El diumenge passat vaig disposar que féssim les lectures del diumenge anterior, omeses a Reus per la Solemnitat de Misericòrdia. La paràbola dels dos germans a qui el Pare mana que vagin a la vinya m’agrada tant, que em va doldre no predicar-ho. I, en l’Evangeli, el Senyor ens explicà una paràbola sobre la qual no es pot fer cap objecció: qui dels dos germans, als quals el Pare va manar que anessin a treballar a la vinya, va complir amb la seva voluntat? Naturalment el qui hi va anar, no el que va dir que hi aniria, i després no hi va anar. Això ens ensenya que la veritat cristiana no es diu només, es fa. Perquè també el Senyor va dir en un altre lloc del seu Evangeli: No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. (Mt 7,21)
I la Veritat és el Crist. La Veritat, per a nosaltres, és una persona. La persona de Crist, Ell, que com diu Tertul·lià, no es definí a sí mateix com una “opinió”, sinó com la “Veritat”. I viure segons la Veritat, és viure segons el Crist. I la Veritat, per dir-ho així, no la produeix la ment humana, sinó que la Veritat es troba i un ha de deixar-se trobar per la Veritat. Penseu-ho això!
El segon fill, el qui va dir que aniria, però no hi va anar, no és del Crist. Només va fer ostentació de la seva falsedat. El cristià no tant sols diu la veritat, sinó que la fa. Com Crist a la creu (2na lectura) Però, tot i així, sempre hi deu haver misericòrdia per a nosaltres que tantes vegades hem dit que aniríem a treballar a la vinya, i de fet, no hi hem anat.
Siguem, treballador humils, de la Vinya del Senyor, que és el món. I que la pregària d’aquesta setmana sigui aquesta: Senyor, que tingui els vostres mateixos sentiments. Com la vella jaculatòria: Senyor, Jesús, doneu-me un cor semblant al vostre. Viure en la veritat, amics meus, dóna pau. Viure en la mentida crea tristesa interior i divisió. Podem enganyar els altres, podem enganyar-nos a nosaltres mateixos fins i tot, però no podem enganyar a Déu.
Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu.
Es tant preciosa i consoladora aquesta paraula de Jesús! Es el món sorprenent de Déu. Tot ho capgira. Aquells que es creien ser els primers passen a ser els últims. Com quan fèiem fila a l’Escola. Quan sabies una cosa, el bon germà de la Salle et feia passar al primer. I, com per una decisió imprevisible, et trobaves que aquell que anava davant teu, passava darrera teu.
Aquesta paraula de Jesús ens diu que en la vida cristiana mai ens hem de considerar els primers, sempre hem de ser dels últims. I considerar-nos-hi realment. Quan un aprèn a viure així té pau. En el darrer lloc el Senyor també hi és, perquè Ell, a la creu, va ocupar l’últim lloc, i Maria, que era immaculada des de la seva concepció, estava enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. I Santa Teresa, la petita, deia a la seva germana, “anem, anem, germaneta meva, ocupem l’últim lloc, que no ens el prendrà ningú”.
Al cel, ja m’ho veig venir, tindrem unes sorpreses... perquè el Senyor demana de nosaltres, una gran humilitat i senzillesa de cor. I aquests que en el món s’han cregut sants i amb mèrits, també entraran al cel, només per la gran misericòrdia de Déu. I portaran a l’espatlla, com una llufa, els seus mèrits penjats i, confosos, veuran que aquells a qui han menyspreat són abans que ells, només perquè eren humils i havien après a dir: Tingueu misericòrdia de mi, que sóc pecador. "Si em preguntàveu quina cosa és la més essencial en el seguiment de Crist us respondré: primer és la humilitat, segon, la humilitat, i tercer, la humilitat." (Sant Agustí, Epíst. 118, 22.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada