Diumenge XIX.- No donem al món allò que el món ja té.

Diumenge 29 del Temps Ordinari. Cicle A.

Es cèlebre la resposta de Jesús als maliciosos que el volien comprometre: Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu. Es veritat, al Cèsar no li devem res, però a Déu li devem tot. Perquè no hem estat creats a imatge del Cèsar, sinó a la imatge del Déu Vivent, i a més hem estat redimits per la sang preciosa del seu Fill, Jesucrist.

El poder del Cèsar arriba fins on arriba el poder de la seva moneda i, per tant, és finit. Però l’amor de Déu, aquest és el seu poder, és il·limitat i transcendent. El poder del Cèsar, que simbolitza la ciutat mundana, engreixada, la fascinació alienadora del poder econòmic i polític (sempre tan vinculats) ja està ben servit i ben encensat.

Els cristians devem a Déu el do de la fe, de l’esperança i de la caritat. I no podem fer les dues coses, per una banda adorar el Déu Vivent i, per altra, cremar encens als ídols d’aquest món. Així doncs, les nostres comunitats parroquials s’han d’identificar amb la comunitat de Tessalònica, a la qual Pau escriu (2ona lectura) i els diu que no para de donar gràcies a Déu i de pregar per ells, ja que recorda: com la seva fe treballa per propagar-se, la caritat no es cansa de fer el bé, i l’esperança en Jesucrist aguanta, malgrat les adversitats.

En resum, no cal que anem a servir al Cèsar que prou que té, servim també a Déu. I, per tant, hem de recuperar el catolicisme viscut amb alegria i senzillesa de cor. Es tracta simplement de viure, segons l’Esperit i la generositat de cadascú, les virtuts teologals i donar el testimoni d’una vida honrada sense dissociar mai la nostra professió de la nostra condició de creients. Fer les petites coses amb amor i per amor. Tractar amb justícia i caritat als altres. No desesperar mai de la misericòrdia de Déu si pequem. Pregar i esperar cada setmana la celebració de l’Eucaristia. I allí rebre amb un immens amor el Cos de Crist. Què hem de fer més? Si en Déu tot és incalculable. Es així que esperem l’adveniment del Regne de Déu. Es així que donem a Déu el que és de Déu. I, quan ho fem, Déu no pren res de la nostra humanitat, ni perdem res, ans el contrari, rebem més. No donem al món allò que ja té, donem una mica del cor a Déu, que per això serem salvats.