dimarts, 31 de desembre del 2019

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu

El Dia vuitè de la festa de Nadal és la festa de Maria, amb el títol més gran de la fe cristiana: ella és MARE DE DÉU. Ja que Jesucrist és veritable Déu i veritable home, Maria és també veritablement la Mare de Déu. 

Ella col·laborà amb la seva llibertat a la manifestació del Fill de Déu al món. Hem de donar gràcies a Déu per aquest títol a Maria. Si ella no portés aquest títol significaria que Jesús no és Déu i, per tant, no seria el nostre Salvador. 



Després de vuit dies, tal com marcava la llei, el circumciden, així entra a formar part del poble de l’aliança. Li posen el nom de Jesús, que significa Déu salva. Maria contemplava tot això i ho guardava en el seu cor. Ella és la primera memòria de l’Església, el seu cor és el primer arxiu. 

L’Evangeli no ha volgut conservar gaires paraules de Maria, ella és la dona del silenci, més que de les paraules. Ella porta el secret del seu Fill dins seu. Ella, més que ningú, sap qui és el seu Fill. Un Fill que ella ha nodrit amb la seva sang dins seu i amb la seva llet i que ha de fer gran amb amor i sol·licitud com qualsevulla mare.

El cristià que ha arribat a la maduresa porta la seva fe dins seu com un tresor i no en parla massa (sap que ho podria banalitzar, també sap que només un cristià pot entendre un altre cristià). Porta la fe com un goig íntim, com una certesa del cor. Sap que el llenguatge de la fe són les obres, més que no pas les paraules. El cristià sap que Déu és present en tot i ho viu. Sap que el temps que ve es temps de Déu –tocat per Déu– des de l’encarnació. Un temps que va cap a Déu i troba en ell la seva plenitud. Hi ha una alfa i una omega.

Donem gràcies a Déu per tot el bé que hem fet i, per tots els seus dons i per les persones bones que Déu sempre posa al costat. I demanem-li perdó per tot allò que Déu esperava de nosaltres i no hem fet.


Un inici d’any és un començament i els començaments sempre són bells, comencem l’any no des de la perifèria del cor, sinó des de Déu. Un cristià, per naturalesa, mai és superficial. Maria ens ensenya això, a començar i a viure des del cor, allà on conflueixen la intel·ligència, els sentiments i la voluntat. Deixem els farcells del passat que ja no tornarà i visquem el present i el futur que la vida ens dóna des del cor.

Cal mirar Maria perquè expressa com vol que siguem: portar Déu en les nostres vides i quan un cristià mira cap al centre de sí mateix veu Déu. Cal que l'Església miri a Maria, així la vol el Senyor, pobra i rica d’amor, neta de pecat i unida a Jesús, amb poques paraules i moltes obres i amb molta pregària.


Que tinguem un any 2020 ple de benediccions. Beneïm Déu perquè el qui beneeix Déu és ell mateix beneït. I desitgem la pau al país, al món.

Tota la comunitat parroquial dóna gràcies a Déu pels seus dons i ens felicitem els uns altres pel nou any i ens desitgem pau al cor, joia i salut.

També preguem i desitgem que a ningú falti el pa de cada dia i que el món avanci pel camí de la pau.

dilluns, 30 de desembre del 2019

Oracle, que es desclou

Seguim en el temps de Nadal i avui us oferim un preciós poema del nostre estimat mossèn Ricard Cabré amb el qual ens felicita per aquestes festes.



Nadal, oracle que es desclou en el silenci
d'una nit clara i transparent.
Milions d'estels vetllen el misteri
de tot un Déu que es fa servent.

Arpegi de somnis i enyorances
en una nit freda d'hivern.
Sobre fusta vella i un coixí de palla
un tendre nin tremola de fred.

Una cova ennegrida i rònega
esbatanada als quatre vents,
sense forrellat ni porta,
refugi d'estranys i d'indigents.

La seva cort, uns simples pastors
amb samarra de llana i olor de ramat,
els últims de tots els contorns
tinguts per no res en tot el veïnat.

El Tot i el no-res en una criatura
es fonen com en un braser.
Un nin que ja des d'ara fretura
per donar caliu al món sencer.

"Sereu com deus", havia dit la serp
i es fa possible la paradoxa:
el no-res rep el bes de l'Etern
i queda xop de perdó i de joia.

SANT NADAL I FELIÇ 2020
Mossèn Ricard Cabré 

dijous, 26 de desembre del 2019

Tota la Trinitat és present en el Nadal del Senyor


Quan es contempla l'escena de Nadal, el Pessebre, es presta atenció als seus integrants i als seus personatges, tant els centrals -el Nen, la Mare de Déu, en menor mesura sant Josep- com els més secundaris -els pastors, els Mags, els àngels.

El protagonista real és la Santa Trinitat: tota la Trinitat està present en el Nadal del Senyor. La unitat divina no queda disminuïda pel naixement del Fill. Ans el contrari, es manifesta com a Trinitat essencial i indissoluble. El Fill que procedeix del Pare des del principi és enviat al món per obra de l’Esperit Sant.


Meditar el naixement de Jesús i contemplar l’Infant que ens ha nascut implica sentir les paraules del Pare que diu:

Tu ets el meu Fill estimat
en tu he posat el meu goig!

Que n’és de gran i de cristià dir, contemplant l’infant Jesús, nascut a Betlem les paraules del Credo:

Déu de Déu
Llum veritable nascut del Déu veritable,
Engendrat, no pas creat
De la mateixa naturalesa del Pare

És Déu Pare que preparà que des de tota l’eternitat volgué buidar-se de si mateix en el Fill en l’amor de l’Esperit Sant per donar-lo al món completant així, magníficament, l’obra de la creació. Ell mateix prepara a la benaurada Verge Maria i l’omple de la gràcia, que la fa immaculada des de la seva concepció per esdevenir Mare del Fill. Ella és la sempre verge Maria perquè el Fill de les seves entranyes és el Fill de Deu. Només perquè Jesús és el Fill de Déu Maria és verge. Ella serà el bressol que Déu havia preparat pel seu Fill.

És Déu Fill, qui obeint el Pare, assumí la condició humana, tal com cantem en el cant, per esdevenir germà nostre, Ell que està cridat a ser el primogènit dels germans i Ell, que és el Verb de Déu, esdevé Paraula humana. Finalment esdevé ofrena de sí mateix a la creu per tornar al Regne del cel la humanitat que s’havia perdut

És Déu Fill qui, acollint i obeint amb amor inefable el designi del Pare, decideix, en la manifestació d'humilitat més sorprenent que pugui donar-se en el cel i a la terra, abaixar-se, humiliar-se, sense deixar de ser Déu, i assumir la naturalesa humana, per aparèixer davant els homes com un nen petit, fràgil i desvalgut.

És Déu Esperit Sant, que, abans del naixement, habita en l'ànima i en el cos de Maria Santíssima, omplint-la de la seva Presència personal, preparant-la per ser, en el temps, la Mare de Déu; és l'Esperit Sant, és a dir, l'Amor de Déu, que porta a el Fill a encarnar-se en Maria Mare de Déu, per complir el designi del Pare.

La manifestació de l’Esperit Sant es fa evident en la glòria de Déu que omple de claredat la nit de Nadal. És la glòria que els àngels canten i pregonen. És l’Esperit també que mou als pastors a anar cap a Betlem. És l’Esperit que mou als pagans, guiats per l’estrella de la fe, a emprendre el camí fins trobar el Qui els omplirà de joia. És l’Esperit que ungeix l’ànima del Verb de Déu esdevingut infant.

Nadal és obra de la Trinitat. Quan espiritualment entrem a Betlem, talment els pastors i els mags, i fem un petó de veneració a l’Infant Jesús entrem dins de la Trinitat, al cor i al centre del Misteri de Déu Amor.

dimarts, 24 de desembre del 2019

Evangeli de la Nit de Nadal



El vídeo pertany a la nit de Nadal de l’any 2016 a Notre Dame de Paris; escoltant-lo ens unim al dolor de l’Església de França per l’incendi de la catedral i desitgem que ben aviat els Sants Misteris del Nadal es puguin celebrar allí. Que la Mare de Déu, tant estimada a l’Església de França, els ajudi.

El relat del naixement de Jesús segons Lluc (Lc 2,1-14)

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l'imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la població d'on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure's amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill.


Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l'hostal. A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l'àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.» I una multitud dels exèrcits celestials s'uní llavors mateix a l'àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Comentari

En la litúrgia de la nit de Nadal hi ha una superposició de cercles que es concentren en l’Infant que ens ha nascut. Tota la litúrgia nocturna: els bells salms de l’Ofici, Isaïes amb l’oracle «del poble que vivia a les tenebres i que ara ha vist una gran llum», el salm reial i l’apòstol, preparen la gran proclamació de l’Evangeli. Un relat que va del més alt al més baix, de la glòria de Déu a dalt del cel a la terra on habiten els homes, que Déu estima i quasi que no hi ha lloc per ell.

La litúrgia celestial es fa present a la terra i els àngels anuncien la paraula-esdeveniment, que esdevé alegria per a tot el poble, Maria que contempla els esdeveniments i els guarda en el seu cor. Ella és l’arxiu més sant de la memòria de l’Església.


El centre és el Nen, que porta els títols de Salvador, Messies i Senyor. El signe és un infant nascut, faixat i posat a la menjadora, ja que no havien trobat lloc a l’hostal i que esdevé el feix lluminós, que es propaga sense dispersió, i ho il·lumina tot. Només un nen. Tanmateix aquest nen revela la glòria de Déu a dalt del cel i a la terra l’acompliment del designi de Déu (eudokía), que fa el do de la pau, a una humanitat que ja no pot ser més estimada per Déu.

L’Evangeli del naixement de Jesús, segons Lluc, està amarat de la fe pasqual: els àngels de Nadal són els àngels de la resurrecció, l’Infant, faixat i posat a la menjadora, prefigura el sepulcre del Crist, l’alba de Nadal és l’alba de Pasqua, l’alegria dels pastors és l’alegria dels apòstols. Uns pastors que lluny d’una imatge bucòlica són representants de la marginalitat sofrent. Els pastors no han de tenir por com als apòstols tampoc n’han de tenir. Els pastors anuncien el naixement de Jesús com els apòstols la resurrecció. El naixement de Jesús els ompli de claredat com encara ho farà encara més la resurrecció de Crist. L’Església celebra la resurrecció de Crist en el misteri del seu naixement.

¿Que no ho trobeu preciós i grandiós? Tota la celebració de Nadal està en funció d’un Infant. Només d’un Nen que ha nascut. Però per aquest Nen Déu ho ha creat tot i ho ha destinat tot a sí mateix. Jesús ja mai més pot néixer com a home, però, per gràcia, el seu naixement es realitza en el cor de tots els qui l’acullen. La litúrgia ens fa entrar en el «avui» (hodie) del naixement de Jesús. No podem oblidar aquí les paraules del Papa Francesc: Els pobres ens salven perquè ens permeten trobar el rostre de Crist. Una pensament així nega qualsevol sofisma sentimental i infantil en relació a la celebració del Nadal. Els cristians saben que un Nadal sense Crist no és res. És buit.

Que els fidels (laeti et festinantes), talment els pastors, vagin allà on van trobar a Maria i a Josep amb el nen posat la menjadora. Entrar espiritualment allí és entrar dins del misteri de Déu, el més íntim, ja que tota la Trinitat era present en el naixement de Jesús. Això es realitza sacramentalment quan l’assemblea, radiant, abillada com una esposa, participa dels dons de l’Eucaristia, del banquet del seu Senyor i Espòs. La gràcia eucarística és la plenitud de la gràcia del Nadal.

diumenge, 22 de desembre del 2019

El lloc Santíssim del Naixement de Jesús a Betlem


L'estrella de plata revela el lloc on Déu Fill va venir per primera vegada, ocult en el cos d'un nen.


El lloc del Naixement de Jesús està marcat per una estrella de plata a terra i, damunt seu, es va construir la Basílica de la Nativitat, a Betlem, perquè fos notori als homes on va néixer el Salvador. El lloc és real, i està delimitat per l'espai, i marca la realització d'un esdeveniment històric, d'alguna cosa que va succeir realment en el temps.

L'estrella de plata està col·locada en el lloc exacte en què es va produir el naixement de Jesús, de manera tal que qui ho visita, pot contemplar, amb admiració, el misteri de Déu infinitament majestuós i gran, que sense deixar de ser el que és, Déu omnipotent i inabastable, decideix encarnar-se, assumir una naturalesa humana, i néixer en el temps, i manifestar-se als homes com un feble nen.

El fet no pot suscitar més que sorpresa i admiració, els quals han de donar pas a l'adoració i a l'acció de gràcies, tant més, com que el prodigi inimaginable de l'Encarnació de la Paraula divina, va tenir com a únic i exclusiu motor a l'Amor de Déu.

No obstant això, tot i el prodigi, i malgrat el seu poder diví, Jesucrist no pot tornar a repetir el miracle, ja que, per la seva naturalesa, és únic: només es neix un cop i Jesús, tot i que sigui Déu omnipotent, no pot tornar a néixer, com ho va fer fa dos mil anys a Betlem. És a dir, només una vegada va néixer el Verb de Déu humanitzat en un lloc físic determinat, diferenciat i caracteritzat per les dimensions físiques de la gruta de Betlem, i pel temps històric en el que va succeir el fet, i això no es pot tornar a repetir.

Però el que no pot fer Jesucrist quant Home -tornar a néixer com a nen a la gruta de Belén-, sí que ho pot fer amb la gràcia divina: si en el passat el seu Fill va néixer en un lloc físic, el terra de Betlem, caracteritzat per la duresa de pedra de terra, en el temps de l'Església, el seu Fill torna a néixer en els cors dels homes, caracteritzats per la duresa de roca amb el qual estan fets.

És la gràcia la que converteix cada cor humà en un Nou Betlem.

dijous, 12 de desembre del 2019

El segon propòsit d'Advent és estar contents

El segon propòsit de l’Advent és l’alegria. ¿On trobarem la font de l’alegria? La pregunta és vàlida perquè fora de nosaltres trobem molt pocs motius d’alegria. Tampoc depèn massa de nosaltres mateixos ja que ningú es pot fer venir l’alegria a sí mateix així com així. Hi ha dies que estem d’humor i d’altres que no tant, segons el caràcter de cadascú.


L’alegria només la podem rebre com un do de Déu. Els sants sempre estan contents i fins i tot, cosa increïble, manifesten alegria amagant grans proves i sofriments. És l’alegria cristiana, que el Senyor reparteix als seus fills en el temps de l’Advent, l’alegria per la presència del Senyor. És l’alegria de la fe. És una alegria que també hem de demanar al Senyor. “Fes que estigui content, Senyor” és una bona pregària i el Senyor sempre concedeix aquesta gràcia. Proveu-ho. L’alegria ve i els sofriments queden a dins, com amagats, com allò que hem d’oferir al Senyor, però no manifestar als altres que ja porten les seves creus.



El Senyor no ens vol tristos, ni amb moral de derrota. No podem anar a fer catequesi, reunions o treballar a Càritas amb amargor. El Senyor ens vol contents i joiosos. Jo no m’imagino a Maria amb tristesa i tampoc m’imagino als apòstols tristos i amoïnats, els imagino contents i riallers, perquè sabien que caminaven amb el Senyor, que feien camí amb Ell i que Ell anava amb ells. Per això quan a l’evangeli se’ns diu que el Senyor els anuncià la seva passió queden atònits i incrèduls. Amb raó: ¿Com podrien viure sense ell? ¿On trobarien la joia sense ell?


Ara, el Senyor, després de la seva resurrecció, s’ha posat a caminar de nou amb nosaltres i anem amb Ell i és possible la joia. Una joia que ve només d’Ell. Més encara, la joia és signe de que vivim amb Ell. Quan no hi ha alegria entre cristians vol dir que hi ha una absència del Senyor. Demanem al Senyor el do de l’alegria. Que el Senyor la reparteixi per a tota l’Església. La necessita i li és vital.

Escoltem el bonic cant d’adoració que la comunitat de l’Emanuel canta en català. Es una comunitat que ens estima per la presència de la Germana Immaculada de Montblanc.

dimarts, 3 de desembre del 2019

El primer propòsit d'Advent és recordar-nos de Déu

Que l’Advent del Senyor no sigui només posar a la parròquia una corona vegetal amb quatre espelmes, sinó que sigui un temps d’intensitat espiritual i un deixar espai dins del cor a la presència del Senyor en la nostra vida. Deixar lloc vol dir treure de nosaltres tot el que no li deixa espai a Ell.

