dilluns, 30 de desembre del 2013

Moltes felicitats, Mn. Ricard!

Ahir, 29 de novembre, vàrem celebrar el 60è aniversari de l'ordenació de Mn. Ricard Cabré, prevere adscrit a la nostra Parròquia i, amb aquest motiu, fou ell qui presidí la Missa de 12.

Va estar acompanyat pel nostre Rector, Mn. Rafael Serra; per Mn. Josep Maria Barenys, company de promoció de Mn. Ricard i actualment adscrit a la Parròquia de Sant Salvador d'El Vendrell; i per un gran nombre de fidels.




Al moment de les ofrenes, es van llegir aquestes paraules:

Ara presentem el pa i el vi. Quants cops que, mitjançant les mans de mossèn Ricard a través de la consagració, han estat convertides en el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist! Quantes vegades, mossèn Ricard, exercint el seu ministeri sacerdotal, ha estat l'instrument directe perquè Jesús perdonés els pecats a un pobre penitent?

Quantes persones has ajudat amb tants anys de ministeri amb els teus consells, la teva comprensió, la teva proximitat, el teu amor...?


Mn. Ricard, et donem gràcies pels seixanta anys de fidelitat sacerdotal, l'Església sencera n'està orgullosa i contenta, tots nosaltres ho celebrem i et donem l'enhorabona. Et felicitem especialment per ser com ets, traspuant senzillesa, sense personalismes, treballant molt per al bé dels homes i de Déu a través de l'Església, sense fer soroll, com les formigues.


Aquestes són les persones importants als ulls de Déu, humils i plenes de l'Esperit.


Demanem al Senyor que t'ajudi a estar molts més anys al seu servei i que et beneeixi amb una llum molt especial.





dissabte, 28 de desembre del 2013

Cançons de Nadal

Una selecció de Nadales... diferents estils, diferents grups, diferents músiques, per una mateixa funció: Celebrar el Nadal!!

Gaudim-ne!!







I, per acabar, en aquest vídeo n'hi van dues ;-)



dijous, 26 de desembre del 2013

Poema de Nadal, de Mn. Ricard Cabré


Vens en la nit callada, sense fer remor,
arraulit sobre palles llordes i ennegrides,
sense altre escamot que un humil fuster de poble
i una dona, tota ella tendra i senzilla,

I uns humils pastors empesos pel crit d'un àngel
rústecs armenters que no saben res de res.
Ells... els pobres, els preferits del nou reialme,
els primers convidats a les noces de l'anyell.

El primer sermó de la vostra existència:
La moixaina d'un somriure ample i xamós,
per tots els toixos que el món margina i menysprea
però que Déu porta molt endins del seu cor.

Mn. Ricard Cabré

dimecres, 25 de desembre del 2013

Ens ha nascut el Salvador!

El poble que caminava en la fosca
ha vist una gran llum;
una llum ha resplendit
per als qui vivien
al país tenebrós.


Perquè ens ha nascut un infant,
ens ha estat donat un fill
que porta a l'espatlla
la insígnia de sobirà.


Estendrà arreu la sobirania,
i la pau no tindrà fi.
Assegut al tron de David,
establirà i refermarà el seu regne
sobre el dret i la justícia,
des d'ara i per sempre.
Això és el que farà
l'amor ardent del Senyor de l'univers.

BON NADAL A TOTHOM!!

Text: Fragments d'Isaïes, 9.
Fotografies: de la Missa del Gall de 2013.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (IV)


És Maria qui encén la quarta lluminària de l'Advent


Escoltem amb devoció i dedicant-li a ella, a Maria, aquesta preciosa Ave Maria en la veu del Germà Alessandro

dijous, 19 de desembre del 2013

Campanya de recollida d'Oli


Càritas Parroquial informa que:

Un any més s'organitza la Campanya de recollida d'Oli


Aquest oli es reparteix durant tot l'any a les persones i famílies necessitades, segons criteri de l'equip de Càritas.
És realment una ajuda molt important i valuosa per la qual us en donem les gràcies.

La campanya es tanca el Dia de Reis.

"L'home just, compassiu i benigne,
és, per als justos, llum que apunta en la fosca."
                                                                             (Salm 112,4)


diumenge, 15 de desembre del 2013

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (III)


La tercera llum és l'Alegria


Mireu!! Ja hem encès la tercera espelma!! Quin caliu que dóna! Apropem-nos que sentirem l'escalfor als nostres cors!

Aquesta tercera llum és l'Alegria. Quina alegria? La que el Senyor ens regala amb el seu amor. L’hem de demanar en la pregària: «Senyor, Jesús, dóna’m l’alegria del cor per poder estimar». Aquella alegria que és fruit de la pau de Déu dins nostre, que brolla del seguiment humil del Senyor i del desig de fer la seva voluntat.

Els sants no fan cara de funeral, fan cara de convidats a festa. Una alegria que ve de dins, del cor. No són d’aquells que «mai estan contents» ... Es una desgràcia ser de la tribu dels descontents. O d'aquells quells que mai estan del tot contents del tot perquè sempre tenen alguna cosa per a comprar i no poden. El cristià aprèn els camins de l’alegria ... el camí de l’alegria és l’amor. Al Senyor no li agraden els cristians malhumorats. El Senyor vol una Església alegre.

Es amb aquesta alegria que hem de sortir a l’encontre del Senyor. Si vivim amb la certesa de què Déu ens estima, de què el Senyor ens perdona sempre i que sense orgull retrobem cada dia la font de l’alegria. Alegrar-nos del bé de l’altre i estar contents que els altres estiguin contents i no tirar cendra a la seva vida.


Maria era una dona contenta, un dia es posar a cantar i ballar, i dels seus llavis va sortir el Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit salta de joia per Déu, el meu salvador». Una alegria que es comunica i dóna alegria als altres. La necessiten per a la seva tristesa, com nosaltres la necessitem quan la tristesa ens habita. Siguem sempre un got d’aigua fresca pels altres. L’orgull és trist, la humilitat és alegre.

Si hi ha algun sant, perfectament alegre, en la seva vida i en la seva mort, va ser sant Francesc, mireu-ho amb aquest vídeo de la gran pel·lícula amb la magnífica interpretació de Claudio Baglioni (no fa gaire parlàvem d'ell i la seva solidaritat a Lampedusa amb tota la problemàtica dels immigrants). Es bo evocar la figura de Sant Francesc en el temps d'advent perquè va ser el primer de «fer el pessebre».

dissabte, 14 de desembre del 2013

Amb un somriure

Saber mirar les coses amb sentit de l'humor és molt positiu. Ja diuen que riure és una teràpia magnífica per gaudir de bona salut.

A vegades, voltant per la xarxa, trobem alguns vídeos que ens semblen divertits. Avui us en posarem dos. 

El primer és un "muntatge" (o sigui, són frases retallades d'un missatge per "formar-ne" un de nou). A Brasil, durant la trobada amb els joves, el Sant Pare va utilitzar alguns símils del món del futbol per arribar més a la gent  i el Canal argentí TyC Sports ara ha aprofitat aquestes paraules per fer aquest "collage" i animar a la seva selecció. 

Diuen que a algunes persones  no els ha agradat massa, nosaltres no trobem que sigui gens irrespectuós, al contrari, queda molt simpàtic.


El segon és absolutament real... Un nen petit, colombià, de sis anys, "s'escapa" de la vigilància dels seus pares, puja al costat del Papa Francesc i... no hi ha manera de fer-lo marxar! El xiquet s'hi sentia a gust. Els infants són així en la seva joia i en la seva llibertat. El Papa Francesc sap perfectament la paraula de l’Evangeli: «Si no us féu com els infants no entrareu al Regne del cel». Es divertit i ple de tendresa, mireu i escolteu.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Hem d'esperar del més íntim que vingui el Senyor; cada dia, sempre...


Escolteu aquest bellíssim O come Emmanuel... poseu vosaltres la lletra. Una lletra del cor, feta pregària. I llegiu la bella poesia d’Isaïes, el Senyor ve a consolar el seu poble. Es del començament del capítol 40, del que s’anomena «El llibre de la consolació d’Israel»

«Consoleu, consoleu el meu poble»,
diu el vostre Déu.
Parleu al cor de Jerusalem
i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor doble paga
per tots els seus pecats.»

Escolteu una veu que crida:
«Prepareu en el desert
el camí del Senyor,
aplaneu en l’estepa
una ruta al nostre Déu.
S’alçaran les fondalades,
s’abaixaran
les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.



Llavors apareixerà la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat.»
Una veu diu: «Fes una crida!»
I una altra respon: «Quina crida he de fer?»
«Proclama que els homes són tots herba
i que la seva bondat és com la flor dels camps:
l’herba s’asseca i la flor es marceix
així que bufa l’alè del Senyor.
Ben cert, el poble és com l’herba!
L’herba s’asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu dura per sempre.»

Puja en una muntanya ben alta,
tu que portes bones noves a Sió;
alça ben forta la veu,
tu que portes bones noves a Jerusalem.
Crida, no tinguis por!
Digues a les viles de Judà:
«Aquí teniu el vostre Déu!
El Senyor Déu arriba amb poder,
amb la força del seu braç domina tota cosa.
L’acompanya el fruit de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
Com un pastor ell pastura el seu ramat:
l’aplega amb el seu braç,
porta al pit els anyells,
guia les ovelles que crien.»

dimarts, 10 de desembre del 2013

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (II)


La segona llum és la Caritat


La caritat cal encendre-la dins del cor i després la posarem a prop del pessebre del Senyor i allí encara resplendirà molt més. La caritat és humil, no coneix l’arrogància i és silenciosa. Li agrada passar dissimulada. No es lloa a sí mateixa. La caritat és un reflex de Déu i de la seva bondat. És amb aquesta llum, encesa dins nostre, que hem de fer el camí cap a Betlem. Ens il·luminarà el camí. Quan arribem l’Infant ens somriurà.

Quantes persones que sofreixen en silenci, per tants problemes i ferides del cor, per tantes impotències i mancances! Els qui sofreixen moltes vegades no se senten i és que el dolor és tant fort que impedeix les paraules. Només les llàgrimes. La caritat és un somriure, un petit gest, una trucada inesperada o un WhatsApp... i no envejar el que no tenim. En aquest món on tantes persones no són felices perquè sempre tenen alguna cosa per a comprar! Les persones que he trobat amb més joia interior al llarg de la meva vida, no han estat precisament les més riques.

Entre els cristians d'Alemanya és costum de celebrar les misses de cada dia d’advent a la matinada, a clarejar del dia. No encenen els llums i s’hi veuen amb les llànties que porten per poder mirar el cantoral, i també amb els ciris de l’altar i amb la corona d’advent, de llum creixent. És així que se significa que l’advent és nit, i que Nadal és una aurora. Una aurora que és el mateix Crist, llum del món.

Moltes vegades m’ha passat pel cap de celebrar una missa d’advent a la matinada, seria dolcíssim cantar els cants d’advent, mentre es fa de dia i després anar a treballar. Bon camí cap a Betlem, amb la flama de la caritat encesa en els nostres cors.

*****

AVUI ENS UNIM AL DOLOR DE TOT EL MÓN PER LA MORT DE NELSON MANDELA AMB UNA GRATITUD IMMENSA PEL QUE VA FER PEL SEU POBLE I L’EXEMPLE QUE VA DONAR PER TOTA LA HUMANITAT. QUE REPOSI EN LA VERITABLE PAU, QUE ES DÉU MATEIX. ARA HA ESDEVINGUT PER SEMPRE INVICTUS.

Es per això que us convidem a escoltar la bonica música de la gran pel·lícula que porta aquest nom.

diumenge, 8 de desembre del 2013

La nit de la Puríssima


María surt al bell encontre del poble sant que prepara el Nadal del Senyor. La Immaculada concepció de Maria és una obra bella de Déu que prepara l’adveniment del seu Fill a la terra. Immaculada calia que fos la que havia de ser la Mare del Fill de Déu. I el jove teòleg John Duns Scot ho explica amb un argument que queda sintetitzat per a la posteritat amb aquestes paraules: "Potuit, decuit, ergo fecit": Déu ho podia fer, era convenient que ho fes; per tant, ho va fer

Tota la gràcia de Crist que brolla de la seva creu va ser anticipada per a Maria, ella, la redimida abans d’hora i la «descomptada» de la Redempció. Com si hagués rebut el baptisme abans de la seva concepció. Maria apareix als ulls de l’Església plena de la bellesa de la gràcia. La bellesa mateixa, com una lluna plena, tota resplendent de sol. 


Els ulls de la Mare de Déu posats sobre nosaltres són els ulls de la pura innocència, gairebé la que no pot comprendre com no podem estimar més el Fill i la que roman incomprensible davant del pecat dels homes. Cal pregar a la Mare de Déu sentint aquesta mirada seva, la mirada de la mateixa innocència, de la gràcia desarmada.


Déu li havia reservat de ser la Mare del Fill i ella hauria de romandre enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. Des de la seva Resurrecció ella roman en l'Església, roman entre nosaltres. I moltes vegades allò que no pot fer la predicació o el testimoni de l'Església, ho fa la intercessió de Maria. Ella sola pot vèncer la resistència de la gràcia i quantes vegades (nosaltres mateixos) hem anat a Jesús gràcies a la intercessió de Maria. Que ningú tingui basarda de pregar a la Mare de Déu. Com el vell pagès que porta el seu fill malalt a Maria i li diu «Aquí teniu el teu fill, mare, en teniu d’altres, no ve d’un, salveu el meu fill».

Joan Maragall té un dels més bells poemes de la Puríssima. A la ciutat no es veuen els estels, però que no es vegin els estels no vol dir que no hi siguin. I més enllà, Ella resplendeix. Fem que la Parròquia de Crist Rei sigui una comunitat de creients que viu la fe sota la mirada de la Mare de Déu.


Quin cel més blau aquesta nit!
sembla que es vegi l’infinit,
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l’infinit sense vels,
més enllà dels estels.

La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa,
que l’ànima s’encanta
enllà…

Aquesta nit és be una nit divina.
la puríssima, del cel
va baixant per el blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.

Deixem cantar el Pare nostre dins del nostre cor en aquest bell i insuperable cant, tant de bo el sentíism cantar com Maria el pregava. Devia pensar: «Es l’oració que el meu Fill va ensenyar a l’Església».

dijous, 5 de desembre del 2013

Any Salvador Espriu


Aquest any se celebra el centenari del naixement d’en Salvador Espriu. És un home que ha exercit una gran influència sobre les lletres catalanes. També era un home preocupat per la problemàtica social.

Casualment acabo de rellegir “Ariadna, al laberint grotesc”. Si en el títol del llibre apareix el nom d’Ariadna, personatge mitològic, és possiblement perquè aquesta és la que va alliberar Teseu del laberint en el que estava immers. La vida és per a Espriu com un gran laberint en el que tots d’una manera o altra ens trobem immersos. Amb poques pinzellades, com si treballés a espàtula, ens va presentant diferents situacions del nostre món. El seu llenguatge és aspre, mordaç, incisiu, grotesc, a vegades fins i tot malèvol. “En aquest llibre no hi ha res inventat”, diu en el pròleg: vol dir que tots els personatges, que hi apareixen, han existit d’alguna manera en la vida real. Per tant, vol fer de mirall, un mirall ovalat que exagera les formes. 


En el fons vol ser una crítica dura a la dura realitat en que ens movem. Cal tenir en compte, malgrat tot, que el llibre va ser escrit el 1935 i corregit i reeditat el 1975. D’aleshores ençà els temps han canviat però no pas per a progressar, sobre tot en els últims anys. Va bé que també els literats posin el dit a la nafra d’un món que no és pas el món que Déu vol ni el que nosaltres somniem. La crítica també fa progressar la història

Ens podríeu citar alguns exemples?

Un dels capítols ens presenta Salom, esclau dels seus nervis i de les pretensions inacabables de la seva dona. Els esposos en diuen música de coixí: “No tinc roba. Un viatge? Que n’ets de bo, qué generós. M’he de fer sis o vuit vestits i ja en tinc triats els models, unes meravelles i podrem anar a Hawai i a Venècia, si et sembla, que no estàs content? Ah, deu vestits, no diguis que no i acaba el capítol amb aquestes paraules: Salom era un reu desalenat, sense alleujament de pena ni esperança d’indult, un convicte més entre milers de milions, sota la jurisdicció de les trivials estupideses de l’afecte i de la moda.

Un altre capítol: d’una ironia brutal: “Exigeixo un llit per a morir-m’hi”, cridava l’home magre, la febre l’enterbolia i es posava a cridar enormitats de regust extremista, “Agafeu aquest subversiu”, protestava la gent. “Un llit, quines pretensions, i per què el vol? segurament per les seves indecències”. En aquell moment el derrotat va emmudir i li sobrevenia un vòmit profús de substància vermellosa. “Vinassa” : va crida Ròmul Serafí. Al cap d’un moment “ara que s’ha revifat i el vòmit se li estronca, potser fora just que el detinguéssim”. A la policia: “exigia un llit per morir-s’hi i cantava procacitats”. Després d’interrogar-lo, “aquest home és més absurd que criminal”. Si, “més absurd que criminal” corejaven els subalterns. “La caritat s’ha d’estatitzar, s’ha d’estatitzar”, cridava Salom. “Crec en el cor del poble: la iniciativa privada no arriba tanmateix arreu”. El malalt es va ennuegar, va escopir el bocí darrer del seu pulmó i donava la vida en testimoniatge de la seva veritat.

Un altre exemple d’ironia hipòcrita i malèvola: L’Eleuteri ha mort atropellat per una màquina: l’amo Va a veure’l. Marieta la seva mare està desolada. Paraules de l’amo: Jo estimava l’Eleuteri com a un fill. Si de tant marrec l’havia pres d’aprenent. L’Eleuteri era tan honrat, tan bo i servia per a tot i era tant humil, prudentíssim i amb poc en tenia prou. S’acontentava amb la cinquena part del sou que li pertocava. Aquest és el primer disgust que em dóna. Tenia tota la meva confiança, jo no manava mai, que calia treballar quinze, vint hores, com aquestes. L’estimava com un fill, us ho dic, Marieta. No fa falta comentari.


Un últim exemple: que revela tant la sornegueria de l’amo com la covardia i l’adulació dels subalterns. El Director comunica als treballadors que cal tancar l’empresa durant un temps, mentre encén un gros havà. Jo no hi puc fer res. Quan siguem independents no passaran aquests abusos enormes. Pregunta la frisosa secretària Cacao. N’esteu segur? El director ofereix un vi de comiat i tots agraeixen la gentilesa. En el moment d’acomiadar-se, la Cacao s’atreveix a insistir: i no cobrarem les mesades que ens deuen? Aleshores el director ataca directament: us previnc, Sreta Cacao, que en la vostra feina teniu distraccions d’importància. Cal més eficiència, espero que ho tindreu present en el futur. I adreçant-se als treballadors: Algun dia cobrareu, però ara anem de cara a l’estiu i a l’estiu tota cuca viu, no és veritat? A l’octubre en tornarem a parlar. Una vegada desaparegut el Director comencen les lamentacions. I ara què farem? Deia un d’ells: guanyo 50 duros al mes, no tinc altres ingressos i he de mantenir sis fills. A la Cacao li havien operat una germana, vivien soles, eren òrfenes i s’estaven menjant la mica de racó que els quedava. I així un rere l’altre van anar exposant les seves misèries. En Baldomeret Moixí,un xicotàs, tossia molt, a l’octubre ja no hi era...

Certament sona a bacinada però vol ser una caricatura, molt ben dibuixada, sobre una realitat aspra que cal posar al descobert. La influència de la societat de consum, la inconsistència de la publicitat, la injustícia que regna en moltes empreses. No deix de ser una manera de posar el dit a nafra i fer-nos entendre a tots plegats que cal cercar camins nous.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Advent, una corona de llum pel Senyor que ve

La primera Llum és la Pregària


La primera llum és la pregària. La pregària del cor. Pregar és un idioma nou. Deixar que l’Esperit pregui amb nosaltres. Silenci de tot. Aprendre a pregar sempre. Es un llenguatge d’amor. No deixar que res ni ningú ens robi allò més preciós que tenim: l’amor del Crist i la gràcia dels fills i de les filles de Déu que prengué possessió de nosaltres des del baptisme. Som els seus fills i ho som sempre. Encara que nosaltres ens sentim lluny del Senyor, Ell sempre està a prop de nosaltres. Encara que ens sentim pecadors ... el Senyor és sempre a prop nostre.


Vigilar el cor -ens deia el Senyor aquest diumenge– perquè res ni ningú i ens prengui aquest amor del Crist. Pregar amb el cor... amorosament. Pels altres, pels qui sofreixen, per l’Església i finalment per a mi. Quan un s’avesa a pregar, l’oració entra dins del cor, i forma part de la seva vida per sempre.

Exploreu aquest espai. I no caigueu en la temptació de pensar que ja hem conegut el Senyor, ja no podem aprendre res més d’ell. Déu és infinit. Il·luminem aquesta primera setmana d’advent amb la pregària. Que aquesta sigui la primera lluminària d’advent. Quan serà tota encesa, Crist, llum de tota llum, serà entre nosaltres.


"La pregària és un impuls del cor, és una simple mirada dirigida al cel, és un crit de reconeixement i d’amor tant en la prova com en l’alegria" (Santa Teresina)

diumenge, 1 de desembre del 2013

Primer diumenge d'Advent


Comença el mes de desembre. Encara és tardor, però ja fa molt de fred! La gent va pel carrer amb guants, bufandes i gorrets... fa anys gairebé no es veien gorrets aquí a Catalunya i ara sí. Us hi heu fixat?

Però, malgrat aquestes temperatures tan baixes i el vent glaçat, una autèntica emoció, una sensació de calidesa emplena el meu cor quan sóc conscient que ja comença l'Advent... temps d'Espera... Esperança.


Esperem un infant. I l'esperem amb il·lusió. Pensem en ell i ens emocionem. Com fan els pares i mares "de veritat", que s'aturen a les botigues per mirar mitjonets, mantetes i pitets i es queden embadalits davant els aparadors... Nosaltres també pensem en l'arribada d'un Nen que ens porta un missatge molt important. El més important. Però, enlloc de mitjonets, mantetes i pitets, preparem els nostres cors. Mirem de treure tot allò que sigui dolent, allunyem les rancúnies -que pesen molt i no serveixen per a res- i deixem força espai per omplir-lo de somriures i abraçades totalment sincers.

L'Advent és un període de temps en el que ens anem preparant per la gran festa del Nadal. La Corona d'Advent simbolitza aquests quatre diumenges amb quatre espelmes. Cada setmana n'encenem una més. La llum de les espelmes dissipa la foscor i les tenebres i il·lumina el camí cap a Jesús, veritable Llum del món.

Una de les cançons més apropiades en temps d'Avent és el "Veniu, veniu Emmanuel", que aquí podem escoltar en la bellíssima veu d'Enya acompanyada d'unes precioses imatges: