dijous, 24 de desembre del 2020

Nadal 2020, Nadal de la Intimitat. (Aquest és el post número 1000 del nostre blog)

 Aquest és el post que fa mil en el blog de la parròquia. Mil posts són molts! Més o menys ben fets, són molts. Tots fets amb amor i amb molta pregària. Pensament, imatge i música han passat pels nostres ulls durant tots els anys que el Blog de la Parròquia porta en actiu. Agraeixo a la M. Assumpta Casadejús la seva fidelitat i la seva col·laboració en el Blog, ella que és una bloguera de mena. Gràcies a tots a els lectors actuals i als qui sabem que eren lectors i ara ja són en el Senyor. El dia més gran i preciós per commemorar els mils posts del blog de la nostra parròquia, el més bonic de tots els de la xarxa perquè simplement és el nostre. Donem també gràcies a Déu per això.

Nadal de l’any 2020. Un Nadal diferent de tots els que hem viscut en la present generació. És el Nadal de la intimitat. Avui quedem com arraulits al voltant del pessebre del Senyor Jesús. En la memòria del cor s’hi ha inserit la vivència de la pandèmia amb tot el que implica de la gran solitud i dels grans silencis del confinament, esporuguits, atuïts, amb inquietud pel que ha passat, passa i pot passar.  També amb la gran esperança de la vacunació universal i el goig de poder-nos abraçar. També portem el dol de les persones estimades que ens han deixat. La pregària, humil i confiada se’ns ha posat al cor, també la preocupació pels altres,

És el Nadal de la intimitat amb el Senyor, arrupits al voltant del pessebre i rebent del Senyor Jesús que ens ha nascut escalfor, llum, tendresa i confiança. A la bombolla de l’Infant Jesús, de Josep i de Maria, testimonis de la seva primera rialla i del seu primer plor. Feu-nos llum pel camí, Senyor i allibereu-nos de tota tristesa. Oh Jesús! Que bé que hagis nascut! Quina pau que hi ha al voltant del teu bressol!


És el Nadal de la intimitat amb la pròpia família, reduïda al més íntim. El pare i la mare, l’espòs i l’esposa, els fills del seu amor, asseguts a la taula. No hi ha pau més gran quan els fills estan tranquils de veure que els seus pares s’estimen. No hi ha res més bell que l’amor dels esposos. La felicitat de viure no està fora de casa, està només en el seu amor. A Israel és costum que el dia de Nadal beneeixi la taula la mare i ella, només ella, digui en veu alta les coses bones de cadascun dels fills, que han estat viscuts durant l’any. Una intimitat que ens permetrà d’experimentar el molt que ens estimem. El misteri de la vida només s’explica des de l’amor. Ah se m’oblidava: Feu servir tota mena dels “artefactes” electrònics actuals per estar al costat dels avis, ordinadors, mòbils, tauletes... amb trucades de veu, imatge, videoconferències, el que sigui: Què se sentin estimats!

És el Nadal de la intimitat amb propi cor. El cor és on conflueix el sentiment i la intel·ligència, el lloc on ens trobem com a persones úniques i irrepetibles. Prendre consciència d’un mateix. Prendre consciència dels sofriments i de les alegries que hem viscut. També dels desigs i de les esperances. La intimitat del Nadal d’aquest any ens fa entrar en el interior més íntim i adonar-nos de fins a quin punt som preciosos als ulls de Déu.  Qui som per ell? Fills estimats, una mica entremaliats, però mai deixem de ser fills. Si mirem l’ Infant de Nadal ens diu: Es per tu que he viscut! Es per tu que he nascut!.

Repeteixo el que vaig dir a l’anterior post: Trobarem a faltar petons i abraçades, però a ningú mancarà l’abraçada de Jesús que ha nascut per tots. I Ell, només Ell, crea en nosaltres el desig de ser homes i dones de bona voluntat.

Quin és el desig?. Que passin aquests mals ben aviat, que aprenguem la fraternitat, predicada pel Papa Francesc. Que tornin aviat els dies de festa i de goig. Que a ningú no manqui el treball que dignifica, que la natura sigui estimada, que els pobres i les nacions pobres no siguin descartats, que els ancians se sentin estimats, que els infants tornin a jugar amb llibertat, que els presos injustament empresonats siguin amnistiats, que la humanitat, en definitiva aprengui les lliçons de la pandèmia universal. També desitgem que els immigrants siguin acollits i que mai ningú més mori a les nits, que les guerres cessin i que la vida, do més gran de Déu, sigui respectada. De tots aquests desigs en fem pregària i compromís.

NO oblidem aquests dies els qui estan sols, els ancians de les residències, els qui treballen als hospitals i la seva memòria sigui pregària per a ells. Quan preguem pels altres l’amor de Déu els arriba llavors mateix que preguem. Us ho dic com una certesa.

Un joiós Nadal a tots, ben de casa, ben íntim. Felicitem al Papa Francesc, estimat de Déu. Ens felicitem els una als altres, sense abraçar-nos, però posant el cor dins dels altres i desitjar-nos el millor. Que la Mare de Déu ens guardi sota la seva protecció com tantes vegades cantem i cantarem a la parròquia. Us beneeixo a tots. Sant Nadal.

Us deixem amb el cant Adeste Fidels de Fran Alessandro,  que reflecteix tot l’amor i l’alegria de sant Francesc quan venia Nadal.

dissabte, 19 de desembre del 2020

No ens faltarà l'abraçada d'aquell que ens estima a tots

 

Celebrem el Nadal del nostre baptisme, no ho escric jo, sinó que ho manllevo de la carta dominical del nostre arquebisbe Joan. També ha dit el Nadal d’enguany potser serà el Nadal més autèntic que haguem viscut. Un Nadal diferent en què trobarem a faltar les abraçades però que no faltarà l’abraçada d’Aquell que ens estima a tots, Crist, Déu nostre. El Nadal és com silenciat, ens porta a la intimitat del cor, en definitiva, a allò essencial. La humanitat ha patit una pandèmia i nosaltres, que en formem part, també l’hem patit i la patim encara. En aquest Nadal sentirem més que mai la presència del Senyor i alhora ens sentirem molt a prop de Jesús. Ell és en nosaltres i per sempre. Dins de la bombolla de Jesús, de Maria i de Josep, hi som tots. Allí hi ha el cor. Em ve al pensament el verset del gran Pròleg de l'Evangeli de sant Joan:

Existia la llum veritable, la que en venir al món, il·lumina tots els homes.

Es ben cert! Ell ens il·lumina i ens fa radiants per la caritat. El Senyor il·lumina la nit que vivim i dóna consol i esperança. Contemplant el naixement de Jesús contemplem el nostre baptisme, com el naixement a la vida de fills de Déu. El Senyor s’ha fet home perquè nosaltres esdevinguéssim fills i filles de Déu. Oh admirable intercanvi! Per això el nostre arquebisbe pot dir: El Nadal del nostre baptisme!.

Celebrem el Nadal a la bombolla de la nostra família, ens adonarem del molt que ens estimem, del molt que som preciosos els uns pels altres. Celebrem el Nadal en solidaritat i compassió pel sofriment del món. No tinguem por de mirar l’Infant de Nadal. Ell ens diu: “Sóc aquí per tu, perquè t’estimo”. Una mirada d’infant que posada sobre nosaltres ens desarma. La mirada del Déu Amor posada sobre nosaltres no pot ser sinó la mirada d’un infant.

Escoltem la antiga antífona: Pueri concinite (Infants canteu) amb la bella dels Escoltes de Lille (Bèlgica). No són professionals, però ho fan magnífic. Canten amb joia. 


dijous, 17 de desembre del 2020

Missa de Nadal per a infants de catequesi

 Estimats pares i mares,

 

Us convido a participar, juntament amb els vostres fills, a la Missa de Nadal que se celebrarà a la Vigília, dia 24, a les 6 de la tarda:

Amb aquestes condicions per raó de l’aforament:

a)     La Missa només és pels infants i pares (no es permetrà absolutament l’entrada de ningú més).

b)    Cada infant ha d’anar acompanyat del pare i de la mare (o d’un sol d’ells)

c)     Es mantindran les distàncies de seguretat establertes.

d)    La Missa serà breu i àgil.

e)    El temple parroquial està suficientment sanejat i ventilat.


Sobretot actueu amb tota llibertat i confiança. La raó de la proposta és que els vostres fills que, si Déu vol, faran la primera Comunió l’any vinent, participin de la Missa de Nadal. Sobretot, insisteixo, actueu amb llibertat.

Si no ens veiem us desitjo un sant Nadal i que l’any vinent (2021) sigui millor que el que hem passat. Saludeu als vostres fills. Ens hem d’animar i confiar en que tot anirà bé. Cada dia prego per vosaltres.

 

Mn. Rafael Serra


diumenge, 13 de desembre del 2020

Meditació sobre la Mare de Déu durant el temps d'Advent

Maria espera el Nen que ja és present. Ella viu en la promesa del Nadal, però sap que des del moment en què ha donat el seu sí tot ja està complert. La seva espera no és un buit que més tard serà emplenat, la seva espera mateixa ja és una part de l'acompliment de Crist que es revelarà en el seu Nadal. I ella serà la primera que tindrà la gràcia de veure a el Nen

En tota espera humana d’un infant que ha de néixer hi ha un cert temor, una certa inquietud. En general un no sap si sortirà airós, si correspon al moment decisiu, si s’han ben disposat totes les coses perquè l'esdeveniment imminent pugui rebre la seva forma correcta i adequada. Maria, en canvi, té la certesa que el Nen que està esperant és Déu mateix. El Pare li ha enviat l'àngel per anunciar. i ella, donant el seu assentiment, participa per endavant en el que ve. No ha d'inquietar-se ni afligir-se. El que el present porta, això és. És Déu el qui ve. Ell porta el compliment que Ell mateix és. I amb el seu compliment també porta la possibilitat de sortir airosos i de correspondre els qui són amb Ell


A mesura que el temps avança, la vinguda imminent es torna més i més perceptible per la Mare. Al mateix temps, ella veu els homes més i més clarament a la llum de la redempció que està venint. Per a ella, tot el que un dia el Fill realitzarà està ara com a contingut en ella, i així participa de manera molt íntima en tot el que ve. Però Maria no pondera aquest fet, sinó únicament el que el Fill ha de fer. Ella només és punt de partida en vista de la donació, ells espera el compliment de Déu. I precisament aquesta espera és la seva manera de participar en la realització

Al celebrar l'Advent amb ella i tornar a l'oració, és bo que deposem el nostre saber habitual sobre el cristianisme i la vida eclesial per tornar a aquesta cèl•lula originària de la vida cristiana i veure el Senyor com el qui ve i compleix la promesa. En el seu esdevenir, Ell ja és; en el seu venir, Ell ja regala. A la seva Mare li regala la certesa de la seva pròpia missió i aquesta certesa conté el coneixement segur de la redempció del món. I aquest regal no s'atura en ella: per mitjà d'ella va a l'Església, fins arribar a nosaltres. Nosaltres tenim part en aquest regal. Quan Maria es troba en el seu entorn amb gent coneguda, els veu des del punt de vista de la redempció. Ells també són aquells als quals ha de portar al seu Fill. I així el cercle es va ampliant als desconeguts, als quals troba casualment, als llunyans que mai veurà i que no coneix. Tots tenen necessitat de la mateixa redempció. Per això ella té alguna cosa per donar a tots: el seu Fill. Així ella s'alegrarà de tots, perquè pot agraciar a tots. Rarament es tractarà d'un tasca visible i comprovable, gairebé sempre serà el do d'una tasca que es compleix únicament en l'interior de la seva gran donació a Déu

En la seva missió existeix alguna cosa que no podia preveure quan va donar el seu assentiment i que ara es fa visible: la inclusió de tots els altres, el fet d'estar present de tots en l'espera del Redemptor. També d'aquells que encara no han arribat a saber res d'això, que no poden comprendre-ho. El compliment està en Déu. Però també està en la vocació, al posar-se a disposició, en la disponibilitat i en el perseverar de Maria; i, per tant, també en la seva invitació a tots a estar presents ia col·laborar, a compartir amb ella el ser part, per tal que participin en la festa que el Fill li prepara la seva Mare, sense que es debiliti a través del temps, i per tal de que el Nadal es faci realitat per a cada un, llavors, avui i en l'eternitat

En aquest recolliment del fluir de tots els temps en el temps de l'Advent jeu, amagat en el fons, el misteri de Maria: com ella es plega, se sotmet, segueix, comprèn, obeeix, estima. Sent convidats ens és donat participar amb ella en la seva esperança, fundada en la seva missió i, per aquesta, en la missió de cada persona que comparteix la fe. Potser no hi hagi una preparació millor al Nadal que aquest saber-nos estar inclosos en la pregària de la Mare, inclosos en la seva certesa, lliure de tot temor i inquietud, que per la gràcia del Fill nosaltres correspondrem a La seva espera, el dia que ell vingui a nosaltres.

diumenge, 6 de desembre del 2020

Advent 2020: Més que mai, ple d'esperança

Advent de l’any 2020. Un Advent i un proper Nadal marcat per la pandèmia. Venim d’un llarg hivern, d’un confinament temible, de noves inquietants. Una pandèmia que ha sembrat la mort i moltes llàgrimes. Una pandèmia que ho ha trasbalsat tot. Hem quedat com atuïts


En aquest existencial vital hem començat l’Advent amb tot el contingut d’espiritualitat que comporta. Un Advent que ha començat amb una primera paraula del Senyor: Vetlleu, això és: No us esteu de braços plegats. Que la vostra fe sigui radiant, l’esperança comunicativa i la caritat incansable. 

Nadal ens torna als orígens de la fe. Ens posa a la cara a un Infant que ens mira. Et posa davant de Déu. Jesús neix en aquest món, ara ja no en la superficialitat, sinó en el sofriment. Allí Jesús ve a trobar-nos, cara a cara. Com pregunta sant Anselm: Es que algú pot salvar el món sense Crist? Acollim el Crist i el desig que tenim de Crist. Fem-lo gran. Cerquem el silenci i preguem

Crist ve sempre a salvar el món, també aquest món, que viu la pandèmia, el sofriment dels innocents. Ve a salvar-lo només amb la seva creu, és a dir, amb l’amor. Només l’amor salvarà el món, per això, només l’Amor és digne de fe. Oh, Advent; oh, Advent del cor. Veniu, veniu Emmanuel, Déu amb nosaltres per sempre.

dijous, 3 de desembre del 2020

Alegrem-nos de la Glòria que Mossèn Josep té en el Senyor

Les primeres notes del Glòria de Vivaldi em van venir a la memòria del cor quan ens van comunicar la mort de Mn. Josep Cabayol, prevere i missioner de la nostra arxidiòcesi de Tarragona. Ens hem d’alegrar de la glòria que Mn. Josep té ara en el Senyor. Que tots els tams tams de l’Africa toquin a Pasqua en la mort del servent de Déu, Josep. Ell pel Regne de Déu va viure, ell el va predicar, que ara el frueixi en la plenitud, en la caritat consumada. 


Mn. Josep era bondat i humilitat pura, el seu jo desapareixia sempre. Ell no era important, allò important era la seva missió. Mai es va considerar heroi de res. La seva mirada era neta, mirava de dins, mirava des de Déu. Una mirada que només podia ser la de la gràcia. Quaranta anys a l’Africa, rebel carismàtic, obstinat en els seus propòsits, tanmateix obedient. Una obediència que l’exhaurí en la seva missió. Una missió que exercí a l’Africa, primer al Zaire, després a Rwuanda, a la missió del Sagrat Cor, en una zona conflictiva, la regió dels grans Llacs, fronterera amb el Congo i Uganda, no lluny del llac KIvú. 

Dies i dies, anys i més anys, tota una vida. Enmig dels pobres, predicant la Paraula, anant d’ací d’allà a celebrar l’Eucaristia, quan arribava era una festa i un eixam d’infants venien d’arreu, construint les cèlebres cases, procurant l’atenció sanitària, repartint sempre a mans plenes, visitant amb humilitat i somriure les famílies..

Va viure el genocidi amb històries que crec no va explicar mai, tant doloroses que eren per ell. Estimava i l’estimaven. Un home tant feble i alhora tant fort. Era nerviós i aprengué a ser pacient. Quan celebrava l’Eucaristia es transformava, interaccionava amb l’assemblea, beneïa els infants i el cansament li desapareixia


Nostre Senyor un estiu em va concedir, amb la Maria de la Canonja d’anar-lo a visitar. Hi vàrem sojornar un estiu. Mai vaig explicar el que vaig viure allí, perquè sempre vaig considerar que l’heroi no era jo que hi havia anat dos mesos, sinó el mossèn que s’hi estava tota la vida. Mai havia vist ni crec que vegi mai més una pobresa alegre com la dels habitants d’allí. Però el que em va quedar a la memòria era quan queia a la tarda: el mossèn entrava a la capella, amb el breviari gastat per l’ús quotidià, resava Vespres. Després es vinclava davant del Sagrament, submergit en la pregària amb els seus secrets d’amor. La nit queia, se sentia la remor de la canalla, la fosca venia, quedava la llum del sagrament. Jo em quedava darrera i em corferia la visió del mossèn pregant. Un sentiment de reverència m’omplia. Un home veritablement de Déu, rendit a la seva presència. Un dia s’adreçà a mi amb una mirada inoblidable i em digué: Només la pregària m’aguanta


Després sopàvem humilment i pobrament. Les sopes Avecrem, que li havíem dut li semblaven brou de Nadal. I bevíem l’aigua sempre bullida per mor de la malària. Algunes nits sentíem, trets llunyans, no tant, de les muntanyes. Em provocava basarda. Apagueu les espelmes deia. Vivia de manera tant pobra com els qui estimava. Si feia alguna cosa malament em deia: «No me la facis aquesta, Rafel». Això ens feia riure. A les nits, en la cambra plena de trastos i no gaire neta pensava per mi: «Si en algun lloc hi ha Déu, és aquí»

Forma part dels missioners catalans que hem conegut, tots plens d’espiritualitat, Mn. Joan Alsina, el Pare Joaquim Vallmajó, els dos de Girona, amb la Germana Isabel Correig i el nostre inoblidable Mn. Josep Cabayol. La seva vida ens honora a tots i diu alhora a tota l’arxidiòcesi: ¿On és la teva santedat, Església de Tarragona?.