Un bosc cremat

Tantes notícies dels escàndols dels pastors de l’Església, tant de dolor de les víctimes i, també, el tracte sense mirament dels mitjans a l’Església, l’han deixat com un bosc cremat i una gran tristesa l’ànima. El tema és recurrent fins al fàstic (ad fastidium).

Planyeu els preveres que es dediquen humil i quotidianament a les parròquies. Imagineu-vos un dia qualsevol que pel telenotícies una i altra vegada han divulgat notícies d’abusos: ¿Amb quin esperit pots anar a fer catequesi? Ens han criminalitzat i algú ens hauria d’ajudar. Els bisbes, amb el que donen de sí, fan comunicats i els millors propòsits, però no tenen cura de la situació psicològica dels preveres, tampoc del dolor dels laics de les nostres parròquies. Els preveres que han de suportar i donar la cara per crims que no han comès. Almenys podrien fer un comunicat de consol pels preveres i pel poble de Déu. 

Aquests crims execrables als fidels els són incomprensibles, ho viuen amb dolor i amb un sensus ecclesiae, que impressiona per una maduresa d’una fe arrelada de tota una vida.

Penso en els mossens joves: ¿Com podran anunciar l’Evangeli? Penso en les comunitats parroquials: ¿On trobaran la força? ¿I el principi de l’esperança? ¿Què farà créixer una floració nova en aquest bosc cremat, desolat? Només ens podem agenollar davant del Senyor i pregar, deixant que la Litúrgia, com acció de Crist, més que nostra, deixi anar totes les fonts de l’aigua i ho amari tot, el cor, la vida, les existències cristianes, les comunitats. 

Fora de l’Eucaristia no creix res en l’Església. Cal un temps de silenci que necessita la terra per renovar i fer-ne créixer les llavors. Enmig de la ciutat desolada, com la santa Sió de les Lamentacions, atrevim-nos a celebrar els Sants Misteris, siguem fidels a la roda de les Hores Santes i practiquem la justícia i l’amor als germans que porten en el seu rostre imprès la Faç del Senyor. I tot sempre en el secret del Pare, allà on no hi ha publicitat, ni mundanitat, ni discurs pastoral buit.

L’Eucaristia és sempre un aiguaneix on brolla la gràcia nova, traieu el fang i deixeu que l’aigua corri, regui i faci germinar. La Quaresma comença amb cendra, però acaba amb flama viva, renovada. És temps de deixar les paraules i fer el que diuen les paraules. És temps de deixar de dir que ens hem de convertir, i convertir-nos de veritat. Mirar el Senyor crucificat i mirar amb Ell qui han estat víctimes. Sentir la vergonya, com una gràcia que diu el sant Pare, i donar-ho tot al Senyor. Ell en canvi ens dóna l’alegria, una alegria nova, com diu l’himne de Laudes de Quaresma: Ve el dia, ve el vostre dia, que què tot reflorirà. Serà una obra de la gràcia, no nostra. Caldrà temps, molt temps, però retornarà l’alegria de la vida eclesial, nova, purificada.