Hem conegut als qui els van conèixer.

Avui celebrem per segona vegada en la història la memòria litúrgica del Bisbe Manuel Borràs i els seus companys màrtirs. Són els nostres màrtirs, els més nostres. L’Església de Tarragona fou santificada per la seva mort martirial i els preveres de la nostra generació hem conegut a preveres que porten ben viva la seva memòria. De manera que podem dir hem conegut als qui els van conèixer. Hem conegut preveres que recordaven els anys de l’exili del Sr. Cardenal Vidal i molts que havien conegut els qui foren morts per causa de la fe. Nosaltres n’hem sentit explicar tantes vegades els relats del martiri. Som successors d’un presbiteri de màrtirs (seixanta sis preveres!, als quals cal afegir els qui no van entrar en la causa de beatificació), que els va tocar viure una tràgica persecució religiosa. Després de la guerra civil, una maleïda guerra, van haver de refer la vida eclesial amb tantes ferides al cor.

Els ordenats a les dècades dels setanta o vuitanta del segle passat varem escoltar de la generació de preveres, immediata als màrtirs, els testimonis d’uns relats silenciats durant tant de temps. Ara aquests preveres Nostre Senyor els crida a la casa del Pare per rebre en herència el que és propi dels servidors bons i fidels. Nosaltres patim l’orfenesa dels mossens amb els quals ens hem fet grans i hem viscut. Els darrers mossens que han mort han estat Mn. Josep Asens Huguet i Mn. Delfí Palau Arbós. Tos dos preveres estimaren molt el Senyor i els fidels que els havien estat encomanats. A Mn. Josep Asens li fou concedida la medalla d’or de la ciutat de Reus i el dia del seu funeral un feligrès del barri de la parròquia de l’Assumpció de Reus, de la qual en fou rector durant molts anys, digué: El mossèn estimava als pobres i ajudava els treballadors. Quin millor elogi es pot dir d’un prevere sinó aquest? Mn. Delfí, era un home que pregava amb l’Esperit de Déu dins del cor i portava l’alegria del mateix Esperit en el rostre. Que reposin en la pau.

Vilanova de Prades, a la serra de la Llena

La memòria eclesial pròpia és important en la vida de l’Església. Formem part de l’Església universal, però aquesta es manifesta com Església particular a la nostra arxidiòcesi, amb un escenari propi que va del mar a les muntanyes de la serra de la Llena i del Tallat i des de les vinyes del Penedès fins al riu Llastres que desemboca al golf de sant Jordi. Aquí hi ha les nostres parròquies, els nostres santuaris tant estimats de la Mare de Déu, els campanars dels temples parroquials, les carreteres familiars per on els mossens passen per anar a celebrar els diumenges, sempre amb alegria. En coneixen els revolts i els colors de totes les estacions.

Els màrtirs van estimar aquesta arxidiòcesi, van pregar per ella i van morir per ella. El bisbe Borràs, des del coll de l’Illa, la va beneir abans de morir i el Sr. Cardenal moria a l’exili i cada dia al vespre, amb el Dr. Viladrich, resava un Parenostre per casa i pels de casa. Cal ser conscients que hem conegut el nom i el rostre dels màrtirs i donar-ne gràcies a Déu. Passaran les generacions i el nom del bisbe Borràs, amb els germans preveres i els dos seminaristes, esdevindran noms, només noms, com ara recordem els màrtirs del Japó del segle XVI, però per nosaltres són noms encara significatius dels quals en podem besllumar la fisonomia i la circumstància del seu martiri i així apreciar-ne la seva grandesa més alta.

Ara tot ha canviat: els seminaristes vivint a Barcelona han de fer un esforç per cultivar la identitat diocesana. I em consta que ho fan i volen que sigui així! I aquests darrers anys hem d’acollir amb molt d’amor germans sacerdots que venen de fora i es fan germans nostres, perquè els d’aquí ja no som suficients per atendre les parròquies. Tot dóna la impressió d’un temps crucial, que alguna cosa realment preciosa es pot perdre o bé que alguna cosa realment gran es pot construir. Hi ha una font de Siloè que raja subterrània com la de Jerusalem ... aquesta font encara raja i en memòria dels sants preveres, que ens han precedit, hi hem de beure. Més que mai en aquest presbiteri ens hem d’estimar els uns als altres. Més que mai hem d’estimar les nostres comunitats parroquials, els nostres cristians també pateixen per la incertesa del present i del futur de l’Església, però viuen l’esperança i són fidels. Una generació de capellans ha d’explicar a l’altra tot el que hem viscut, de quina història venim. Som Església! Deia una i altra vegada, el Dr. Pont i Gol. El plorat arquebisbe de Tarragona també deia: Encara no ens estimem prou.

En memòria de la gesta dels màrtirs escoltem el In te Domine speravi del BRUKNER’S TE DEUM. És una més excel·lent de la musica sacra de tots els temps, si no la coneixeu escolteu-la amb goig.