Des de sempre a l’Evangeli del Dia de Tots els Sant es llegeixen les benaurances de Senyor. Aquests són els camins per on arribem a la vida eterna. Nosaltres, per dir-ho, tenim la primera part de cada benaurança, els qui estan en Déu la segona part. Cada benaurança comporta una promesa i els nostres germans ja la gaudeixen en plenitud. És la solemnitat que uneix el cel i la terra. La comunió amb Jesucrist no queda trencada per la mort, sinó que –més enllà– del temps es manifesta en plenitud en la Vida Eterna. Els fills de Déu que som des del baptisme no moren, mor la humanitat, però no mor el fill de Déu que som cadascú de nosaltres. Per això demà sentirem les paraules tant solemnes de sant Joan: «Si, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.»
Aquesta gran festa evoca el Salm 121: «Quina alegria quan em digueren anem a la casa del Senyor» i també l’altre verset «Augureu la pau a Jerusalem»
Sí, pau a la ciutat gloriosa de Déu. Tinguem l’alegria de saber que anem a Jerusalem. De saber també que les portes de la ciutat santa estan obertes. No han estat pas tancades. No poden estar tancades mentre hi falta algú de nosaltres, que és sempre l’últim dels pecadors. Hi falto jo, que sóc el darrer pecador, ha de dir cada cristià. Els sants han mort molt sovint amb les paraules d’aquest salm a la boca. Aquesta alegria pren tota la vida cristiana, és una alegria de fons, indicible. Passi el que passi la vida és un pelegrinatge i una ascensió. Anem cap al Pare! Som ciutadans de la Jerusalem del cel! No tenim en aquest món una ciutat permanent, sinó que n’esperem una d’eterna. No tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir (He 13:14): «Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fl 3:2).
El que no ens agrada
No ens agrada que es banalitzi la festa de Tots Sants amb el “halloween” pagà, ja que estem convençuts que amb els morts no s’hi juga i no es transmet el contingut de l’esperança cristiana. La fe que tenim en la vida eterna no va de fantasmes, zombies, esperits que busquen venjança i provoquen por. Tot això sona a un gran muntatge comercial.
No ens agrada tampoc que els col·legis catòlics organitzin festes de halloween pels alumnes. No és educador, no comporta cap valor positiu. La paganització de la festa de Tots Sants és indicadora d’una societat decadent. Els nostres difunts són massa estimats per a trivialitzar-los d’aquesta manera. Millor seria una bona catequesi sobre el cel cristià i el valor que té «com un acte d’amor» la pregària pels difunts.
Us deixem, si així us plau, escoltant el final del Te Deum de Brukner. És realment gloriós i infinit. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. El darrer verset és In te, Domine, esperavi, non confundar in aeternum, que vol dir "en Vos, Senyor, he esperat i no seré mai confós"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada