SANT ANTONI MARIA CLARET: UNA VIDA TEIXIDA D'AMOR
És un goig fer una breu exposició sobre la vida i la santedat del P. Claret, en aquesta parròquia de sant Joan on es venera a títol de Patró de la confraria de la Verònica, que aquest any celebra el 70è aniversari: El tenen per patró ja que la Confraria fou erigida en l’antiga germandat tèxtil de sant Antoni Maria Claret de Reus. La Confraria té com a pas propi la bellíssima escultura de Camps Arnau. En el vel de la s’hi representa la veritable icona de Crist crucificat, antiquíssim, en la iconografia cristiana ecumènica.
Era quasi lògic que els Gremis tèxtils de Catalunya fessin seu el patronatge de sant Antoni M. Claret, ja que ell mateix, al taller del seu pare, i en la seva joventut a Sallent, treballà com a teixidor, i en sabia del teler, de la trama i de l’ordit. Així aprenia l’ofici, del qual en fou expert i pel qual se li augurava un futur brillant com a menestral. Aprengué l’ofici a Berga, i a Igualada. Fins als vint i anys treballà en un taller de Barcelona a la Llotja del Mar; (allí també estudia llatí i llengües).
La gràcia actua en ell i decideix, deixar un futur prometedor, per optar pel sacerdoci. Un nen de dotze anys treballant al teler del seu pare i la gràcia que rep en la pietat quotidiana. Deix el fus i el teler, i es deix teixir per Déu, una vida teixida d’amor: Vós m’heu teixit a les entranyes de la mare. En la devoció a l’Eucaristia és l’escola on es formen els grans missioners. Així fou en el Pare Claret.
Amb la insistència del bisbe de Vic, Pablo Corcuera, entra en el Seminari de la Ciutat dels Sants. Tenia vint i dos anys. Aquestes decisions es prenen en aquesta edat per una convicció ferma i irreversible. Vol entrar en la Cartoixa de Montalegre però troba impediments. Allí coneix Jaume Balmes i els companys amb els quals més tard fundarà la Congregació, i és ordenat l’any 1935. Es destinat com a vicari i, després coma ecònom al seu poble natal, Sallent. Es testimoni de la primera guerra carlina i per una gràcia de l’Esperit Sant emprèn a peu el viatge a Roma per posar-se a disposició de la Propaganda fidei.
 |
| Jaume Balmes i Urpià |
Allí fa els Exercicis, decideix entrar a la Companyia de Jesús, però de nou la providència li ho impedeix. Retorna a Catalunya, i es nomenat ecònom de Viladrau. Allí rep des de Roma el títol de Missioner apostòlic.
Déu el volia per això. Finalment troba la seva vocació, la gràcia per la qual nostre Senyor l’havia preparat i que ell, amb el discerniment espiritual i amb el combat de la pregària, descobrí. Déu el volia missioner de l’Evangeli, va encendre dins del seu cor el desig de la missió, la profecia, l’abrusava dins del seu cor, la seva existència teològica, la seva mística era participar de la profecia. Sentir d’una manera ardent el desig de predicar la Paraula de Déu per amor al poble. Hi ha en ell alguna cosa dels vells profetes d’Israel, gairebé un ésser sentinella del poble sant, una responsabilitat sobre ell. Talment una pedra llançada al llac que obre tot al voltant cercles i més cercles, així fou la seva vocació. Això serà el cor de la seva vida, serà el seu carisma, que, com tots els altres carismes, comunicarà i serà vessat als seus companys. Pobre i a peu. Com una expressió del capítol de la missió del Senyor: No porteu res pel camí...
Missioner de Catalunya 1841-1849
Emprèn, sempre sota l’obediència dels bisbes, la seva aventura missionera. El Pare Claret per tots els camins de Catalunya camina a peu, amb el seu farcell, on hi portava el breviari i el més just, sempre a peu, des de Vic, d’un lloc cap a l’altre, a les parròquies organitza la missió (necessita dies), sojorna a les abadies, a les sis de la tarda comença la predicació amb la catequesi o doctrina; repetida, programada, metòdica. Sempre incansable! Els infants, (la catequesi/ la doctrina), els adults, els homes, les dones, els sacerdots (...) i en recull els fruits en hores i hores de confessionari. Està content de què els homes trobin Déu, la font de la gràcia.
La seva predicació és senzilla, neta, li agradava trobar els exemples de la vida natural, de la santa Escriptura, planera i arribava el cor (era d’ells i parlava com ells). Una predicació feta en català (la llengua del poble) i alhora comença l’apostolat de la premsa, també en català. Fugia del tipus d’oratòria pròpia del segle XIX (que cercava el lluïment). El tracte amable, senzill, extremadament bondadós (taumaturg amb naturalitat). Una immensa compassió vers els pobres i les classes més desfavorides. La qüestió social la portava com un dolor dins del seu cor.
«Un home de 36 anys, de baixa estatura, ni demacrat ni escanyolit, res que reveli santedat ni inspiri veneració, res de fisonomia arrogant que imposi als atrevits ni domini els ànims, aquest és Mosen Claret. Una sotana i un manteu gastats cobreixen la seva persona: un bastó, una camisa, un parell de mitjons i un breviari formen tot el seu equipatge. Sempre a peu per llarga que sigui la travessia d'un poble a un altre, res de estipendis, ni un maravedís pels seus treballs, res d'afectació en la seva pobresa i senzillesa, res de pompós en el seu llenguatge, ni de florit en el seu estil, ni de eloqüent en els seus discursos; es podria dir que Mossèn Claret és una de tantes mitjanies destinada a consumir-se en la foscor, incapaç de cridar sobre si l'atenció pública; malgrat això, els pobles es desviuen en sentir el nom de Mossèn Claret ...
El rector de Cornudella, Mn. Fort, escriu a les seves memòries: “Avui ha arribat ab neu al cap el Pare Claret i tot el poble l’ha rebut i ha predicat a la parròquia en la qual no s’hi cabia” i comenta:
«Posava gran empenyo en desterrar de las tronas los sermons castellans de lluhiment per a donar lloch y pas a las prédicas en llengua catalana que entenian tots…»
Funda la Llibreria Religiosa amb els seus amics: Josep Caixal (després bisbe de la Seu) i Antoni Palau la Llibreria religiosa. L’arxiconfraria del Cor de Maria (1847). Crea una escola de deixebles que passen a la història de l’Església catalana: Esteve Sala, Francesc Coll, Joaquima de Vedruna...
El llibre: Camí drét y segúr per arribar al cel (1843), que va tenir 185 edicions, Avisos a un sacerdote (1844), El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales(1858), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865) i L'Egoísmo vençut (1869).
Les pregàries i el llenguatge piadós es posen a l’ànima del poble i perdura fins a les nostra generació (més enllà dels estralls de la glòria) per exemple, la consagració a la Mare de Déu: Oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo com a fill vostre, que molts dels que som aquí coneixem des de petits.
Fou acusat de carlí, pels anticlericals i lliberals (A Reus no el van deixar publicar). Ell té la voluntat de predicar l’Evangeli i mil vegades, en el seu epistolari i Autobiografia, repeteix la intenció de no dedicar-se a la política. Malauradament, aquesta intenció no fou compresa.
Predica a les illes Canàries, on és extraordinàriament estimat i recordat, on hi sojornà 15 mesos de la seva vida (1848). Tot tornant a Catalunya funda el dia 16 de juliol a les 3 de la tarda la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, amb els Pares: Esteve Sala, Josep Xifré, Manuel Vilaró, Domingo Fabregas i Jaume Clotet.
Arquebisbe de Cuba
Fou nomenat Arquebisbe de Santiago de Cuba, i fou consagrat bisbe a la catedral de Vic 1850; abans de marxar visita els santuaris marians, Montserrat i Fusimanya. Una immensa multitud el va acomiadar amb llàgrimes: era el missioner de Catalunya. A Santiago de Cuba de manera molt pragmàtica exerceix el seu ministeri episcopal: fa quatre visites pastorals (només sis anys) la seva diòcesi, predica i sobretot fa un gran treball social: Caixes d’Estalvis per tot arreu, escoles tècniques i agrícoles, en els pobles i rancherías de la seva gran diòcesi. Sobretot reivindica els drets dels esclaus negres i denuncia les extorsions dels terratinents envers aquesta població; tant que sofreix el famós atemptat a Holguin, en el qual miraculosament salva la vida.
Crida a la Mare Antònia Maria París, llavors religiosa a l’Ensenyança de Tarragona, amb la qual funda les Religioses de Maria Immaculada el dia 27 d’agost amb la professió de la Fundadora. Era una dona mística, amb la intuïció de la reforma de l’Església. Amb una gran complicitat entre tots dos.
Confessor de la Reina
De manera sobtada el capità General de la Habana li entrega un despatx urgent en què se li comunica que la seva Majestat la Reina Isabel II el cridava a Madrid (1857). Allí sap el càrrec de Confessor de la Reina (1857-1968). Comença una altra etapa de la vida de P. Claret i cal vigilar molt en el judici: el càrrec de confessor de la Reina sempre li feu nosa i ho porta com va poder. Es resisteix a acceptar-lo i posa condicions: No viure a la cort, ni participar de les audiències públiques.
Al mateix temps, el càrrec li es una plataforma (encara que condicionada) per exercir els seu apostolat, sobretot la seva passió per la predicació. Les obres cèlebres de la Acadèmia de san Miguel i president del Monestir de l’Escorial. El 1868 ha de fugir per causa de la revolució.
Fou l’home més estimat i alhora més calumniat. Ho va sofrir en silenci.
Exili i mort
Finalment s’acomiada de la Reina i se’n va a Roma on participa de les sessions del Concili Vaticà I, són camins d’exili. Ell estava marcat per la seva relació amb l’antic règim i se’n va amb els seus, a Prades de Conflent, allí hi ha els seus, la comunitat dels Germans. Però fins i tot allí té notícia que el volen apressar i se’n va a Fontfreda, prop de Narbona, ancià i malalt, allí mor, amb el nom de Jesús als llavis, acompanyat del P. Xifré i de la comunitat cistercenca.
Mn. Cinto Verdaguer escriu d’ell, referint-se a les seves obres apostòliques, a la seva vida:
«Quina més, quina menys, totes porten vostre segell i vostre esperit, que es lo veritable esperit religiós de l'antiga Catalunya».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada