Tots Sants: Solemnitat de la Jerusalem del Cel, la nostra mare

Quina fe més estranya que tenim els cristians! Enterrem un mort i diem que viu i que està en Déu. És tant increïble que només pot ser una gràcia del cel que ho creiem. Tot ho fonamentem en l’Evangeli que llegim a la nit de Pasqua, el primer i el més gran dels evangelis, pels quals tots els altres tenen sentit: Crist ha ressuscitat. Els nostres morts no envelleixen, perden el cos de carn i en ressuscita un d’espiritual, semblant al Cos de Crist gloriós.

Avui celebrem que els nostres germans i germanes han arribat a la pàtria vers on han caminat per la fe, en l’esperança, sostinguts per la intercessió de la Mare de Déu i en l’Església. Després de Pasqua, la solemnitat de Tots els Sants és la més gran. Sé el que em dic, ja que celebrem la comunió de l’Església del cel i la terra. Si estimem els nostres difunts no els hem de plorar, ens hem d’alegrar de la vida que frueixen en Déu.

On són ells ara hi serem nosaltres i on som nosaltres hi eren ells, però tots estem en Déu Amor; ells en plenitud i nosaltres en la fe. Amb l’esperança arribem d’una sola volada allà on esperem arribar. Creieu-me: el cel serà una festa sense fi, un retrobament, una alegria immensa de ser-hi tots. A més a més allà ja no hi haurà tristesa i resplendirem en la glòria del baptisme, serà la plenitud de la caritat. La mirada interior, que de vegades la vida ens fa amagar per defensar-nos, resplendirà. Allí serem els infants i els fills de Déu que hem estat en aquest món, allà no ens haurem de defensar de ningú i tots ens comprendran i ens alegrarem de tot en tots i per tots. Visqueu aquesta esperança.