Si fos anticlerical, cosa que no està bé de tirar pedres sobre el propi sostre, faria servir el text de l’Evangeli que avui hem llegit “compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan”.
Però de fet, la incoherència entre el dir i el fer forma part de la condició cristiana, que és una història de gràcia i de pecat. I de fet, només de Nostre Senyor Jesucrist es pot dir que és l’únic que va dir i que va fer; Ell que des de la càtedra, no de Moisès, sinó de la seva creu va donar la vida per nosaltres. Ell, que a la creu viu la plenitud de la coherència entre el dir i el fer.
El discurs de Jesús contra els fariseus ens alerta de què entre cristians no hi ha d’haver una ombra de mentida i que no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu aquí a la terra que anteposar la nostra pròpia glòria a la glòria de Crist, que és la glòria de la seva creu.
El Senyor ens ha dit també que “vosaltres tots sou germans”. Germans en la mateixa condició, d’homes i dones febles, que cada dia assagen de seguir el Crist, demanant l’ajut del Senyor i confiant en els altres.
Però la perla de la litúrgia de la Paraula d’avui és el Salm que diu així: "Em mantinc en una pau tranquil·la com un nen a la falda de la mare". La imatge no pot ser ni més alta ni més suggestiva. Que n’és de gran pensar que l’actitud de fons de la nostra vida és aquesta confiança infinita de pensar que tot allò que és nostre, i tot allò que estimem, està a la falda de Déu i per tant, sempre és possible la pau. La dolça pau dels fills de Déu. Comparable als fons de les aigües del mar; al de fora pot aixecar-se grans onades, però en el més fons les aigües són tranqui-les.
Preguem sovint amb aquest salm i diguem sovint: Guardeu-me en pau en els vostres braços, Senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada