Conèixer Jesús en la teva vida és com haver contemplat un paisatge meravellós que ha entrat tant dins dels sentits i ja no ens en podem oblidar mai més. Deixar-lo entrar en la pròpia vida és meravellós, és sentir la presència de l’amic que t’acompanya sempre, fidel, discret i sempre acollidor. Pot passar el temps i podem estar lluny, però Ell sempre hi és. Ell no retreu res. És simplement el qui t’estima, i t’estima sempre. I quan un porta temps en la voluntat de ser fidels al camí de la fe es retroba amb aquesta veritat: «Tot el que he fet, ho he viscut en la meva fe». I això és gran i preciós. Ser cristià és fer confiança en el Senyor i dir-li et deixo el volant i porta tu la meva vida. Tu saps els camins i tu saps el final.
El diàleg de l’Evangeli d’avui arriba a un punt culminant i dramàtic. Ve marcat per la pregunta de Jesús: I vosaltres també voleu marxar? I la resposta de Pere: I on aniríem Senyor? Només vós teniu paraules de Vida eterna. Es dramàtic perquè hi ha una tristesa en la pregunta: també vosaltres voler fer com ells, també em deixareu? I també perquè el Senyor no claudica de res i és com si digués: «Encara que em deixeu sol, jo continuaré el meu camí d’obediència a la missió que el Pare m’ha confiat» Jesús no claudica de res del que ha dit.
L’escena no pertany a aquella història, sinó a la nostra història. Són tants i tants els qui han marxat de l’Església. Moltes vegades sense fer soroll, com de puntetes. Han trobat totes les excuses per a deixar-lo! I la fascinació del món! Si són batejats no ho tenen fàcil, car sempre l’enyoraran! Son fills de Déu i Déu no els abandonarà mai. Sempre els esperarà. I l’Església serà sempre casa seva. Ningú els retraurà res. Ni tampoc ningú els preguntarà per què han marxat! Sempre seran rebuts com a germans i mai com estranys. Són a casa seva.
Carles Ballbé, jugador de l'Atlètic Terrassa i atleta olímpic a Londres amb la selecció espanyola.
El curs vinent entrarà al Seminari.
Es pot dir d’ell: «El hockey perd, però Déu guanya».
Que sigui un bon atleta de Crist
i la Mare de Déu l’acompanyi fins al sacerdoci.
Ell és dels qui no han marxat!
Sí: ¿On aniríem quan no podem més amb la pròpia vida, si és Ell qui ens dóna la força? ¿A qui donaríem les gràcies pel do meravellós dels nostres fills?
A Jesús el poden trobar present en totes les situacions, perquè ell les ha viscudes totes. Fins i tot quan la vida ha arribat al límit del sofriment. Allí hi ha també Jesús amb el seu rostre que consola i dóna pau. Ell ens fa la invitació a participar en la dansa de la Vida, per incorporar en ella la nostra vida, una vida que no és vida si no estimem. Jesús ens convida a bescanviar la nostra tristesa, per la seva alegria. La nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor. Un amor i una tendresa indescriptibles davant de la violència atroç d'aquest món, causada pel pecat. Seguim a Jesús. No marxem lluny d’Ell. Es un camí de llum i de sorpreses.
Us deixo amb la meravellosa música del gran Marco Frisina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada