dissabte, 28 de juliol del 2012
Pregària infantil
Molts dies, en llevar-me, miro a través de la finestra i agraeixo la sort de poder veure els arbres que hi ha a la vorera del davant de casa. M’agrada! Són uns “arbres de ciutat”, però són també un trosset de natura, un regal de Déu... i me’n recordo d’una pregària de quan era petita... i la torno a dir!
dimarts, 17 de juliol del 2012
Si us plau, no digueu que hi ha «crisi de vocacions», hi ha crisi dels qui havent escoltat la veu del Senyor troben mil excuses per a no seguir-lo.
De l'homilia del diumenge XV. Cicle C.
El diumenge passat el Senyor enviava els deixebles a la missió. Els enviava «sense res i a canvi de res» El bon Jesús sempre crida a la missió. I la crisi no és de vocacions, sinó dels qui estan disposats per a la missió del Regne de Déu. Segons l’Evangeli el deixeble no ha de portar gaires coses, només el bastó de vianant i les sandàlies pel camí. I amb una túnica en tenen prou. Què n’haurien de fer d’una altra si l’haurien de donar els pobres.
Només els sants, com és ara Sant Francesc, han seguit el Senyor amb aquesta pobresa del cor. Han de portar l’alegria de la fe i un cor molt gran per estimar. I fer el bé, alliberar els homes dels «esperits malignes», com són ara les formes d’egoisme que no ens deixen lliures, de totes les pors, de les inseguretats... i encara han de guarir amb el bàlsam de la misericòrdia.
Jo m’imagino la cara dels apòstols: però que ens fa fer ara? De fet, havien après d’Ell, que no «tenia lloc per reposar el seu cap». I la consigna que havien de donar era la pau. Una pau que portaven dins seu i que havien de comunicar. Es la pau dels fills estimats del Pare i dels qui segueixen el Mestre, malgrat les febleses. Una pau que es reflectia en els seus ulls, clars com el cel del seu amor a Jesucrist i de la seva obediència.
El Senyor continua cridant. Ens crida a molts serveis que podem fer a les nostres comunitats parroquials i sempre trobem excuses: que si no tenim temps, que si estem ocupats en altres obligacions ineludibles. I Jesús es queda sol... Ell, que des del començament crida companys i amics. I també apòstols. Però us diré una cosa molt estranya i que m’ha passat: en la mesura que dónes temps al Senyor, ve l’alegria i esdevé dins un una aventura que t’engresca i et sents no pas sol, sinó acompanyat de la seva Presència que no et deix. I més enllà del èxit, que no és gaire, experimentes la fecunditat de la Redempció. I saps que res del que hem donat al Senyor es perd. Com tampoc el Senyor deixa d’escoltar les nostres pregàries.
Hi ha tant de treball a les comunitats! Hi ha tants pobres que ajudar! Hi ha tants ancians i malalts per acompanyar en la seva solitud! Hi ha tantes coses per a fer pel Regne de Déu. El Senyor ens vol apòstols i no membres inútils del Poble de Déu. El Senyor necessita tants col·laboradors i cooperadors! Aquest estiu pot ser una ocasió de dir: Senyor el curs vinent dedicaré un temps a TU. Un temps que val per a l’eternitat.
Oh, si us plau no digueu que hi ha crisi de vocacions, hi ha crisi dels qui, havent escoltat la invitació del Senyor, troben mil excuses per a no seguir-lo. Però aquells que ho fan, la seva alegria els és immensa.
El diumenge passat el Senyor enviava els deixebles a la missió. Els enviava «sense res i a canvi de res» El bon Jesús sempre crida a la missió. I la crisi no és de vocacions, sinó dels qui estan disposats per a la missió del Regne de Déu. Segons l’Evangeli el deixeble no ha de portar gaires coses, només el bastó de vianant i les sandàlies pel camí. I amb una túnica en tenen prou. Què n’haurien de fer d’una altra si l’haurien de donar els pobres.
