Un desig molt gran demanem a l’Infant que ens ha nascut: la pau al món i que s’acabin per sempre les terribles guerres de l’orient. Que s’acabi el sofriment dels innocents. Són tant i tant tristes les imatges de la ciutat d’Alep arrasada i el destí dels qui són evacuats, la munió de la població civil, exhausta de tanta guerra i d’un setge que ha esdevingut un crim de la humanitat. Un vergonya per aquest començament del segle XXI.
Catedral d'Alep, a Síria, en runes.
Allí hi ha cristians, molts cristians que hi són des de sempre que han conegut mort i martiri. Quant doloroses i innumerables han estat les crides del Papa Francesc per la pau a la que anomena: «L’estimada Síria». Com podran celebrar les festes de Nadal i Epifania en aquests llocs? Com podran cantar els troparis nadalencs? Quines icones veneraran? Tot ha estat destruït. Quantes llàgrimes, Déu meu! Darrera aquests mals hi ha el Mal que destrueix per destruir, el mal per mal i hi troba delectació en ell mateix.
Catedral d'Alep, a Síria.
Que l’amor de Déu manifestat en Crist sigui com un exorcisme pel qual el Mal no pugui avançar, que digui: D’aquí no passis més». La Creu de Crist marca la frontera del Mal. Què podem fer per ells? Res i molt. El molt que podem fer és pregar i sofrir amb ells i demanar que la intercessió de la Mare de Déu sigui la seva protecció, el seu consol.
Però, tot i en mig de la tristesa, mort i destrucció tan grans, mai podem perdre l'esperança... Us deixem un vídeo que emociona veure. En aquesta catedral, bombardejada tres vegades, sense sostre i sense bancs, aprofitant les fustes de les runes, un grup de fidels va fer un preciós pessebre i, per fi, després de quatre anys amb el temple tancat, van poder celebrar la Missa de Nadal!
Amb tot el cor us fem arribar des del bloc la felicitació de Nadal, acompanyada de la pregària i de la benedicció.
El naixement de Jesús és la gran alegria. És el Fill de Déu que ens porta els dons més grans. D’entre tots, el més gran: el de ser fills de Déu. Es realitza un admirable intercanvi: Déu s’ha fet home perquè nosaltres participem de la vida de Déu.
Desitgem que Jesús sigui estimat, que la seva gràcia renovi la vida de l’Església i procuri la pau i la justícia. Celebrar Nadal és celebrar la Resurrecció de Crist en la gràcia del seu Naixement: Crist Infant ens és donat en el seu Cos gloriós i en la Copa preciosa de l’Eucaristia, ens parla en l’Escriptura i surt al nostre encontre en els germans, més si aquests porten al damunt sofriment i dolor.
Cal molta humilitat per a creure que Déu s’ha fet home, però quan un ho creu, i això només es possible per una gràcia del Senyor, tot canvia. Tot és tot. Nadal llavors esdevé un paradís. Un paradís en què tot és amor i res més que amor. Un amor infinit pel qual Déu és glorificat (Glòria a Déu a dalt del cel) i des del qual es possible trobar els camins de la pau (i a la terra pau als homes que Déu estima).
«Em sorprèn un nou i meravellós misteri! Les meves oïdes ressonen davant l’himne dels pastors, que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial exultant. Els àngels canten! Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia! Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig! Els Serafins exalten la seva glòria!
Tots s’uneixen per lloar en aquesta santa solemnitat, plens d’estupor davant el mateix Déu aquí a la terra i l’home al cel. Aquell que està a dalt, per la nostra salvació reposa aquí a baix; i nosaltres, que estàvem a baix som exaltats a dalt per la divina Misericòrdia.
Avui Belén s’assembla als cels, des dels estels s’escolta el cant de les veus angèliques i, en lloc del sol, ha aparegut el Sol de la Justícia. No pregunteu com és això, és Déu qui ho ha disposat així i l’ordre de la naturalesa ha canviat. Ell ho ha volgut, té el poder per descendir del cel. Ell ens ha salvat. Tot s’ha ordenat en obediència a Déu.
Els infants vénen a adorar-lo ja que ha esdevingut un Infant, i de la boca dels infants n’ha fet una lloança. Els infants, a l’Infant, que fou causa de martiri per la persecució d’Herodes.
Els homes, a qui es feu Home, per guarir les seves misèries. Els pastors, al bon Pastor, que dóna la vida per les ovelles; els sacerdots, a Aquell que esdevingué gran sacerdot per sempre, segons l’ordre de Melquisedec. Els esclaus, a Aquell que prengué la forma d’esclau per beneir el nostre servei amb el guardó de la llibertat (Fl 2,7). Els pescadors, al Pescador de la humanitat. Els publicans, a Aquell, qui estant entre ells els nomenà evangelistes.
Les dones pecadores, a Aquell que oferí els seus peus a les llàgrimes d’una dona penedida, i perquè pugui abraçar-lo també jo; tots els pecadors també han vingut per poder veure l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.
Per això tots se n’alegren i també jo m’he d’alegrar. Vull participar d’aquesta dansa i d’aquet cor per celebrar aquesta festa. Prenc el meu lloc, no pas tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçat al bressol de Crist.
Perquè aquí hi ha la meva esperança! Ell és la meva vida! Ell és la meva salvació! Ell és el meu cant, la meva arpa! I portant-la en els meus braços, em presento davant vostre, havent rebut el do de la paraula i amb el àngels canto: “Gloria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estimen al Senyor”.
Us recomano que escolteu el magnífic, impressionant i esplèndid Glòria d'A. Vivaldi i us submergiu en oració i contemplació. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. Al final haureu de respirar.
- Divendres, dia 23, a les 8 del vespre CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DEL SAGRAMENT DE LA PENITÈNCIA
- Dissabte, 24, a les 7 de la tarda MISSA DE VIGÍLIA. MISSA FAMILIAR DE NADAL. - Dissabte, 24, a les 11 de la nit. MISSA DEL GALL - Diumenge, 25, DIA DE NADAL, a les 10 del matí MISSA DE PASTORS - Diumenge, 25, DIA DE NADAL, a les 12 del migdia OFICI DE NADAL El dia de Nadal per la tarda no hi ha Missa. - Dilluns, 26, Sant Esteve, a les 11 del matí. MISSA - Dilluns, 26, Sant Esteve, i dimecres 28, a les 6 de la tarda. PASTORETS DE LA CATEQUESI. Durant la setmana hi ha Missa cada dia a 2/4 de 8 del vespre
Com a ofrena de Nadal, Càritas Parroquial prega que aporteu articles d'higiene personal, ja que no ens arriben per cap altre mitjà. Moltes gràcies
En mig de l'Advent, en ple camí vers el Nada, avui els catòlics celebrem la festa de la Immaculada Concepció, també anomenada Puríssima Concepció. Per aquest dogma creiem que la Verge Maria va ser preservada per Déu del pecat original a l'hora de ser concebuda. No hem de confondre aquesta celebració amb la de l'Encarnació, que fa referència a la concepció de Jesucrist per part de la Verge Maria.
Avui, a tot el món, a totes les esglésies, catedrals, monestirs, es prega a la Mare de Déu. Pensem en tot allò que ens ocupa i preocupa, expliquem-li a la nostra mare, deixem-ho als seus peus, parlem amb ella. Confiem-li tot, allò que ens surt bé i el que no sabem com fer, el que ens alegra i el que ens entristeix... Ella sempre és al nostre costat. Per celebrar-ho, us posem dos vídeos des de Notre Dame, a París. En el primer podem escoltar el Salve Regina i, en el segon el Magnificat.
L’Advent retorna i comença un nou any de l’Església. De fet, cada nou any litúrgic és un ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR. Rebem-lo amb cor d’infant i creient. Us poso un fragment del càntic a la MEVA PETITA ESPERANÇA de Charles Péguy. El gran poeta catòlic francès del segle XX era un home que patí en la seva vida i sempre va haver de viure al llindar de l’Església, amb la seva pobresa, amb els seus Quaderns (cahiers) poètics, inacabables, però plens de bellesa i tendresa.
Us recomano que el llegiu amb veu alta, assaborint les paraules i que aquestes entrin:
El rostre del poeta estimat
LA MEVA PETITA ESPERANÇA
per Charles Péguy
Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.
La Fe és una esposa Fidel.
La Caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una noieta.
La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.
La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia
La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.
La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,
que té cura dels ferits, dels pobres del rei.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.
La Fe és una església, és una catedral.
La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.
Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.
La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..
La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,
després d’haver fet la seva pregària,
i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.
La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.
I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]
I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, és la branca i resistir. [...]
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.
Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,
sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,
sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,
tota la meva creació no seria més que fusta morta.
Des de sempre que sóc un enamorat de Ramon Llull, sempre l’Evangeli, sense violència, amb l’argument del Verb i de l’Amor. He trobat la seva biografia i la seva obra fascinant. Llull, el teòleg, el místic, el missioner, i, sobretot, l’AMIC DE L’AMAT; Ell és el doctor il·luminat pel sant Esperit a la muntanya de Randa, oberta al sol, al mar, al cel, talment el Pi de Formentor. També ell va viure com els vells profetes de les amors del cel. Quan un s’acosta –cal ser especialista– a l’obra de Ramon Llull queda desconcertat per la desmesura, una desmesura que només pot ser de Déu. La seva obra i la seva vida és pròpia d’un foll per Crist: «Lo foll Ramon».
Llull del llibre d’Evast i Blanquerna, una bellíssima composició literària que inicia el gènere de la novel·la. Llull amb el seu ars volia portar a tots, no per la violència, sinó per la força del Verb i de l’Amor, al coneixement de Crist.
Quan les llengües romàniques naixien ell escriu ja en el català i en certa manera és el creador del català literari. M’uneixo al desig de l’Església de Mallorca perquè el papa Francesc el declari Doctor, això és, Mestre de l’Església universal. Si teniu paciència de llegir el català antic us recomano que llegiu la cèlebre Ave de Ramon Llull, en el qual el teòleg, místic i missioner, saluda a Maria en nom de tot i de tots. llegiu-la amb el bell cant de la Maria del Mar Bonet que posa música a fragments del llibre de l’Amic i de l’Amat. Una música que porta la sentor del nostre mar i de les voladisses de gavines.
AVE MARIA DE RAMON LLULL
Ave Maria!
Et saluda el teu servidor de part dels àngels
i dels patriarques, i dels profetes i dels màrtirs,
i dels confessors, i de les verges, i dels verges:
i et salut per tots els sants de Glòria.
Ave Maria!
Saluts et port de tots els cristians, justs i pecadors;
els justs et saluden, car ets digna de salutació
i car ets esperança de llur salvació;
els pecadors et saluden, per demanar-te perdó.
Ave Maria!
Saluts et port dels sarraïns, jueus, grecs, mongols, tàrtars…
Tots aquests i moltes altres gents, et saluden per mi,
qui som llur procurador. En la tua salutació els pos,
per tal que el teu Fill els vulla recordar.
Ave Maria!
Tu ets digna que, per totes gents i que en totes terres,
Divendres, a l’hora de Vespres, em vaig anar a acomiadar del Xavier, el ponent era dolcíssim, el sol baixava darrera la ciutat i les muntanyes. Abans de pujar al cotxe per anar cap a la parròquia vaig resar el Magnificat per aquests cristians que han viscut i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Crec que no va tardar gaire a expirar. Era l’hora de donar la benedicció amb el Santíssim i mentre la donava vaig pregar: Que aquesta benedicció, Senyor, arribi al llit de l’hospital on hi ha el Xavier, el teu deixeble.
Ell aquests darrers temps venia cada dissabte a la parròquia, amb el seu pas i el seu bastó, i es posava a pregar tot esperant la Missa, mentre l’Antònia, la seva esposa, feinejava per preparar la celebració.
Les seves mans feien olor de menta i d’alfàbrega i dels pomells de julivert que ell preparava per a la botiga. Ho feia amb un gran amor pel fill, talment preparés pomells per a la Mare de Déu. Gràcies, estimat Xavier, per una vida donada i pel testimoni de la teva fe. Ara tot el cel és per tu. El teu Déu amb tota la seva immensitat et pertany, ets el seu Fill i tens aquesta herència. Nosaltres t’enyorarem en aquest pelegrinatge i seràs sempre present en el cor de la teva esposa, dels teus fills, de la teva néta i de la teva parròquia de Crist Rei. Ho has omplert tot del perfum de l’Evangeli i de l’amor en què has viscut.
En honor d’ell us convido a escoltar el cant que m’agrada més de la litúrgia de l’orient: El tropari de la resurrecció: Christos anestí (Crist ha ressuscitat d’entre els morts, amb la seva mort ha vençut la mort i ens ha donat la vida eterna), ho canta un noi grec (Christos Santikai) que, com l’àngel de la resurrecció, anuncia la glòria del món que ha de venir i de la qual els nostres difunts, per la gran misericòrdia de Déu, ja en participen.
Demà és la festa de la nostra parròquia que, des de sempre, ha
estat presidida pel bellíssim pantocràtor, παντοκράτωρ,
on es representa –amb la més bella tradició de l’art universal cristià– el
Crist gloriós, dins de la màndorla (sempre té forma d’ametlla) que representa
la seva divinitat i marca els cercles concèntrics que troben el seu centre en
els ulls de Jesús. Dins de la màndorla s’hi representen els estels i el blau
per significar el cosmos i també l’arc de sant Martí com a signe de la pau i de
l’aliança última de Déu amb la humanitat. Els angles són ocupats pels
tetramorfs, l’al·legoria dels quatre evangelistes (l’home, el bou, el lleó i
l’àguila). Cadascun d’aquests símbols tenen relació amb la profecia d’Ezequiel
i el llibre de l’Apocalipsi). Són importants els peus descalços de Jesús que
surten de la forma oval per significar que aquests peus han trepitjat la terra
i han deixat petjades. El Senyor gloriós beneeix el món i l’Església amb la mà
dreta (la benedicció de Déu) és l’Esperit Sant i amb l’altre sosté el pergamí
de la Paraula on diu: Ego sum lux mundi (Jo sóc la llum del món). Els
vestits de Jesús són significatius: la túnica és blava (significa la seva
humanitat) i el mantell de color porpra o daurat que significa la seva
divinitat. Si us fixeu el Senyor porta la banda reial de porpra creuada.
Significa també la seva reialesa.
A més, en el nostre Pantocràtor trobem la imatge del Senyor amb la corona de la seva reialesa amb una bonica combinació amb la creu de la seva aureola per significar que Crist és rei des de la creu, des de l’amor entregat. Pantocràtor és una paraula que significa EL QUI HO SOSTÉ TOT i la tela que presideix la parròquia és una bella representació de la Majestat del Senyor (Maiestas Doimini).
Us posem un bell i breu documental referent al Pantocràtor de sant Climent de Tahüll, en el qual s’inspira clarament el Pantocràtor de la Parròquia. Admirem i estimem aquesta imatge del Senyor que inspira bellesa, confiança i la glòria de la seva resurrecció i, contemplant la santa Imatge de Crist, diguem les paraules del Credo: Llum de llum, Déu veritable nascut de Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Ell és rei i Senyor de totes les coses. També el rei, el centre, el cor de la nostra parròquia. Bona festa de Crist Rei.
La catedral estava plena; érem tots de casa i el bon arquebisbe Jaume presidia la celebració. Clausuràvem el Jubileu de la Misericòrdia. El poble de Déu ha viscut aquest jubileu i el Sr. Arquebisbe proclamava una i altra vegada: «Es tanca la Porta santa però no queda tancada la porta de la misericòrdia de Déu, aquesta roman sempre oberta». I un canonge proclamava: «Maria és la porta del cel sempre oberta»; Havent tancat les grans portalades de la catedral l’Eucaristia fou celebrada i se sentia, com mai, el perfum de la pregària de la gran assemblea.
Fou una celebració viscuda i orant. Es notava. El bellíssim himne del Jubileu Misericordes sicut Pater fou cantat amb tendresa, gairebé com un acomiadament dolç; el Sr. Arquebisbe es va comprometre en la seva homilia a donar les gràcies al Papa Francesc per la feliç celebració del Jubileu com un do per l’Església universal. Tota l’Església ha parlat de la misericòrdia del Pare del cel i l’ha viscut. La gran assemblea combregà amb el Cos de Crist, era el Crist que es donava com aliment a la seva Esposa en el banquet de les Noces de l’Anyell. Me’ls mirava des del presbiteri i pregava per ells: «Són el vostre poble, Senyor, els qui us estimen i vós estimeu, ompliu-los del vostre amor». Ells, els fidels s’ho mereixen tot, mereixen tota la dedicació pastoral i tota la nostra pregària.
Després el Magnificat fou entonat. És l’Església que amb Maria donava gràcies a Déu Trinitat pels dons del Jubileu i el carilló del presbiteri primer lent i després joiós ressonà, mentre la imatge de la gloriosa Mare de Déu era encensada. Érem tots de casa, de les nostres parròquies i els mossens que omplien el cor, entre ells Mn. Víctor diaca, que diumenge vinent serà ordenat de prevere. Una nova ordenació és sempre una penyora del Senyor per l’Església que vindrà quan nosaltres no hi siguem.
Fins i tot el cor i l’orquestra feien goig de sentir, com el salmista. (Si no els tinguéssim els trobaríem a faltar). Tots vam pregar per l’arxidiòcesi, per la santedat dels seus sacerdots i dels fidels. Pel seu present i pel seu futur. Beneïda Església de Tarragona.... vindrà una nova Pentecosta, que florirà dels sofriments de la generació present. Tenia raó l’arquebisbe quan digué: «Ja seria un gran fruit del Jubileu que haguéssim après a ser misericordiosos com el Pare del cel, encara que fos una mica». Ja seria una gràcia molt gran del cel.
Som cristians i la misericòrdia de Déu Trinitat baixa de dalt, com els rius que baixen de les altes muntanyes, de nit i de dia, i que ho amaren tot; són rius inestroncables i que baixen amb força, cerquen els recipients del cor perquè capilarment, a través de qualsevol membre del Cos de Crist, arribi i es manifesti en aquest món, a través d’aquelles obres que glorifiquen al Pare del cel. Que el Senyor perdoni el que haguéssim pogut fer en aquest Jubileu i que no hem sabut fer.
Com no tenim cap gravació de la missa de la Catedral us convidem a escoltar l’Himne del Jubileu com a cant d’entrada en la trobada de joves catòlics a Cracòvia
Us recomano vivament que mireu, del començament fins al final, el You Tube de l’audiència del Papa als pobres i sense sostre. Quasi a les acaballes del Jubileu el papa multiplica els seus signes de la misericòrdia de Déu. Els pobres van envair Roma, portaven dolor en els seus ulls i amb tots els problemes amb els quals peregrinen a la terra. Ells són els prínceps de sang reial de l’Església de Crist, que diu Bernanos. L’audiència va ser el dia 11 de novembre, el dia de sant Martí.
"Misericordia significa también acoger sin excluir, sin clasificar a los demás según su condición social, idioma, raza, cultura o religión: ante nosotros tenemos solamente una persona que amar como Dios la ama." Text de l'Instagram del Papa Francesc
El Papa els va parlar de la seva dignitat i del molt que són estimats per Déu. Ells són al cor de l’evangeli i de la Trinitat de Déu. Qui pot discutir que l’Església ha de ser una Església dels pobres i per als pobres? Anatema sigui el que no ho cregui, perquè no estima Jesús! Això forma part de l’ortodòxia de la fe i és tant veritat com Jesús és veritable home i veritable Déu. Aquesta audiència mai s’havia vist en la història de l’Església. Finalment el Papa va pregar amb ells, però també els pobres van pregar per ell, una pregària que era una abraçada, amb una efusió real de l’Esperit Sant. Ells, els pobres i desvalguts pel baptisme són sacerdots i intercessors. Porten la benaurança dels pobres pels quals tot el Regne de Déu no serà d’ells, ja és d’ells.
Aquesta munió de gent té el sentit de la fe, que és un do de l’Esperit Sant, que els fa entendre que el Papa Francesc és el seu germà, és d’ells. Ningú els el pot prendre. Amb aquest pontificat passen coses admirables que molts no entenen però queden per al futur com a signes que marcaran la història de l’Església. Davant d’aquestes imatges sonen buides moltes paraules dels pastors de l’Església, que n’aprenguin. Aprenguem-ne tots. El Papa no fa programes pastorals, fa pastoral aplicada, real, com la vida mateixa. Jo, amb tot el cor, dono gràcies a Déu pel pontificat del Papa Francesc. El defenso i l’estimo. I demano que preguem per ell i el protegeixi dels seus enemics.
Aquí us deixem els dos vídeos de la mateixa audiència: Versió curta:
Quina fe més estranya que tenim els cristians! Enterrem un mort i diem que viu i que està en Déu. És tant increïble que només pot ser una gràcia del cel que ho creiem. Tot ho fonamentem en l’Evangeli que llegim a la nit de Pasqua, el primer i el més gran dels evangelis, pels quals tots els altres tenen sentit: Crist ha ressuscitat. Els nostres morts no envelleixen, perden el cos de carn i en ressuscita un d’espiritual, semblant al Cos de Crist gloriós.
Avui celebrem que els nostres germans i germanes han arribat a la pàtria vers on han caminat per la fe, en l’esperança, sostinguts per la intercessió de la Mare de Déu i en l’Església. Després de Pasqua, la solemnitat de Tots els Sants és la més gran. Sé el que em dic, ja que celebrem la comunió de l’Església del cel i la terra. Si estimem els nostres difunts no els hem de plorar, ens hem d’alegrar de la vida que frueixen en Déu.
On són ells ara hi serem nosaltres i on som nosaltres hi eren ells, però tots estem en Déu Amor; ells en plenitud i nosaltres en la fe. Amb l’esperança arribem d’una sola volada allà on esperem arribar. Creieu-me: el cel serà una festa sense fi, un retrobament, una alegria immensa de ser-hi tots. A més a més allà ja no hi haurà tristesa i resplendirem en la glòria del baptisme, serà la plenitud de la caritat. La mirada interior, que de vegades la vida ens fa amagar per defensar-nos, resplendirà. Allí serem els infants i els fills de Déu que hem estat en aquest món, allà no ens haurem de defensar de ningú i tots ens comprendran i ens alegrarem de tot en tots i per tots. Visqueu aquesta esperança.
Zaqueu és un personatge que ens cau simpàtic. Era un impresentable i, tanmateix, vol veure el Senyor Jesús i s’enfila, petit com era, a l’arbre. No deixaré pas de veure Jesús, es digué a si mateix. No sabia el que l’esperava. Molt sovint el calendari de Déu és molt diferent del nostre. Déu és molt pacient. Però quan decideix entrar en el cor d’algú llavors té pressa. Per això li diu: Zaqueu baixa de pressa... No cal dir que les murmuracions van venir de seguida: Què s’ha cregut aquest Jesús A on va? Què no sap que la casa de Zaqueu és la casa d’un pecador? Es com si diguessin. Per què no ve a la meva que sóc més honrat?
Jesús el treu de la multitud i el fa sortir de l’arbre, com un ocell del seu niu. El desemmascara davant de tot, el treu de l’anonimat de la multitud. Es convida a casa seva. I casa seva es converteix en una Església per la presència de Jesús. Allí ningú diu res... però Zaqueu trenca el silenci i diu: Ara mateix Senyor torno el que he defraudat i dono una part dels meus béns als pobres. Jesús, que fins ara no havia obert boca, se’l mira amb complicitat i li diu: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa. Com si li digués: Era això el que volia. Per això et vaig fer baixar de l’arbre i venir a casa teva. Per això he vingut. Això és el que vol Jesús. Jesús s’auto-convida a entrar en la casa del cor, deixem-lo entrar. Quan la gràcia de Déu entra dins del cor d’algú hi ha com una fuga a l’Infinit, com la de Bach que amb afecte per tots els lectors us posem aquí:
En el sagrament del Perdó dels pecats la misericòrdia del Pare no es dóna una mica o en part. Es dóna plena i totalment. Ben aviat la Porta del Jubileu quedarà tancada, però no quedarà tancada la Porta de la Misericòrdia del Pare del cel, aquesta romandrà brollant constantment del cor obert de nostre Senyor, d’on rajarà mentre el temps sigui temps i el Senyor no torni en la glòria del seu Regne. Serà sempre veritat que nosaltres podem abdicar de la nostra condició de fills, però Déu no pot abdicar de la seva condició de Pare. Un pare sempre perdona el seu fill, més encara, l’estima tant que no l’ofèn mai, d’entrada ja ho té tot perdonat. No és Déu qui necessita perdonar (ell ja ho fa sempre), som nosaltres que necessitem la paraula del perdó.
Quan un cristià s’acosta al Sagrament de la Penitència, com la pecadora quan traspassà el llindar de la casa de Simó, ja entrà com una dona perdonada. Ella, com el pecador, es troba en la contrició dels seus pecats, però també amb un amor tant gran, que la fa indiferent a tot i fa que ja sigui del Senyor. El desig i la gràcia de l’Esperit Sant, també la intercessió de la Mare de Déu, fan que un cristià sigui capaç de dir: Em sap greu haver-vos ofès perquè vós sou Bondat infinita. Les paraules de l’absolució són les més dolces que es puguin escoltar mai. Quan un cristià, pobre i humil, s’acosta al Sagrament i posa la seva vida tal com és davant del Senyor, el perdó de Déu davalla damunt d’ell, com una àguila. Reconèixer-se pecador és la primera gràcia, i si algú no sap de què confessar-se almenys hauria de confessar que forma part d’un poble de pecadors i hauria de viure la solidaritat amb els germans que fan el mal. (Recordeu que els pecats d’omissió són els més greus).
Quan celebrem el sagrament del Perdó hem de considerar que nosaltres deixem els nostres pecats allí, però el Senyor abans els prengué en la seva creu i els crucificà en el seu cos. Realment un cristià reconciliat amb Déu pot començar un camí nou i són possibles històries increïbles d’amor. La gràcia del Jubileu pel Poble de Déu (tinc la sospita que més entre els fidels, que entre els pastors) ha calat dins del cor dels fidels. No em refereixo als savis i als entesos, sinó els creients que viuen i moren en la humilitat dels fills de Déu! Els qui han peregrinat als santuaris de la Mare de Déu i allà on han trobat una Porta santa oberta.
No deixem que s’acabi el Jubileu de la Misericòrdia sense rebre el Sagrament de l’Alegria, tota la indulgència l’acompanya. Una indulgència que significa tot l’amor de l’Església a Crist, al cel i a la terra, venen a ell, ja que en la comunió dels sants tot és convertible i tot es comunica. El sagrament de la Penitència és un Sagrament de la Pasqua i una manifestació de la glòria de la seva resurrecció. Deixeu que el Crist pel ministeri de l’Església, mostri, amb paraula íntima i confident, la seva misericòrdia i ens perdoni els pecats. La imposició de les mans en el Sagrament és la gran epiclesi, la gran invocació de l’Esperit Sant, per al perdó dels pecats.
Farem bé que tot el Poble de Déu rebi el sagrament del perdó, també els pastors de l’Església. Fem-ho en obediència del magisteri del papa Francesc. Ell mateix ens n’ha donat exemple. Tots en l’Església, sense excepció, hem de fer nostra la pregària del publicà: Tingueu misericòrdia de mi, Senyor, que sóc pecador. Que els preveres es posin al confessionari per celebrar la litúrgia del perdó i els cristians vindran a ells amb llàgrimes de penediment i en sortiran amb les llàgrimes més dolces, que són les de gratitud. Fins i tot són benaurats els cristians que passen per la humilitat de confessar-se de les mateixes culpes (de vegades durant tota una vida), aquests han après els camins de la humilitat. Creieu-me: tota la misericòrdia de Déu es dóna en el sagrament de la Penitència, plenament, sense mesura i sense condició. És gràcia i només gràcia, regal.
Escoltem aquesta bellíssima obra de Mozart: Misericordias Domini
«Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor».
La Maria de la Canonja, el diumenge a l’alba, a l’hora de Laudes, ha acabat el camí de la fe i ara contempla el Senyor en la glòria de la Trinitat. Qui era la Maria? Una dona cristiana i vivia una santedat amagada. Una filla de Déu, qualsevol, de la raça de les benaurances. Mestra excel·lent de parvulari, havia estat amiga dels infants, perquè ella mateixa tenia cor d’infant. Era menuda, amb el somriure sempre els llavis i va viure pels altres. La seva vida era estimar.
Què va fer la Maria en aquest món? Res i molt. Res des del punt de vista extraordinari i molt des de la quotidianitat. Alegre, feia festa dels rovellons i de les patates fregides, sempre disposada a ajudar, Va acollir una família d’immigrants a casa seva, estimava la seva gran família i els germans del Camí que la trobaran faltar. Quan combregava li resplendien els ulls de joia. Li estic agraït, quan tenia el meu pare malalt a la Canonja, venia i li feia companyia (Gràcies, Maria, al cel hi sereu tots i fareu la més gran de les festes).
Al final de la vida, no gaire temps, va viure a les Germanetes dels Pobres, ben agraïda per tot, allí va esperar l’adveniment del Senyor. Havia après els camins de la pregària... formava part del Camí, amb ells va caminar. No va poder anar a Jerusalem, però ara viu en la Jerusalem del cel. Allí ha acabat el camí de la fe. (Un camí ple de llum i d’himnes.)
Havia nascut a Reus, un dissabte sant i fou batejada el dia de Pasqua. També a l’alba d’un diumenge, el dia de Santa Margarida, va sortir a l’encontre del seu Espòs. A la tauleta de nit li van trobar una carta d’acomiadament que deia: «Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor». Una dona humil, una verge consagrada. Va viure servint primer el seu germà, Mn. Ramon Boqueras, del nostre bisbat, que va morir ara fa molts anys d’accident. Aneu, aneu a la Canonja i pregunteu per la Maria, us puc ben assegurar, que ningú us en dirà mal i us diran que era una dona plena de l’alegria de la fe i amabilíssima. Jo crec que era tant santa que el seu cel serà immens i que està molt, molt a prop, de la Mare de Déu. De vegades vivim enmig de sants i no ens adonem. És una gràcia molt gran viure amb ells.
A la fotografia és la que està darrere de la Germaneta, ja adolorida per l’ancianitat i la malaltia, fent un esforç per participar en les activitats de la residència. La coneixia i els seus ulls, també el seu cor aquí ja esperaven veure Jesús. La van sebollir amb una túnica blanca, resplendent com el seu baptisme. Us deixo amb una cançó que a la Maria li agradava molt. L’escolto amb una gran reverència en memòria seva. És un cant magnífic, inspirat per l’Esperit.
Els dies 20 i 21 de setembre (dimarts i dimecres) són els últims dies per a la inscripció a la Catequesi de Comunió. Passats aquests dies no podrem acceptar més sol·licituds ja que comencem el curs el dia 4 d'octubre. Moltes gràcies. Horari: de 17:30 a 19:30
- Primer curs: infants de 7-8 anys (2n E.P.) La catequesi és dimecres, de 17:30 a 18:45 - Segon curs: infants de 8-9 anys (3r. E.P) La catequesi és dimarts, de 17:30 a 18:45
Dissabte dia 4 de juny, a les 10 del vespre, a la Parròquia de Crist Rei tindrem una Vigília extraordinària per venerar el guant - relíquia del Pare Pio, sant caputxí italià. Aprofitem l'ocasió per demanar a aquest gran sant que intercedeixi davant Déu per tots nosaltres.
El pare Francesco Forgione va néixer a Pietrelcina, província de Benevento, el 25 de maig de 1887. Els seus pares van ser Horaci Forgione i Maria Giuseppa. Va créixer dins d'una família humil, però com un dia ell mateix va dir, mai no va tenir res. Va ser un nen molt sensible i espiritual. A l'Església Santa Maria dels Àngels, la qual es podria dir va ser com la seva llar, va ser batejat, va fer la Primera Comunió i la Confirmació. També en aquesta mateixa Església va ser on als cinc anys se li va aparèixer el Sagrat Cor de Jesús. Més endavant comença a tenir aparicions de la Mare de Déu que durarien per la resta de la seva vida. Va ingressar a l'Ordre dels Frares Menors Caputxins a Morcone al gener de 1903. El dia anterior d'entrar al Seminari, Francisco va tenir una visió de Jesús amb la seva Santíssima Mare. En aquesta visió Jesús va posar la mà a l'espatlla de Francesc, donant-li coratge i fortalesa per seguir endavant. La Mare de Déu, per la seva banda, li va parlar suau, subtil i maternalment penetrant en el més profund de la seva ànima. Va ser ordenat sacerdot el 10 d'agost de 1910 a la Catedral de Beneveto, i al febrer d'aquest any es va establir a San Giovanni Rotondo, on va romandre fins a la seva mort, el 23 de setembre de 1968. Poc després de la seva ordenació, li van tornar les febres i els mals que sempre li van afligir durant els seus estudis, i és enviat al seu poble, Pietrelcina, perquè es restablís de salut. Després de 8 anys de sacerdoci, el 20 de setembre de 1918, rep els estigmes de Nostre Senyor Jesucrist a les mans, peus i costat esquerre, convertint-se en el primer sacerdot estigmatitzat. En una carta que escriu al seu director espiritual els descriu així: "Enmig de les mans va aparèixer una taca vermella, de la mida d'un cèntim, acompanyada d'un intens dolor. També sota dels peus sento dolor".
Més endavant, en l'any de 1940 va projectar un hospital que es va denominar "Casa del Alleugeriment del Sofriment" -el més important del sud d'Itàlia-, la construcció va culminar en 1956. El 20 de setembre de 1968 el Pare Pius va complir 50 anys d'haver rebut per primera vegada els estigmes del Senyor Jesús. El Pare Pius va celebrar la Missa a l'hora acostumada. Al voltant de l'altar van haver 50 grans testos amb roses vermelles per als seus 50 anys de sang ... Als dos dies murmurant per llargues hores "Jesús, Maria!", Mor el Pare Pío, el 22 de setembre de 1968. Els que hi eren presents van quedar molt de temps en silenci i en oració. Després va esclatar un llarg i irrefrenable plor. El funeral del Pare Pío va ser impressionant ja que es va haver d'esperar quatre dies perquè la multitud de persones passessin a acomiadar-se. Es calcula que més de cent mil persones van participar de l'enterrament. En morir van desaparèixer els estigmes amb el qual el Senyor ha confirmat el seu origen místic i sobrenatural.
DONS EXTRAORDINARIS: Discerniment extraordinari: la capacitat de llegir els cors i les consciències. Profecia: poder anunciar esdeveniments del futur. Quan Joan Pau II era encara un sacerdot jove, li va dir que seria papa. Curació: cures miraculoses pel poder de l'oració. Bilocació: estar en dos llocs al mateix temps. Perfum: la sang de les seves estigmes tenia fragància de flors. El 18 de desembre, de 1997, Sa Santedat Joan Pau II va pronunciar venerable al Pare Pius. Aquest pas, encara que no tan cerimoniós com la beatificació i canonització, és certament la part més important del procés. Va ser beatificat per la seva SS Joan Pau II el 2 de maig de 1999 a una solemne Concelebració Eucarística a la Plaça Sant Pere. El 16 de juny del 2002 va ser declarat Sant Pius de Pietrelcina en presència de SS Joan Pau II, en una solemne missa a la Plaça Sant Pere.
El proper dissabte 28 de maig de 2016 a les 22h. tindrem l'Adoració Nocturna extraordinària amb motiu de la Vigília de Corpus Christi. Tindrà lloc al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus i ens acompanyaran les seccions masculina i femenina de l'Adoració Nocturna de Tarragona. Es podrà rebre el do de la indulgència plenària en aquest Any Sant Jubilar de la Misericòrdia. Esteu tots convidats inclosos familiars, amics i coneguts.
Per fi, gràcies a l'aportació d'imatges de diferents persones, aquí tenim el muntatge en presentació de diapositives d'una jornada que va ser molt maca i de la que tenim un record molt especial dins dels nostres cors. Així, amb aquest vídeo, també en podrem tenir un record en imatges. Esperem que us agradi!
Pelegrinatge de Crist Rei al Santuari de Misericòrdia, diumenge 17 d’abril de 2016
No sé quants érem, érem una corrua de gent que, precedits per la Creu del Jubileu baixàvem resant i cantant pel passeig i omplírem el Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia. No importa el nombre perquè a Déu no li agrada que comptem el seu poble, això ja ho fa ell. A la porta del santuari Mn. Estanislau ens rebia com a comunitat i cantant la Salve Regina entràrem a la casa de la Mare de Déu que ens acollia amb un somriure i sota el seu mantell de protecció. El mossèn en nom de tots s’agenollà a la Porta Santa i feu uns moments de pregària.
Celebràrem la santa Missa i al final, abans de la benedicció, el mossèn impartí la Indulgència plenària per tots els presents. Fou un moment molt emotiu: la indulgència forma partir d’aquells regals que el Senyor fa pel cel. Els regals que el Senyor fa per a la vida eterna són els més grans i preciosos.
La processó de les ofrenes s’iniciava: les flors de fe i de caritat per la Mare de Déu, també el pa i el vi per l’ofrena del sacrifici, i la presència de les dues comunitats religioses, tant les religioses de la Consolació com de la Presentació. No hi faltava la relíquia de la Mare Rosa Molas. El Xavier Margalef ho recollí tot i en feu bella pregària en nom de tots.
El pelegrinatge de la Parròquia de Crist Rei al Santuari en motiu de l’Any Jubilar queda inscrit com una bella plana de la història de la parròquia. L’homilia del mossèn fou insistent amb el tema que, si no som una comunitat evangelitzada, no podem ser una comunitat evangelitzadora i que d’això depèn el futur de la parròquia.
Varen col·laborar amb els cants tres nois joves de la Comunitat del Cenacle que vingueren per aquesta ocasió. En record de la diada es repartiren les tradicionals “mides” amb la inscripció “Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu” i també unes estampes commemoratives.
Hi havia alegria, molta fraternitat, molts records pels creients de Crist Rei que ens han precedit i que ara viuen a la casa del Pare.
Tothom va rebre el Cos de Crist amb profunda pregària. Creiem que la Mare de Déu va somriure veient una porció de fidels de la seva ciutat celebrant l’Eucaristia jubilar.
Benvolguts, Com sabeu, el Sant Pare considera que tots els mitjans nous de comunicació que tenim a l'abast poden ser aprofitats per evangelitzar, per transmetre el missatge cristià. Si ja fa uns mesos va obrir un compte de TWITTER (petit espai particular on es poden deixar missatges molt breus), fa menys d'un mes en va obrir un altre a l'INSTAGRAM. Tant a Twitter com a Instagram es poden posar textos e imatges però el primer està més pensat per als textos i el segon per a les imatges (fotos o petits vídeos). Així doncs, els qui seguim l'INSTAGRAM del Papa Francesc podem veure unes fotografies acompanyades d'una frase escrita en cinc idiomes (anglès, portuguès, castellà, italià, francès i alemany). El nom d'usuari que fa servir és FRANCISCUS, la frase que apareix sota el seu nom és "I want to walk with you along the way of God's mercy and tenderness." (Vull caminar amb vosaltres pel camí de la gràcia i la tendresa del Senyor). El copyright de les imatges pertany a l'Osservatore Romano.
Com us he dit, les imatges són de gran bellesa i els textos que les acompanyen són una meravella.
Només qui serveix amb amor construeix la pau
Preguem pels pobles d'Equador i Japó, que han patit violents terratrèmols.
Que Déu i els germans els ajudin, enforteixin i consolin.
L'Evangeli és el llibre de la misericòrdia de Déu.
Tendresa: paraula gairebé oblidada i de la que el món d'avui, tots nosaltres, en tenim necessitat!
La vellesa és un temps de gràcia en el qual
el Senyor renova la seva crida.