dissabte, 23 de març del 2019

El Beat metge, màrtir, Marià Mullerat i Soldevila.- Biografia (I)

Ahir us vàrem posar el calendari d'actes que, en diferents dies i llocs, es celebraran en relació a la Beatificació del Metge Màrtir, Marià Mullerat. CLICANT AQUÍ els teniu tots.

Comencem la biografia del nou beat. Capítol I


El relat del martiri

Era el dia 14 d’agost de l’estiu del 1936. La pau social del poble feia temps que s’havia perdut. Arreu imperava la por, la incertesa, la desconfiança. La parròquia fou profanada, i de tot el riquíssim material patrimonial n’havien fet munts per cremar-ho sense pietat. El mossèn, Antoni Pedró i Minguella, que des l’any 1924 era rector de Sant Jaume d’Arbeca, vivia amagat a casa d’uns amics. El seu destí també era incert. Fou a la matinada de la vigília de l’Assumpció de la Mare de Déu quan els milicians es presentaren al domicili del Dr. Mullerat, a casa del senyor metge, on vivia amb la seva esposa Ma. Dolors, i les quatre filles del seu matrimoni: Maria Dolors, Josefina, Adela i Montserrat (que just tenia nou mesos). Escorcollaren la casa, tiraren pel balcó la imatgeria devota i religiosa. Providencialment, el crucifix que el Dr. Mullerat tenia a la cambra de matrimoni es conservà.[1] Arribat el moment del comiat, el benaurat home de Déu besà el Sant Crist que tant estimava, i adreçant-se a la seva estimada esposa, li digué:  Dolors, perdona’ls, com jo els perdono”, i havent fet un petó a la petita Montserrat se l’endugueren.

Dut a la caserna de la Guàrdia Civil, es reuní amb cinc convilatans també detinguts, que serien executats amb ell. [2]

Durant aquest temps de reclusió, a un milicià se li disparà fortuïtament l’arma i el doctor el curà. Abans de pujar al camió, exhortà els companys a resar el Senyor meu, Jesucrist, i a demanar que morissin sense odi al cor, és a dir, perdonant. Quan ja era dalt del camió, una dona suplicà que li estengués una recepta pel seu fill malalt i enfebrat, cosa que el doctor féu. El pare del nen a qui el Dr. Mullerat atengué en aquella suprema hora formava part del grup dels qui l’executaren.[3] També, pensant amatent en els seus pacients, escriví una nota amb el nom dels malalts que visitava, perquè la lliuressin al Dr. Francesc Galceran, un altre metge del poble, perquè no deixés de visitar-los i ocupar-se’n.

Duts a tres kilòmetres d’Arbeca per la carretera de les Borges Blanques,  en un lloc anomenat «el Pla», al fons d’una gravera envoltada d’ametllerars, foren afusellats. En aquells moments tant terribles tornà a exhortar als seus companys que resessin l’Acte de contrició i perdonessin els seus botxins. Abans però, un dels milicians donà una estocada amb una aixada a la cara del metge, partint-li les dents. El testimoni visual d’aquest fet dóna testimoni que les darreres paraules del servent de Déu foren aquestes: “Pare, perdoneu-los que no saben el que fan”.

Testimonis visuals veieren com els posaven en fila i d’esquena rebien els trets amb els qual els abatien. Més aviat maldestres, ja que no moriren tots a l’acte. Sense donar-los el tret de gràcia els ruixaren amb gasolina i prengueren foc. Eren vora les 10h del matí. Les execucions en aquest temps de terror es realitzaven sempre amb celeritat i en llocs i hores sense publicitat, cosa que revelen alguna cosa de la mala consciència en què es feien. De fet, els mataven sense cap mena de judici.

Des del poble se sentien els crits de dolor, i alguns veïns veieren el fum de la pira dels seus cossos. Entretant, a casa del Doctor uns milicians tornaren amb l’ordre que tiressin totes les imatges religioses. L’avi estava disposat a fer-ho, però la Josefina, d’onze anys, corregué quan l’ancià ja era a l’escala amb el sant Crist, suplicant-lo: “No padrí, no el tiri al foc, potser al pare no li faran res; si no, tireu-me a mi”. Davant la insistència de la petita, l’avi desistí del seu propòsit. Així fou com la família conservà el preciós sant Crist que per a ells és únic, ja que és el crucifix que el pare va besar abans de morir com a màrtir de Crist. La família, mentre s’esdevenien aquests tràgics fets, desgranava el Sant Rosari, i quan sentiren els trets [4] el plor fou incontenible. El doctor Mullerat tenia trenta nou anys.

L’endemà mateix, a la matinada, la Sra. Teresa Sans i després l’esposa del beat, la Sra. Ma. Dolors,[5] i les altres vídues, com les dones piadoses de l’evangeli, anaren al lloc de l’holocaust. Hi van anar tant aviat com pogueren: va poder més l’amor que la por. Foren valentes.[6]

Trobaren encara les seves pertinences, els estris de metge, el termòmetre, la xeringa, dues caixes d’injectables, les claus de casa i una imatge del Sant Crist que sempre portava a la butxaca, de la qual se n’havia cremat la fusta. Tot això ara esdevé un valuós reliquiari.

L’infant i jove Mullerat

Qui era aquest metge d’Arbeca que va tenir una mort tant santa i semblant a la del Senyor Jesús? El Dr. Mullerat, el senyor metge d’Arbeca, havia nascut a Santa Coloma de Queralt el 24 de març de 1897. Els seus pares eren religiosíssims. Quedà molt aviat orfe de mare, cursà el batxillerat al Col·legi de la Sagrada Família de Reus (situat llavors al carrer Ample, i conegut com el col·legi de los Padres).

Fou un alumne brillant, avantatjat en les notes. Cultivà la pietat del seu temps, formant part de la Congregació de la Sagrada Família i de sant Lluís Gonzaga i essent membre de la Guardia de honor del Sagrado Corazón. Així, de ben jove, s’introduïa en la vida espiritual, assidu a rebre els sagraments de la Penitència i de l’Eucaristia. Romangué com a intern entre els anys 1910-1914. Durant les vacances de Nadal i de Pasqua, i a l’estiu, es traslladaven a Santa Coloma, on ell participava de les activitats del poble. Fins els divuit anys fou afiliat d’un club de joves tradicionalista de Santa Coloma de Queralt.  L’ideari del club s’inspirava en el carlisme, tan arrelat a Catalunya.

Havent acabat els estudis, es matriculà a la Facultat de Medicina de Barcelona per a cursar els estudis de medecina. Aquests duraren set anys (1914-1921). No cal dir que l’expedient acadèmic del Dr. Mullerat fou excel·lent.[7] A partir de 1918 pren possessió com a alumne intern, rebent-ne una retribució que li permet de fer pràctiques a l’Hospital. En aquests mateixos anys s’enamora de la Ma. Dolors. Es conserva la correspondència del temps del seu nuviatge, on manifesta la humanitat dels seus sentiments i el seu desig de contreure matrimoni per formar una família cristiana. Aquesta correspondència seria digna de ser estudiada per a descobrir-hi encara més la sensibilitat humana i religiosa del beat.

El món de Barcelona li va gran. Barcelona creixia i s’anava configurant com la gran ciutat que és, convulsa socialment i política pels esdeveniments de la primera part del segle XX. Encara que hagués pogut fer carrera a la gran ciutat, el seu cor se sentia “trist i solitari”. Enyorava la pau del poble de la seva promesa, Ma. Dolors Sans i Bové. De fet, ell mateix per línia materna era procedent d’Arbeca, i hi tenia una germana casada[8]. En una de les estades freqüents d’estudiant conegué la que seria la seva esposa. Durant la seva llarga estada a Barcelona participà de les activitats de les joventuts tradicionalistes, que estaven sota el signe de la catalanitat i d’una vivència cristiana molt intensa. Aquell jove estudiant de Medicina, escriuen els seus coetanis, no vivia pels seus interessos personals ni d’esquena a la realitat. Ans al contrari, era expansiu i simpàtic. No malbaratà el seu temps: es dedicava com tants altres joves catòlics del seu temps a l’apostolat. En un temps ja marcat pel materialisme, l’ateisme, l’anarquisme i la indiferència, aquests joves s’agrupaven per projectar-se a si mateixos com apòstols enmig d’un món que negava Déu i on l’anticlericalisme militant es feia present de manera molt dura i indiscriminada. Molt sovint, ser “de dretes” en aquell temps no significava un status social alt, sinó simplement l’àmbit on es preservava la fe cristiana com allò més estimat. Finalment, l’any 1921 obtingué la Llicenciatura en Medecina i Cirurgia.

El dia del seu casament.

Marià Mullerat, l’espòs i el pare de família

Contragué matrimoni el dia 22 de gener de l’any 1922, a la matinada, com era costum llavors. La llar familiar va ser beneïda amb cinc filles. La primera, Ma. Dolors, morí el dia del seu baptisme, administrat a casa seva. Després vingueren: una altra Maria Dolors (1925), la Josefina (1929), l’Adela (1932) i la Maria Montserrat (1935). A la casa familiar hi vivien els seus avis materns i una besàvia. També una mainadera, la bona de la Teresa. Els dies transcorrien tranquils amb els costums de cada dia, la benedicció de la taula i el Sant Rosari el vespre. La joia de cada diumenge amb la participació en la Missa. L’amor dels esposos madurava veient com les filles creixien: la petita era el goig de tots.

L’any 1932 moria el seu pare, Ramon Mullerat, a Santa Coloma. Tenia el fill al costat. Mossèn Lluís Carreras, rememorant aquella hora, dóna testimoni que el beat, al costat del seu pare agonitzant, més que semblar un fill, semblava un sacerdot . “Realment -diu- tenia una ànima de missioner”. [9] El seu pare, el senyor Ramon, que havia quedat vidu feia tants anys, era un home bo i honrat, un cristià de dalt a baix de Santa Coloma. Un home caritatiu, laboriós, plenament enamorat de Déu. Cal subratllar-ho, perquè l’oració, els exemples i els ensenyaments del pare impregnaren el cor del fill i el configuraren com a cristià.

Enamoradíssim de la seva esposa, transmeté en els pocs anys que va poder gaudir del seu matrimoni, l’amor de Déu, l’amor als pares i l’amor al proïsme. Així s’acomplia el que tant havia desitjat, i que expressà en una bellíssima carta del temps del seu nuviatge:

Estimada Dolors. Amb la mateixa estimació com em vas felicitar tu per les festes que fan més [mossèn, sembla que falta una paraula o adjectiu] les més altes virtuts cristianes, em correspons a mi, estimada Dolors, dient-me que esperes el dia que les podrem passar junts. Festes d’amors sants són les de Nadal i de l’Any Nou, en què un Déu fet home vol ensenyar a la humanitat les virtuts filials en la Santa Família de Betlem, de Natzaret, del desert. Aquesta santa trilogia floreix amb ufanor i ensenya amb vigor a tothom els exemples sublims de l’espòs lleial, de la mare santificada i del fill carinyós. Tant de bo, quan arribi el dia en què les podem celebrar junts, com tu dius, la nostra llar recordi, per les seves sentors, les seves virtuts i amor, la llar de la Família santa de Natzaret que ha de redimir el món. La providència fins el present ha estat bondadosa amb nosaltres ja que ha permès que ens trobéssim en aquesta vida per estimar-nos entranyablement i ens ha proporcionat bells moments pels nostres cors i confio en la Providència que ens vetllarà més i més cada dia fins que ens unim com un sol ésser en el gresol d’un amor pur i fidel.
(20 de desembre de l’any 1919)

La vocació de metge

No era un metge qualsevol. La seva competència era reconeguda al poble i als municipis veïns on l’exercia. Atenia cada dia a la consulta, a la pròpia llar i a domicili, doncs molt sovint les visites eren als masos i en lloc apartats.

Els testimonis contemporanis coincideixen a remarcar la seva afabilitat per tenir cura dels pacients i la seva capacitat de crear confiança en les famílies que visitava. Era “el senyor metge” estimat de tots. Trobava temps per escoltar els pacients i les seves famílies. El nom de Déu era sempre present en els seus llavis amb expressions com la que donava a un pacient agraït: No és a mi que a donar gràcies, sinó a Déu, és ell el qui cura. Aquesta manera de parlar sovint és esmentada en el recull de testimonis recollits en la Positio.

Era dels metges que a més de saber fer la diagnosi del cos, sabia fer ben bé la diagnosi del cor del malalt. Endevinava les necessitats de cada llar i ajudava, ell mateix, a portar els malalts de les famílies necessitades a un hospital. Moltes vegades donava els diners que es necessitaven per les medecines que ell mateix havia receptat. La caritat acompanyava les seves visites. Dissimuladament, deixava l’almoina sota el coixí del malalt.

S’afirma que tractava els malalts com a vertaders germans seus, fills tots del Pare del cel: per a ell no hi havia ni rics ni pobres, ni de dretes ni d’esquerres. Tot ho feia mogut per la caritat, convençut que la caritat posa remei a tot.[10]

La “forma” de l’amor està determinada pel fet que nosaltres mateixos el rebem de Déu (1Jn 1,4) i que, de manera conseqüent, l’hem de donar als germans. Aquest moviment d’amor que de Déu arriba a nosaltres i que de nosaltres va cap als germans té el seu centre en el nostre amor agraït a Jesucrist. Ell ens donà l’amor com a manament seu, i és així que l’amor del Crist i el nostre són un de sol. Així ho va viure el Dr. Mullerat: ell ja havia passat de mort a vida, perquè estimava als germans (1Jn 3,14). «Donar la vida pels germans» no significa pas que hom pugui donar la vida per cada persona. Això només ho pot fer el Senyor. El beat Marià uní la seva vida i la seva mort a l’oblació de Crist a la creu. L’amor cristià viscut pel benaurat metge d’Arbeca aporta aquesta infinitud, el fa de Déu. Ja que participa de «l’amor que no passa mai» (1Co 13,8).

L’exercici de la vocació de metge del nou beat s’insereix en la tradició cristiana dels sants metges (Άγιοι Ανάργυροι): des de la memòria antiquíssima dels Sants Cosme i Damià, fins a la reverència per la figura del sant doctor Giuseppe Moscatti[11] en els nostres dies. Els seus coetanis contemplaven en l’exercici de la seva professió un autèntic apostolat: procurava no sols la guarició i el bé del cos, sinó també i principalment, la salut/salvació de l’ànima.



[1] Era un Sant Crist que ell estimava molt i que havia adquirit. Les seves mesures són de 1m i 8ocm d’alt.
[2] Aquests són els seus noms: Josep Sans i Balcells, Llorenç Vidal i Ximenós. Manuel Pont i Gras, Llorenç Segarra i Pau i Joan Gras Navés. Tots ells veïns del poble.
[3] PSM p. 207.
[4] PSM p. 192.
[5] La sra. Dolors Sans i Bové, esposa del Beat, morí el 13 de desembre de l’any 1946. Les seves filles recorden la seva bondat, tendresa i amor. En les seves declaracions jurades, malgrat les exigències, mai va voler donar cap nom dels qui havien col·laborat en la mort del seu espòs. Deia “ja no hi són i estan extraviats per França”.
[6] De la vida i obra de Marià Mullerat, a Homenatge, pàg. 58
[7] Publica un llibre l’any 1918 fins i tot publica un estudi que porta el títol “Acotaciones a la anatomía patológica”.

[8] La seva germana Josepa que contragué matrimoni amb Josep Ximenos.
[9] PSM pàg. 161
[10] PSM pàg. 134
[11] Metge de Nàpols que morí el 1927. Canonitzat l’any 1987

divendres, 22 de març del 2019

El Beat Marià Mullerat i Soldevila, metge i laic, màrtir del Crist, de la nostra arxidiòcesi.

Aquest dissabte, dia 23 de març, a les onze del matí, tindrà lloc a la Catedral la celebració de beatificació del Dr. Marià Mullerat i Soldevila, laic i pare de família, mort l’any 1936 a Arbeca. La celebració serà presidida pel cardenal Angelo Becciu, prefecte de la Congregació per a les Causes dels sants. Aquesta serà la primera celebració de beatificació que la Catedral de Tarragona acull al llarg de la seva història.

Amb motiu de la beatificació s’han organitzat diversos actes com el viacrucis que tindrà lloc el divendres dia 22 de març, a les set de la tarda, a l’amfiteatre romà de Tarragona (l’accés és lliure) o la missa d’acció de gràcies a l’església parroquial de Sant Jaume Apòstol d’Arbeca, el diumenge, dia 24 de març, l’endemà de la beatificació, a les sis de la tarda.

També, el diumenge dia 31 de març, Santa Coloma de Queralt, poble natal del Dr. Mullerat, celebrarà una missa d’acció de gràcies. Per dissabte, a la celebració de beatificació, a la qual només es podrà accedir amb invitació, es preveu l’assistència de més d’un miler de persones, entre fidels, preveres i autoritats tant eclesiàstiques com civils. L’accés serà a partir de les 9.30 h. pel Pla de la Seu.

En tres lliuraments consignarem al bloc l’opuscle de la biografia del nou beat.

Demà comencem!!


divendres, 15 de març del 2019

Un bosc cremat


Tantes notícies dels escàndols dels pastors de l’Església, tant de dolor de les víctimes i, també, el tracte sense mirament dels mitjans a l’Església, l’han deixat com un bosc cremat i una gran tristesa l’ànima. El tema és recurrent fins al fàstic (ad fastidium).


Planyeu els preveres que es dediquen humil i quotidianament a les parròquies. Imagineu-vos un dia qualsevol que pel telenotícies una i altra vegada han divulgat notícies d’abusos: ¿Amb quin esperit pots anar a fer catequesi? Ens han criminalitzat i algú ens hauria d’ajudar. Els bisbes, amb el que donen de sí, fan comunicats i els millors propòsits, però no tenen cura de la situació psicològica dels preveres, tampoc del dolor dels laics de les nostres parròquies. Els preveres que han de suportar i donar la cara per crims que no han comès. Almenys podrien fer un comunicat de consol pels preveres i pel poble de Déu. 

Aquests crims execrables als fidels els són incomprensibles, ho viuen amb dolor i amb un sensus ecclesiae, que impressiona per una maduresa d’una fe arrelada de tota una vida.

Penso en els mossens joves: ¿Com podran anunciar l’Evangeli? Penso en les comunitats parroquials: ¿On trobaran la força? ¿I el principi de l’esperança? ¿Què farà créixer una floració nova en aquest bosc cremat, desolat? Només ens podem agenollar davant del Senyor i pregar, deixant que la Litúrgia, com acció de Crist, més que nostra, deixi anar totes les fonts de l’aigua i ho amari tot, el cor, la vida, les existències cristianes, les comunitats. 

Fora de l’Eucaristia no creix res en l’Església. Cal un temps de silenci que necessita la terra per renovar i fer-ne créixer les llavors. Enmig de la ciutat desolada, com la santa Sió de les Lamentacions, atrevim-nos a celebrar els Sants Misteris, siguem fidels a la roda de les Hores Santes i practiquem la justícia i l’amor als germans que porten en el seu rostre imprès la Faç del Senyor. I tot sempre en el secret del Pare, allà on no hi ha publicitat, ni mundanitat, ni discurs pastoral buit.

L’Eucaristia és sempre un aiguaneix on brolla la gràcia nova, traieu el fang i deixeu que l’aigua corri, regui i faci germinar. La Quaresma comença amb cendra, però acaba amb flama viva, renovada. És temps de deixar les paraules i fer el que diuen les paraules. És temps de deixar de dir que ens hem de convertir, i convertir-nos de veritat. Mirar el Senyor crucificat i mirar amb Ell qui han estat víctimes. Sentir la vergonya, com una gràcia que diu el sant Pare, i donar-ho tot al Senyor. Ell en canvi ens dóna l’alegria, una alegria nova, com diu l’himne de Laudes de Quaresma: Ve el dia, ve el vostre dia, que què tot reflorirà. Serà una obra de la gràcia, no nostra. Caldrà temps, molt temps, però retornarà l’alegria de la vida eclesial, nova, purificada.


dissabte, 9 de març del 2019

Explicacions sobre la Quaresma (I)


Aquesta passada setmana hem celebrat el dimecres de cendra, costum de gran arrelament en el món catòlic. ¿D'on ve aquest costum? ¿Per què un dimecres? ¿Per què de "cendra"?

En els primers anys de l'Església la durada de la Quaresma variava. Finalment al voltant del segle IV es va fixar la seva durada en 40 dies. És a dir, que aquesta començava sis setmanes abans del diumenge de Pasqua. Per tant, un diumenge anomenat, precisament, diumenge de Quaresma (quarantena).

En els segles VI-VII tingué una gran importància el dejuni com a pràctica quaresmal, però es presentà un inconvenient: Des dels orígens mai es dejunava en diumenge per ser dia de festa, la celebració del Dia del Senyor. Com respectar el diumenge i, alhora, tenir quaranta dies efectius de dejuni durant la quaresma? Per resoldre aquest assumpte, al segle VII, es van agregar quatre dies més a la Quaresma, abans del primer diumenge, establint els quaranta dies de dejuni, per imitar el dejuni de Crist en el desert. Si un compte els dies que van del Dimecres de Cendra al Dissabte Sant i li resta dels sis diumenges, li donarà exactament quaranta. Així l'Església va començar el costum d'iniciar la Quaresma amb el Dimecres de Cendra, costum molt estimat pel poble cristià. 


El Montsant cobert de boira des de la serra d'Arbolí

Dimecres de Cendra a l'Església Catòlica és el primer dia de la Quaresma, quaranta dies abans de la Pasqua. En aquest dia s'inicia un temps espiritual particularment important per a tot cristià que vulgui preparar-se dignament per viure el Misteri Pasqual, és a dir, la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor Jesús.

També, en els primers segles de l'Església a Roma, hi havia la pràctica que els "penitents" -grup de pecadors que volien rebre la reconciliació al final de la Quaresma, a les portes de la Pasqua- comencessin la seva penitència pública el primer dia de la Quaresma. Eren esquitxats de cendres, vestits a sac i obligats a mantenir-se apartats fins que es reconciliessin amb l'Església el Dijous Sant. Aquestes pràctiques van caure en desús -del segle VIII al X. Llavors, al segle XI, desapareguda ja la institució dels penitents com a grup, veient que el símbol de la imposició de la cendra a l'iniciar la Quaresma era bo, es va començar a realitzar aquest ritu per a tots els cristians, de manera que tota la comunitat es reconeixia pecadora, disposada a emprendre el camí de la conversió quaresmal.

Per algun temps la imposició de la cendra es realitzava al principi de la celebració litúrgica o independentment d'ella. En l'última reforma litúrgica es va reorganitzar el ritu de la imposició de la cendra amb l'objectiu que sigui un símbol més expressiu i pedagògic per als fidels, passant-se a realitzar després de les lectures bíbliques i de l'homilia, les quals ens ajuden a entendre el profund significat del que estem vivint. La Paraula de Déu, en aquest dia, ens convida a la conversió. El desig de convertir-nos i tornar al Senyor és el que dóna contingut i sentit al gest de les cendres.


Les cendres usades per fer la creu que rebem al front són obtingudes en cremar les palmes del Diumenge de Rams de l'any anterior.

Aquest temps de l'Any Litúrgic, la Quaresma, es caracteritza per la crida a la conversió. Si escoltem amb atenció la Paraula de Déu durant aquestes setmanes, descobrirem la veu del Senyor que ens crida a la conversió. Per això és eloqüent començar aquest temps amb el ritu auster de la imposició de cendra, el qual, acompanyat de les paraules "Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli" i de l'expressió "Recorda que ets pols i a la pols tornaràs", ens convida a tots a reflexionar sobre el deure de la conversió, recordant-nos la fragilitat de la nostra vida aquí a la terra.


dimecres, 6 de març del 2019

Dimecres de Cendra

VIURE EN EL SECRET DEL PARE

El papa Francesc ha demanat als catòlics de tot el món que entrem en el desert de la Quaresma. Els camins de la Quaresma són plens de dolcesa. Són camins que porten cap a Déu, Plenitud del tot. L’Església se situa en el secret del Pare, allà on ella sola prega i estima el Senyor, allà on ella sola i sense publicitat estima i serveix els germans que ho necessiten; allí on ella sola dejuna i fa penitència pels propis pecats i pels pecats del món. En els dies del dejuni es recorda del Senyor que sojornà al desert. Allí on el Verb unit al Pare en la seva humanitat només deia: Tu ets el meu Abba, el meu Pare.


Visió del nostre Montsant, tot cim, tot cel.

No hem de fer gaires coses per Quaresma, deixar-nos buidar del que no és de Crist encara en la nostra vida i deixar-ho omplir de l’Amor de l’Esperit Sant. Posem el símil d’una ampolla mig buida i amb aigua putrefacta si la poses a raig d’aixeta, l’aigua nova entra, renova i expulsa tot el que contenia de brut. Déu Trinitat omple el món del seu amor per erradicar tot allò que és obra del Mal. També en la vida de l’Església i en la nostra vida. Quan hi ha la gràcia, el pecat ja no té lloc, és expulsat per sí mateix. Com la mateixa nit quan ve l’albada, ja no hi ha més nit, ja no és possible més nit.

L’Església Catòlica a tot el món necessita un gran silenci, un redescobrir l’amor primer, un assumir humilment la vergonya. Avergonyir-se davant del Senyor és una gràcia molt gran, ha dit el Papa. La vergonya, la santedat i adonar-se amb horror que hi ha ministres no l’han viscut; la vergonya d’arribar tard sempre quan la gent la necessita. Ës quan passen les coses que hi hem de ser, no després, llavors ja és tard. Oh Església meva, estimada Església, pecadora en els seus fidels i pastors i tanmateix santa, immensament santa, no pas per cap mèrit dels seus fills o filles, sinó per la donació de l’Esperit Sant que la santifica i per la intercessió de la Immaculada Mare de Déu, la tota santa. A ella encomanem la pregària i el combat espiritual de la Quaresma de l’any 2019.


Us recomano que cada dia diguem el Cànon Penitencial. És una pregària que canvia el cor. Feu-la fidelment cada dia de Quaresma amb els seus dies i les seves nits. Imprimiu-la.

Cànon Penitencial.

Mestre i Senyor de la meva vida,
deslliureu-me
de l’esperit de la peresa,
de la tristesa i del descoratjament,
de la pròpia voluntat,
de les paraules vanes. *

Però l’esperit de sobrietat,
d’humilitat,
de paciència
i d’amor,
atorgueu-lo al vostre(a) servent(a)

Oh Déu meu i rei meu,*
feu que vegi els meus propis pecats
i que no judiqui el meu proïsme,
car vós sou beneït pels segles dels segles. Amén.

diumenge, 3 de març del 2019

Importants paraules del Papa

El segon dia la cimera del Papa amb els presidents de les Conferències Episcopals de tot el món, va prendre la paraula la Sra. Linda Ghisoni, del Consell Pontifici dels Laics. Al final, el Papa, d’una manera carismàtica diu aquestes paraules que em semblen teològicament molt rellevants i novedoses. Ja tindrem ocasió de comentar-les.

En aquests dies d’una crisi profunda de l’Església Catòlica, adolorida i avergonyida, expressem la nostra profunda adhesió i comunió al Papa Francesc, ell és la roca de la fe, només amb ell podem retrobar a Crist. Preguem per ell i desitgem la intercessió de la Mare de Déu, salut i discerniment en l’Esperit Sant.

Del tema dels abusos sexuals a menors en el sí de l'Església, que ha afectat fins i tot a la nostra arxidiòcesi, en parlarem més endavant. Ara només podem pregar. És una hora de molta pregària per l’Església.


"Después de escucharla oí a la Iglesia hablar de sí misma". "Todos hemos hablado de la Iglesia", improvisó Bergoglio. "En todas las intervenciones. Pero esta vez fue la misma Iglesia la que hablaba". "No es sólo una cuestión de estilo -aclaró-: el genio femenino que se refleja en la Iglesia que es mujer".

Pero 'permitir' que hablara una mujer, aclaró el Papa, "no es entrar en la modalidad de un feminismo eclesiástico, porque al final todo feminismo termina siendo un machismo con falda".

"No. Invitar a una mujer a hablar de las heridas de la Iglesia es invitar a la Iglesia a hablar de sí misma, de las heridas que tiene", sostuvo. "Y creo que este es el paso que debemos dar con gran fuerza, la mujer es la imagen de la Iglesia que es mujer, es esposa, es madre. Un estilo. Sin este estilo hablaríamos del pueblo de Dios, pero como una organización, quizás sindical, pero no como una familia nacida de la Madre Iglesia".

"Es el misterio femenino de la Iglesia que es esposa y madre. No se trata de dar más funciones a las mujeres en la Iglesia -sí, esto es bueno, pero no es así como se resuelve el problema- se trata de integrar a las mujeres como figura de la Iglesia en nuestro pensamiento. Y pensar también en la Iglesia con las categorías de una mujer. Gracias por su testimonio".


divendres, 1 de març del 2019

Diumenge VII del temps ordinari. Cicle C

NO TINGUEU ENEMICS

La plana de l’Evangeli de Lluc d’aquest diumenge és de les més belles: Jesús predica l’amor com a nucli essencial de l’Evangeli, un amor sobreabundant, gratuït, sense esperar res a canvi, sense fons, sense per què. Es l’alegria de l’amor que es justifica per sí mateix. Aquest amor que donem als altres més enllà de tota justícia, és el que veritablement ens fa cristians. Ja que ens fa imitadors de la bondat i de la compassió del Pare del cel. Més encara, el Senyor ens diu que no tinguem enemics perquè l’enemistat ens fa mal a nosaltres, ens treu l’alegria del viure. Quan fem el mal ens fem mal a nosaltres, només el bé ens pot salvar.


Aquells amb els qui convivim són un regal del Senyor, són les persones que ell ens ha posat perquè aprenguem a estimar. L’amor ens allibera de posar les persones al servei dels altres o de deixar-les quan ja no ens serveixen. L’amor ens allibera d’ocupar el centre de tot i així trobem la font de la nostra alegria. Té raó el bon Senyor quan ens diu: Feu als altres el que us fan: I què és el que han fet les persones que hem trobat a la vida i que estan en nosaltres? Ens han estimat i ens estimen. Fem, dons, el que ell fa en nosaltres.