divendres, 30 de novembre del 2012

El testimoni de Santa Maria Rosa Molas

Com ja sabem, el passat dia 11 d'octubre es va celebrar el cinquantè aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II. És amb motiu d'aquesta commemoració que, des de llavors i fins el dia de Crist Rei del mes de novembre de 2013, es celebra l'Any de la Fe.

Són diverses les activitats que s'aniran fent al llarg d'aquests mesos per omplir de vivències aquest Any de la Fe. Per exemple, a la nostra Parròquia tenim, un dimarts al mes, la Catequesi d'adults dedicada al Credo apostòlic.

Una altre de les propostes que ha fet el Sant Pare és tenir ben presents aquelles persones que, abans nostre, han passat pel món deixant un bon testimoni, un exemple a seguir.

Amb aquesta idea, el dia 11 de novembre, la Missa de 12 va estar dedicada especialment a Santa Maria Rosa Molas, filla de Reus.




Així doncs, les germanes de la Consolació, congregació fundada per Santa Maria Rosa Molas, varen ser especialment convidades a participar de l'Eucaristia. D'una d'elles vàrem poder escoltar un resum de la vida i obra de la santa.



Les germanes van tenir el generós detall d'obsequiar a la Parròquia amb un quadre de la seva santa fundadora, que tots vàrem rebre amb alegria i aplaudiments.
Llavors, un grup de nens de catequesi, va regalar una rosa a cada germana com a signe d'agraïment per la seva presència i testimoni.


En acabar l'Eucaristia, Mn. Rafael seguit dels infants de catequesi i de les germanes de la Consolació, va anar a posar el quadre de Santa Maria Rosa a l'espai que ja tenia reservat a la Capella del Santíssim.


dimarts, 27 de novembre del 2012

Mn, Manuel Pascual Saperas, In paradisum


Avui ha traspassat d’aquest món al Pare del Cel, el prevere de la nostra arxidiòcesi, Mn. Manuel Pascual Saperas, que fou durant sis anys rector de la nostra parròquia de Crist Rei. Al cel siguis Mn. Manuel Pascual.

Fidel al seu ministeri ha mort com a rector de les Parròquies de l’Albinyana i de Bonastre i encarregat de la tinença parroquial de les Peces de l’arxiprestat d'El Vendrell. La nostra parròquia eleva pregàries i sufragis per la seva ànima. Que rebi la corona dels pastors aquell qui serví a l’Església.

Mn. Pascual era un home culte, pacífic i obert; que es feu càrrec de la parròquia en un temps no fàcil de la seva breu història. Amb esperit de pau creà comunió al seu voltant.

La missió que ens ha estat encomanada en l’Església no és nostra, és de Déu i, per tant, de tots, i en l’Església sempre recollim el que d'altres han sembrat, així com també d'altres recolliran el que ara nosaltres sembrem. Perquè tant el qui sembra com el que sega ho fa en el camp de Déu. I tot creix per la seva força. I nosaltres, els preveres, hem de començar el treball allà on els altres l’han acabat.

Missa d'Inici de Curs 2008/09
Gràcies, estimat Mossèn, per tot el que vas sembrar de bé, de bondat i de pau en la nostra parròquia. I ningú s’ha de sentir amb cap mèrit, car tot és obra de la gràcia de Déu en nosaltres.

Mn. Pascual rebrà sepultura cristiana demà, dimecres, dia 28 de novembre, a dos quarts de dotze a la tinença parroquial de les Peces, prop l’Albinyana. El Sr. Arquebisbe Metropolità presidirà les Exèquies. La setmana vinent serà anunciat el solemne funeral per ell a la nostra parròquia.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Ha mort un príncep, un home de sang reial...

Ha estat un dia de dol a la Parròquia, el Josep N. ha mort. Era de casa i m’havia explicat la seva història; una existència humiliada per la vida. Una voluntària de Càritas ha corregut a veure’l a l’Hospital. Molt poc després ha lliurat la seva ànima a Déu ¡Que n'és de gran, Déu meu!, una voluntària de la nostra Càritas, ha estat signe d'amor i de tendresa pel Josep, pobre i fill estimat de Déu, abans de marxar d'aquest món.

Fins al cel, Josep,
fill estimat de Déu
i amic de la nostra Càritas

I sense que ella ho sabés la senyora que ha corregut a l’Hospital portava la representació de la Mare Església. Aquest ha estat el seu viàtic. I el seu gest és tant important com si li hagués donat la Benedicció apostòlica.

No dic el nom d'aquesta voluntària de Càritas perquè a ella no li agradaria ja que sap perfectament què significa la caritat evangèlica: «aquella que no vol que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra». Però sense dir el nom tots els de Crist Rei sabem qui és.

Li donarem sepultura al tanatori i sense dubte és l’enterrament més important de la Parròquia d'aquest any. Donar sepultura a un pobre és l’honor més gran, car són ells que ens rebran en el Regne del cel. El Josep N. el divendres passat ens va trucar i ens va dir porteu-me quelcom, si us plau, ja no tinc res per a menjar. Vivia sol i s’estava morint de càncer. I encara, pobre fill, ens va voler donar un euro, tal com és costum entre els usuaris de Càritas. Ell que ho havia perdut tot i encara ens volia portar per aquells que «eren més pobres que ell».

El Senyor sap de la seva història, les persones que ens equivoquem som dignes d'amor i, encara més, dignes de l’amor de Déu. Existències així són les que realitzen amb tota perfecció la paraula de Jesús: Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d'ells és el Regne del cel. I el gran escriptor catòlic G. Bernanos va escriure: «els pobres al si de la Mare Església són els prínceps de sang reial» i els qui ocupen el primer lloc.

Fins al cel Josep... mai t’oblidarem en la pregària, prega també tu per a nosaltres. La teva pobresa t’ha canonitzat.

dimecres, 21 de novembre del 2012

És Raquel que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no hi són.


Aquesta setmana estan bombardejant la franja de Gaza i a les nits els obusos cauen damunt les ciutats. Avui han mort crec que cinc nens i molta població civil i a la televisió han sortit mares que ploraven llurs fills. Mares de Palestina i d’Israel. També a Síria els combats continuen.

He pregat i he pensat que les llàgrimes de les mares de Palestina que ploren pels seus fills participen de les llàgrimes de la Mare de Déu; també ella fou una dona d’Israel que plorà la mort del seu Fill. Són llàgrimes que es confonen amb les seves i em ve el record de les frases del llibre del profeta Jeremies:

«A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són»


El Sant Pare repetides vegades aquests dies ha fet una crida als responsables d'aquesta terrible violència que posin fi a la guerra: «La pàtria terrenal de Jesús no pot seguir sent testimoni de tant vessament de sang, que es repeteix sense fi», ha dit. I cal que ens afegim a totes les Esglésies cristianes que a Jerusalem s’uneixen per pregar per la pau. Quin cor més dur podem tenir els homes que som capaços de provocar la mort d'uns nens innocents! Aquest és dels pecats que veritablement clamen al cel.

Que la mort d'aquests sants innocents redimeixi els qui empren la guerra per solucionar els conflictes entre els pobles i doni com a fruit inestimable aquell desig de pau.

I no podem arribar a comprendre com els caps d'Estat es poden asseure en butaques i en salons encatifats per a dialogar la pau, mentre unes mares ploren i els mortífers obusos causen mort i destrucció. I provoquen, i això és encara pitjor, odi en el cor, un odi que engendra més i més mort, i que pot passar d'una generació a l’altra.

I no podem arribar a entendre quines deuen ser les raons tan altes per les quals els polítics no es puguin posar d'acord per què una família, en la qual tots estan a l’atur, hagin de sortir de casa perquè no poden pagar l’habitatge. I així tantes altres coses per l’estil.


La política arriba un moment en que ha de deixar de ser una retòrica de poder i de partit i ha de ser una qüestió d'humanitat, de pura humanitat. Que vigili la classe política perquè els instruments que empren se'ls poden tornar contra ells. I això val tant pels de dreta com pels dels esquerra.

Però els cristians no podem desistir de proclamar l’Evangeli de la pau i dins del món hauríem de ser el llevat d'humanitat que ens va demanar Nostre Senyor que fóssim. Que Maria, Reina de la Pau, pregui per nosaltres i pel món sencer.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Festa de Crist Rei, concert del Cor Scherzo.


Diumenge, dia 25 de novembre, 
festivitat de Crist Rei.
A les 6 de la tarda, 
a benefici de Càritas, 
Concert del cor Scherzo
No falteu!!

dimarts, 13 de novembre del 2012

Ha donat el que necessitava per a viure...


Imagino la dona de l’evangeli d’avui, pobra i piadosa, entrant al temple, enmig de la multitud. Humil i insignificant. I anant a fer la seva almoina, i posant al tresor del temple allò que tenia i necessitava per a viure, les dues monedes que a penes feien soroll quan queien, talment com avui podrien ser uns cinc cèntims d’euro, i el Senyor que ho observà, proclamà que aquesta dona havia donat més que ningú i més que tots, perquè havia donat allò que necessitava per a viure. No donava, sinó que es donava.

Però el més gran és que el Senyor no va lloar-la a ella directament, sinó que ho va dir als deixebles, i ella es va perdre en el temple, com feia cada dia, i no va saber mai en aquest món, que portava la lloança del Fill de Déu. I aquella dona, menuda i compassiva, es perdé en el temple, anònima, sense ni imaginar que el Senyor l’havia lloat i que el seu gest formaria part de l’Evangeli etern que després hauria de ser predicat. (Quan arribem al cel, l’anirem a saludar)

La glòria de Déu, quan és tant gran, Déu se la reserva per a Ell. Mai és mundana. Com la mateixa glòria de la Mare de Déu, la serventa del Senyor.

I aquest fragment de l’Evangeli em fa pensar en la humilitat dels fills i filles de Déu que estimen i moren. I no esperen altra recompensa que la de Déu mateix. I en aquest món, encara que la vida els sigui un desert, l’amor fa que llur existència sigui un prat florit.

Us deixem amb el Panis Angelicus, cantat pel jove franciscà Fra Alesandro Brustenghi, del qual tota Itàlia en parla com un futur gran tenor, un gran tenor amb vot de pobresa. El seu cant és meravellós perquè canta per a Déu i per a res. Porta la gràcia als ulls i es pot dir: Beautiful song and beautiful voice.


Us desitgem des del Blog una joiosa setmana.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima

Ho escoltarem a l’Evangeli d'avui. Aquestes paraules un infant israelita les aprèn des de petit. I cal pensar que Maria va ensenyar a Jesús, des de la tendresa de la seva infantesa, les paraules del Shemà Israel. Com una mare cristiana ajuda als seus fills amb el Parenostre. Per això en aquest post us posem algunes fotografies del dia en què un nen d'Israel llegeix per primera vegada aquestes paraules davant de la Sinagoga o en el Mur dels planys a Jerusalem. En fan una gran festa i és el dia que les mares estan orgulloses dels seus fills. Com el dia de tanta alegria de la nostra primera comunió!


Jesús, als dotze anys, va fer aquesta celebració com llegim en l'Evangeli de Lluc. Per això, el Senyor respon sense pensar-ho quan el Mestre de la Llei li pregunta: quin és el primer manament de la Llei de Déu? I li respon com si li digués: per que em preguntes sobre el primer manament si des petit ho saps, el primer manament és estimar Déu i el segon és estimar els altres «com a sí mateix». Imagineu-vos Jesús adolescent (amb cara de bon xiquet!) llegint des del llibre de la Llei aquestes paraules escrites amb caràcter hebreu. Ho portava al cor i a la sang. La seva mare li ho havia ensenyat. No ens oblidem del primer manament de la Llei de Déu, cristians, ni del segon, que és estimar els altres com a un mateix.


Aquesta setmana he explicat en una bonica tarda de catequesi als nens i nenes de Crist Rei que Déu és Amor. I li vaig preguntar a una nena bonica i intel·ligent que es diu Anna: Qui creus que estima més la teva mare a tu o a si mateixa? I aquesta nena de set anys no va dubtar de respondre'm: a mi! Llavors vaig dir als nens i nenes: doncs així ens estima Déu, el Pare del cel!

Si Jesús ens mana que estimem Déu amb tot el cor, amb tota l’anima i totes les forces, és perquè Ell, Déu, abans ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. I per tant, estimar Déu, no és una llei o un manament, sinó una correspondència.


Que la Mare de Déu que ensenyà al seu fill, Jesuah a estimar al Pare del cel, ens ho ensenyi també a nosaltres. Si us plau: NO OBLIDEU EL PRIMER MANAMENT, és el que fonamenta tots els altres.

dijous, 1 de novembre del 2012

Tots els Sants

Avui és una festa molt gran!

Els sants són els amics de Déu, els qui ja són al cel i els qui encara peregrinen a la terra! I en la Missa d'avui escoltarem les paraules misterioses i bellíssimes del darrer Llibre del Nou Testament quan el vident contempla aquella «multitud immensa que ningú no podia comptar». Son els nostres germans i germanes que ja són a la Jerusalem del cel. I en aquesta Festa d'avui els saludem i sentim en el cor de l’Eucaristia ells ens saluden a nosaltres Ningú pot comptar el nombre dels qui ja són en Déu. Només Déu pot comptar a aquells que són d'Ell per sempre.


Em faig la pregunta? Què tenen en comú aquesta multitud tan diversa en el transcurs del temps i de l’espai? Tant un sant o una santa del segle II o del segle XX? O d'un batejat que ha viscut en una parròquia del Camp com un que ha viscut en els llocs més insospitats del món? Han estat diversos però tenen tots en comú el mateix. I allò que tenen en comú no és d'ells, és la gràcia de Crist que han rebut i ells han acollit i han estat fidels. La resposta és aquesta. Tots els sants cristians i sense excepció han caminat pels mateixos camins que es poden descriure així:

Tots els Sants, malgrat els seus defectes i febleses, han volgut estimar a Déu per damunt de totes les coses i en totes les coses. Han après a demanar perdó a Déu i als altres.
Tots els Sants, han après a dir amb el cor i amb la paraula: Parenostre que esteu en el cel.
Tots els Sants han viscut la humilitat del cor i no s’han sentit superiors als altres.
Tots els Sants han intentat complir la voluntat de Déu aquí a la terra.
Tots els Sants han estat compassius de cor i no han estat indiferents al sofriment de l’altre. I han sabut donar o fer quelcom de gratuït pels altres.
Tots els Sants han estat contents i han viscut l’alegria, malgrat totes les penalitats i proves, perquè creien en la Resurrecció de Crist.
Ah! I tots els Sants, si els haguessin dit en aquest món que ho eren, no s’ho haguessin cregut. Com es podien tenir per sants si ells, més que ningú, sabien l’asimetria que hi ha sempre entre l’Amor de Déu i l’amor dels homes i s’acontenten de ser d’aquells que sempre tenen «fam i set de justícia»? I ple d'estupor em dic a mi mateix: ¡mira que en són de senzills i de clars els camins que porten cap a Déu!

oooOOOooo


El més de Novembre totes les diòcesis de Catalunya preguen per les vocacions sacerdotals. Que sigui aquesta la primera intenció de pregària aquest més a la nostra Parròquia. Els sacerdots escampen l’alegria de Déu en el cor dels homes.