dilluns, 24 de desembre del 2018

BON NADAL!!


Us anuncio una gran alegria!



Aquesta gran alegria, estimats feligresos, és el naixement de Jesús, el Senyor. Una alegria que ve de dins, del cor, de la convicció més íntima de la veritat de la fe: Déu és amb nosaltres, Emmanuel. Aquest és el nom que el bell infant que ens ha nascut porta.

Desitgem que ningú celebri el Nadal de Jesús amb llàgrimes als ulls, que tothom pugui trobar en Ell un principi d’esperança per continuar el camí de la vida. Ell és la Pau.

Felicitem amb tot el cor, amb fervor i molt gran afecte al Papa Francesc i li desitgem que el Senyor curulli el seu cor de joia. Ell és valent, intrèpid, amic dels pobres, líder indiscutible davant de tot el món de la dignitat dels pobles i de les persones. Que se senti estimat per tota l’Església.

Felicitem a tots els cristians del món, joiosos avui pel naixement de Jesús. Si poguéssim, els hi faríem un petó i una abraçada a tots. Som germans, en la mateixa fe i en la mateixa alegria.

Desitgem que tota guerra s’acabi. Ens unim als pastors de l’Església de Síria per reconstruir el país i l’Església després de la guerra. També desitgem que els immigrants i refugiats trobin lloc i casa arreu on vagin però també desitgem intensament que ningú hagi marxar de la seva pàtria per causa de la pobresa.

Desitgem pau a la nostra societat en un temps difícil pel nostre país, que totes les reivindicacions siguin presentades sempre des del diàleg i que els drets dels pobles siguin sempre respectats.

Felicitem a les nostres famílies. Les abraçades, els retrobaments, els petons del Sant Dia de Nadal resplendeixen d’una manera més gran i ens fan comprendre que la joia de viure rau en estimar i ser estimats. La família és el do més gran.

Desitgem també que la Pau de Nadal arribi al cor de les persones que, per la causa que sigui, pateixen, tant si és per desavinences com manca de recursos, tristesa interior, malaltia o solitud. Que trobin coratge per continuar el camí de la vida i persones bones que els donin la mà.

A tots, un Sant Nadal!!

diumenge, 23 de desembre del 2018

Homilía de Sant Joan Crisòstom

Aquesta homilia de Sant Joan Crisòstom és particularment estimada en la litúrgia bizantina. Es proclama cada any en les celebracions i és popular entre els fidels:


Em sorprèn un nou i meravellós misteri!
Les meves oïdes senten l’himne dels pastors,
que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial ensordidor.
Els àngels canten!
Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia!
Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig!
Els Serafins exalten la seva glòria!
Tots s’uneixen per cantar en aquesta santa solemnitat,
sorprenent-se davant del mateix Déu present aquí a la terra
i de l’home elevat al cel.
Aquell que era a dalt, per la nostra salvació ara reposa aquí a baix;
i nosaltres, que estàvem a baix ara som a dalt per la divina misericòrdia.
Avui Betlem és semblant al cel, escoltant des de les estrelles el cant de les veus angèliques i,
pren el lloc del sol,
la presència de l’aparició del Sol de la Justícia.

No pregunteu com ha estat això, perquè quan Déu vol, l’ordre de la naturalesa canvia.
Ja que Ell volia, va poder descendir per salvar.
Tot es mou en obediència a Déu.


Avui, Aquell qui és, neix. I Aquell qui és, es converteix en el que no era.
De tal manera que es va fer home sense deixar de ser Déu.
Vet aquí que els reis van arribar, van veure el Rei celestial que va venir a la terra,
sense portar àngels, ni arcàngels, ni trons, ni dominacions, ni poders, ni principats,
sinó iniciant un nou i solitari camí des d’un si virginal.

No obstant això, no va oblidar els seus àngels, no els va privar de la seva cura,
perquè per la seva encarnació no ha deixat de ser Déu.
I, mireu: els reis han arribat, per servir el Cap dels exèrcits celestials.

Les dones vénen a adorar-lo, ja que ha nascut d’una dona,
perquè canviï les penes del part en goig; les verges, al Fill de la Verge...

Els nens vénen a adorar perquè Ell es va fer infant, perquè de la boca dels infants n’ha fet una lloança;
els nens, a l’Infant pel qual esdevenen màrtirs per l’extermini d’Herodes...

Els homes, a Aquell que es fa home per curar les misèries dels seus servents.
Els pastors, al bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles;
els sacerdots, a Aquell que fou gran Sacerdot segons l’orde de Melquisedec.

Els esclaus, a Aquell que va prendre la forma de servent,
per beneir el nostre servei amb la recompensa de la llibertat.
Els pescadors, al Pescador de la humanitat.
Els publicans, a Aquell qui menjant amb ells els va nomenar evangelistes.
Les dones pecadores, a Aquell que va lliurar els seus peus a les llàgrimes de la dona penedida,
i perquè pugui abraçar-los també jo.
Tots els pecadors han vingut, per poder veure l’Anyell de Déu que carrega amb els pecats del món.

Per això tots s’alegren, i jo també desitjo alegrar-me.
Desitjo participar d’aquesta dansa i d’aquest cant, per celebrar aquesta festa.
Prenc el meu lloc, no tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçant el bressol de Crist.
Aquesta és la meva esperança!
Aquesta és la meva vida!
Aquesta és la meva salvació!
Aquest és el meu cant, la meva arpa!
Portant-la en els meus braços, em presento davant vostre havent rebut el poder i el do de la paraula,
i amb els àngels i els pastors canto: «Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat!».

dijous, 20 de desembre del 2018

HORARIS NADAL

CELEBRACIONS VESPERTINES
Dia 24, a 2/4 de 7 del vespre
Missa familiar de Nadal amb els pares i els infants de catequesi.
Benedicció dels "Jesusets" del Pessebre i cant de nadales.

Dia 24, a 2/4 de 9 del vespre
Missa de la Nit de Nadal (Missa del Gall)

DIA DE NADAL, dia 25, dimarts.
Missa de l'alba: a les 10:00 del matí
Missa solemne: a les 12 del migdia.
El vespre del dia 25 NO hi ha Missa

Dia 26, dimecres, SANT ESTEVE
Missa de 12:00

Dia 27, dijous, SANT JOAN EVANGELISTA
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 28, divendres, SANTS INNOCENTS
Adoració del Sagrament, a les 18:00
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 29, dissabte
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 30, diumenge, de la SAGRADA FAMÍLIA
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
Missa a 2/4 de 9 (20:30) del vespre.

Dia 31, dilluns
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 1, dimarts, SOLEMNITAT DE SANTA MARIA, MARE DE DÉU. Primer dia de l'any 2019
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
El vespre del dia 1 de gener NO hi ha Missa.

La resta de dies, en el seu horari habitual.
Aquest any el dia de Reis (EPIFANIA DEL SENYOR) cau en diumenge.

dimarts, 18 de desembre del 2018

Catequesi sobre el Nadal de Jesús, escrita des de la presó per Oriol Junqueras aquest desembre de 2018


L’Antic Testament va posar per escrit tradicions orals, que havien sorgit molts segles abans. I això permet resseguir, en un sol text, l’evolució de determinats conceptes i idees al llarg del temps.
Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que reflecteix les interpretacions més antigues de la tradició jueva, els pastors encarnen els valors més positius i favorables, perquè, quan es construeix aquella primera història fundacional, el poble jueu era un poble nòmada dedicat a pasturar els seus ramats. Així, doncs, no és estrany que Abel sigui pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja s’assenyalen algunes mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia identificat a Déu amb un pastor, en afirmar que “El Senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).


En temps de Jesús, en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.


En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent... revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els savis... sinó els marginats de la societat. I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.

El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.

Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.

Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva època. Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col·laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.

En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans), prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i inclusiu. Vegem-ho.

Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella festivitat setmanal. Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt especial... aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)


En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies:
“A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2)
Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.

Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats.

Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals. Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un amor universal. Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua...

“En temps del profeta Eliseu, a Israel, hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per castigar-ne la seva cobdícia. Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els següents termes:

“Al sentir aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).

En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió. No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.

Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.

Oriol Junqueras i Vies.
Centre Penitenciari de Lledoners. Desembre 2018.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Jornada Mundial pels Pobres.

Són de la nostra família

El diumenge abans de Crist Rei, penúltim de l’any litúrgic, el Papa Francesc, va instituir una nova Jornada eclesial que anomenà Jornada Mundial pels Pobres. Té, com a objectiu, conscienciar tota l’Església en relació al món de la pobresa, de la marginació, del subdesenvolupament. A tots aquells que anomena els descartats de la societat.



En la predicació d’aquest diumenge, i en una carta que ha adreçat a tots els fidels de l’Església catòlica, (que per l’Advent divulgarem en aquest blog) afirma solemnement que l’opció pels pobres no és la moda d’un pontificat ni una opció ideològica sinó que forma part de la fe cristiana. Una Església que combrega amb el Cos de Crist necessàriament ha de portar el món de la pobresa i del dolor com un pes dins del cor.


El Papa abomina de tota forma de mundanitat dins de l’Església i de les formes de retòrica que només opinen però no es comprometen. La paraula “pobres” és una paraula sagrada que només es pot emprar des del compromís real amb una caritat inclusiva, solidària i compassiva (en el sentit bíblic del terme, això és, experimentar com a propi el dolor de l’altre).



El Papa no es treu els pobres del cap i encara que trobi tantes resistències en medis eclesials, no defalleix en la seva lluita. Aquest diumenge va fer un gran signe: va convidar a tres mil persones, víctimes de la marginació, de la ciutat de Roma, a casa seva, a la sala gran de les audiències. Fou un dinar ple de dignitat i ell mateix dinà amb ells. Se’l veia content i feliç. No sense raó: Són els seus germans i germanes, la seva família.