Any de Sant Josep

Ha fet bé el Papa Francesc d’orientar la mirada espiritual de l’Església envers la figura del qui és el seu Patró universal, l’home just, sant Josep, espòs de Maria. Celebrem, doncs, l’Any de sant Josep.

En honor del Patriarca proposo dinou catequesi de les quals aquesta n’és la primera. Amb la voluntat de fer de sant Josep objecte de contemplació i d’edificació. La contemplació cristiana dóna goig i dóna volada a la pregària. Ens ajuda a edificar la vida cristiana de cada dia. (Edificar vol dir: fer-la créixer). El qui edifica és sempre l’Esperit Sant que ens construeix per dins en la seva voluntat de afaiçonar la humanitat nova a semblança del Crist i reproduir la imatge del Senyor que rebérem en el baptisme i que està cridada a la vida eterna.

Sant Josep: El qui treballa pel Fill (1)

L’Escriptura no diu quasi res de sant Josep. Tanmateix, amb el poc que diu, l’Església en té prou per a descobrir-ne tota la seva grandesa i el lloc únic que té en la història de la salvació.

El Papa Benet XVI va escriure que de la santa Família de Natzaret no en sabem res més que el que diuen els Evangelis de la infància del Senyor. Tanmateix sabem bastant bé com vivia una família de Natzaret en el segle I. Si sabem que si el Senyor esdevingué un home qualsevol (Fil 2:6), la seva família també era una família qualsevol. Cal pensar, per tant, que la vida de la família de Natzaret no fou diferent de com era la vida dels seus coetanis.

Són els misteris de la vida oculta del Senyor.

Sant Josep, com qualsevol pare, és el qui treballà pel Fill. Aquesta és la primera glòria i la gràcia més gran. Treballà dies i dies, anys i anys, per Jesús, el Senyor, el qual a la vista del món n’era el seu fill. Treballà abnegadament, silenciosament i amorosament. Dogmàticament cal dir: «Sant Josep va treballar pel Fill de Déu fet home».

A la sinopsi és conegut com el fill del fuster (téknon) (cf. Mt 13:56-57). Treballà amb les seves mans, com qualsevol pare treballa pels fills. Un treball que en sí mateix es penós, alhora joiós, perquè està fet amb amor i per amor. Si era artesà el seu front sabia de la suor i les seves mans, no eren fines, sinó endurides i fortes pel treball quotidià. Amor i treball com a binomi perfectament unit al servei de la seva esposa i del Fill, que Déu li havia donat. No li pertanyia i tant seu com era! Un amor únic compartit amb Maria, la Mare i l’Esposa. Tot el que va fer Josep fou treballar per l’Esposa i pel Fill i ho va fer de tot cor, amb tot el seu amor. Un treball que esdevenia una ofrena d’amor.

Imagino sant Josep retornant a casa amb un somriure després d’una jornada de treball, cansat i content. També imagino Jesús anant cap a ell ple d’alegria. Josep era per Jesús el signe del veritable amor, el del Pare del cel. Taula parada i amor compartit en la santa casa de Natzaret, plena de la presència de Déu. La seva persona romania a l’ombra, no ocupa el lloc central. L’Església a poc a poc ha anat descobrint la seva grandesa, una grandesa que, tanmateix, no el treu de la humilitat. Més encara la seva humilitat és la seva grandesa més gran. Una manifestació de la glòria de Déu.

La primera lliçó és tenir goig i una immensa pau en el cor que treballa humilment pel Senyor. Tots podem treballar pel Fill. L’Escriptura afirma que són els pares els qui han de treballar pels fills i, no al revés. Quants pares (i mares) coneixem que treballen amb amor pels fills, fins i tot amb treballs que no els agraden i no haguessin escollit mai.

Treballar pel Fill és treballar per allò que estima més el Fill. I allò que estima més són els seus germans, els homes i les dones que ha vingut a salvar. La salvació, el Regne de Déu, és un do, però també és objecte de treball. Sant Pau exhorta: «Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions» (Fil 2, 12-13). Aquesta és la primera lliçó que aprenem de Josep: Treballar amb alegria cada dia pel Fill, pel seu Regne, no esperant altra recompensa, sinó Déu mateix.

Pregària

Salve, custodi del Redemptor

i espòs de la Verge Maria.

A vós Déu us confià el seu Fill,

en vós Maria va dipositar la seva confiança,

amb vós Crist es va forjar com a home.

Oh, benaurat Josep,

mostreu-vos també pare per a nosaltres

i guieu-nos en el camí de la vida.

Obtingueu-nos gràcia, misericòrdia i coratge,

i defenseu-nos de tot mal. Amén.

Unes paraules de coratge a metges i personal sanitari.

Ara ja no se senten els aplaudiments de durant el confinament als vespres a favor dels treballadors de la sanitat. No se senten els aplaudiments però ells continuen essent allí i cansats, molt cansats. No ho sé en teoria, ho sé per pròpia experiència. Els metges i sobretot, els infermers i infermeres, acompanyen el darrer temps, les darreres hores i els darrers minuts del qui, hospitalitzats, moren.

Hem de pregar per ells. Ja que a ells els és donada una feina subrogatòria: ocupar el lloc de la família al final de la vida humana. Ho fan com per delegació dels familiars i han de tenir cura amorosament del temps últim d’una vida. Són persones que gairebé no coneixen i no són de la seva família i, tot i així, són allí per donar la mà a un agonitzant i són testimonis del dolor moral, interminable, de la sedació. 

Sé, i en dono testimoni, de la voluntat dels treballadors dels hospitals i dels qui treballen a les residències d’avis per posar en contacte, si més no, a través de mòbils o tauletes els familiars amb els pacients. Sé d’una infermera, beneïda sigui, que fa servir el seu propi telèfon per posar-se en contacte amb la família. Tot aquest amor ve de Déu i expressa la seva misericòrdia. Els nostres hospitals estan perfumats, estan amarats aquests dies del perfum de la caritat.

Es un santuari de dolor, d’amor i de la presència de Déu. Beneïts siguin els nostres infermers i infermeres que manifesten la seva humanitat i la millor versió de sí mateixos en el treball que estan fent. De manera particular amb els qui atenen els qui estan a les UCI amb persones que han estat setmanes en total aïllament. Beneïts siguin els seus somriures. Han esdevingut infermers no només del cos, sinó també de l’esperit. Sé d’una que llegeix les cartes dels familiars als pacients i que posa les fotografies dels seus néts a prop del pacient. I d’una altra que en els darrers instants posa la música que li agradava al moribund. Són històries que Déu recull en el Llibre de la Vida.

Testimonis del sofriment i del dol

 Aquests dies vull donar testimoni  del dolor de moltes famílies en la mort de persones estimades. La mort provocada pel temible i maleït Covid 19. El dolor encara és més gran quan, majoritàriament, la família no ha pogut acompanyar en la malaltia i en la mort a les persones estimades, confinades a causa del virus, a les residències o a l’hospital. He presidit nombroses exèquies aquests dies a l’aula del tanatori municipal i n’he estat testimoni de llur dolor.

Se’t trenca el cor quan proclames la Paraula de Déu i aprens a dir paraules de consol i d’esperança als familiars que en fan viva i dolorosa experiència. Abans de començar sempre demano a Jesús que m’ajudi i penso:  Què diries, Senyor meu, en aquestes circumstàncies? I el Senyor sempre ajuda. Una filla, que enterrava la mare, em va explicar que revestida amb els epis va saludar de lluny a la seva mare amb la mà. Ja no la va veure mai més.  Molts dels qui he enterrat són gent humil que tenien com a única riquesa les seves mans per treballar. Els fills i els néts saben aquestes biografies irrellevants des de la història del món, però tant rellevants en la història real, de cada dia. El comú denominador d’aquestes vides és l’amor i el treball. Les llàgrimes dels familiars són molt de dins. Amb el temps he après a diferenciar les llàgrimes i el dolor.

Davant d’aquest sofriment només té autoritat per prendre la paraula el Senyor Jesús: “Confieu en Déu, confieu en mi, a la casa del meu Pare hi ha llocs per a tots”. Aquest és l’Evangeli que acostumo a proclamar.

Beneïda sigui la memòria dels fills de Déu que aquests dies moren en la solitud, que resplendeixen com estrelles en el firmament del cel. Els seus noms estan inscrits a les palmes de les mans de Déu. La mort és una criatura de Déu i el segell de la seva glòria. Una glòria que només li pertany a ell, ja que cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té reservat per aquells que l’estimen (1Co 2,9). Que la seva memòria sigui una benedicció pels fills i néts. Que reposin en la Pau de Déu.