El que més hem de treure de dins nostre és l’oblit de Déu en la nostra vida. Oblidar Déu és un mancament, i oblidar-lo de tot un pecat. El contrari de l’oblit és la memòria i, cal un esforç, per refer la memòria de Déu en la nostra vida. Això només es pot fer d’una manera: a través de la pregària del cor i de la caritat amb els altres.



No és fer memòria d’allò passat, sinó del qui sempre hi és, del Qui no oblida mai. Ell porta totes les existències en el seu Sí diví. Retrobar la memòria de Déu és prendre consciència de manera humil que la seva Presència amorosa ens acompanya sempre. Pregar és encendre la llum de Déu dins del nostre cor. Primer és una centella, després pot esdevenir il·luminació total, llum que transfigura i és transfiguradora. Fixem-nos els homes i les dones de Déu els resplendeix els ulls, i l’única tristesa que tenen és saber que Déu no és estimat.

Refem la memòria de Déu cada matí i cada vespre, en la intimitat secreta i íntima del cor. Refem la presència de Déu en la vida dels homes i les dones que trobem en el camí de la vida. És tant dolç adreçar-nos a una persona amb la convicció que Déu l’estima eternament. La relació que tenim llavors amb els altres canvia. Oblidar Déu ens deix orfes, buits, opacs, sense joia. Cada dia d’aquest Advent deixem-nos il·luminar per la llum de la fe. Fem-nos també la caritat de pregar els uns pels altres. Comencem per la primera benaurança, el primer esgraó, la benaurança de la pobresa del cor. Cal ser pobres de nosaltres mateixos perquè Crist esdevingui la nostra riquesa.


diumenge, 1 de desembre del 2019

Primer diumenge d'Advent, cicle A


El Senyor no ve com un lladre per a prendre res: ve per a donar-nos-ho tot, els tresors dels seu Regne.


Som convidats a celebrar, en un únic i progressiu moviment, l'Advent, el Nadal i l'Epifania. Des del primer diumenge d'Advent, fins a la festa del baptisme de el Senyor, que és el diumenge següent a l'Epifania, celebrarem la mateixa bona nova: la vinguda de el Senyor, i és que Crist ha volgut fer-se present en la nostra història per comunicar-nos la seva salvació.

Desitgem, amb tot el cor, que aquest Advent i cada dia de l'any nou cristià, ens sentim més comunitat, més Església, que escoltant la Paraula de Jesús entrem a l'escola dels deixebles i seguint a el Mestre sortim convertits en deixebles missioners que porten la gran alegria de la salvació.



A la primera lectura, Isaïes contempla, a manera de processó, els pobles ascendint a la muntanya de Sió "totes les nacions hi fluiran". Hi pugen a la llum de la fe, enmig de les tenebres d’aquest món: allí cessaran les guerres intra-humanes i allí s’esdevindrà la pau per sempre. Escoltem les belles paraules d’Isaïes: "Forjaran relles de les seves espases". El Papa Francesc ha predicat: "Quin dia més bell quan les armes esdevinguin instruments de treball".

Jesús, en el discurs dels darrers temps, ens exhorta a vetllar; no a la manera d’un vetllar com si no hagués de venir mai, sinó amb una vigilància activa: "Estigueu a punt".

El Senyor ve sempre, ha vingut, ha passat i prou, sense preàmbuls, com la mort. Però el Senyor no ve com un lladre per a prendre'ns res: ve per a donar- nos-ho tot, els tresors dels seu Regne.

L’apòstol Pau situa la vida cristina en la dimensió d’allò que és penúltim, no pas últim. Ja que el Senyor ve, ens hem de comportar "dignament com a ple dia", despullant-nos "de les obres pròpies de la fosca, tot revestint-nos" amb el vestit de Crist, (el vestit nou i blanc que rebérem en el Baptisme).

En el pelegrinatge cristià sentim l’alegria, compartida pels germans, que tots hem estat convidats a anar a la casa del Senyor, i així ho cantem en el Salm responsorial d’avui: Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor!