dijous, 3 de desembre de 2020

Alegrem-nos de la Glòria que Mossèn Josep té en el Senyor

Les primeres notes del Glòria de Vivaldi em van venir a la memòria del cor quan ens van comunicar la mort de Mn. Josep Cabayol, prevere i missioner de la nostra arxidiòcesi de Tarragona. Ens hem d’alegrar de la glòria que Mn. Josep té ara en el Senyor. Que tots els tams tams de l’Africa toquin a Pasqua en la mort del servent de Déu, Josep. Ell pel Regne de Déu va viure, ell el va predicar, que ara el frueixi en la plenitud, en la caritat consumada. 


Mn. Josep era bondat i humilitat pura, el seu jo desapareixia sempre. Ell no era important, allò important era la seva missió. Mai es va considerar heroi de res. La seva mirada era neta, mirava de dins, mirava des de Déu. Una mirada que només podia ser la de la gràcia. Quaranta anys a l’Africa, rebel carismàtic, obstinat en els seus propòsits, tanmateix obedient. Una obediència que l’exhaurí en la seva missió. Una missió que exercí a l’Africa, primer al Zaire, després a Rwuanda, a la missió del Sagrat Cor, en una zona conflictiva, la regió dels grans Llacs, fronterera amb el Congo i Uganda, no lluny del llac KIvú. 

Dies i dies, anys i més anys, tota una vida. Enmig dels pobres, predicant la Paraula, anant d’ací d’allà a celebrar l’Eucaristia, quan arribava era una festa i un eixam d’infants venien d’arreu, construint les cèlebres cases, procurant l’atenció sanitària, repartint sempre a mans plenes, visitant amb humilitat i somriure les famílies..

Va viure el genocidi amb històries que crec no va explicar mai, tant doloroses que eren per ell. Estimava i l’estimaven. Un home tant feble i alhora tant fort. Era nerviós i aprengué a ser pacient. Quan celebrava l’Eucaristia es transformava, interaccionava amb l’assemblea, beneïa els infants i el cansament li desapareixia


Nostre Senyor un estiu em va concedir, amb la Maria de la Canonja d’anar-lo a visitar. Hi vàrem sojornar un estiu. Mai vaig explicar el que vaig viure allí, perquè sempre vaig considerar que l’heroi no era jo que hi havia anat dos mesos, sinó el mossèn que s’hi estava tota la vida. Mai havia vist ni crec que vegi mai més una pobresa alegre com la dels habitants d’allí. Però el que em va quedar a la memòria era quan queia a la tarda: el mossèn entrava a la capella, amb el breviari gastat per l’ús quotidià, resava Vespres. Després es vinclava davant del Sagrament, submergit en la pregària amb els seus secrets d’amor. La nit queia, se sentia la remor de la canalla, la fosca venia, quedava la llum del sagrament. Jo em quedava darrera i em corferia la visió del mossèn pregant. Un sentiment de reverència m’omplia. Un home veritablement de Déu, rendit a la seva presència. Un dia s’adreçà a mi amb una mirada inoblidable i em digué: Només la pregària m’aguanta


Després sopàvem humilment i pobrament. Les sopes Avecrem, que li havíem dut li semblaven brou de Nadal. I bevíem l’aigua sempre bullida per mor de la malària. Algunes nits sentíem, trets llunyans, no tant, de les muntanyes. Em provocava basarda. Apagueu les espelmes deia. Vivia de manera tant pobra com els qui estimava. Si feia alguna cosa malament em deia: «No me la facis aquesta, Rafel». Això ens feia riure. A les nits, en la cambra plena de trastos i no gaire neta pensava per mi: «Si en algun lloc hi ha Déu, és aquí»

Forma part dels missioners catalans que hem conegut, tots plens d’espiritualitat, Mn. Joan Alsina, el Pare Joaquim Vallmajó, els dos de Girona, amb la Germana Isabel Correig i el nostre inoblidable Mn. Josep Cabayol. La seva vida ens honora a tots i diu alhora a tota l’arxidiòcesi: ¿On és la teva santedat, Església de Tarragona?.