Celebrar la festa de Tots Sants és celebrar l'esperança.

La solemnitat de Tots els Sants ve trista aquest any. Déu meu tantes coses que fan patir! l’epidèmia del coronavirus amb les preguntes que ens torturen: Quan i com s’acabarà?. Aquest cap se setmana s’hi afegeix el terratrèmol del Mar Egeu i encara els atemptats en una Església de Niça, abatuts pel demoníac fonamentalisme islàmic. 

L’Església de França ha de pagar amb sang, una vegada més, accions de les quals és innocent, No hi ha dret! Ahir al vespre vaig encomanar en la Missa als assassinats a ganivetades, els fidels de la Basílica de la mare de Déu de Niça: una dona anciana, morta prop de la pica baptismal, una dona immigrant que anava a resar abans d’anar a treballar i el bon sagristà de la basílica que, a més, ajudava als immigrants.

Déu meu! Quan parlem dels sants sempre ens imaginem a personatges il·lustres per les seves heroïcitats. Com ens equivoquem! Els sants que omplen l’Església del cel i de la terra són els fills de Déu que viuen i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Són els sants de la casa del costat. Les persones bones que viuen el combat de la vida, que estimen i treballen, i demanen perdó dels seus pecats. 

La pandèmia que vivim revela els sentiments i la solidaritat de molts, que, en situacions així, emergeix. Són els qui han caminat pel camí de les benaurances. Aquests que han estat morts a Niça són sants i són sants tants i tants cristians que aquests dies de crisi s’han posat a ajudar als altres. Són sants perquè la gràcia i l’amor de Déu actua dins del seu cor, que els fa caritatius. La dissort ens fa comprendre que, com diu repetides vegades el papa Francesc, només l’amor obre camí d’esperança. Per exemple, que els governs de Turquia i Grècia hagin fets propòsits d’ajuda mútua en ocasió del terratrèmol, és un exemple. 

La pandèmia passarà, hi ha un final sempre, no és un túnel sense sortida, la humanitat ho superarà. Cal mantenir l’esperança. Al final de tot, hi ha la ciutat de Déu, oberta a tots, la Jerusalem del cel, la nostra mare. Allí hi ha la multitud dels sants que venen de la gran tribulació i que hi han arribat pel camí de les benaurances, No ho dubteu. Celebrar la festa dels sants és celebrar l’esperança. No podem explicar els mals que ens afligeixen, no són un càstig diví: la resposta de Déu al mal és l’amor dels seus fills. Aquesta és l’única resposta. Com la Creu del Senyor. 

Escoltem el plany de “Lacrimosa” del gran Mozart.

L’alegria d’una beatificació: el benaurat i estimat Carlo Acutis, el noi ple d’alegria.

La providència de Déu va permetre que fa uns quants anys conegués la història del Carlo Acutis. Recordo una estampa que em va arribar i que vaig tenir permanentment a la creu de la sagristia i li encomanava alguns favors a la seva intercessió. 

És una història simple de santedat. Un noi que rep la gràcia eucarística i la presència de Déu l’inunda des del dia de la primera comunió. Des del dia de la primera comunió va anar a missa cada dia i feia pregària d’adoració. Es increïble, però és així segons el testimoni dels seus pares.

Als quinze anys el Senyor se’l va endur pres per una malaltia gravíssima. Va tenir temps de jugar, de riure i de fer riure, una infància beneïda. La leucèmia se’l va endur en pocs dies. 

El primer regal és la conversió dels seus pares. El Carlo es va fer gran amb Jesús, es van conèixer, es van parlar i es van trobar. Li fou donat el do de la pregària i la seva alegria venia del Senyor. En el seu diari espiritual es proposava de contenir el desig de comunicar alegria i esverar als altres. Una alegria que comunicava als altres com a testimoni de la seva fe. Una alegria que el feia ser admirablement caritatiu amb els altres. Al seu enterrament van aparèixer pobres que ningú coneixia i que el Carlo estimava. 

Va assajar de fer apostolat al món digital i serà, segurament, declarat, patro d’internet. La seva adolescència va ser com la de qualsevol altre jove, passava temps amb la seva família i els seus amics. Li agradava jugar a futbol. També dedicava part del seu temps a ajudar a persones sense llar, com a voluntari en menjadors populars, i com a catequista. Entre les seves passions hi havia la informàtica, per la qual va mostrar un gran talent, i que va utilitzar per testimoniar la fe a través de la creació de llocs web, és per aquesta raó que s'ha pensat en ell com a possible patró d'Internet. 

Els seus companys el recorden amb llàgrimes als ulls. A principis d'octubre del 2006, Carlo va emmalaltir. Semblava una grip normal i corrent, però era una leucèmia del tipus M3, la més agressiva. No hi havia cap possibilitat de curació. En travessar la porta de l'hospital, Carlo va dir a la seva mare: «D'aquí ja no en surto». Més tard també va comentar als seus pares: «Ofereixo al Senyor els sofriments que hauré de patir pel Papa i per l'Església, i poder anar directe al Cel». Quan la infermera li demanava com se sentia amb aquests dolors, Carlo responia: «Bé. Hi ha gent que sofreix molt més que jo. No desperti a la meva mare, que està cansada i es preocuparia més». Va demanar la unció dels malalts i tres dies després del diagnòstic, el 12 d'octubre, moria a l'hospital Sant Gerardo de Monza. 

Aquestes ànimes tenen un pressentiment de glòria i viuen una intensificació de la vida espiritual, ja que saben que no tenen temps. Abans de conèixer la seva malaltia, Carlo va fer un vídeo on va dir que, si moria, li agradaria que l'enterressin a Assis. Per això fou enterrat allí. El dia del seu funeral, tant l'església com el cementiri estaven plens de gent. La seva mare recorda que hi havia gent que ella no coneixia de res. Persones sense llar, immigrants, captaires, nens... Molta gent que li parlava de Carlo, del que ell havia fet per ells, i ella no en sabia res. 

Vivia de la presència eucarística del Senyor en el seu cor. La seva beatificació és una gràcia per l’Església. Deia: Per a mi l’Eucaristia és una autopista per anar al cel!. Fou beatificat a Assis el dissabte 10 d'octubre d’aquest any. La seva memòria. El seu cos -amb xandall i sabatilles esportives- ha esdevingut un lloc de peregrinació. Es va dir que el seu cos fou trobat incorrupte, però no és veritat; fou trobat quasi intacte i l’han preparat per a la veneració dels fidels. 

Estem contents, al Carlo ja el vàrem conèixer a Crist Rei i ja li havíem dedicat dues entrades, la primera l'any 2014, que podeu veure AQUÍ i AQUÍ. 

Un començament de curs estrany

La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres. 

 El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels. 

Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.

Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.

Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.

Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.

Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 5è.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", avui el capítol cinquè.

5.- UN PLAN PER A RESSUSCITAR

(Text complert originàriament publicat a “Vida Nueva”, 17 d’abril de 2020) [1]

“Alegreu-vos” va ser la primera paraula que Jesús ressuscitat va dir a les dones que havien trobat la sepultura buida. Tal com estan les coses, convidar a l’alegria podria semblar una broma de mal gust o una provocació, ja que vivim envoltats en una atmosfera de dolor i incertesa. Les dones de l’Evangeli també es sentien així pel camí, mentre es preguntaven qui les ajudaria a moure la pesada pedra del sepulcre.

Nosaltres ens preguntem com ho farem per tirar endavant amb aquesta situació que ens sobrepassa: el dolor, la mort, l’angoixa de les persones vulnerables, les famílies que no saben com aconseguir un plat de menjar, l’esgotament del personal sanitari, etc.

Però, tot i els dubtes i la por, les dones de l’Evangeli es posen en marxa cap a la tomba, amb els perfums per a ungir el Mestre. Alguns apòstols havien fugit per la por. Elles no.

Nosaltres també hem vist gent valenta acceptar el confinament, no sortir de casa per frenar la difusió del virus. Hem vist la unció vessada per metges, infermers, cuidadors, transportistes, personal de neteja, de supermercats, forces de seguretat, voluntaris, avis, educadors i tants d’altres que han aportat consol, calma i ànima a la situació.

En mig de les seves preocupacions arriba l’anunci desbordant “No és aquí, ha ressuscitat”. No estaven soles, Ell era viu. La pedra havia estat correguda i el perfum vessat tenia més capacitat d’expansió que allò que les amenaçava. Aquesta és la font de la nostra alegria i esperança.

Cada vegada que participem de la Passió del Senyor, que acompanyem la passió dels nostres germans, escoltarem la novetat de la Resurrecció. El Senyor ens va al davant, removent les pedres que ens paralitzen.

Llavors, les dones van anar a buscar als deixebles, que estaven amagats, per dir-los que “La vida arrancada, destruïda i aniquilada a la creu, ha despertat i torna a bategar de nou”.[2]

Tota la vida de servei i amor lliurada en aquest temps tornarà a bategar. Obrint una petita escletxa, la Unció que el Senyor ens vol regalar s’escamparà amb una força imparable i una mirada renovadora. En aquesta terra desolada, el Senyor insisteix en regenerar la bellesa i en fer renéixer l’esperança. Déu mai no abandona al seu poble, és sempre al seu costat, especialment quan el dolor es fa més present.

Ningú se salva sol. Els discursos integristes es desfan davant una presència gairebé imperceptible, discreta, respectuosa, generosa i reconciliadora, capaç de fer bategar la vida nova que la Pasqua ens vol regalar. És l’alè de l’Esperit, que obre horitzons, desperta la creativitat i ens renova en la fraternitat. Hem de trobar aquest batec de l’Esperit per canalitzar la vida nova que el Senyor vol generar en aquest moment concret de la història. Aquest és el temps favorable del Senyor, el temps d’animar-nos a imaginar tot el que és possible fer amb el realisme que tan sols l’Evangeli ens pot proporcionar. L’Esperit ens proposa sumar-nos al seu moviment, capaç de “fer noves les coses” (Ap. 21,5)[3]

Cada acció individual té conseqüències per a tots, perquè tot està connectat en la nostra Casa comú, per això és tan important “unir a tota la família humana en la cerca d’un desenvolupament sostenible i integral”.[4] Si les autoritats sanitàries ordenen el confinament a les llars, és el poble qui ho fa possible, conscient de la seva coresponsabilitat. Ens hem de sentir autors i protagonistes d’una història comuna i respondre conjuntament a tants mals que afecten a milions de germans de tot el món. No podem escriure la història present i futura al marge del patiment de tants.

Si actuem com un sol poble, fins i tot davant les altres epidèmies que ens amenacen, podrem aconseguir un impacte real: Serem capaços d’actuar responsablement contra la fam, sabent que hi ha aliments per a tots? Seguirem mirant cap a una altra banda amb silenci còmplice davant les guerres alimentades pel desig de domini i poder? Ens animarem a portar una vida més austera i humana que possibiliti un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem les mesures necessàries per a frenar la devastació del medi ambient?

La globalització de la indiferència ens seguirà temptant. Tan de bo ens trobi amb els anticossos necessaris de justícia, caritat i solidaritat. No tinguem por a viure l’alternativa de la civilització de l’amor, que és una “civilització de l’esperança, contra l’angoixa i la por, la tristesa i el desànim, la passivitat i el cansament. La civilització de l’amor es construeix cada dia, sense interrupció, amb l’esforç compromès de tots. Representa, per tant, una compromesa comunitat de germans”[5]

En aquest temps de tribulació, Jesús surt a trobar-nos i ens diu “Alegra’t”. Que sigui aquesta salutació la que ens mobilitzi a convocar i amplificar la bona nova del Regne de Déu.

---

[1] N.A.: Vida Nueva és una revista catòlica digital espanyola amb seccions sobre l’Església a Espanya, el Vaticà i al món entre altres. És la primera vegada en set anys de pontificat que el Papa escriu directament per a un mitjà de comunicació

[2] ROMANO GUARDINI, El Señor. Meditaciones sobre la persona y la vida de Jesucristo. Cristiandad S.L., 2002, 504

[3]  “I el qui seu al tron va afirmar:
     —Jo faig que tot sigui nou.
     I afegí:
     —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables” (Apocalipsi 21,5)

[4] Laudato si’, 13. / N. A: Laudato si' (Lloat sigueu) és una encíclica (carta oficial) del Papa Francesc. Porta el subtítol de “Sobre la cura de la casa de tots”. Es va publicar l’any 2015. En aquest document el Papa critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i crida a  combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic.

 [5] EDUARDO PIRONIO, Diálogo con laicos, Patria Grande, Buenos Aires, 1986.