divendres, 30 de setembre del 2011

Il discorso della Luna

Direu: què vol dir això? Un dia, mirant vídeos a “YouTube”, (cosa que no s’ha de fer massa perquè es perd temps) vaig trobar un testimoni filmat del famós “discurs de la lluna” del Papa Joan.

Era la nit de l’11 d’octubre de l’any 1962, el Papa bo havia acabat d’inaugurar el Concili Vaticà II i la seva obertura, que prometia una joiosa renovació de la vida de l’Església, va commoure tant al poble romà que aquella nit, en què se celebrava la festa de la Maternitat Divina de la Mare de Déu, el poble va sortir amb torxes enceses per a donar gràcies al Papa tant estimat. Va ser una festa sorpresa!

I el Papa Joan, que sempre improvisava les seves paraules, es va adreçar a la multitud amb aquest preciós discurs, des de la finestra de la seva residència. Ell, en la filmació quasi no es veu, però se sent la veu directa del bondadós Papa Joan. Es en italià, però s’entén. Ell diu “sóc un germà vostre” i proclama que fins i tot la lluna (aquella nit plena) feia honor a aquella estupenda manifestació eclesial. I al final diu aquelles històriques paraules. “Quan retorneu a casa, féu una carícia als vostres fills” “i s’hi trobeu alguna llàgrima eixugueu-la”.

Jo, l’any 1962, tenia quatre anys, però molts potser ho recordareu. El Concili Vaticà II va ser una hora de joia i d’esperança per l’Església Universal. I el Papa, ancià, va ser un do per l’Església. Oh, Papa Joan, benaurat, doneu-nos l’alegria de la fe, la senzillesa de l’Evangeli, la bondat del teu cor.

Au! Poseu el vídeo en full screen (pantalla completa) i escolteu la veu directa del Papa Joan, de santa memòria. Us agradarà.


L’antiga festa de la Maternitat Divina que malauradament va ser suprimida en la Reforma litúrgica commemorava el Concili d’Efés de l’any 431, en què el poble cristià també va sortir en processó de torxes i dient: Des d’ara podem anomenar a Maria amb el nom de Theotokos, MARE DE DÉU. Fou una nit bellíssima, que forma part de la història de l’Església.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Pregant a la Mare de Déu...


Diumenge passat, a l’homilia de missa de 10, el mossèn va repetir algunes de les frases de la preciosa meditació dels misteris de Glòria que va escriure pel Rosari de torxes de la vigília de la Mare de Déu de Misericòrdia.

"Oh cristià, si la teva vida navega pel mar tumultuós vés a Maria, ella és l’estrella del mar. Si la teva vida coneix les nits del dolor i de l’odi, vés a Maria, ella és l’estel del matí. Si la teva vida coneix la tristesa, vés a Maria, ella és la causa de la nostra alegria. Si la teva vida coneix el pecat, vés a Maria, ella és el refugi dels pecadors; si la teva vida coneix la malaltia, ves a Maria ella és la salut dels malalts i consoladora dels afligits."

I llavors, en l’homilia, ens va relacionar aquest fragment amb la coneguda pregària de Sant Bernat.

"Recordeu-vos, oh piadosíssima Verge Maria, que mai no s'ha sentit dir que ningú que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, hagi estat abandonat de Vós. Animat amb aquesta confiança, a Vós també recorro, oh Verge mare de les verges, i, encara que gemint sota el pes dels meus pecats, m’atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana; no desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques, ans bé escolteu-les propícia i acolliu-les favorablement. Amén."


Preguem, doncs, a la nostra mare que ens estima moltíssim; ella sempre ens escolta, ens dóna refugi i protecció.

(Recordeu que als Documents de la barra lateral del blog tenim el text sencer de la meditació escrita pel mossèn pel Rosari de Torxes)

dissabte, 24 de setembre del 2011

Heu vist els "Documents"?



A la barra lateral esquerra del nostre blog, sota el traductor i el quadret amb "El temps a Reus", just on indica la fletxeta groga de la imatge retallada que il·lustra aquest escrit, hi tenim una sèrie de documents enllaçats. Això vol dir que, posant el ratolí al damunt i fent un clic, es pot tenir accés diferents texts que val la pena llegir.

Per exemple, ara mateix acabem d’incloure la meditació dels Misteris de Glòria, escrita per Mn. Rafael, i que predicarà avui al Rosari de Torxes.

dijous, 22 de setembre del 2011

Acció de gràcies per la JMJ a la Prioral


El dia 7 d’octubre, a un quart de nou del vespre, a la Prioral de Sant Pere, es convoca a tots els voluntaris, famílies acollidores, parròquies, congregacions, entitats i tots els participants en l’organització de l’acolliment als joves que, en peregrinatge a Madrid per la JMJ, van fer uns dies d’estada a la nostra ciutat.

Donarem gràcies a Déu per l’èxit de l’acollida a Reus i pregarem perquè sapiguem bastir un futur encoratjador pels joves

dilluns, 19 de setembre del 2011

Diumenge XXV,- Humils treballadors de la vinya del Senyor

Diumenge 25 del Temps Ordinari. Cicle A.



Quina imatge més bonica, de tardor, la de la paràbola d’avui. El Senyor ens demana que anem a la vinya que Ell ha plantat, que és la seva Església, a treballar. Anar a treballar a la Vinya del Senyor! Quin goig i quin honor! I considerar-nos humils treballadors de la seva vinya. Sempre hi som a temps, sigui quin sigui el moment de la nostra vida i de la nostra edat. El Senyor regalarà joventut al seu poble i aquests oferiran la seva força i la seva joia. Quan la vida és encara una possibilitat o una magrana de promeses i de possibilitats. Els ancians que ofereixen el seu silenci, la seva pau, la seva espera joiosa del retorn del Senyor. Els malalts els seus sofriments.


El Senyor és el propietari i el Senyor espera la restitució dels fruits. Al final de tot, tot ens és regalat. Tot és gratuïtat. La justícia de Déu no és com la dels homes, i la seva misericòrdia és incalculable. El Senyor no demana a tothom el mateix. A cadascú li és demanat allò que pot donar i el Senyor concedeix prou gràcia a cadascú perquè ho faci. Si per un sol acte d’amor el Senyor pot salvar una existència. O per una sola llàgrima vessada de dolor. Només per un sol acte d’amor.

Si fa sol i el treball és dur cerquem ombra sota l’ombra de la creu! Si tenim set i ens manca la força bevem de l’aigua fresca que brolla de dins del cor en la pregària, i que s’alimenta de la font viva de l’Esperit Sant. La font i l’aigua, que hi raja sempre, esdevé una sola cosa en la pregària.

I no ens comparem els uns als altres, ni busquem més mèrits els uns que amb els altres. No s’hi val a dir Jo he treballat més que un altre i mereixo més. Això no es pot dir a Déu, Nostre Senyor, perquè davant Déu no mereixem mai res. Es el Crist que ha merescut per a tots i hem d’entendre que treballar a la seva vinya ja ens és joia i recompensa.

Pregària (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades): Gràcies, Pare, per haver-me empeltat a la Vinya del teu Fill.

Si teniu temps, us demano que escolteu aquestes corals del dolcíssim Mendelssohn, tanqueu els ulls i deixeu que la música us penetri i us arribi en el més íntim. Es una música que et fa retrobar el més íntim del cor i fa que aquest esdevingui lloança. Es un dels fragments de la música cristiana que a mi m’agrada més.


diumenge, 18 de setembre del 2011

Diumenge XXIV,- Quantes vegades haig de perdonar el meu germà?

Diumenge 24 del Temps Ordinari. Cicle A.

Això li va preguntar Pere a Jesús. I aquest li va respondre: “sempre”. Perdonar amb tot el cor i demanar al Senyor que ens concedeixi de perdonar als germans quan no ho podem fer. Perquè no perdonem quan volem, sinó quan podem.

El perdó dóna pau, crea silenci. L’odi no dóna la pau, crea neguit i soroll dins nostre. I els cristians som capaços de perdonar des de l’experiència de l’amor de Déu. Així ens ho diu Jesús en la paràbola d’aquest diumenge, a la qual no és possible presentar cap objecció. Tot queda clar. Si Déu, Nostre Senyor ens ha perdonat tant, com nosaltres podem regatejar el perdó dels germans? Si nosaltres mateixos hem estat tantes vegades objecte del perdó dels altres, com no hem de perdonar? I com podríem pretendre demanar al Pare nostre que perdoni les nostres culpes, si nosaltres mateixos no som capaços de perdonar als altres?

Sé per experiència que no és fàcil. Però també sé per experiència que per la pregària, humil i constant, podem obtenir la gràcia de saber perdonar. Es una gràcia que el Senyor concedeix aviat. Que boniques les paraules del salm d’aquest diumenge: “El seu amor és tan immens com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres, com l’orient és lluny de l’occident”. Adoneu-vos de la grandesa de la metàfora. Imagineu-vos que les nostres culpes estan escrites a la sorra de la platja, i ve l’onada i l’aigua les esborra per sempre. Es l’onada de la misericòrdia del Crist.


No és possible trobar la pau del cor sense el perdó. Perdonar és diví, i és una nova creació. Una possibilitat nova. I un regal que fem a aquell que ens ha ofès. Un regal que no és mereix. I per això és regal, pur regal. Posseir rancor a l’altre és deixar que el rancor et posseeixi a tu. El perdó et fa lliure.

Pregària (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades): Senyor Jesús, fes que per amor a Tu perdoni amb tot el cor tots aquells que m’han ofès i m’han fet mal, Tu que des de la creu vas perdonar a aquells que et crucificaven.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Com t’ho fas, Senyor, per què t’estimin tant?.- Impressions d'un pelegrinatge (II)

Amb la gran munió del jovent catòlic, de Txèquia, Bèlgica (francòfona) i de l’Equador, al vespre d’aquell mateix dia celebràvem l’Eucaristia als exteriors del Santuari tant estimat de Misericòrdia. Va ser molt ben preparada, malgrat la dificultat de l’idioma. Va presidir el Sr. Prior, juntament amb el grup important de preveres que acompanyaven els nois i les noies, la gran majoria joves. També dos bisbes de Bèlgica, senzills de cor i bondadosos. Hi havia més peregrins, és clar, que no pas fidels de la ciutat.


Cap al tard d’aquell jorn d’estiu la pau va davallar en aquella gran multitud i, a la consagració, tots els peregrins es van agenollar i dins meu vaig sentir el pes de l’adoració de la joventut catòlica i dins meu vaig pregar: Com t’ho fas Jesús meu per què t’estimin tant?

Quan donava la Sagrada Eucaristia, que rebien amb un profund respecte, a aquelles noies i nois tant alts, per dintre vaig pensar: aquests seran pares dels fills i filles, que, quan nosaltres no hi serem, viuran la memòria sempre viva del Senyor ressuscitat, i esperaran, com nosaltres, el seu Adveniment. Beneïts sigueu. Maria, a Misericòrdia, estava joiosa de veure la flor i la nata del jovent de la Catòlica Església, pregant i estimant Jesús.

Després de Missa, tot va esclatar com una festa. Una festa nova, que venia d’una alegria nova, que només podia ser do del Sant Esperit de Déu. I els belgues onejaven les senyeres i els nobles escoltes feien bans de joia, com si haguéssim guanyat la Supercopa.



Hauríem d’aprendre moltes lliçons del gran pelegrinatge a Madrid per a la celebració de les JMJ. Tinc por que, com sempre fem a casa nostra, ens quedem amb impressions superficials i poc aprofundides. Poso un exemple: quants mossens i agents de Pastoral tindran voluntat de llegir, estudiar i aprofundir el magisteri del Sant Pare a Madrid? Que no oblidem que és el Magisteri de Pere. Jo, personalment, no sabria dir com s’ha d’enfocar la pastoral de joves a l’arxidiòcesi, però sí que aprenc vers on no s’ha d’orientar. S’ha d’orientar vers allò essencial. I l’essencial és Crist. Un cristianisme sense Crist és una ideologia. I és residual. Sense futur, simplement perquè no hi ha l’Esperit, l’únic que rejoveneix l’Església de Déu. El Papa va dir a la immensa munió de peregrins: Sigueu missatgers de l’Evangeli i portadors de l’alegria de la fe.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Děkuji.- Impressions d’un pelegrinatge (I)

Děkuji vol dir “gràcies” en txec. Ni remotament ho podia saber. Quan la gran munió de joves txecs, acollits feliçment a la nostra ciutat amb l’esforç de molts i amb una coordinada organització, van venir a dinar al Parc de Sant Jordi (després de visitar diversos llocs de la ciutat, tant eclesials com culturals i cívics), varen entrar al nostre temple parroquial per pregar. Els vaig saludar en el Nom del Senyor i vaig demanar a un mossèn txec, mig en llatí i mig en italià, (l’anglès no el parlo) que necessitava saber dues coses en txec i que aquestes m’ eren suficients per parlar amb ells. Volia saber com es deia en txec “gràcies” i que “ Déu us beneeixi”. La primera me’n recordo, de l’altra ja no.


Els nois i les noies entraven per grups a la Parròquia i el primer que feien era la genuflexió al Santíssim, es treien les gorres, i algunes noies es posaven un xal. Amb un estrictíssim silenci. El perfil dels nois i noies em va semblar que era de nivell universitari, amb pocs adolescents. Cada grup omplia tota la parròquia. Per dins vaig pensar: I per què m’ha d’estranyar que un grup de joves catòlics sàpiguen entrar en una Parròquia i facin el que han de fer? Això és el normal. El contrari no sé el que és. Simplement em van edificar en el sentit espiritual de la paraula.

Els vaig demanar, amb la Sra. Violeta al costat, que parla un perfectíssim anglès, que diguessin el Pare nostre en txec i després el vaig donar la benedicció solemne en llatí, i reverentment acollien la benedicció del Senyor. En el meu interior vaig decidir pel que em resta de vida que pregaria sempre per l’Església que pelegrina a Txèquia, i que ve de la gran tribulació. Amb tot el meu cor vaig donar gràcies a Déu, i a ells.


Després, amb els mossens que els acompanyaven, ens saludàrem els uns als altres amb aquell llenguatge que només els sacerdots sabem, de mirades i de complicitats, i de tanta comunió, car sabem que siguem d’on siguem, ens uneix el mateix Do i el mateix ministeri. I encara que un sigui de Txèquia, o de l’Equador o de Bèlgica, ens uneix el mateix Do i el mateix llenguatge. Alguns em deien Ad vitam aeternam, que és la manera que tenim de saludar-nos els mossens quan sabem que difícilment ens reveurem en aquest món.

Mentre dinàvem, a la Capella del Sagrament sempre hi havia algú d’aquells joves pregant i adorant el Sagrament. Oh sí, Txèquia sempre al cor. La de la noble ciutat de Praga, on no crec que pugui estar mai.

dijous, 8 de setembre del 2011

La festa de l'albada


Maria és l’aurora de la nostra salvació i avui celebrem la seva Nativitat i demanem a Déu que ens porti un augment de pau (oració col·lecta) En el planeta terra la llum del sol ve precedida sempre de l’aurora. El sol encara no hi és, però la seva llum desfà la nit i clareja. I es fa de dia. Es el moment meravellós de l’albada. Que Maria, filla d’Anna i Joaquim, hagués nascut, en la simbòlica cristiana, significa la llum que precedeix l’aurora. I és de Maria, que diu el Tropari. És d’on s’aixeca el Sol de la Justícia, que és el Crist, Senyor nostre. Ella és, per tant, la resplendent aurora.

El naixement de la Mare de Déu marca ja el temps de la nova aliança i la humanitat d’aquell infant, és de fet el cel que Déu prepara a la terra pel seu Fill, i és així que ella és immaculada des de la seva concepció. I Ella és la càtedra reial perquè està destinada a ser la seu de la Saviesa, que és el Crist. I ella és el Llibre Sant on Déu Pare, escriurà per obra de l’Esperit Sant. I Ella és la muntanya del Sinaï, i d’una glòria encara més gran, on el Senyor pactarà una nova aliança en la humanitat. Ella és el Vas d’or que contindrà el mannà que ve del cel. I Ella és la Porta que mira a l’Orient, per la qual entrarà en aquest món el Rei de la Glòria. Ella és el núvol que ve del mar per portar aquell que té els núvols per carrossa i avança sobre les ales dels vents. Ella és la brisa suau que sentí Elies, brisa anunciadora dels temps de la gràcia divina. Ella és l’escletxa de la roca que contemplà Moisès.

Ella, la humil, la petita Maria, la serventa del Senyor. El seu naixement ens omple d’una alegria immensa, primer és la mare, després el Fill. Però primer és sempre el misteri de la maternitat. Maria, com una nova estrella. Una supernova. Maria, sota la vostra protecció, deixo tots els treballs pastorals de la nostra parròquia, estimada de Crist Rei. Monstra te esse matrem, que vol dir amb traducció literal: Demostra que ets Mare.

Felicitem a les noies i senyores que porten el benaurat nom de la Mare de Déu i que avui la celebren amb tants noms entranyables de la nostra geografia mariana: Núria, Meritxell, Camí (de Cambrils), Roca,(de Montroig), Riera (de les Borges) i Puigcerber, (d’Alforja), Montsant (de la Muntanya de la Mare de Déu, que és la nostra serralada).... i tants i tants altres indrets.

El naixement de la Mare de Déu
Domenico Ghirlandaio, 1491


dimecres, 7 de setembre del 2011

Diumenge XXIII, La presència del Senyor enmig de nosaltres

Diumenge 23 del Temps Ordinari. Cicle A.

L’Evangeli, juntament amb la primera lectura d’Ezequiel, ens parla de la correcció fraterna. Aquesta cal fer-la amb amor i per amor. Altrament deixem-ho estar. I també cal tenir present que nosaltres som objecte de correcció. I que quan ens corregeixen cal acceptar-ho i esmenar-nos.

Ningú no és perfecte i ens hem d’ajudar mútuament en la vida cristiana. Per altra banda, aquesta no ha de ser vergonyant. Seria un pecat molt gran avergonyir-nos de la Creu del nostre Salvador! I, en un món plural en què tothom pensa i actua com vol, per què els cristians ens hem d’avergonyir (o dissimular) de dir que som creients en Crist i que tenim com un honor formar part de l’Església? El Papa ens ho ha dit d’una manera bellíssima aquests dies a Madrid en la celebració de les JMJ.

La segona lectura és preciosa. Sant Pau ens diu que estimar és tota la Llei. Cosa que ens fa pensar en les paraules de Sant Agustí: Estima i fes el que vulguis. Car si estimes no faràs mal a ningú, ni a tu mateix. Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Es la regla d’or i el camí reial per anar cap a Déu.

I el Bon Jesús, al final de l’Evangeli, ens ha dit “quan dos o tres es reuneixen en el meu nom jo sóc allí enmig d’ells”. Són paraules que jo visc intensament i que les tinc molt presents en la celebració dominical. Ell és entre nosaltres. Hoste i peregrí, però també amfitrió. I aquestes paraules es realitzen de manera plena, amb un non plus ultra, quan el pa i el vi esdevé Presència real del Crist en el seu sagrament donat i repartit.

El diumenge passat vaig deixar que Mn. Benet, que és un sacerdot ancià i que estimo molt, digués les paraules de la consagració i amb quin amor, flectava els genolls per adorar el Sagrament, i feia tristesa veure que molts fidels ni s’agenollen ni fan cap reverència o inclinació. (De fet, no ho vaig veure perquè durant la Pregària Eucarística no miro mai a ningú) No anem bé, que diu un mossèn venerable del nostre bisbat. Us ho prego, amics i germans estimadíssims, estimeu i adoreu el Sagrament. Això és també correcció fraterna. Es el Senyor, l’Amor que ens enamora, el Rei, el Redemptor i per a molts L’AMOR UNIC DE LA NOSTRA VIDA. Es amb Ell que ho hem d’estimar tot, perquè Ell ho estima tot. I no hi ha res ni ningú que no sigui estimat per Crist.

Un dia us explicaré la Icona de la Trinitat, avui us la poso només. Es meravellosa. A veure si endevineu quin dels tres àngels representa el Fill? Es fàcil.


Pregària: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades) Canvieu el meu cor, Jesús, i doneu-me un cor nou semblant al vostre.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Que aquesta flama no s'extingeixi mai.


La passada setmana vàrem posar la nova llàntia al costat del Santíssim.
El Missal ens diu “Segons el costum rebut, a la vora del sagrari hi haurà sempre una llàntia encesa, alimentada amb oli o cera, amb la qual s’indicarà i s’honorarà la presència de Crist”.
Que nosaltres, comunitat que prega, mantinguem sempre encesa aquesta flama.



Al vídeo inferior podem escoltar el grup vocal infantil LIBERA, interpretant el Sanctus.
La majoria dels nens de Libera procedeixen de la coral de la parròquia de St. Philips, Norbury, al sud de Londres.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Hem arribat als 3.000!!

Com recordareu, el passat dia 15 d’agost es va fer la col·lecta especial per enviar a Somàlia. Doncs bé, es van recollir prop de 3.000 Euros. Diumenge passat, en acabar la missa, Mn. Rafael va informar que faltava molt poc per assolir aquesta quantitat i que estaria molt bé si s’hi pogués arribar. Algunes aportacions posteriors han fet que finalment així hagi estat. Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració!!

Aquests diners es podran fer arribar directament a través de missioners, doncs l’Església catòlica és present a la zona, com en tants altres llocs del món, treballant i ajudant tant com poden.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Núvols i Salms

Aquest matí el cel estava preciós. Els núvols es veien magnífics i, de cop, m'ha vingut al cap que podria buscar alguns Salms als quals les fotos servissin d'il·lustració:

Canteu al Senyor, lloeu el seu nom,
deixeu pas al qui té els núvols per carrossa.
El seu nom és «el Senyor»"

(Salm 68,5)

El teu amor és gran, més alt que el cel,
arriba als núvols la teva lleialtat."

(Salm 108,5)