Les tardes eren llargues i en els carrers de Reus, els veïns sortíem als balcons a les vuit, l’hora de l’aplaudiment. Érem veïns que no ens coneixíem. Un cop acabat l’aplaudiment ens saludàvem. El costum i el tedi de la tarda va fer que a poc a poc allarguéssim la conversa, de balcó a balcó, com si fóssim de poble. A més, com que no passaven cotxes, ens sentíem perfectament.
Vet aquí que la dissort d’un confinament va fer que els qui només érem coneguts de vista ara ens saludem amb afecte i coneixença. Això ha passat al meu carrer i a molts d’altres de la ciutat. Noves amistats i la comunicació del cor. Ja sé que la pandèmia ha portat i portarà moltes conseqüències inquietants en tots els àmbits, en el mercat de treball, en les empreses, sobretot els autònoms tant propis del comerç de Reus. També fa patir molt el món escolar i els exàmens de selectivitat amb les condicions en què els estudiants han de preparar les proves i altres tantes coses. Tanmateix l’aflicció que ens ha sobrevingut ens ha fet rics en humanitat i fa que no ens mirem amb indiferència els uns als altres, ens ha tret del individualisme i ha fet capaços de parlar entre nosaltres. És una de les lliços que hem après i tant de bo no l’oblidem. Sabem actuar en societat com a membres d’un grup o estem massa dominats per l’egoisme el individualista? Hem de vèncer el rol individualista i comprendre que les relacions socials ajuden, guareixen. Els homes no som illes, deia Tomàs Merton: vivim amb els altres, som amb els altres i tot el que tenim ho rebem dels altres. En aquest cas hem vist molts signes de solidaritat. He vist a la meva escala veïns que baixaven la brossa cada dia a un matrimoni ancià o persones que anaven a comprar pels altres. Ho feien amb amor i afecte. Ens hem adonat de la generositat i de solidaritat que el cor pot ser capaç de viure. Hem estat creats per viure junts, no de manera individual. Hem estat creats per estimar. Aquest és el designi del bon Déu.
Davant del meu balcó hi ha una família que ja coneixia, amb dos nens, un havia fet la primera comunió i, cada dia, de balcó a balcó el nen m’enviava un avió de paper amb missatges de simpatia pel mossèn. N’he guardat un de record amb afecte i agraïment. L’infant es passava el dia jugant a la pilota dins del menjador amb l’esglai constant de la mare que tenia por que amb un cop de pilota trenqués els vidres. Els infants a ciutat, tants dies dins de casa, han estat uns petits herois i mereixen també felicitació. No ha estat fàcil ni per ells ni pels seus pares. Escolteu si voleu el you tube d’un dels millors organistes d’Europa. Es una improvisació. És el moment més creatiu de qualsevol organista.
És un simple detall que m’emocionà. Després de seixanta-vuit dies sense la celebració de l’Eucaristia a casa, el diumenge de l’Ascensió vaig anar a celebrar al santuari de la Mare de Déu de Consolació, on hi ha la comunitat nombrosa de germanes ancianes de la Congregació.
Les religioses de tot el món estan avesades a combregar cada dia a la celebració de l’Eucaristia. Era una tarda dolcíssima. La germana sagristana havia posat les millors roses del jardí de la casa a l’altar. La sentor de roses acabades de collir se sentia d’arreu. Gràcies a Déu cap s’ha posat malalta i la superiora ha guardat ben bé les portes de casa perquè no entrés cap mal virus. La comunitat estava desitjosa d’Eucaristia, tota ella expressava el salm: Com la cèrvola es deleix per l’aigua viva, tot jo tinc set de vós, Déu meu.
Vàrem començar el cant d’entrada i, quan em dirigia a l’altar, es van posar a aplaudir. No pas a mi, sinó de goig, de pur goig de poder celebrar l’Eucaristia. Jo les vaig aplaudir també, a tota la comunitat. I elles i jo, en el fons, aplaudíem al Senyor de la nostra vida. Ho escric perquè tothom sàpiga fins a quin punt és estimat el Senyor Jesús. Quan venien a rebre la sagrada Comunió que la superiora els donava moltes tenien llàgrimes als ulls. Eren llàgrimes d’amor. Vaig recordar la biografia de la Santa Mère, santa Maria Rosa Molas, que durant l’epidèmia del còlera va enterrar la seva mare. La seva mare va morir contagiada per tenir cura dels malalts veïns. Ella era petita, òrfena. El biògraf diu que fou el dia mes trist de la seva vida, acompanyant al pare al cementiri per donar sepultura a la mare. Jo crec que allí, en el cor d’aquella noia òrfena va néixer la seva vocació. Una vocació que la feu santa.
La comunitat de les Germanes de la Consolació ha pregat molt per la ciutat. Agraïm la seva pregària. Una religiosa molt anciana que parla en castellà em va dir amb gràcia: Hijo, ni en tiempos de guerra! Em van regalar un pomell de roses, precioses, que immediatament vaig a anar a posar davant de la Mare de Déu de la parròquia. Eren roses perfumades de tota la comunitat. Servidor vostre em recordaré sempre d’aquesta Missa de l’Ascensió de l’any 2020. Us dexo amb música del que per a mi és el millor organista d’Europa, el noi belga Gert van Hoef.
Han cuidat els avis com si fossin familiars seus, amb amor.
La paraula floreta és un gènere que ve del món franciscà i es refereix a les anècdotes petites de la vida de sant Francesc recollides en un llibre que es diu Fioretti. L’anècdota, en aquest cas, vol dir el detall de la vida de les persones, que són més importants, al meu entendre, que la crònica, ja que el petit detall (observat amb mirada espiritual) revela el do, el sofriment, l’amor gratuït que les persones, també els cristians en la santedat, són capaços de viure. Ara que, gràcies a Déu, ens n’anem sortint, es revelen els gestos que entendreixen ja que revelen la grandesa del cor de les persones i Déu així és glorificat. Hi ha treballs que afecten la vida de les persones. Aquestes professions tenen un plus d’humanitat que es manifesta, en moments crítics, més enllà del sou i del que és exigit. Conec el cas d’una residència geriàtrica en què els treballadors van preferir confinar-se amb els ancians dels quals tenien cura, per protegir-los de la devastadora Covid. És un decidir: "Aquí el virus no entrarà per culpa nostra". I si entra en serem solidaris amb els qui en tenim cura. Hi ha un acte sublim de caritat, ja que la pròpia vida es posa en risc per amor als altres. Els ancians, per aquest grup de cuidadors, no eren només objecte del seu treball, sinó del seu amor.
El cas que conec és de la ciutat de Barcelona, però sé que ha passat en altres llocs. Això és una flor de Pasqua. Hem de donar també gràcies a Déu perquè a la residencia que anem a celebrar els dissabtes no hi ha entrat la Covid i sé que els cuidadors han tingut l'ànim més gran per evitar-ho. També sé que el personal de la residencia amb tendresa ensenyava la Tablet amb missatges de vídeo pels ancians, o feien petites connexions en directe, perquè poguessin parlar i veure els seus familiars. Hi ha moltes maneres de treballar, però en aquest cas el treball ha estat fet amb amor i per amor. El sou quedava en un segon terme. Així és de gran el cor de les persones, com una magrana de generositats.
Als vespres a la ciutat se sentia l’aplaudiment pel personal sanitari, un aplaudiment que mereixen totes les persones que treballen a les residències dels ancians, que s’han trobat sense medis i que han exhaurit la seva capacitat de treball per la paciència i l’amor que hi han posat. No és un treball fàcil perquè les persones quan ens fem grans perdem capacitats i esdevenen finalment objecte només d’amor, de pur amor. Una felicitació molt gran a tants treballadors de les residències de gent gran que han cuidat als avis com si fossin familiars seus. Els han transmès tot el seu cor.