He portat cent un currículums per Reus

Una noia aquesta setmana ha vingut a la parròquia. Era jove i bonica. Portava tristesa als ulls. Era de casa. M’ha dit «aquesta setmana» he repartit cent un currículums per la ciutat, cerco treball i no en trobo. Em va entendrir quan m’explicava la seva situació. Li vaig dir: «dóna’m el currículum». I el vaig posar sota les tovalles de l’altar. I vaig demanar al Senyor que l’ajudés i l’acompanyés.

Són tant i tants que venen a la Parròquia a demanar si els podem ajudar a cercar feina. I et sents tant impotent! El treball és la condició del pa de cada dia. Es veritat que l’Església té cura dels necessitats i les nostres Càritas estan plenes de gent. Però trobo a faltar la veu dels nostres bisbes denunciant un ordre injust i recordant els principis elementals de la Doctrina Social de l’Església.

No ploris per perdre el sol,
que les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. (R. Tagore)

En aquests moments els pastors de l’Església de Catalunya han de parlar. Amb una paraula que il·lumini, que sigui la veu dels qui pateixen, que consoli. No s’han d’inventar paraules noves. La tradició de l’Església ha anat acumulant un tresor de doctrina sobre aquestes situacions. Es hora de proclamar-la. Hi poden haver lleis socialment injustes, i, de fet, hi són. Mai les anomenades «retallades» han de caure sobre els qui tenen menys, per aquí no es comença. Que la història no els ho retregui. La gent ho necessita.


M’ha cridat l’atenció la consciència moral de molts metges que han dit que, malgrat la llei, «ells continuaran atenent els immigrants sense papers» I és just que sigui així. Un metge sempre ha de complir amb el seu codi deontològic. I d’això que han dit alguns metges que els honora tant, els pastors de l’Església no han sabut dir res al poble? De què parlen quan es reuneixen?


Els bisbes de França van fer el Dia de la Mare de Déu un text de la pregària dels fidels per a proclamar a totes les esglésies de França. No és una broma la situació actual de la societat. Hi ha molta gent que pateix. I són de casa. Són fidels nostres.

Deixa’m el volant i deixa que porti la teva vida.

Apunts per a la predicació. Diumenge XXI del Temps Ordinari. Cicle B

Conèixer Jesús en la teva vida és com haver contemplat un paisatge meravellós que ha entrat tant dins dels sentits i ja no ens en podem oblidar mai més. Deixar-lo entrar en la pròpia vida és meravellós, és sentir la presència de l’amic que t’acompanya sempre, fidel, discret i sempre acollidor. Pot passar el temps i podem estar lluny, però Ell sempre hi és. Ell no retreu res. És simplement el qui t’estima, i t’estima sempre. I quan un porta temps en la voluntat de ser fidels al camí de la fe es retroba amb aquesta veritat: «Tot el que he fet, ho he viscut en la meva fe». I això és gran i preciós. Ser cristià és fer confiança en el Senyor i dir-li et deixo el volant i porta tu la meva vida. Tu saps els camins i tu saps el final.

El diàleg de l’Evangeli d’avui arriba a un punt culminant i dramàtic. Ve marcat per la pregunta de Jesús: I vosaltres també voleu marxar? I la resposta de Pere: I on aniríem Senyor? Només vós teniu paraules de Vida eterna. Es dramàtic perquè hi ha una tristesa en la pregunta: també vosaltres voler fer com ells, també em deixareu? I també perquè el Senyor no claudica de res i és com si digués: «Encara que em deixeu sol, jo continuaré el meu camí d’obediència a la missió que el Pare m’ha confiat» Jesús no claudica de res del que ha dit.

L’escena no pertany a aquella història, sinó a la nostra història. Són tants i tants els qui han marxat de l’Església. Moltes vegades sense fer soroll, com de puntetes. Han trobat totes les excuses per a deixar-lo! I la fascinació del món! Si són batejats no ho tenen fàcil, car sempre l’enyoraran! Son fills de Déu i Déu no els abandonarà mai. Sempre els esperarà. I l’Església serà sempre casa seva. Ningú els retraurà res. Ni tampoc ningú els preguntarà per què han marxat! Sempre seran rebuts com a germans i mai com estranys. Són a casa seva.

Carles Ballbé, jugador de l'Atlètic Terrassa i atleta olímpic a Londres amb la selecció espanyola.
El curs vinent entrarà al Seminari.
Es pot dir d’ell: «El hockey perd, però Déu guanya».
Que sigui un bon atleta de Crist
i la Mare de Déu l’acompanyi fins al sacerdoci.
Ell és dels qui no han marxat!

Sí: ¿On aniríem quan no podem més amb la pròpia vida, si és Ell qui ens dóna la força? ¿A qui donaríem les gràcies pel do meravellós dels nostres fills?

A Jesús el poden trobar present en totes les situacions, perquè ell les ha viscudes totes. Fins i tot quan la vida ha arribat al límit del sofriment. Allí hi ha també Jesús amb el seu rostre que consola i dóna pau. Ell ens fa la invitació a participar en la dansa de la Vida, per incorporar en ella la nostra vida, una vida que no és vida si no estimem. Jesús ens convida a bescanviar la nostra tristesa, per la seva alegria. La nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor. Un amor i una tendresa indescriptibles davant de la violència atroç d'aquest món, causada pel pecat. Seguim a Jesús. No marxem lluny d’Ell. Es un camí de llum i de sorpreses.

Us deixo amb la meravellosa música del gran Marco Frisina

Encara ha tingut l'atreviment de beneir-nos...

El passat dotze d’agost va ser el setanta cinquè aniversari de la mort martiri del Bisbe Manuel Borràs, al coll de l’Illa, venint de Montblanc. En aquella tarda de calor l’assassinat era comès. Un bisbe de l’Església era mort vilment i un dels qui l’havien executat, a la nit deia: Encara ha tingut l’atreviment de beneir-nos.


El bisbe Manuel Borràs havia nascut a La Canonja i era un eclesiàstic que finalment fou consagrat i nomenat bisbe auxiliar de Tarragona. Va viure vint i un anys a l’ombra del Cardenal Vidal i Barraquer com un servidor fidel i discret. Després de dinou dies a la presó a Montblanc, sense que ningú es recordés de la seva sort, finalment era executat.

Havent-lo cobert de ramatge, el ruixaren amb gasolina i prengueren foc. Deixaren el cos insepult a la vora de la carretera. Era un home innocent. D’ell i tants d’altres cal que hi referim el text de Marc: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà (Mc 8 35)

No la perdé la vida, sinó que la guanyà pel Crist. Per sempre. I amb una bella escaiença el Papa, el dia abans de la Solemnitat dels Apòstols, signava amb mà ferma encara el Decret de Martiri del Bisbe Manuel Borràs i companys. D’aquesta manera es pot procedir a la seva beatificació i el nom del bisbe Manuel i dels seus companys preveres quedarà escrit en el Llibre d’Or i de Sang, que és el Martirologi de l’Església. I ben aviat el poble cristià podrà dir: Beat Bisbe Borràs i companys, pregueu per nosaltres, en la comunió dels sants que uneix l’Església de la terra i del cel.

El martiri del bisbe Borràs, glorificà el Crist, Déu i Senyor nostre. El Cardenal Francesc sense saber-ho emprenia el camí de l’exili, amb una tristesa que l’acompanyà fins a la mort. Fou el martiri del cor. Tant un com l’altre feren la gran ofrena de la seva vida a l’Església de Tarragona, de la qual eren pastors. Llur mort, un in sanguine, l’altre in corde, va ser una benedicció per a la nostra Església. Encara ara som fills de la seva benedicció. De tot cor en donem gràcies a Déu.

L'alegria de l'assumpció de la Mare de Déu

Jo crec que Maria va morir el dia que va veure el seu Fill donant la vida per nosaltres a la creu. Quelcom de mort anticipada hi ha en qualsevol mare que veu la mort del seu propi fill. No hi ha dolor més gran en el món. Però també crec que Maria va ressuscitar el dia de Pasqua, quan va saber que el seu Fill s’havia manifestat com el Vivent. La seva mort temporal ja no va ser res per ella, perquè no hi havia distància dins d’ella entre el cel i la terra. Ja vivia en el seu Fill que era el seu cel! I la seva glòria.

Quan l’estiu fa el ple, Maria, la plena de gràcia és celebrada en l’Església com l’assumpta al cel. La seva Pasqua. La seva Dormició en el Crist. És la glorificació de la humil serventa del Senyor. I esdevé així signe d’esperança certa per tot el poble de Déu que peregrina. Sentors d’alfàbrega i d’espígol perfumen aquest dia. I tot és un crit i un mirar vers el cel. I justament perquè viu en el Crist ella no està lluny de nosaltres. I encara fa de Mare, Mare de tota l’Església. Maria és el primer fruit de la Pasqua de Jesucrist. I l’antiquíssima pregària mariana ressona dins, i molt a dins, del nostre cor: Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu, no desoïu les nostres súpliques en les nostres necessitats, de tots els perills deslliureu-nos sempre, Verge i gloriosa i beneïda.

La comunitat dels creients que avui i per tot el món se sent enfortida i consolada per la presència de Maria en el seu pelegrinatge vers Déu. Els creients hauríem de ser com sentirem em la lectura de l’Apocalipsi d’aquesta festa:«els qui guarden els manaments de Déu i mantenen ferm el testimoni de Jesús». Mantenir ferm el testimoni de Jesús: !Quina expressió més maca! Com Maria ho va fer, ella que meditava sempre dins del seu cor les paraules del seu Fill i així acomplia amb la voluntat de Déu.

Es un camí que fem pel desert del món i l’Església se sent com extraditada i lluny del Senyor. Però és un món que hem d’estimar i mirar amb ulls d’amor. Perquè és un món estimat per Déu.

La seva assumpció és com un aval de la nostra pròpia glorificació i de la nostra vida com el trobament definitiu amb Déu Trinitat. Visquem amb alegria i fem les coses petites de cada dia amb amor i un somriure, que faci resplendir la gràcia de Déu que ens habita, així ho aprenem de Maria i dels sants.

La festa de l’Assumpció de la Mare de Déu és una festa d’esperança, que aixeca de nou el campament d’Israel, com un toc de trompeta, i el posa de nou en camí, un camí que avança cap a Déu. En la joia, cantant el Magnificat. Portant sempre l’esperança dins nostre. Que ningú defalleixi, que res ens faci defallir. Maria ha obert abans que nosaltres aquest camí. El seu camí de fe ara es el nostre. La seva glòria, per la bondat de Déu, també ens serà donada. Els nens de la catequesi de la nostra Parròquia els agrada de cantar: Endavant, endavant, amb la Mare de Déu.

Us deixo amb el meravellós Magnificat de la Catedral de Nôtre Dame de París. El to d’aquest es diu «to reial», vol dir de la reialesa de Crist participada per Maria.

El Senyor és la meva força

El Senyor és la meva força,
el Senyor el meu cant.
Ell m'ha estat la salvació,
en Ell confio i no tinc por. (bis)

Tenia posada l'esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.

M'ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar.
Ha plantat els meus peus sobre la roca
i m'hi sento segur.

Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
Feliç l'home que confia en el Senyor
i no busca l'ajut dels idòlatres,
que es refien d'esperances enganyoses!

(Fragment del Salm 40)