dijous, 24 de desembre del 2020

Nadal 2020, Nadal de la Intimitat. (Aquest és el post número 1000 del nostre blog)

 Aquest és el post que fa mil en el blog de la parròquia. Mil posts són molts! Més o menys ben fets, són molts. Tots fets amb amor i amb molta pregària. Pensament, imatge i música han passat pels nostres ulls durant tots els anys que el Blog de la Parròquia porta en actiu. Agraeixo a la M. Assumpta Casadejús la seva fidelitat i la seva col·laboració en el Blog, ella que és una bloguera de mena. Gràcies a tots a els lectors actuals i als qui sabem que eren lectors i ara ja són en el Senyor. El dia més gran i preciós per commemorar els mils posts del blog de la nostra parròquia, el més bonic de tots els de la xarxa perquè simplement és el nostre. Donem també gràcies a Déu per això.

Nadal de l’any 2020. Un Nadal diferent de tots els que hem viscut en la present generació. És el Nadal de la intimitat. Avui quedem com arraulits al voltant del pessebre del Senyor Jesús. En la memòria del cor s’hi ha inserit la vivència de la pandèmia amb tot el que implica de la gran solitud i dels grans silencis del confinament, esporuguits, atuïts, amb inquietud pel que ha passat, passa i pot passar.  També amb la gran esperança de la vacunació universal i el goig de poder-nos abraçar. També portem el dol de les persones estimades que ens han deixat. La pregària, humil i confiada se’ns ha posat al cor, també la preocupació pels altres,

És el Nadal de la intimitat amb el Senyor, arrupits al voltant del pessebre i rebent del Senyor Jesús que ens ha nascut escalfor, llum, tendresa i confiança. A la bombolla de l’Infant Jesús, de Josep i de Maria, testimonis de la seva primera rialla i del seu primer plor. Feu-nos llum pel camí, Senyor i allibereu-nos de tota tristesa. Oh Jesús! Que bé que hagis nascut! Quina pau que hi ha al voltant del teu bressol!


És el Nadal de la intimitat amb la pròpia família, reduïda al més íntim. El pare i la mare, l’espòs i l’esposa, els fills del seu amor, asseguts a la taula. No hi ha pau més gran quan els fills estan tranquils de veure que els seus pares s’estimen. No hi ha res més bell que l’amor dels esposos. La felicitat de viure no està fora de casa, està només en el seu amor. A Israel és costum que el dia de Nadal beneeixi la taula la mare i ella, només ella, digui en veu alta les coses bones de cadascun dels fills, que han estat viscuts durant l’any. Una intimitat que ens permetrà d’experimentar el molt que ens estimem. El misteri de la vida només s’explica des de l’amor. Ah se m’oblidava: Feu servir tota mena dels “artefactes” electrònics actuals per estar al costat dels avis, ordinadors, mòbils, tauletes... amb trucades de veu, imatge, videoconferències, el que sigui: Què se sentin estimats!

És el Nadal de la intimitat amb propi cor. El cor és on conflueix el sentiment i la intel·ligència, el lloc on ens trobem com a persones úniques i irrepetibles. Prendre consciència d’un mateix. Prendre consciència dels sofriments i de les alegries que hem viscut. També dels desigs i de les esperances. La intimitat del Nadal d’aquest any ens fa entrar en el interior més íntim i adonar-nos de fins a quin punt som preciosos als ulls de Déu.  Qui som per ell? Fills estimats, una mica entremaliats, però mai deixem de ser fills. Si mirem l’ Infant de Nadal ens diu: Es per tu que he viscut! Es per tu que he nascut!.

Repeteixo el que vaig dir a l’anterior post: Trobarem a faltar petons i abraçades, però a ningú mancarà l’abraçada de Jesús que ha nascut per tots. I Ell, només Ell, crea en nosaltres el desig de ser homes i dones de bona voluntat.

Quin és el desig?. Que passin aquests mals ben aviat, que aprenguem la fraternitat, predicada pel Papa Francesc. Que tornin aviat els dies de festa i de goig. Que a ningú no manqui el treball que dignifica, que la natura sigui estimada, que els pobres i les nacions pobres no siguin descartats, que els ancians se sentin estimats, que els infants tornin a jugar amb llibertat, que els presos injustament empresonats siguin amnistiats, que la humanitat, en definitiva aprengui les lliçons de la pandèmia universal. També desitgem que els immigrants siguin acollits i que mai ningú més mori a les nits, que les guerres cessin i que la vida, do més gran de Déu, sigui respectada. De tots aquests desigs en fem pregària i compromís.

NO oblidem aquests dies els qui estan sols, els ancians de les residències, els qui treballen als hospitals i la seva memòria sigui pregària per a ells. Quan preguem pels altres l’amor de Déu els arriba llavors mateix que preguem. Us ho dic com una certesa.

Un joiós Nadal a tots, ben de casa, ben íntim. Felicitem al Papa Francesc, estimat de Déu. Ens felicitem els una als altres, sense abraçar-nos, però posant el cor dins dels altres i desitjar-nos el millor. Que la Mare de Déu ens guardi sota la seva protecció com tantes vegades cantem i cantarem a la parròquia. Us beneeixo a tots. Sant Nadal.

Us deixem amb el cant Adeste Fidels de Fran Alessandro,  que reflecteix tot l’amor i l’alegria de sant Francesc quan venia Nadal.

dissabte, 19 de desembre del 2020

No ens faltarà l'abraçada d'aquell que ens estima a tots

 

Celebrem el Nadal del nostre baptisme, no ho escric jo, sinó que ho manllevo de la carta dominical del nostre arquebisbe Joan. També ha dit el Nadal d’enguany potser serà el Nadal més autèntic que haguem viscut. Un Nadal diferent en què trobarem a faltar les abraçades però que no faltarà l’abraçada d’Aquell que ens estima a tots, Crist, Déu nostre. El Nadal és com silenciat, ens porta a la intimitat del cor, en definitiva, a allò essencial. La humanitat ha patit una pandèmia i nosaltres, que en formem part, també l’hem patit i la patim encara. En aquest Nadal sentirem més que mai la presència del Senyor i alhora ens sentirem molt a prop de Jesús. Ell és en nosaltres i per sempre. Dins de la bombolla de Jesús, de Maria i de Josep, hi som tots. Allí hi ha el cor. Em ve al pensament el verset del gran Pròleg de l'Evangeli de sant Joan:

Existia la llum veritable, la que en venir al món, il·lumina tots els homes.

Es ben cert! Ell ens il·lumina i ens fa radiants per la caritat. El Senyor il·lumina la nit que vivim i dóna consol i esperança. Contemplant el naixement de Jesús contemplem el nostre baptisme, com el naixement a la vida de fills de Déu. El Senyor s’ha fet home perquè nosaltres esdevinguéssim fills i filles de Déu. Oh admirable intercanvi! Per això el nostre arquebisbe pot dir: El Nadal del nostre baptisme!.

Celebrem el Nadal a la bombolla de la nostra família, ens adonarem del molt que ens estimem, del molt que som preciosos els uns pels altres. Celebrem el Nadal en solidaritat i compassió pel sofriment del món. No tinguem por de mirar l’Infant de Nadal. Ell ens diu: “Sóc aquí per tu, perquè t’estimo”. Una mirada d’infant que posada sobre nosaltres ens desarma. La mirada del Déu Amor posada sobre nosaltres no pot ser sinó la mirada d’un infant.

Escoltem la antiga antífona: Pueri concinite (Infants canteu) amb la bella dels Escoltes de Lille (Bèlgica). No són professionals, però ho fan magnífic. Canten amb joia. 


dijous, 17 de desembre del 2020

Missa de Nadal per a infants de catequesi

 Estimats pares i mares,

 

Us convido a participar, juntament amb els vostres fills, a la Missa de Nadal que se celebrarà a la Vigília, dia 24, a les 6 de la tarda:

Amb aquestes condicions per raó de l’aforament:

a)     La Missa només és pels infants i pares (no es permetrà absolutament l’entrada de ningú més).

b)    Cada infant ha d’anar acompanyat del pare i de la mare (o d’un sol d’ells)

c)     Es mantindran les distàncies de seguretat establertes.

d)    La Missa serà breu i àgil.

e)    El temple parroquial està suficientment sanejat i ventilat.


Sobretot actueu amb tota llibertat i confiança. La raó de la proposta és que els vostres fills que, si Déu vol, faran la primera Comunió l’any vinent, participin de la Missa de Nadal. Sobretot, insisteixo, actueu amb llibertat.

Si no ens veiem us desitjo un sant Nadal i que l’any vinent (2021) sigui millor que el que hem passat. Saludeu als vostres fills. Ens hem d’animar i confiar en que tot anirà bé. Cada dia prego per vosaltres.

 

Mn. Rafael Serra


diumenge, 13 de desembre del 2020

Meditació sobre la Mare de Déu durant el temps d'Advent

Maria espera el Nen que ja és present. Ella viu en la promesa del Nadal, però sap que des del moment en què ha donat el seu sí tot ja està complert. La seva espera no és un buit que més tard serà emplenat, la seva espera mateixa ja és una part de l'acompliment de Crist que es revelarà en el seu Nadal. I ella serà la primera que tindrà la gràcia de veure a el Nen

En tota espera humana d’un infant que ha de néixer hi ha un cert temor, una certa inquietud. En general un no sap si sortirà airós, si correspon al moment decisiu, si s’han ben disposat totes les coses perquè l'esdeveniment imminent pugui rebre la seva forma correcta i adequada. Maria, en canvi, té la certesa que el Nen que està esperant és Déu mateix. El Pare li ha enviat l'àngel per anunciar. i ella, donant el seu assentiment, participa per endavant en el que ve. No ha d'inquietar-se ni afligir-se. El que el present porta, això és. És Déu el qui ve. Ell porta el compliment que Ell mateix és. I amb el seu compliment també porta la possibilitat de sortir airosos i de correspondre els qui són amb Ell


A mesura que el temps avança, la vinguda imminent es torna més i més perceptible per la Mare. Al mateix temps, ella veu els homes més i més clarament a la llum de la redempció que està venint. Per a ella, tot el que un dia el Fill realitzarà està ara com a contingut en ella, i així participa de manera molt íntima en tot el que ve. Però Maria no pondera aquest fet, sinó únicament el que el Fill ha de fer. Ella només és punt de partida en vista de la donació, ells espera el compliment de Déu. I precisament aquesta espera és la seva manera de participar en la realització

Al celebrar l'Advent amb ella i tornar a l'oració, és bo que deposem el nostre saber habitual sobre el cristianisme i la vida eclesial per tornar a aquesta cèl•lula originària de la vida cristiana i veure el Senyor com el qui ve i compleix la promesa. En el seu esdevenir, Ell ja és; en el seu venir, Ell ja regala. A la seva Mare li regala la certesa de la seva pròpia missió i aquesta certesa conté el coneixement segur de la redempció del món. I aquest regal no s'atura en ella: per mitjà d'ella va a l'Església, fins arribar a nosaltres. Nosaltres tenim part en aquest regal. Quan Maria es troba en el seu entorn amb gent coneguda, els veu des del punt de vista de la redempció. Ells també són aquells als quals ha de portar al seu Fill. I així el cercle es va ampliant als desconeguts, als quals troba casualment, als llunyans que mai veurà i que no coneix. Tots tenen necessitat de la mateixa redempció. Per això ella té alguna cosa per donar a tots: el seu Fill. Així ella s'alegrarà de tots, perquè pot agraciar a tots. Rarament es tractarà d'un tasca visible i comprovable, gairebé sempre serà el do d'una tasca que es compleix únicament en l'interior de la seva gran donació a Déu

En la seva missió existeix alguna cosa que no podia preveure quan va donar el seu assentiment i que ara es fa visible: la inclusió de tots els altres, el fet d'estar present de tots en l'espera del Redemptor. També d'aquells que encara no han arribat a saber res d'això, que no poden comprendre-ho. El compliment està en Déu. Però també està en la vocació, al posar-se a disposició, en la disponibilitat i en el perseverar de Maria; i, per tant, també en la seva invitació a tots a estar presents ia col·laborar, a compartir amb ella el ser part, per tal que participin en la festa que el Fill li prepara la seva Mare, sense que es debiliti a través del temps, i per tal de que el Nadal es faci realitat per a cada un, llavors, avui i en l'eternitat

En aquest recolliment del fluir de tots els temps en el temps de l'Advent jeu, amagat en el fons, el misteri de Maria: com ella es plega, se sotmet, segueix, comprèn, obeeix, estima. Sent convidats ens és donat participar amb ella en la seva esperança, fundada en la seva missió i, per aquesta, en la missió de cada persona que comparteix la fe. Potser no hi hagi una preparació millor al Nadal que aquest saber-nos estar inclosos en la pregària de la Mare, inclosos en la seva certesa, lliure de tot temor i inquietud, que per la gràcia del Fill nosaltres correspondrem a La seva espera, el dia que ell vingui a nosaltres.

diumenge, 6 de desembre del 2020

Advent 2020: Més que mai, ple d'esperança

Advent de l’any 2020. Un Advent i un proper Nadal marcat per la pandèmia. Venim d’un llarg hivern, d’un confinament temible, de noves inquietants. Una pandèmia que ha sembrat la mort i moltes llàgrimes. Una pandèmia que ho ha trasbalsat tot. Hem quedat com atuïts


En aquest existencial vital hem començat l’Advent amb tot el contingut d’espiritualitat que comporta. Un Advent que ha començat amb una primera paraula del Senyor: Vetlleu, això és: No us esteu de braços plegats. Que la vostra fe sigui radiant, l’esperança comunicativa i la caritat incansable. 

Nadal ens torna als orígens de la fe. Ens posa a la cara a un Infant que ens mira. Et posa davant de Déu. Jesús neix en aquest món, ara ja no en la superficialitat, sinó en el sofriment. Allí Jesús ve a trobar-nos, cara a cara. Com pregunta sant Anselm: Es que algú pot salvar el món sense Crist? Acollim el Crist i el desig que tenim de Crist. Fem-lo gran. Cerquem el silenci i preguem

Crist ve sempre a salvar el món, també aquest món, que viu la pandèmia, el sofriment dels innocents. Ve a salvar-lo només amb la seva creu, és a dir, amb l’amor. Només l’amor salvarà el món, per això, només l’Amor és digne de fe. Oh, Advent; oh, Advent del cor. Veniu, veniu Emmanuel, Déu amb nosaltres per sempre.

dijous, 3 de desembre del 2020

Alegrem-nos de la Glòria que Mossèn Josep té en el Senyor

Les primeres notes del Glòria de Vivaldi em van venir a la memòria del cor quan ens van comunicar la mort de Mn. Josep Cabayol, prevere i missioner de la nostra arxidiòcesi de Tarragona. Ens hem d’alegrar de la glòria que Mn. Josep té ara en el Senyor. Que tots els tams tams de l’Africa toquin a Pasqua en la mort del servent de Déu, Josep. Ell pel Regne de Déu va viure, ell el va predicar, que ara el frueixi en la plenitud, en la caritat consumada. 


Mn. Josep era bondat i humilitat pura, el seu jo desapareixia sempre. Ell no era important, allò important era la seva missió. Mai es va considerar heroi de res. La seva mirada era neta, mirava de dins, mirava des de Déu. Una mirada que només podia ser la de la gràcia. Quaranta anys a l’Africa, rebel carismàtic, obstinat en els seus propòsits, tanmateix obedient. Una obediència que l’exhaurí en la seva missió. Una missió que exercí a l’Africa, primer al Zaire, després a Rwuanda, a la missió del Sagrat Cor, en una zona conflictiva, la regió dels grans Llacs, fronterera amb el Congo i Uganda, no lluny del llac KIvú. 

Dies i dies, anys i més anys, tota una vida. Enmig dels pobres, predicant la Paraula, anant d’ací d’allà a celebrar l’Eucaristia, quan arribava era una festa i un eixam d’infants venien d’arreu, construint les cèlebres cases, procurant l’atenció sanitària, repartint sempre a mans plenes, visitant amb humilitat i somriure les famílies..

Va viure el genocidi amb històries que crec no va explicar mai, tant doloroses que eren per ell. Estimava i l’estimaven. Un home tant feble i alhora tant fort. Era nerviós i aprengué a ser pacient. Quan celebrava l’Eucaristia es transformava, interaccionava amb l’assemblea, beneïa els infants i el cansament li desapareixia


Nostre Senyor un estiu em va concedir, amb la Maria de la Canonja d’anar-lo a visitar. Hi vàrem sojornar un estiu. Mai vaig explicar el que vaig viure allí, perquè sempre vaig considerar que l’heroi no era jo que hi havia anat dos mesos, sinó el mossèn que s’hi estava tota la vida. Mai havia vist ni crec que vegi mai més una pobresa alegre com la dels habitants d’allí. Però el que em va quedar a la memòria era quan queia a la tarda: el mossèn entrava a la capella, amb el breviari gastat per l’ús quotidià, resava Vespres. Després es vinclava davant del Sagrament, submergit en la pregària amb els seus secrets d’amor. La nit queia, se sentia la remor de la canalla, la fosca venia, quedava la llum del sagrament. Jo em quedava darrera i em corferia la visió del mossèn pregant. Un sentiment de reverència m’omplia. Un home veritablement de Déu, rendit a la seva presència. Un dia s’adreçà a mi amb una mirada inoblidable i em digué: Només la pregària m’aguanta


Després sopàvem humilment i pobrament. Les sopes Avecrem, que li havíem dut li semblaven brou de Nadal. I bevíem l’aigua sempre bullida per mor de la malària. Algunes nits sentíem, trets llunyans, no tant, de les muntanyes. Em provocava basarda. Apagueu les espelmes deia. Vivia de manera tant pobra com els qui estimava. Si feia alguna cosa malament em deia: «No me la facis aquesta, Rafel». Això ens feia riure. A les nits, en la cambra plena de trastos i no gaire neta pensava per mi: «Si en algun lloc hi ha Déu, és aquí»

Forma part dels missioners catalans que hem conegut, tots plens d’espiritualitat, Mn. Joan Alsina, el Pare Joaquim Vallmajó, els dos de Girona, amb la Germana Isabel Correig i el nostre inoblidable Mn. Josep Cabayol. La seva vida ens honora a tots i diu alhora a tota l’arxidiòcesi: ¿On és la teva santedat, Església de Tarragona?.

diumenge, 15 de novembre del 2020

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítols 6è i 7è

 6.- L’EGOISME: UN VIRUS ENCARA PITJOR

 (Extracte de l’Homilía, II Domingo de Pascua (o de la Divina misericordia), església del Santo Espirito a Sassia, 19 d’abril de 2020)

Estem passant una dura prova, amb pors i dubtes, ens sentim febles. Necessitem el Senyor perquè amb Ell som com un cristall fràgil i preciós al mateix temps i, com el cristall, a través nostre, brilla la llum de Déu en el món.

Quan Jesús es va aparèixer als seus deixebles, Tomàs no hi era. Jesús el va esperar. La misericòrdia no abandona a qui es queda enrere. Amb aquesta pandèmia correm el perill d’oblidar a qui es queda enrere. El virus de l’egoisme indiferent, que es transmet quan pensem que “la vida millora si em va millor a mi”.

La pandèmia ens recorda que no hi ha diferències, que tots som igual de fràgils i valuosos. S’han d’eliminar les desigualtats, reparar les injustícies, que destrossen la salut de tota la humanitat. Aprenguem de la primera comunitat cristiana, tal com ens ho descriu el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 2, 44-45 “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú”). Així doncs, no és ideologia, és cristianisme.

Actualment, una petita part de la humanitat ha avançat i la majoria s’ha quedat enrere. Cadascú podria pensar que no es cosa seva ocupar-se dels necessitats, però no hem de pensar només en els nostres interessos. Aprofitem aquesta prova per a preparar el futur de tots, sense oblidar ningú.

Que nosaltres, com l’apòstol Tomàs, acollim la misericòrdia, la salvació del món, siguem compassius amb els més dèbils. Només així construirem un món nou.


7.- AL MÓN DELS DIARIS DE CARRER

(Carta, 21 d’abril de 2020)

Amb les dures proves que estem vivint, són les persones més fràgils les que corren el risc de pagar el preu més car.

Aquesta és una carta en la que el Papa saluda a un dels col·lectius més fràgils, el món dels diaris de carrer (més d’un centenar en tot el món), els venedors dels quals (més de vint mil cinc-cents) són persones greument marginades que, gràcies a la venda d’aquests extraordinaris diaris, poden obtenir uns ingressos.

La pandèmia ha provocat que, durant moltes setmanes no s’hagin pogut vendre. El Papa confia que aviat la xarxa de diaris torni amb força i dóna les gràcies a tots els que participen en el projecte (periodistes, voluntaris, etc.).

Fixar-nos en casos com aquests ens pot ajudar a ser conscients del què realment està passant i de la nostra veritable condició.

dissabte, 7 de novembre del 2020

Ciutat celeste, Mare nostra, Església santa, Oh, ciutat dels batejats!

Durant aquest estiu i inicis de tardor hem anat fent exèquies que havien quedat pendents del temps de la pandèmia, alguns havien mort de la Covid. Amb amor hem acollit el dolor de les famílies que vàrem acompanyar amb molt de sofriment durant la seva malaltia.

Hem estat testimonis del dolor de moltes famílies amb escenes i amb frases que et queden al cor per sempre. La intercessió i el consol de la Mare de Déu s’ha fet present sempre. Algunes vegades, quan explicaven històries tant humanes, els ulls es negaven en el plor i en la tendresa. Que Déu ens doni un cor compassiu

El dijous, dia 15 d’octubre, vàrem celebrar el funeral de la Teresa Corts. Una dona que era de casa, feia més de quaranta anys que feia catequesi. Va morir quasi en la solitud sense poder-la acompanyar en la seva malaltia, justament ella que gairebé no l’havíem vist mai malalta. Que n’era de bona la Maria Teresa! Com estimava la parròquia! Li vaig demanar que la continués estimant des del cel i que la seva memòria sigui una benedicció. L’altra Maria Teresa, la Ginovart, va dir unes paraules molt sentides i belles en nom de l’equip de catequistes

La pandèmia ens ha fet aprendre que som família, que ens estimem més del que ens pensem, que els vincles que es creen en una parròquia són realment entranyables. És així que trobem a faltar i ens estranya el pensament que ja no veurem mai més en aquest món a creients que han viscut la fe entre nosaltres. La Teresa Corts, la Fina Prat, el Jordi Mallafré, la Isabel Correig, el Boni Medina... Déu meu! Que els retrobem en el cel

A la celebració de les exèquies de la Maria Teresa vàrem cantar la Marxa de l’Església, amb el Narcís a l’orgue. Quina emoció quan cantàvem les paraules: Ciutat celeste, dia sense nit, mare nostra Església santa, oh ciutat dels batejats, que un gran jorn vostra lloança tots els fills cantin plegats. És en aquesta ciutat, Maria Teresa, que volem que visquis, la Jerusalem del cel, la nostra mare. Poso la música original en francès, de Julien David, és un disc de fa cinquanta anys, magnífic. Escoltem-ho amb el record agraït pels nostres difunts.

dissabte, 31 d’octubre del 2020

Celebrar la festa de Tots Sants és celebrar l'esperança.

La solemnitat de Tots els Sants ve trista aquest any. Déu meu tantes coses que fan patir! l’epidèmia del coronavirus amb les preguntes que ens torturen: Quan i com s’acabarà?. Aquest cap se setmana s’hi afegeix el terratrèmol del Mar Egeu i encara els atemptats en una Església de Niça, abatuts pel demoníac fonamentalisme islàmic

L’Església de França ha de pagar amb sang, una vegada més, accions de les quals és innocent, No hi ha dret! Ahir al vespre vaig encomanar en la Missa als assassinats a ganivetades, els fidels de la Basílica de la mare de Déu de Niça: una dona anciana, morta prop de la pica baptismal, una dona immigrant que anava a resar abans d’anar a treballar i el bon sagristà de la basílica que, a més, ajudava als immigrants.


Déu meu! Quan parlem dels sants sempre ens imaginem a personatges il·lustres per les seves heroïcitats. Com ens equivoquem! Els sants que omplen l’Església del cel i de la terra són els fills de Déu que viuen i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Són els sants de la casa del costat. Les persones bones que viuen el combat de la vida, que estimen i treballen, i demanen perdó dels seus pecats

La pandèmia que vivim revela els sentiments i la solidaritat de molts, que, en situacions així, emergeix. Són els qui han caminat pel camí de les benaurances. Aquests que han estat morts a Niça són sants i són sants tants i tants cristians que aquests dies de crisi s’han posat a ajudar als altres. Són sants perquè la gràcia i l’amor de Déu actua dins del seu cor, que els fa caritatius. La dissort ens fa comprendre que, com diu repetides vegades el papa Francesc, només l’amor obre camí d’esperança. Per exemple, que els governs de Turquia i Grècia hagin fets propòsits d’ajuda mútua en ocasió del terratrèmol, és un exemple


La pandèmia passarà, hi ha un final sempre, no és un túnel sense sortida, la humanitat ho superarà. Cal mantenir l’esperança. Al final de tot, hi ha la ciutat de Déu, oberta a tots, la Jerusalem del cel, la nostra mare. Allí hi ha la multitud dels sants que venen de la gran tribulació i que hi han arribat pel camí de les benaurances, No ho dubteu. Celebrar la festa dels sants és celebrar l’esperança. No podem explicar els mals que ens afligeixen, no són un càstig diví: la resposta de Déu al mal és l’amor dels seus fills. Aquesta és l’única resposta. Com la Creu del Senyor. 

Escoltem el plany de “Lacrimosa” del gran Mozart.

dilluns, 26 d’octubre del 2020

L’alegria d’una beatificació: el benaurat i estimat Carlo Acutis, el noi ple d’alegria.

La providència de Déu va permetre que fa uns quants anys conegués la història del Carlo Acutis. Recordo una estampa que em va arribar i que vaig tenir permanentment a la creu de la sagristia i li encomanava alguns favors a la seva intercessió. 

És una història simple de santedat. Un noi que rep la gràcia eucarística i la presència de Déu l’inunda des del dia de la primera comunió. Des del dia de la primera comunió va anar a missa cada dia i feia pregària d’adoració. Es increïble, però és així segons el testimoni dels seus pares.
Als quinze anys el Senyor se’l va endur pres per una malaltia gravíssima. Va tenir temps de jugar, de riure i de fer riure, una infància beneïda. La leucèmia se’l va endur en pocs dies. 

El primer regal és la conversió dels seus pares. El Carlo es va fer gran amb Jesús, es van conèixer, es van parlar i es van trobar. Li fou donat el do de la pregària i la seva alegria venia del Senyor. En el seu diari espiritual es proposava de contenir el desig de comunicar alegria i esverar als altres. Una alegria que comunicava als altres com a testimoni de la seva fe. Una alegria que el feia ser admirablement caritatiu amb els altres. Al seu enterrament van aparèixer pobres que ningú coneixia i que el Carlo estimava. 

Va assajar de fer apostolat al món digital i serà, segurament, declarat, patro d’internet. La seva adolescència va ser com la de qualsevol altre jove, passava temps amb la seva família i els seus amics. Li agradava jugar a futbol. També dedicava part del seu temps a ajudar a persones sense llar, com a voluntari en menjadors populars, i com a catequista. Entre les seves passions hi havia la informàtica, per la qual va mostrar un gran talent, i que va utilitzar per testimoniar la fe a través de la creació de llocs web, és per aquesta raó que s'ha pensat en ell com a possible patró d'Internet. 



Els seus companys el recorden amb llàgrimes als ulls. A principis d'octubre del 2006, Carlo va emmalaltir. Semblava una grip normal i corrent, però era una leucèmia del tipus M3, la més agressiva. No hi havia cap possibilitat de curació. En travessar la porta de l'hospital, Carlo va dir a la seva mare: «D'aquí ja no en surto». Més tard també va comentar als seus pares: «Ofereixo al Senyor els sofriments que hauré de patir pel Papa i per l'Església, i poder anar directe al Cel». Quan la infermera li demanava com se sentia amb aquests dolors, Carlo responia: «Bé. Hi ha gent que sofreix molt més que jo. No desperti a la meva mare, que està cansada i es preocuparia més». Va demanar la unció dels malalts i tres dies després del diagnòstic, el 12 d'octubre, moria a l'hospital Sant Gerardo de Monza. 

Aquestes ànimes tenen un pressentiment de glòria i viuen una intensificació de la vida espiritual, ja que saben que no tenen temps. Abans de conèixer la seva malaltia, Carlo va fer un vídeo on va dir que, si moria, li agradaria que l'enterressin a Assis. Per això fou enterrat allí. El dia del seu funeral, tant l'església com el cementiri estaven plens de gent. La seva mare recorda que hi havia gent que ella no coneixia de res. Persones sense llar, immigrants, captaires, nens... Molta gent que li parlava de Carlo, del que ell havia fet per ells, i ella no en sabia res. 

Vivia de la presència eucarística del Senyor en el seu cor. La seva beatificació és una gràcia per l’Església. Deia: Per a mi l’Eucaristia és una autopista per anar al cel!. Fou beatificat a Assis el dissabte 10 d'octubre d’aquest any. La seva memòria. El seu cos -amb xandall i sabatilles esportives- ha esdevingut un lloc de peregrinació. Es va dir que el seu cos fou trobat incorrupte, però no és veritat; fou trobat quasi intacte i l’han preparat per a la veneració dels fidels. 

Estem contents, al Carlo ja el vàrem conèixer a Crist Rei i ja li havíem dedicat dues entrades, la primera l'any 2014, que podeu veure AQUÍ i AQUÍ

dissabte, 24 d’octubre del 2020

Un començament de curs estrany

La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres. 


 El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels. 


Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.


Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.

Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.

Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.

Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.

divendres, 9 d’octubre del 2020

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 5è.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", avui el capítol cinquè.


5.- UN PLAN PER A RESSUSCITAR

(Text complert originàriament publicat a “Vida Nueva”, 17 d’abril de 2020) [1]

“Alegreu-vos” va ser la primera paraula que Jesús ressuscitat va dir a les dones que havien trobat la sepultura buida. Tal com estan les coses, convidar a l’alegria podria semblar una broma de mal gust o una provocació, ja que vivim envoltats en una atmosfera de dolor i incertesa. Les dones de l’Evangeli també es sentien així pel camí, mentre es preguntaven qui les ajudaria a moure la pesada pedra del sepulcre.

Nosaltres ens preguntem com ho farem per tirar endavant amb aquesta situació que ens sobrepassa: el dolor, la mort, l’angoixa de les persones vulnerables, les famílies que no saben com aconseguir un plat de menjar, l’esgotament del personal sanitari, etc.

Però, tot i els dubtes i la por, les dones de l’Evangeli es posen en marxa cap a la tomba, amb els perfums per a ungir el Mestre. Alguns apòstols havien fugit per la por. Elles no.

Nosaltres també hem vist gent valenta acceptar el confinament, no sortir de casa per frenar la difusió del virus. Hem vist la unció vessada per metges, infermers, cuidadors, transportistes, personal de neteja, de supermercats, forces de seguretat, voluntaris, avis, educadors i tants d’altres que han aportat consol, calma i ànima a la situació.

En mig de les seves preocupacions arriba l’anunci desbordant “No és aquí, ha ressuscitat”. No estaven soles, Ell era viu. La pedra havia estat correguda i el perfum vessat tenia més capacitat d’expansió que allò que les amenaçava. Aquesta és la font de la nostra alegria i esperança.

Cada vegada que participem de la Passió del Senyor, que acompanyem la passió dels nostres germans, escoltarem la novetat de la Resurrecció. El Senyor ens va al davant, removent les pedres que ens paralitzen.

Llavors, les dones van anar a buscar als deixebles, que estaven amagats, per dir-los que “La vida arrancada, destruïda i aniquilada a la creu, ha despertat i torna a bategar de nou”.[2]

Tota la vida de servei i amor lliurada en aquest temps tornarà a bategar. Obrint una petita escletxa, la Unció que el Senyor ens vol regalar s’escamparà amb una força imparable i una mirada renovadora. En aquesta terra desolada, el Senyor insisteix en regenerar la bellesa i en fer renéixer l’esperança. Déu mai no abandona al seu poble, és sempre al seu costat, especialment quan el dolor es fa més present.

Ningú se salva sol. Els discursos integristes es desfan davant una presència gairebé imperceptible, discreta, respectuosa, generosa i reconciliadora, capaç de fer bategar la vida nova que la Pasqua ens vol regalar. És l’alè de l’Esperit, que obre horitzons, desperta la creativitat i ens renova en la fraternitat. Hem de trobar aquest batec de l’Esperit per canalitzar la vida nova que el Senyor vol generar en aquest moment concret de la història. Aquest és el temps favorable del Senyor, el temps d’animar-nos a imaginar tot el que és possible fer amb el realisme que tan sols l’Evangeli ens pot proporcionar. L’Esperit ens proposa sumar-nos al seu moviment, capaç de “fer noves les coses” (Ap. 21,5)[3]

Cada acció individual té conseqüències per a tots, perquè tot està connectat en la nostra Casa comú, per això és tan important “unir a tota la família humana en la cerca d’un desenvolupament sostenible i integral”.[4] Si les autoritats sanitàries ordenen el confinament a les llars, és el poble qui ho fa possible, conscient de la seva coresponsabilitat. Ens hem de sentir autors i protagonistes d’una història comuna i respondre conjuntament a tants mals que afecten a milions de germans de tot el món. No podem escriure la història present i futura al marge del patiment de tants.

Si actuem com un sol poble, fins i tot davant les altres epidèmies que ens amenacen, podrem aconseguir un impacte real: Serem capaços d’actuar responsablement contra la fam, sabent que hi ha aliments per a tots? Seguirem mirant cap a una altra banda amb silenci còmplice davant les guerres alimentades pel desig de domini i poder? Ens animarem a portar una vida més austera i humana que possibiliti un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem les mesures necessàries per a frenar la devastació del medi ambient?

La globalització de la indiferència ens seguirà temptant. Tan de bo ens trobi amb els anticossos necessaris de justícia, caritat i solidaritat. No tinguem por a viure l’alternativa de la civilització de l’amor, que és una “civilització de l’esperança, contra l’angoixa i la por, la tristesa i el desànim, la passivitat i el cansament. La civilització de l’amor es construeix cada dia, sense interrupció, amb l’esforç compromès de tots. Representa, per tant, una compromesa comunitat de germans”[5]

En aquest temps de tribulació, Jesús surt a trobar-nos i ens diu “Alegra’t”. Que sigui aquesta salutació la que ens mobilitzi a convocar i amplificar la bona nova del Regne de Déu.



[1] N.A.: Vida Nueva és una revista catòlica digital espanyola amb seccions sobre l’Església a Espanya, el Vaticà i al món entre altres. És la primera vegada en set anys de pontificat que el Papa escriu directament per a un mitjà de comunicació

[2] ROMANO GUARDINI, El Señor. Meditaciones sobre la persona y la vida de Jesucristo. Cristiandad S.L., 2002, 504

[3]  “I el qui seu al tron va afirmar:
     —Jo faig que tot sigui nou.
     I afegí:
     —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables” (Apocalipsi 21,5)

[4] Laudato si’, 13. / N. A: Laudato si' (Lloat sigueu) és una encíclica (carta oficial) del Papa Francesc. Porta el subtítol de “Sobre la cura de la casa de tots”. Es va publicar l’any 2015. En aquest document el Papa critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i crida a  combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic.

 [5] EDUARDO PIRONIO, Diálogo con laicos, Patria Grande, Buenos Aires, 1986.

dimarts, 29 de setembre del 2020

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 4t.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", amb el capítol quart.

4.- A UN EXÈRCIT INVISIBLE

(Carta als Moviments Populars, 12 d’abril de 2020) [1]

Francesc comença recordant les seves trobades amb aquests grups i diu que aquesta memòria li fa bé. Per això, ara, en plena pandèmia, els vol tenir també presents. Diu que si la lluita contra el Covid és una guerra, els Moviments Populars són un veritable exèrcit invisible que lluita des de les trinxeres més perilloses. Sense més armes que la solidaritat, l’esperança i el sentit de comunitat. Els diu que són “veritables poetes socials” que, des de les perifèries, creen solucions pels problemes dels exclosos.

A les perifèries no arriben les solucions del mercat, gairebé no arriba la protecció de l’Estat, són mirats amb desconfiança perquè reclamen els seus drets en lloc d’esperar que caigui alguna molleta de la taula dels poderosos. Els Moviments no es tanquen en la queixa, s’arremanguen i segueixen traballant per les seves famílies, els barris i el bé comú i aquesta actitud, diu el Papa, “me ayuda, cuestiona y enseña mucho”.

Pensa en les dones que es dediquen a preparar àpats en els menjadors comunitaris, els malalts, els ancians, els camperols, que segueixen treballant per a produir aliments sense acaparar-los ni especular. “Nuestro Padre Celestial los mira, los valora, los reconoce y fortalece su opción”.

Pensa en com n’és de difícil un confinament quan és té una vivenda precària o no se’n té, o per la gent que pateix addiccions i es troba en fase de rehabilitació... Agraeix que els moviments populars siguin sempre al costat d’aquestes persones.

Els governs han de comprendre que els paradigmes que posen a l’Estat o als mercats al centre de tot no són suficients per lluitar contra aquesta crisi, són les persones, les comunitats, els pobles, qui han d’estar al centre, units per a curar, cuidar i compartir.

Els més pobres han estat exclosos dels beneficis de la globalització i, en canvi, els seus perjudicis els colpegen doblement perquè molts viuen al dia, sense garanties legals. Venedors ambulants, recicladors, feriants, petits agricultors, costurers, tots els treballadors informals, que no tenen un salari estable per a resistir aquest moment.

Potser sigui l’hora de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les seves feines, un salari capaç de garantir aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

Hem de pensar en el “després” de la pandèmia, en un projecte de desenvolupament humà integral centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i en l’accés universal a les tres T que els moviments defensen. “Tierra, techo y trabajo”.

Esperem que aquest moment de perill permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat de la vida en el centre.

Els anima a continuar en la lluita, demana Déu que els beneeixi, els ompli del seu amor, els defensi i els doni la força que els manté en peu i, com sempre fa, també els demana que preguin per ell.  



[1] N.A.: Moviments socials de tot el món, treballadors sense drets, exclosos. Es defineixen com la força ciutadana popular que lluita per les tres “T”: “tierra, techo y trabajo”. Fan congressos i trobades mundials. El Papa Francesc sempre els dóna suport, hi participa. Pots buscar més info per Internet, és força interessant.

divendres, 25 de setembre del 2020

Feliç diada de Misericòrdia!

 

Mare de Déu de Misericòrdia. Patrona de la ciutat de Reus


MOLTES FELICITATS 

A TOTES LES MISERICÒRDIES 

I A TOTES LES PERSONES DE REUS 

EN EL DIA DE LA PATRONA!!



Puix sou Vós la nostra Mare
i ho tenim a gran honor,
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d’amor.



dimarts, 22 de setembre del 2020

La vida després de la Pandèmia (IV) Llibre del Papa Francesc.- Capítol 3r.

 3.- COM UNA NOVA FLAMA

(Missatge Urbi et orbi.- Pasqua 2020. Basílica Vaticana, 12 d’abril de 2020)[1]

Avui ressona en tot el món l’anunci de l’Església: “Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement, ha ressuscitat! La notícia encén una flama en la nit d’un món aclaparat per la pandèmia.

És un altre “contagi” que es transmet de cor a cor, és el contagi de l’esperança. Però no es tracta d’una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes sinó la victòria de l’amor sobre l’arrel del mal. Una victòria que obre un camí en el abisme transformant el mal en bé, signe distintiu del poder de Déu.

El Ressuscitat és el mateix que el Crucificat i, per tant, porta en el seu cos gloriós, totes les nafres de les ferides que, ara, s’han convertit en llumeneres d’esperança. Per això dirigim a Ell la mirada, perquè guareixi les ferides de la humanitat desolada. Pensem en tots els afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort, les famílies que els ploren. Que el Senyor de la vida aculli al seu Regne als difunts i doni consol i esperança als que encara estan passant la prova. Que concedeixi també consol als que es troben en condicions d’especial vulnerabilitat com també als qui treballen en centres de salut o viuen en casernes y en presons.

Aquesta malaltia ens està privant dels afectes i, també, de la possibilitat de recórrer personalment al consol que brota dels sagraments,[2] però el Senyor no ens ha deixat sols. Si estem units en la pregària podem estar segurs que ell ens protegeix amb la seva mà.

El Sant Pare prega una vegada més per totes les persones que treballen, al límit de les seves forces, en hospitals, serveis essencials, etc.

Però, a més de la salut, aquest és un temps de preocupació per un futur que es presenta incert, pel treball que corre el risc de perdre’s i per totes les conseqüències que la crisi porta. Anima a tots els qui tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor del bé comú dels ciutadans, perquè tots puguin tenir una vida digna.

Aquest no és el temps de la indiferència: És el món sencer el què pateix i ha d’estar unit per afrontar la pandèmia. Que Jesús ressuscitat concedeixi esperança als pobres, als pròfugs, als que no tenen on viure. Procurem que no els faltin ni els bens de primera necessitat ni els medicaments i, sobre tot, la possibilitat d’una adequada assistència sanitària. Que es relaxin les sancions internacionals als països afectats i es redueixi o, fins i tot, s’eximeixi del tot el pagament del deute que pesa sobre els més pobres

Aquest no és el temps de l’egoisme: El desafiament que afrontem no fa distinció de persones. Europa va poder ressorgir després de la Segona Guerra Mundial gràcies al’esperit de solidaritat. Que avui no perdin l’ocasió de demostrar, una vegada més aquesta solidaritat, fins i tot utilitzant solucions innovadores. És l’única alternativa a l’egoisme.

Aquest no és el temps de la divisió: Que Crist il·lumini aquells qui tenen responsabilitats en els conflictes i que es pugui arribar a un alto al foc global i immediat a tots els racons del món. No és aquest el moment de seguir fabricant i venent armes, gastant unes quantitats de diners que podrien ser utilitzades en salvar vides.

Aquest no és temps per a l’oblit: Que la crisi del coronavirus no faci que deixem de banda tantes altres situacions d’emergència que comporten el patiment de moltes persones, les crisis humanitàries, els refugiats i desplaçats, els migrants, molts d’ells infants, que sobreviuen en condicions insuportables.


Acaba el Sant Pare dient que hauríem de suprimir per sempre les paraules indiferència, egoisme, divisió i oblit. Que Jesús, que ha vençut la mort, dissipi les nostres boires i ens condueixi dins el seu dia gloriós que no te fi


[1] N.A.: Cada any, després de la Missa de la Pasqua de Resurrecció el Sant Pare, des del balcó del Vaticà, fa un missatge Urbi et orbi (a la ciutat -Roma- i a tot el món) i després dóna una benedicció especial que comporta indulgència plenària.

[2] N.A,: Es refereix al fet que es va haver de tancar les esglésies per evitar contagis, amb la qual cosa, la gent no podia assistir a Missa ni a rebre altres sagraments, com la confessió. A les Parròquies es van  suspendre les Primeres Comunions, casaments, etc.