Només els sants, com és ara Sant Francesc, han seguit el Senyor amb aquesta pobresa del cor. Han de portar l’alegria de la fe i un cor molt gran per estimar. I fer el bé, alliberar els homes dels «esperits malignes», com són ara les formes d’egoisme que no ens deixen lliures, de totes les pors, de les inseguretats... i encara han de guarir amb el bàlsam de la misericòrdia.
Jo m’imagino la cara dels apòstols: però que ens fa fer ara? De fet, havien après d’Ell, que no «tenia lloc per reposar el seu cap». I la consigna que havien de donar era la pau. Una pau que portaven dins seu i que havien de comunicar. Es la pau dels fills estimats del Pare i dels qui segueixen el Mestre, malgrat les febleses. Una pau que es reflectia en els seus ulls, clars com el cel del seu amor a Jesucrist i de la seva obediència.
El Senyor continua cridant. Ens crida a molts serveis que podem fer a les nostres comunitats parroquials i sempre trobem excuses: que si no tenim temps, que si estem ocupats en altres obligacions ineludibles. I Jesús es queda sol... Ell, que des del començament crida companys i amics. I també apòstols. Però us diré una cosa molt estranya i que m’ha passat: en la mesura que dónes temps al Senyor, ve l’alegria i esdevé dins un una aventura que t’engresca i et sents no pas sol, sinó acompanyat de la seva Presència que no et deix. I més enllà del èxit, que no és gaire, experimentes la fecunditat de la Redempció. I saps que res del que hem donat al Senyor es perd. Com tampoc el Senyor deixa d’escoltar les nostres pregàries.
Hi ha tant de treball a les comunitats! Hi ha tants pobres que ajudar! Hi ha tants ancians i malalts per acompanyar en la seva solitud! Hi ha tantes coses per a fer pel Regne de Déu. El Senyor ens vol apòstols i no membres inútils del Poble de Déu. El Senyor necessita tants col·laboradors i cooperadors! Aquest estiu pot ser una ocasió de dir: Senyor el curs vinent dedicaré un temps a TU. Un temps que val per a l’eternitat.
Oh, si us plau no digueu que hi ha crisi de vocacions, hi ha crisi dels qui, havent escoltat la invitació del Senyor, troben mil excuses per a no seguir-lo. Però aquells que ho fan, la seva alegria els és immensa.
dissabte, 14 de juliol del 2012
Muntanyes i Salms...
dijous, 12 de juliol del 2012
Presentació dels Goigs en lloança de Crist Rei
El passat dia 15 de juny va tenir lloc a la nostra Parròquia la presentació dels Goigs en lloança de Crist Rei. Va ser un acte molt interessant, tant -evidentment- des del punt de vista de la nostra fe cristiana com -també- culturalment parlant ja que, com sabem, els Goigs són un important element dins la tradició catalana.
Aquest projecte va néixer en una idea de Mn. Rafael Serra, que va tenir la il·lusió de posar la Parròquia de Crist Rei a la geografia gogística de Catalunya i ha comptat amb la col·laboració dels Gogistes Tarragonins, entitat dedicada a donar vida i actualitat als Goigs.
Durant l’acte de presentació van prendre la paraula, la Sra. Carme Puyol Torres, historiadora i arxivera; Mn. Joan Roig i Montserrat, autor de la lletra i Josep Enric Peris i Vidal, compositor de la melodia. Tots ells van explicar magníficament, des del seu àmbit, el significat i la importància d’aquests Goigs, demostrant que la seva elaboració ha estat el resultat d’una bona feina en l’obra col·lectiva de totes les persones que hi han intervingut.
Les magnífiques xilografies -la simbologia de les quals va ser també explicada durant la presentació- són obra de l'artista gravador català Antoni Gelabert.
Uns Goigs són una obra artística, literària i musical i, sobre tot, un instrument litúrgic arrelat a la cultura popular des de l’Edat Mitjana. En tot l’àmbit geogràfic dels Països Catalans hi ha uns trenta mil textos diferents i, tot i així, no es coneix cap altre que sigui dedicat a aquesta advocació de Crist Rei.
Per acabar, la Sra. Sílvia Virgili els va començar a cantar, acompanyada a l’harmònium per qui millor ho podia fer, el Sr. Josep Enric Peris i, poc a poc, tots els assistents ens hi vàrem anar afegint amb emoció.
Uns Goigs són una obra artística, literària i musical i, sobre tot, un instrument litúrgic arrelat a la cultura popular des de l’Edat Mitjana. En tot l’àmbit geogràfic dels Països Catalans hi ha uns trenta mil textos diferents i, tot i així, no es coneix cap altre que sigui dedicat a aquesta advocació de Crist Rei.
Per acabar, la Sra. Sílvia Virgili els va començar a cantar, acompanyada a l’harmònium per qui millor ho podia fer, el Sr. Josep Enric Peris i, poc a poc, tots els assistents ens hi vàrem anar afegint amb emoció.
dimecres, 4 de juliol del 2012
Falset al cor i ple de l'alegria dels escolans de l'Arxidiòcesi
Cent vint-i-vuit nens i nenes de les nostres Parròquies. Els escolans de l’Arxidiòcesi, tot acompanyats de la bondat dels nostres mossens, ompliren d’alegria la Vila de Falset. Entre ells els nostres escolans de Crist Rei que tant ens ajuden i que saben ja tant de la litúrgia. Jocs, excursió a Sant Gregori, alegria, calor, piscina i Eucaristia... un dia ple de gràcia.
Venint de l'Ermita de Sant Gregori
La gimcana a manera de catequesi sobre la Missa
Falset és un poble i una parròquia que jo estimo molt, donat que en vaig ser rector en els anys de la meva joventut. Fou un dia bonic de molta alegria i molta esperança. A la tarda totes les campanes del gran campanar (té exactament quaranta metres d’altura) tocaven a festa. Les conec tant que en sé el so de cadascuna i sé quan toquen en la totalitat. Tocaven totes a l’Eucaristia, com si fos dia de la Festa Major. Se m’ompliren de llàgrimes els ulls car el seu so evocava dins meu tantíssims records!
Santa Maria de Falset, la Major, s’alegrava de la joia dels infants. A Ella vaig encomanar aquests infants i les nostres parròquies. El so de les campanes de Falset omple de goig al poble i se senten a tota la silenciosa vall, en la plàcida tarda.
Fotografia de tot el grup a la Parroquial de Santa Maria.
Els "nostres" són a dalt ben bé a la dreta de la imatge...
Ho farem una mica més gran... i... aquí els tenim!
El Sr. Arquebisbe presidia la celebració a la gran Església. La flor i la nata dels mossens joves del bisbat es desferen amb el seu treball per organitzar una trobada tant bonica. Déu meu! -Vaig pensar- quan nosaltres no hi siguem, aquests infants vindran a les nostres parròquies i seran els creients que ompliran les nostres assemblees parroquials. I qui sap si d’entre ells alguns seran cridats al ministeri sacerdotal. Jo n’estic segur. I el Senyor reserva ara els seus per regalar-los a l’Església demà. També cal felicitar al jove prevere, Mn.Simó Gras, Delegat de Vocacions, treballador infatigable, com el Capellà de la Ultima Cima. Sempre té temps i sempre està content.
La mulassa dels joves de la Parròquia dansà amb la inconfusible i entranyable la Jota de Falset. Entre els fidels del poble que ens acompanyaven hi havia les venerables germanes Carmelites Vedrunes. Tant falsetanes i tant bones religioses! Una comunitat que fa honor a Santa Joaquima de Vedruna i a la Benaurada Rosa de Falset. I que sé que són lectores del Blog de la nostra Parròquia; les saludo i ja saben que des de fa molts anys, cada dia, prego per elles, com elles ho fan per a mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)