un camí per esdevenir i realitzar-se com a persones compromeses.
Nosaltres n'hem fet un mètode només per guanyar diners.
Perquè al cim de tot hi hem posat el posseir i,
d'entre les possessions, la més preuada és la dels diners.

Et preguem, Pare, per la Joventut.
Per les persones que tot just acabant els seus estudis,
volen iniciar una nova etapa a les seves vides tot incorporant-se al món laboral.
Què difícil que els hem posat el seu creixement!
I encara els demanem compromís!

Ens han enlluernat tant amb miratges econòmics,
que ara no sabem com sortir-nos-en.

Però sabem ben cert que el teu Fill, Jesús, hauria de ser l'únic espill per nosaltres.
Reflectint-nos en Ell podrem vestir, encara avui, un món millor.
Emmirallant-nos en les seves obres omplirem tothom d’oportunitat de Felicitat.
Predicant com Ell el teu Regne, oferirem esperança.

Et preguem pel treball, pel seu repartiment equitatiu,
per aquells que són explotats, per aquells que són enganyats i,
també, per tots aquells que utilitzen la mateixa crisis que han ajudat a crear com a excusa per afeblir un xic més els altres i acumular més riquesa.
Tant lluny de tu, necessiten que els abrusis el cor amb Amor, Senyor!

Amèn

(Aquesta reflexió feta pregària ha estat publicada al darrer número de La Veu de la Parròquia de 16 d'octubre de 2011)

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Diumenge XIX.- No donem al món allò que el món ja té.

Diumenge 29 del Temps Ordinari. Cicle A.

Es cèlebre la resposta de Jesús als maliciosos que el volien comprometre: Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu. Es veritat, al Cèsar no li devem res, però a Déu li devem tot. Perquè no hem estat creats a imatge del Cèsar, sinó a la imatge del Déu Vivent, i a més hem estat redimits per la sang preciosa del seu Fill, Jesucrist.

El poder del Cèsar arriba fins on arriba el poder de la seva moneda i, per tant, és finit. Però l’amor de Déu, aquest és el seu poder, és il·limitat i transcendent. El poder del Cèsar, que simbolitza la ciutat mundana, engreixada, la fascinació alienadora del poder econòmic i polític (sempre tan vinculats) ja està ben servit i ben encensat.

Els cristians devem a Déu el do de la fe, de l’esperança i de la caritat. I no podem fer les dues coses, per una banda adorar el Déu Vivent i, per altra, cremar encens als ídols d’aquest món. Així doncs, les nostres comunitats parroquials s’han d’identificar amb la comunitat de Tessalònica, a la qual Pau escriu (2ona lectura) i els diu que no para de donar gràcies a Déu i de pregar per ells, ja que recorda: com la seva fe treballa per propagar-se, la caritat no es cansa de fer el bé, i l’esperança en Jesucrist aguanta, malgrat les adversitats.

En resum, no cal que anem a servir al Cèsar que prou que té, servim també a Déu. I, per tant, hem de recuperar el catolicisme viscut amb alegria i senzillesa de cor. Es tracta simplement de viure, segons l’Esperit i la generositat de cadascú, les virtuts teologals i donar el testimoni d’una vida honrada sense dissociar mai la nostra professió de la nostra condició de creients. Fer les petites coses amb amor i per amor. Tractar amb justícia i caritat als altres. No desesperar mai de la misericòrdia de Déu si pequem. Pregar i esperar cada setmana la celebració de l’Eucaristia. I allí rebre amb un immens amor el Cos de Crist. Què hem de fer més? Si en Déu tot és incalculable. Es així que esperem l’adveniment del Regne de Déu. Es així que donem a Déu el que és de Déu. I, quan ho fem, Déu no pren res de la nostra humanitat, ni perdem res, ans el contrari, rebem més. No donem al món allò que ja té, donem una mica del cor a Déu, que per això serem salvats.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Bona feina, mossèn Joan Francesc!!


El dia 10 de setembre mossèn Joan Francesc Amigó, fins aquell dia vicari de la nostra parròquia, prenia possessió, de la mà del nostre bisbe Jaume, de la parròquia de Santa Coloma, verge i màrtir, a Santa Coloma de Queralt, de la que des d’aquell dia és rector. També feia el mateix a d’altres poblacions de la comarca com Les Piles, Savallà del comtat i Conesa, entre d’altres. En aquesta presa de possessió va estar acompanyat per familiars, feligresos de les seves noves parròquies, per mossèn Joan Maria Padrell, fins aleshores rector de Santa Coloma i per alguns membres del Consell Pastoral de la nostra parròquia, que després, el van acompanyar una estona per desitjar-li la Llum i la Guia del Senyor en la seva nova missió encomanada i compartir taula i xerrada.


