dilluns, 31 de desembre del 2012

Feliç 2013!!

Vivim uns temps difícils i a vegades costa trobar paraules, fins i tot per expressar els bons desigs. Llavors és quan busques al Nou Testament i trobes allò que buscaves... Si durant el 2013 ens deixem guiar de tot cor per aquestes paraules, segur que tot anirà bé!

De la Carta als Romans 12, 9-18



Vull aprofitar aquest post per donar-vos les gràcies a tots els que aneu seguint aquest blog. L'indicador de visites que ofereix Blogger ens informa que, el darrer mes del 2012, hem batut el rècord de visites, havent superat, per primera vegada, les 3.000 en un mes, concretament 3.274 quan ho he mirat a quarts d'onze de la nit del dia 31.


L'anterior màxim de visites correspon al mes de juny amb 2.994. Durant l'estiu (juliol, agost i setembre) van baixar bastant, cosa que és molt normal i, després ja han estat pujant fins a trencar aquesta barrera dels 3.000!


dijous, 27 de desembre del 2012

La música i el Nadal

Parlar sobre música i Nadal és ben complicat. Hi ha molta música per a celebrar el Nadal; tant en l'àmbit popular, les Nadales; com obres cultes. Pràcticament tots els compositors han escrit música sobre temes nadalencs.

Una peça que és molt popular i quasi sempre s’interpreta pels volts de les festes nadalenques és l’oratori compost per G.F. Haendel, “El Messies”, però en època de Haendel aquest oratori s’interpretava per Pasqua. Si ens centrem en la seva estructura veurem que està dividit en tres actes que parlen del naixement, passió i resurrecció del Senyor Jesús. Si ens fixem en la lletra veurem que tot són fragments de l’Antic i Nou Testament.

George Frideric Handel, 1685-1759

La forma que coneixem com a oratori va néixer a Itàlia a l’Edat Mitjana i es va acabar convertint en una òpera religiosa. La seva forma, com a l’òpera tradicional està estructurada en tres actes, hi ha una trama argumental amb diversos personatges, i té recitatius, àries i cor. L’única diferència amb l’òpera és l’absència de decorats, vestuari i actuació teatral, els cantants només canten. Un gran compositor d'oratoris va ser precisament G.F. Haendel.

Del que parlaré avui és d'un altre “oratori”, una altra obra cabdal de la música culta de tots els temps, és l’Oratori de Nadal BWV 248, de J.S.Bach. Aquest oratori, però, no té la forma convencional de l’oratori barroc, sinó que són un seguit de cantates que Bach va compondre per a ser cantades a les dues esglésies principals de Leipzig durant els sis dies de les festivitats nadalenques: 25, 26 i 27 de desembre, el primer diumenge després de Nadal, la diada de cap d'any i la diada de Reis.

Johann Sebastian Bach, 1685-1750

Ell el va anomenar oratori perquè el fil conductor de tota l’obra és el personatge que va narrant els fets, l’Evangelista. Aquests fets estan basats en els Evangelis de la infància del Senyor Jesús, són: el naixement, l'anunciació als pastors, l’adoració dels pastors, la presentació de Jesús al Temple, la visita dels savis d'Orient i la fugida a Egipte. La seva estrena començà el 25 de desembre de 1734 i es va concloure el dia de Reis, el 6 de gener de 1735.

Aquestes cantates, com he dit abans, estaven concebudes per a cantar-les a l’Església. Hi havia orquestra, solistes i cor; les intervencions de l’Evangelista eren només recitades, els solistes, a més de recitar, cantaven les àries, però la part del cor la cantaven els fidels, aquestes melodies eren més senzilles perquè tothom les pogués cantar i, si ens fixem en el text, veurem que són pregàries. Són les famoses corals luteranes i si ara les escoltéssim segur que reconeixeríem més d'una melodia, perquè nosaltres també les cantem a la Parròquia.

Us recomano vivament l’audició d'aquest Oratori; si no hi esteu avesats, potser al principi se us farà feixuc, però l’experiència val la pena. És molt important tenir a mà la traducció del text, així s’entén més la intenció que va donar el compositor a la música.

Podeu trobar la traducció al català clicant aquí, i en castellà, aquí.

No puc estar-me de transcriure la traducció de la primera coral de la primera cantanta, crec que és un text que ens pot ajudar a la pregària d'aquests dies:

CORAL Com us he de rebre? Com he de trobar-me amb vós? Oh desig de la terra sencera, oh gala de la meva ànima! Jesús, Jesús, poseu dins meu la torxa per tal que allò que us és grat sia per mi conegut i sabut.

Aquest article ha estat publicat a La Veu de la Parròquia del dia 25 de desembre de 2012... Però aquí, al blog, tenim la sort que, si volem, podem escoltar l'obra ara mateix. Som-hi!!


I per acabar aprofito l’avinentesa per a felicitar-vos les festes a tots.

UN BON I SANT NADAL!

dilluns, 24 de desembre del 2012

Sant i joiós Nadal


Aquesta és la nit en què el Fill estimat del Pare esdevingué de la nostra humanitat. Des d'ara és l'Emmanuel, Déu amb nosaltres per sempre. Sant i joiós Nadal!

La nostra Parròquia felicita la Pasqua del Nadal a tots els qui visiten el seu blog i demana al Senyor que els concedeixi el que desitja el seu cor.

Pau a la terra. Que ningú avui estigui trist. És Nadal!

diumenge, 23 de desembre del 2012

Aquell a qui han conegut el bou i la mula, nosaltres no som capaços de reconèixer-lo...

Frontal d'Avià. Romànic català, segle XIII.
La imatge tan nítida l'he agafat d'aquí

El Sant Pare ha acabat la seva trilogia sobre Jesús de Natzaret i el tercer volum és un bellíssim estudi dedicat als relats de la Infància de Jesús.
Encara és incomprensible (i això indica la banalitat d'un sector del periodisme) que s’hagi divulgat la idea, totalment absurda, de què el Papa ha dit que al naixement no hi havia ni bou ni mula i que, per tant, no s’han de posar al pessebre. El Papa diu, justament, el contrari i n'explica el valor simbòlic d'aquesta iconografia nadalenca.

Per cert... com si el Sant Pare no digués coses molt més importants i decisives per al món d'avui: Com és ara el Missatge del Papa en ocasió de la Jornada de la Pau en el qual diu que una economia fonamentada només en el lucre és insostenible i moltes altres coses. Us recomanem la lectura d'aquest Missatge.

Tornant a la tradició del bou i la mula, el que diu el Papa és que aquesta no ve de l’Evangeli de Lluc, i això és cert, doncs allí no són esmentats per a res. D’on ve, doncs, la iconografia cristiana de posar un bou i una mula al costat del pessebre? Ve d'un verset del llibre d'Isaïes que es llegia la nit de Nadal on es diu:

Un bou coneix el seu amo, i un ase, l'estable del seu senyor, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m'ignora. (Is 1,3)

La poesia cristiana, des d'aquest text d'Isaïes, interpreta que el bou i la mula sí que coneixen, a diferència del poble, qui és i on és el seu Senyor. I allí són. Representats iconogràficament. Com un testimoni de què la creació coneix qui és el QUI HA NASCUT. Ells prediquen i evoquen el text d'Isaïes.

El bou i la mula són un testimoni que ens diuen: ¡mira que ells coneixen qui és el seu amo i saben on és la menjadora, però nosaltres no som capaços de reconèixer Aquell que ens ha nascut i que és la Vida i la mateixa Vida!.

Oh si us plau!!... no tragueu el bou i la mula del pessebre, són allí per recordar-nos aquesta veritat. I entrem allà on Maria ha deslliurat el Fill de les seves entranyes i recordem les paraules del Pròleg de l’Evangeli de Joan:

Ha vingut a casa seva,
i els seus no l'han acollit.
Però a tots els qui l'han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit de ser fills de Déu.

Casa seva és l’Església, casa seva és el nostre cor. Que Jesús no se senti estrany ni a casa seva ni el cor. Som el seu poble!


dissabte, 22 de desembre del 2012

Avui encenem la quarta lluminària d’Advent


Es bonic que els cristians visquem la roda de les festes durant l’any. I l’Advent no tant sols celebra el Naixement de Jesús, sinó que celebra el seu darrer Adveniment, quan el Senyor vingui en la glòria del seu Regne. Es bonic que els cristians comencem pel final, per allò que serà i encara no és.

La celebració del Nadal significa que l’eternitat i el temps es troben no només en Crist, sinó en nosaltres, en l’Home, en la nostra vida, en el nostre món, en el nostre temps. Hem d'acceptar la fi abans de poder començar, sempre de nou, la vida cristiana.

El final és el Crist gloriós i aquest final ja és al començament de tots els camins de la fe. Que n'és de bonica aquesta paradoxa: allò que és darrer ja està al començament! I la fe en Crist no és un mur o una paret, sinó una obertura a l’Infinit. Per a ser cristians hem d'acceptar el final ja des del començament.

Entre tant serem recercadors de la Llum. Una Llum que retrobarem, intensíssima, en la Nit de Nadal on direm les paraules: Llum de llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Oh sí el Crist està al començament de tots els camins de la fe, Aquell que serà la Plenitud i el Final, és ja al començament. I el cristià comença sempre.

Que el Nadal d'aquest any sigui un nou començament en la vida de la fe de cadascú.

Mentre esperem el goig de Nadal escoltem la delicadíssima música de
O Come O come Emmanuel, de la cantautora Enya


dissabte, 15 de desembre del 2012

Cap dona pot anticipar el dia en què infantarà el seu fill, només el pot esperar...

I l’Església tampoc pot anticipar els dons del Senyor, només els pot esperar. Amb amor, amb alegria i esperança. L’Església espera el Fill que li serà donat. Es el Fill de Maria, però també és el Fill de l’Església, ja que el Senyor va dir «tot aquell que fa la voluntat del Pare n’és germà i germana i també la meva mare». Crist neix cada any per Nadal en el cor d’aquells que celebren el seu naixement. Es la gràcia del Nadal de cada any, el misteri del Déu en nosaltres.

L’Església espiritualment, juntament amb Maria, durant l’Advent, està de part. Imaginem la tendresa dels esposos que esperen el seu primer fill, oh, quins sentiments! Com serà el nen o la nena, quins ulls tindrà, com seran els seus cabells... quin amor! Amb quina il·lusió es fan aquestes preguntes! Amb aquest amor i amb aquesta tendresa hem d’esperar el naixement del Senyor.


I cal tenir present la bellíssima frase del místic alemany Angelus Silesius: Encara que Crist hagués nascut mil vegades a Betlem de Judà si no nasqués en el teu cor estaries perdut per sempre. Estaríem perduts perquè no sabríem res de l’Amor en què hem estat creats i l’Amor en què hem estat redimits. I tampoc sabríem res dels misteris de la Vida eterna. ¿I on trobaríem la força per estimar i fer la gran cursa de la vida... ? Es tant veritat que l’amor del Crist és l’alegria més interior dels cristians! Es tant veritat que el Senyor, només el Senyor, és la font de l’esperança!

Aquest Advent i aquest Nadal, fem que tot sigui autèntic. Jesús és la Paraula de Déu donada als homes i la fe és la paraula humana donada a Déu. La Paraula que Déu ens ha donat és autèntica, veritable i fidel. Que la paraula de la nostra fe sigui també autèntica, una paraula falsa té el mateix valor que un bitllet fals: cap. Revestim d’autenticitat les paraules de la fe. I l’autenticitat només ve donada en la mesura que les vivim en la quotidianitat de cada dia.

Esperem amb amor la celebració del Nadal d’aquest any. I no vulguem anticipar els seus dons. Deixem que Déu sigui Déu i com el salmista diguem la pregària: “Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons, Senyor”

La música bellíssima De Vangelis i les imatges de l’inoblidable pel·lícula Chariots of fire ens animen a comprendre que a cadascú de nosaltres ens ha estat proposada una cursa i que allò important és saber que correm pel Senyor i que Ell és la meta, però també el camí, i que com diu Isaïes: “els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir” (Is 40,31)


I, com el jove atleta que després esdevingué missioner, diguem:

“Jo no sé com s’acabarà aquesta carrera,
però el que sé és que corro per TU, Déu meu”

diumenge, 9 de desembre del 2012

Flashmob amb Beethoven


Vas un dia pel carrer i tens la sort de trobar-te amb una sorpresa així... Fantàstic! Màgic!

Pugeu el volum dels altaveus, seieu tranquil·lament i gaudiu de la música i les imatges (les expressions de la gent, els més petits seguint el ritme...)

Novena simfonia de Beethoven
- Orquestra simfònica del Vallès
- Cor Lieder Càmera
- Coral Belles Arts
- Cor Amics de l'Òpera

La gravació és feta a la Plaça de Sant Roc, de Sabadell, el passat 19 de maig a les 6 de la tarda. És un vídeo pujat per Ràdio Estel.

dissabte, 8 de desembre del 2012

Primera solemnitat de l'Any Litúrgic



La bellesa de Maria, la plena de gràcia

La Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria Verge és la primera festa de l'any cristià. I la primera festa està dedicada a la Verge celebrada en la seva concepció immaculada. És el primer regal de Déu a la humanitat: preparar la mare del seu Fill.


Déu prepara el temple del seu Fill. I, fonamentada en la salutació de l'àngel, els creients han descobert que Maria és, des del primer moment de la seva concepció, la «plena de gràcia». Ella és la anticipadament redimida. I es converteix així en la més jove de la raça humana, la d'abans del pecat dels orígens. (Primera lectura)

Quan preguem a la Mare de Déu hem de sentir la seva mirada, en definitiva, la mirada de la innocència mateixa, la qual no pot comprendre com els homes no poden estimar Déu, el seu Creador, ni la donació del seu amor, que és el fill de les seves entranyes.

Aquesta gran festa celebrada, la primera abans que totes, ens recorda que primer sempre hi ha la iniciativa i el regal de Déu. Els dons de Déu sempre van per davant. Abans de Nadal hi ha una gràcia oculta: el destí d'una noia de Natzaret, que el Senyor va escollir per donar sang i llet al Verb de Déu encarnat. L'Església naixia amb ella, gronxada de gràcia. I la Immaculada Concepció resplendeix per la convergència de la bellesa més alta, la mateixa bellesa de Déu, que és la BELLESA DE L'AMOR.

Pregària:

«Oh Mare de Déu, a vós us encomanem tota la parròquia de Crist Rei, és la comunitat dels germans i germanes que volen estimar i fer estimar al teu Fill»

dijous, 6 de desembre del 2012

La festivitat de Crist Rei

El passat diumenge, dia 2 desembre va començar l'Advent, període que abraça els quatre diumenges abans de Nadal i amb el que comença l'Any Litúrgic.

Diumenge anterior doncs, 25 de novembre, festivitat de Crist Rei, havia estat la clausura de l'any anterior, i dia molt important per a nosaltres, doncs és la Festa Major de la nostra Parròquia.

A las 12 del migdia va ser la Missa Major:


era també Missa Familar, per la qual cosa, l'Església lluïa preciosa, plena de tots els infants de catequesi i les seves famíies i, per fer-ho encara més especial, havia vingut Mn. Miquel Marimon, recent ordenat Diaca, i a qui el Mossèn havia convidat a predicar. Van ser uns instants veritablement molt emotius.




I, per la tarda, un concert de categoria, la Coral Scherzo, de Vila-Seca, formada per espectaculars veus femenines, ens va oferir una variada selecció de peces que van fer les delícies dels nombrosissims assistents. Bàsicament peces clàssiques però també un toc de gospel i nadales populars. L'èxit va ser rotund i, a petició del públic, amb els seus aplaudiments, la Coral va oferir un Bis.


És molt d'agrair el fet que la coral va actuar a benefici de Càritas, per tant, de forma gratuita, sense cobrar res a la Parròquia i aconseguint una bona quantitat per aquest servei parroquial que cada vegada, donada la greu crisi que estem passant, ha d'atendre a més persones.







diumenge, 2 de desembre del 2012

Veniu, esclat del nostre hivern...

La veu dolça d'Enya, neta i angelical per començar l’Advent

Ahir vespre vàrem encendre la primera lluminària d'Advent; quan les quatre siguin flamejants, serà el Nadal del Senyor. Quina pau tornar a la infància de l’Església i esperar de nou la gràcia del Nadal!


Viure l’Advent i celebrar el Nadal del Senyor en aquest hivern, com a metàfora de molts hiverns del cor, en la vida social (difícil i plena de conflictes, i de sofriments per a molts, també en la vida de l’Església) ha de ser una voluntat real pels cristians. Una voluntat de conversió a Crist, de pregària i de misericòrdia envers els altres.

I acollir la vida que ens ha estat donada com un regal de Déu i valorant l’avui que vivim i les persones que tenim el costat i amb les quals fem el camí de la vida. Cal valorar les persones que ens estimen i que estimem. El proïsme que tenim al costat, la pròpia família, els fills, els nets i també l’espòs o l’esposa. També els qui són companys de la feina i de la comunitat parroquial. De tant en tant ens hem de dir que ens estimem i que ens volem bé els uns als altres. Perquè l’amor manifestat guareix el cor, omple d'esperança i ens fa somriure. Aquest dir-nos l’amor cal fer-ho amb els mil detalls de la vida quotidiana.

Aquest any celebrem l’Advent i el Nadal dins l’Any de la Fe ... ¿què podem fer i què hem de fer els cristians en aquest Any de la Fe? Tornar a l’essencial. I l’essencial de la fe és el Crist, esperat en l’Advent i acollit en cada Nadal. Tornar a Ell, només a Ell, que és el centre, fonament i origen de la fe. Per això, us proposo a tots aquest exercici: Des de dilluns cada dia trobarem cinc minuts, només cinc minuts de pregària, una pregària feta sense llibre, ni rosari, sense paraules d'un altre... es tracta de cercar el silenci del cor, el propi jo i comprendre que el Crist ens habita i aprendre a pregar amb el cor.


Cal tancar els ulls i cercar el nostre interior. Ho podem fer al matí quan ens desvetllem o en les hores tranquil·les de la nit o entrant en la parròquia i cercar el Sagrament (si és que en trobeu una d'oberta, que ja és difícil!) Aquests cinc minuts de pregària s’acaben dient a poc a poc el Parenostre, assaborint cada paraula. I si el primer dia no surt res, dieu simplement: Senyor, ensenya’m a pregar! Jesús escolta sempre aquesta pregària i el desig de pregària impetuós ve immediatament. I si no deixeu-lo fer. Ell no abandona els qui creuen en Ell.

I els més audaços poden progressar: la primera setmana d'Advent cinc minuts, la segona deu, la tercera quinze minuts i la quarta vint. Us atreviu? Creieu-me, pregar és fascinant i aprendre un idioma nou i un entrar i anar a un país nou, el de Déu Trinitat. Que aquesta sigui la nostra corona d'Advent  de pregària i de llum, i de pregària i de llums creixents, in crescendo, com el desig del cor per Jesús.

divendres, 30 de novembre del 2012

El testimoni de Santa Maria Rosa Molas

Com ja sabem, el passat dia 11 d'octubre es va celebrar el cinquantè aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II. És amb motiu d'aquesta commemoració que, des de llavors i fins el dia de Crist Rei del mes de novembre de 2013, es celebra l'Any de la Fe.

Són diverses les activitats que s'aniran fent al llarg d'aquests mesos per omplir de vivències aquest Any de la Fe. Per exemple, a la nostra Parròquia tenim, un dimarts al mes, la Catequesi d'adults dedicada al Credo apostòlic.

Una altre de les propostes que ha fet el Sant Pare és tenir ben presents aquelles persones que, abans nostre, han passat pel món deixant un bon testimoni, un exemple a seguir.

Amb aquesta idea, el dia 11 de novembre, la Missa de 12 va estar dedicada especialment a Santa Maria Rosa Molas, filla de Reus.




Així doncs, les germanes de la Consolació, congregació fundada per Santa Maria Rosa Molas, varen ser especialment convidades a participar de l'Eucaristia. D'una d'elles vàrem poder escoltar un resum de la vida i obra de la santa.



Les germanes van tenir el generós detall d'obsequiar a la Parròquia amb un quadre de la seva santa fundadora, que tots vàrem rebre amb alegria i aplaudiments.
Llavors, un grup de nens de catequesi, va regalar una rosa a cada germana com a signe d'agraïment per la seva presència i testimoni.


En acabar l'Eucaristia, Mn. Rafael seguit dels infants de catequesi i de les germanes de la Consolació, va anar a posar el quadre de Santa Maria Rosa a l'espai que ja tenia reservat a la Capella del Santíssim.


dimarts, 27 de novembre del 2012

Mn, Manuel Pascual Saperas, In paradisum


Avui ha traspassat d’aquest món al Pare del Cel, el prevere de la nostra arxidiòcesi, Mn. Manuel Pascual Saperas, que fou durant sis anys rector de la nostra parròquia de Crist Rei. Al cel siguis Mn. Manuel Pascual.

Fidel al seu ministeri ha mort com a rector de les Parròquies de l’Albinyana i de Bonastre i encarregat de la tinença parroquial de les Peces de l’arxiprestat d'El Vendrell. La nostra parròquia eleva pregàries i sufragis per la seva ànima. Que rebi la corona dels pastors aquell qui serví a l’Església.

Mn. Pascual era un home culte, pacífic i obert; que es feu càrrec de la parròquia en un temps no fàcil de la seva breu història. Amb esperit de pau creà comunió al seu voltant.

La missió que ens ha estat encomanada en l’Església no és nostra, és de Déu i, per tant, de tots, i en l’Església sempre recollim el que d'altres han sembrat, així com també d'altres recolliran el que ara nosaltres sembrem. Perquè tant el qui sembra com el que sega ho fa en el camp de Déu. I tot creix per la seva força. I nosaltres, els preveres, hem de començar el treball allà on els altres l’han acabat.

Missa d'Inici de Curs 2008/09
Gràcies, estimat Mossèn, per tot el que vas sembrar de bé, de bondat i de pau en la nostra parròquia. I ningú s’ha de sentir amb cap mèrit, car tot és obra de la gràcia de Déu en nosaltres.

Mn. Pascual rebrà sepultura cristiana demà, dimecres, dia 28 de novembre, a dos quarts de dotze a la tinença parroquial de les Peces, prop l’Albinyana. El Sr. Arquebisbe Metropolità presidirà les Exèquies. La setmana vinent serà anunciat el solemne funeral per ell a la nostra parròquia.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Ha mort un príncep, un home de sang reial...

Ha estat un dia de dol a la Parròquia, el Josep N. ha mort. Era de casa i m’havia explicat la seva història; una existència humiliada per la vida. Una voluntària de Càritas ha corregut a veure’l a l’Hospital. Molt poc després ha lliurat la seva ànima a Déu ¡Que n'és de gran, Déu meu!, una voluntària de la nostra Càritas, ha estat signe d'amor i de tendresa pel Josep, pobre i fill estimat de Déu, abans de marxar d'aquest món.

Fins al cel, Josep,
fill estimat de Déu
i amic de la nostra Càritas

I sense que ella ho sabés la senyora que ha corregut a l’Hospital portava la representació de la Mare Església. Aquest ha estat el seu viàtic. I el seu gest és tant important com si li hagués donat la Benedicció apostòlica.

No dic el nom d'aquesta voluntària de Càritas perquè a ella no li agradaria ja que sap perfectament què significa la caritat evangèlica: «aquella que no vol que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra». Però sense dir el nom tots els de Crist Rei sabem qui és.

Li donarem sepultura al tanatori i sense dubte és l’enterrament més important de la Parròquia d'aquest any. Donar sepultura a un pobre és l’honor més gran, car són ells que ens rebran en el Regne del cel. El Josep N. el divendres passat ens va trucar i ens va dir porteu-me quelcom, si us plau, ja no tinc res per a menjar. Vivia sol i s’estava morint de càncer. I encara, pobre fill, ens va voler donar un euro, tal com és costum entre els usuaris de Càritas. Ell que ho havia perdut tot i encara ens volia portar per aquells que «eren més pobres que ell».

El Senyor sap de la seva història, les persones que ens equivoquem som dignes d'amor i, encara més, dignes de l’amor de Déu. Existències així són les que realitzen amb tota perfecció la paraula de Jesús: Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d'ells és el Regne del cel. I el gran escriptor catòlic G. Bernanos va escriure: «els pobres al si de la Mare Església són els prínceps de sang reial» i els qui ocupen el primer lloc.

Fins al cel Josep... mai t’oblidarem en la pregària, prega també tu per a nosaltres. La teva pobresa t’ha canonitzat.

dimecres, 21 de novembre del 2012

És Raquel que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no hi són.


Aquesta setmana estan bombardejant la franja de Gaza i a les nits els obusos cauen damunt les ciutats. Avui han mort crec que cinc nens i molta població civil i a la televisió han sortit mares que ploraven llurs fills. Mares de Palestina i d’Israel. També a Síria els combats continuen.

He pregat i he pensat que les llàgrimes de les mares de Palestina que ploren pels seus fills participen de les llàgrimes de la Mare de Déu; també ella fou una dona d’Israel que plorà la mort del seu Fill. Són llàgrimes que es confonen amb les seves i em ve el record de les frases del llibre del profeta Jeremies:

«A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són»


El Sant Pare repetides vegades aquests dies ha fet una crida als responsables d'aquesta terrible violència que posin fi a la guerra: «La pàtria terrenal de Jesús no pot seguir sent testimoni de tant vessament de sang, que es repeteix sense fi», ha dit. I cal que ens afegim a totes les Esglésies cristianes que a Jerusalem s’uneixen per pregar per la pau. Quin cor més dur podem tenir els homes que som capaços de provocar la mort d'uns nens innocents! Aquest és dels pecats que veritablement clamen al cel.

Que la mort d'aquests sants innocents redimeixi els qui empren la guerra per solucionar els conflictes entre els pobles i doni com a fruit inestimable aquell desig de pau.

I no podem arribar a comprendre com els caps d'Estat es poden asseure en butaques i en salons encatifats per a dialogar la pau, mentre unes mares ploren i els mortífers obusos causen mort i destrucció. I provoquen, i això és encara pitjor, odi en el cor, un odi que engendra més i més mort, i que pot passar d'una generació a l’altra.

I no podem arribar a entendre quines deuen ser les raons tan altes per les quals els polítics no es puguin posar d'acord per què una família, en la qual tots estan a l’atur, hagin de sortir de casa perquè no poden pagar l’habitatge. I així tantes altres coses per l’estil.


La política arriba un moment en que ha de deixar de ser una retòrica de poder i de partit i ha de ser una qüestió d'humanitat, de pura humanitat. Que vigili la classe política perquè els instruments que empren se'ls poden tornar contra ells. I això val tant pels de dreta com pels dels esquerra.

Però els cristians no podem desistir de proclamar l’Evangeli de la pau i dins del món hauríem de ser el llevat d'humanitat que ens va demanar Nostre Senyor que fóssim. Que Maria, Reina de la Pau, pregui per nosaltres i pel món sencer.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Festa de Crist Rei, concert del Cor Scherzo.


Diumenge, dia 25 de novembre, 
festivitat de Crist Rei.
A les 6 de la tarda, 
a benefici de Càritas, 
Concert del cor Scherzo
No falteu!!

dimarts, 13 de novembre del 2012

Ha donat el que necessitava per a viure...


Imagino la dona de l’evangeli d’avui, pobra i piadosa, entrant al temple, enmig de la multitud. Humil i insignificant. I anant a fer la seva almoina, i posant al tresor del temple allò que tenia i necessitava per a viure, les dues monedes que a penes feien soroll quan queien, talment com avui podrien ser uns cinc cèntims d’euro, i el Senyor que ho observà, proclamà que aquesta dona havia donat més que ningú i més que tots, perquè havia donat allò que necessitava per a viure. No donava, sinó que es donava.

Però el més gran és que el Senyor no va lloar-la a ella directament, sinó que ho va dir als deixebles, i ella es va perdre en el temple, com feia cada dia, i no va saber mai en aquest món, que portava la lloança del Fill de Déu. I aquella dona, menuda i compassiva, es perdé en el temple, anònima, sense ni imaginar que el Senyor l’havia lloat i que el seu gest formaria part de l’Evangeli etern que després hauria de ser predicat. (Quan arribem al cel, l’anirem a saludar)

La glòria de Déu, quan és tant gran, Déu se la reserva per a Ell. Mai és mundana. Com la mateixa glòria de la Mare de Déu, la serventa del Senyor.

I aquest fragment de l’Evangeli em fa pensar en la humilitat dels fills i filles de Déu que estimen i moren. I no esperen altra recompensa que la de Déu mateix. I en aquest món, encara que la vida els sigui un desert, l’amor fa que llur existència sigui un prat florit.

Us deixem amb el Panis Angelicus, cantat pel jove franciscà Fra Alesandro Brustenghi, del qual tota Itàlia en parla com un futur gran tenor, un gran tenor amb vot de pobresa. El seu cant és meravellós perquè canta per a Déu i per a res. Porta la gràcia als ulls i es pot dir: Beautiful song and beautiful voice.


Us desitgem des del Blog una joiosa setmana.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima

Ho escoltarem a l’Evangeli d'avui. Aquestes paraules un infant israelita les aprèn des de petit. I cal pensar que Maria va ensenyar a Jesús, des de la tendresa de la seva infantesa, les paraules del Shemà Israel. Com una mare cristiana ajuda als seus fills amb el Parenostre. Per això en aquest post us posem algunes fotografies del dia en què un nen d'Israel llegeix per primera vegada aquestes paraules davant de la Sinagoga o en el Mur dels planys a Jerusalem. En fan una gran festa i és el dia que les mares estan orgulloses dels seus fills. Com el dia de tanta alegria de la nostra primera comunió!


Jesús, als dotze anys, va fer aquesta celebració com llegim en l'Evangeli de Lluc. Per això, el Senyor respon sense pensar-ho quan el Mestre de la Llei li pregunta: quin és el primer manament de la Llei de Déu? I li respon com si li digués: per que em preguntes sobre el primer manament si des petit ho saps, el primer manament és estimar Déu i el segon és estimar els altres «com a sí mateix». Imagineu-vos Jesús adolescent (amb cara de bon xiquet!) llegint des del llibre de la Llei aquestes paraules escrites amb caràcter hebreu. Ho portava al cor i a la sang. La seva mare li ho havia ensenyat. No ens oblidem del primer manament de la Llei de Déu, cristians, ni del segon, que és estimar els altres com a un mateix.


Aquesta setmana he explicat en una bonica tarda de catequesi als nens i nenes de Crist Rei que Déu és Amor. I li vaig preguntar a una nena bonica i intel·ligent que es diu Anna: Qui creus que estima més la teva mare a tu o a si mateixa? I aquesta nena de set anys no va dubtar de respondre'm: a mi! Llavors vaig dir als nens i nenes: doncs així ens estima Déu, el Pare del cel!

Si Jesús ens mana que estimem Déu amb tot el cor, amb tota l’anima i totes les forces, és perquè Ell, Déu, abans ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. I per tant, estimar Déu, no és una llei o un manament, sinó una correspondència.


Que la Mare de Déu que ensenyà al seu fill, Jesuah a estimar al Pare del cel, ens ho ensenyi també a nosaltres. Si us plau: NO OBLIDEU EL PRIMER MANAMENT, és el que fonamenta tots els altres.

dijous, 1 de novembre del 2012

Tots els Sants

Avui és una festa molt gran!

Els sants són els amics de Déu, els qui ja són al cel i els qui encara peregrinen a la terra! I en la Missa d'avui escoltarem les paraules misterioses i bellíssimes del darrer Llibre del Nou Testament quan el vident contempla aquella «multitud immensa que ningú no podia comptar». Son els nostres germans i germanes que ja són a la Jerusalem del cel. I en aquesta Festa d'avui els saludem i sentim en el cor de l’Eucaristia ells ens saluden a nosaltres Ningú pot comptar el nombre dels qui ja són en Déu. Només Déu pot comptar a aquells que són d'Ell per sempre.


Em faig la pregunta? Què tenen en comú aquesta multitud tan diversa en el transcurs del temps i de l’espai? Tant un sant o una santa del segle II o del segle XX? O d'un batejat que ha viscut en una parròquia del Camp com un que ha viscut en els llocs més insospitats del món? Han estat diversos però tenen tots en comú el mateix. I allò que tenen en comú no és d'ells, és la gràcia de Crist que han rebut i ells han acollit i han estat fidels. La resposta és aquesta. Tots els sants cristians i sense excepció han caminat pels mateixos camins que es poden descriure així:

Tots els Sants, malgrat els seus defectes i febleses, han volgut estimar a Déu per damunt de totes les coses i en totes les coses. Han après a demanar perdó a Déu i als altres.
Tots els Sants, han après a dir amb el cor i amb la paraula: Parenostre que esteu en el cel.
Tots els Sants han viscut la humilitat del cor i no s’han sentit superiors als altres.
Tots els Sants han intentat complir la voluntat de Déu aquí a la terra.
Tots els Sants han estat compassius de cor i no han estat indiferents al sofriment de l’altre. I han sabut donar o fer quelcom de gratuït pels altres.
Tots els Sants han estat contents i han viscut l’alegria, malgrat totes les penalitats i proves, perquè creien en la Resurrecció de Crist.
Ah! I tots els Sants, si els haguessin dit en aquest món que ho eren, no s’ho haguessin cregut. Com es podien tenir per sants si ells, més que ningú, sabien l’asimetria que hi ha sempre entre l’Amor de Déu i l’amor dels homes i s’acontenten de ser d’aquells que sempre tenen «fam i set de justícia»? I ple d'estupor em dic a mi mateix: ¡mira que en són de senzills i de clars els camins que porten cap a Déu!

oooOOOooo


El més de Novembre totes les diòcesis de Catalunya preguen per les vocacions sacerdotals. Que sigui aquesta la primera intenció de pregària aquest més a la nostra Parròquia. Els sacerdots escampen l’alegria de Déu en el cor dels homes.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Catequesi d'adults

Amb motiu de la celebració de l'Any de la Fe, tindrà lloc a la nostra parròquia una Catequesi d'adults molt especial, centrada tota ella en el Credo. Una sessió al mes, durant una hora i fins novembre de 2013.


Per aprofundir en allò que creiem i estimem. Us esperem!!

Parròquia de Crist Rei
Lloc: Sala Mossèn Josep Torres
Hora: de 8 a 9 del vespre


PROGRAMACIÓ DEL CURS

OCTUBRE 2012
Data: Dimarts, dia 30
Tema: “Crec en un Déu, Pare totpoderós”

NOVEMBRE 2012
Data: Dimarts, dia 27
Tema: “Creador del Cel i de la terra”

DESEMBRE 2012
Data: Dimarts, dia 18
Tema: “I en Jesucrist, únic fill seu, Senyor nostre”

GENER 2013
Data: Dimarts, dia 29
Tema: “El qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria verge”

FEBRER 2013
Data: Dimarts, dia 26
Tema: “Patí sota el poder de Ponç Pilat”

MARÇ 2013
Data: Dimarts, dia 19
Tema: “Fou crucificat, mort i sepultat”

ABRIL 2013
Data: Dimarts, dia 30
Tema: “Davallà als inferns”

MAIG 2013
Data: Dimarts, dia 28
Tema: “Ressuscità al tercer dia d'entre els morts, se'n pujà al Cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós”

JUNY 2013
Data: Dimarts, dia 25
Tema: “I d'allí vindrà a judicar els vius i els morts”

SETEMBRE 2013
Data: Dimarts, dia 17
Tema: “Crec en l’Esperit Sant”

OCTUBRE 2013
Data: Dimarts, dia 29
Tema: “En la Santa Mare Església catòlica, apostòlica”

NOVEMBRE 2013
Data: Dimarts, dia 26
Tema: “En la comunió dels sants, en la remissió dels pecats, en la resurrecció dels morts i en la vida perdurable”


diumenge, 28 d’octubre del 2012

Senyor, fes que hi vegi!

La narració de Marc en l'Evangeli d'avui és preciosa i viva. Jesús ve de la banda del desert, de Jericó, amb els deixebles i allí un cec que estava vora el camí el crida: Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi. I Jesús per una percepció auditiva, fruit del seu amor, distingeix aquell crit, enmig de la multitud i el crida. I li retorna la llum als ulls.


Ell s’havia aixecat d'una revolada, tant que es deix el seu pobre mantell. I el primer que va veure el cec va ser el rostre de Jesús que resplendia més que el sol. Era Jesús, el qui li havia il·luminat els ulls, també el seu cor. I diu l’evangeli que des d'aleshores el seguia. On havia d'anar, sinó amb Ell, que li havia donat claredat els ulls?

L'ensenyament és clar: Jesús ens il·lumina els ulls perquè aprenguem a mirar amb una mirada nova, sota una llum nova, des de la claredat de l'amor de Déu. I ens traguem aquelles ulleres que la societat ens posa i fa que distorsionem la manera de veure la realitat.


Com si fos normal que hi hagi persones que, fugint del món de la fam, s’haguessin ofegat al mar, entre ells un infant! Com si fos normal que hi hagi famílies que siguin tretes de casa seva, desnonats, perquè no poden pagar (ja que estan a l’atur) i tantes i tantes altres coses per l’estil.

La mirada de la fe és la de la compassió, la mirada de la fe és pura i neta. Es la mirada dels fills i filles de Déu que participen de la mateixa mirada compassiva del Pare del cel. Una mirada que ens fa posar en acció i fa que l’Església sigui un poble apassionat per al bé i per la justícia.

Que Crist ens il·lumini els ulls i el Fill de David tingui compassió de nosaltres i ens doni la llum de la fe, llum de la glòria i de la gràcia, que fa que reconeguem en les paraules escrites de la Bíblia, la Paraula Viva de Déu i del seu Crist; que fa que quan el celebrant aixeca el Pa de l’Eucaristia, reconeguem el Cos de Crist i fa també que reconeguem en cada home que porta inscrit en el rostre el dolor i la humiliació, la persona de Jesús, Ell que s’ha fet germà dels pobres.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Dichoso el corazón enamorado

La frase triada pel títol del post és de Teresa d'Àvila.


Un germà Carmelita, ocd, ha estat ordenat avui a Caravaca. Es diu Fra Amand de Maria. Tota la família carmelitana se n'ha alegrat. Caravaca està situada al nord est de la província de Múrcia. Es famós aquest poble per conservar des dels temps dels creuats una insigne relíquia de la Santa Creu. Es un pectoral del Patriarca de Jerusalem donat a aquella Església. Fra Amand és un noi jove, enginyer,de trenta un anys que amb brillantíssims estudis teològics avui ha estat ordenat de prevere. Es amic meu. L’alegria del poble de Déu l’envoltava quan el bisbe de Cartagena l’ha ordenat. La seva mare plorava de goig, amb un agraïment immens. Feliç ell a aquí el Senyor ha cridat en aquelles terres beneïdes per la presència de Sant Joan de la Creu. Joan de la Creu sabia d'aquells camins on va conèixer tants sofriments.

Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu
He dormit al convent on hi ha la cel·la del mestre de la pregària, de les nits i de les albades. Sant Joan de la Creu que, en tots els treballs i les penalitats, havia escrit en el seu interior, cantant-lo interiorment, el Càntic Espiritual.

Que n’estic de content que un amic que porta la capa blanca del Carmel hagi esdevingut prevere de l’Església. La Salve carmelitana ha estat cantada, dolcíssima i he sentit com la Mare de Déu estenia el seu mantell damunt del seu fill, que ple de joia rebia la imposició de les mans i l’«ofrena del poble de Déu» per a la celebració de l’Eucaristia. Un altre fill de Teresa de Jesús, un altre germà de Sant Joan de la Creu. El Carmel és una riuada d'espiritualitat que brolla de la contemplació de la creu del Senyor. No hem d'oblidar que quatre doctors de l’Església són carmelites. Un home, Sant Joan de la Creu, i tres grans dones, Teresa, la gran, d’Àvila, Teresa de Lisieux, la petite Thèrese, i Edith Stein (Santa Benedicta de la Creu). Tots quatre sabien de la creu de Jesús i tots sabien d'aquella font d'aigua viva que brolla de Déu Trinitat, encara que sigui de nit.


Enhorabona estimat, P. Amand de Jesús, de tu també es pot dir: Dichoso el corazón enamorado. Al final de l’ordenació el jove ordenat ha dit allò que per un prevere és la més gran veritat: Nada te turbe, sólo Dios basta. Es un altre testimoni de l’Any de la Fe. Sí, per amor a Jesucrist, hi ha homes i dones que l’estimen tant que donen la vida per l’Evangeli.


Que bien sé yo
la fonte que mana y corre
aunque es de noche.
Aquesta viva fuente que deseo
en este pan de vida yo la veo,
aunque es de noche.