Dies després, concretament el darrer dia del mes de setembre, la nostra parròquia va aplegar-se per celebrar junt amb ell i el nostre rector l’Eucaristia i acomiadar-lo. S’hi van aplegar un bon nombre de catequistes, feligresos de les Assemblees familiars que ell dirigí i la pràctica totalitat del Consell Pastoral, per compartir l‘Eucaristia. Mn. Joan Francesc va dirigir unes belles paraules de comiat, que després va lliurar per escrit a cadascú, en un gest molt celebrat. Tanmateix, alguns membres de la comunitat de Crist Rei van prendre la paraula en nom de tots i li van lliurar alguns obsequis.


A la fi, tots plegats, van compartir una estona al locals del centre pastoral. Bona feina pel Regne de Déu, Joan Francesc!.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Diumenge XXVIII.- Anar a Missa no és anar a un bar.

Diumenge 28 del Temps Ordinari. Cicle A.

La vida cristiana comença quan hom aprèn a sentir la mirada del Crist, Senyor, els seus ulls de foc, sobre cadascú de nosaltres. Aquest és l’origen de tot. La mirada del Senyor posada sobre cadascú de nosaltres. I pregar és “mirar Aquell que ens mira”. Gosar aixecar els ulls i trobar els seus. Llavors poden passar coses meravelloses en la nostra vida. I el salm d’aquest diumenge adquireix sentit: El Senyor és el meu pastor no em manca res. I això vol dir: que si no tinc el Senyor em falta tot, i que tenint-lo a Ell ho tinc tot. Però qui de nosaltres és capaç d’aixecar els ulls per veure el Rostre del Senyor; un Rostre alhora sofrent i gloriós? Qui pot suportar al seva mirada? Només els sants.

Aquest és el Rostre de Jesús, del Crist de Sant Damià,
que colpí el cor de Sant Francesc, el pobrissó d’Assís.


L’Evangeli d’aquest diumenge ens parla de la Paràbola del Rei que preparava les noces del seu Fill i els convidats no hi van voler anar. Uns tenien massa feina i altres tenien negocis importants a fer. El rei queda ofès. Amb raó: imagineu-vos que nosaltres que organitzem festes per les persones que estimem, ens diguessin que no hi volen venir, perquè tenen altres coses a fer. El Rei de la paràbola, diu: ah sí, doncs aneu i als primers que trobeu digueu que són convidats. I continua dient que la sala del banquet s’omplí de gent, de gent bona i gent dolenta. I tant sí hi van anar, a noces em conviden!

El sentit de la paràbola és clar: el Pare del cel és l’amfitrió, que ha preparat les noces del seu Fill. Són les noces del Fill amb la humanitat. I el banquet és l’Eucaristia, en què l’Església esdevé esposa. Tots hi som convidats, bons i dolents. Però cal vigilar, perquè quan el Senyor ens convida, no hem de fer com la gent de la paràbola, uns menypreen la invitació, d’altres diuen que sí, però que tenen feina i negocis, i no hi poden anar.

Però el que és pitjor és anar-hi com aquell que no es va mudar, això és, hi va anar amb una gran indiferència, sense donar-hi importància.

No veus que estàs convidat a un banquet en el qual se’t dóna un menjar que només Déu pot donar? Anar a missa no és anar a un bar, és participar del Banquet en què el Rei del cel dóna el Pa de la Vida eterna. I, per tant, cal anar mudat. Mudat de fe, d’esperança i caritat. No val anar-hi per rutina i amb indiferència. Diu que aquell convidat no va obrir la boca. Va quedar avergonyit. No havia valorat ni Qui l’havia convidat, ni el perquè l’havien convidat, ni el menjar que se li donava. Era un egoista. Va ser tret fora. No n’era digne. Però fóra, és a dir, lluny del banquet del Senyor, diu l’evangeli, hi ha tenebra i cadenes. En l’Eucaristia tot és llum i llibertat.

TEXT: David Jou és un catedràtic de física, i alhora poeta i místic. De la seva obra extrec el començament del seu càntic espiritual. Ve a dir: només la mirada de Déu sobre nosaltres ens fa ser, altrament som opacitat. Llegiu-lo i pregueu-lo.

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament (...)

Fragment del Cant espiritual, de David Jou,
del seu llibre “l’èxtasi i el càlcul” Obra Poètica 1, p. 441s

divendres, 7 d’octubre del 2011

Diumenge XXVI.- La veritat no tan sols es diu, es fa.

Diumenge 26 del Temps Ordinari. Cicle A.

El diumenge passat vaig disposar que féssim les lectures del diumenge anterior, omeses a Reus per la Solemnitat de Misericòrdia. La paràbola dels dos germans a qui el Pare mana que vagin a la vinya m’agrada tant, que em va doldre no predicar-ho. I, en l’Evangeli, el Senyor ens explicà una paràbola sobre la qual no es pot fer cap objecció: qui dels dos germans, als quals el Pare va manar que anessin a treballar a la vinya, va complir amb la seva voluntat? Naturalment el qui hi va anar, no el que va dir que hi aniria, i després no hi va anar. Això ens ensenya que la veritat cristiana no es diu només, es fa. Perquè també el Senyor va dir en un altre lloc del seu Evangeli: No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. (Mt 7,21)


I la Veritat és el Crist. La Veritat, per a nosaltres, és una persona. La persona de Crist, Ell, que com diu Tertul·lià, no es definí a sí mateix com una “opinió”, sinó com la “Veritat”. I viure segons la Veritat, és viure segons el Crist. I la Veritat, per dir-ho així, no la produeix la ment humana, sinó que la Veritat es troba i un ha de deixar-se trobar per la Veritat. Penseu-ho això!

El segon fill, el qui va dir que aniria, però no hi va anar, no és del Crist. Només va fer ostentació de la seva falsedat. El cristià no tant sols diu la veritat, sinó que la fa. Com Crist a la creu (2na lectura) Però, tot i així, sempre hi deu haver misericòrdia per a nosaltres que tantes vegades hem dit que aniríem a treballar a la vinya, i de fet, no hi hem anat.

Siguem, treballador humils, de la Vinya del Senyor, que és el món. I que la pregària d’aquesta setmana sigui aquesta: Senyor, que tingui els vostres mateixos sentiments. Com la vella jaculatòria: Senyor, Jesús, doneu-me un cor semblant al vostre. Viure en la veritat, amics meus, dóna pau. Viure en la mentida crea tristesa interior i divisió. Podem enganyar els altres, podem enganyar-nos a nosaltres mateixos fins i tot, però no podem enganyar a Déu.

Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu.

Es tant preciosa i consoladora aquesta paraula de Jesús! Es el món sorprenent de Déu. Tot ho capgira. Aquells que es creien ser els primers passen a ser els últims. Com quan fèiem fila a l’Escola. Quan sabies una cosa, el bon germà de la Salle et feia passar al primer. I, com per una decisió imprevisible, et trobaves que aquell que anava davant teu, passava darrera teu.

Aquesta paraula de Jesús ens diu que en la vida cristiana mai ens hem de considerar els primers, sempre hem de ser dels últims. I considerar-nos-hi realment. Quan un aprèn a viure així té pau. En el darrer lloc el Senyor també hi és, perquè Ell, a la creu, va ocupar l’últim lloc, i Maria, que era immaculada des de la seva concepció, estava enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. I Santa Teresa, la petita, deia a la seva germana, “anem, anem, germaneta meva, ocupem l’últim lloc, que no ens el prendrà ningú”.

Al cel, ja m’ho veig venir, tindrem unes sorpreses... perquè el Senyor demana de nosaltres, una gran humilitat i senzillesa de cor. I aquests que en el món s’han cregut sants i amb mèrits, també entraran al cel, només per la gran misericòrdia de Déu. I portaran a l’espatlla, com una llufa, els seus mèrits penjats i, confosos, veuran que aquells a qui han menyspreat són abans que ells, només perquè eren humils i havien après a dir: Tingueu misericòrdia de mi, que sóc pecador.

"Si em preguntàveu quina cosa és la més essencial en el seguiment de Crist us respondré: primer és la humilitat, segon, la humilitat, i tercer, la humilitat." (Sant Agustí, Epíst. 118, 22.)