Aquest diumenge hem de pregar intensament per la nació catalana. En el moment que escric això és encara incert i preocupant el què pot passar el diumenge. He escollit la fotografia del monument de Ramon Llull que indica la capacitat d’elevació de l’esperit humà, la raó el porta més amunt i la fe encara més, al límit de la seva capacitat.
Hem de desitjar que ningú prengui decisions que després se n’hagi de penedir. És absolutament neutral, des del punt de vista moral, que la gent sigui molta o poca es manifesti, sempre pacíficament, als carrers i les places i reclamin el que creuen convenient, necessari i bo. La prohibició del Tribunal Constitucional no afegeix res des del punt de vista moral, sempre que es faci pacíficament i sense violència. La realitat és així, no es pot negar. És evident que, tard o d’hora, la qüestió catalana s’ha de resoldre en un plebiscit de tot el poble.
Un desig i una pregària: Que ningú exerceixi la violència. Ni la gent ni els cossos policials. Seria una gravíssima equivocació. Que la música que s’afegeix al post sigui la música del dia 1 d’octubre a casa nostra.
Que sigui aquesta la pregària:
Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua.
dissabte, 30 de setembre del 2017
diumenge, 24 de setembre del 2017
Seguint el Mestre.- Diumenge XXV del temps ordinari (Cicle A)
Tots a treballar a la Vinya del Senyor
El Senyor ens convida a anar a treballar a la vinya, la vinya és seva, com també ho és el sembrat. La vinya del Senyor són els vastos camps de l’apostolat, de la pregària, de la caritat. La vinya del Senyor és l’Església emparrada sempre en l’arbre de la creu.
Al Senyor no li importa el temps, si anem aviat o tard, allò que li importa és que hi treballem. És indiferent que anem al davant, al mig o al darrera de la tirada de ceps, només importa que treballem a la vinya que és seva. També importa que deixem lloc als altres, car tots hi estem convidats.
Totes les missions en l’Església són importants. Manifestem-li en el secret de la pregària la nostra voluntat de treballar-hi. Cal anar-hi amb alegria, cal anar-hi amb amor. Quan un sap que treballa pel Senyor no es cansa mai. No siguem ganduls ni peresosos, és el Senyor que ens hi convida. Fer-ho és un goig. El «denari» que rebem de l’abundància de la seva bondat no és cap pagament, la recompensa és haver-hi treballat, i el qui hi treballa des de primera hora ha d’estar content que els qui han arribat a darrera hora també hi treballin. Perquè l’alegria és que hi treballem tots.
La bondat divina ha de ser acollida per tots per vèncer qualsevol sentiment de protagonisme i de més mèrits que els altres. L’amor de Déu no regateja mai res, la seva justícia no té parangó amb la dels homes:
Escoltem el bonic cant d'en Lluís Llach amb el magnífic poema de Sagarra.
El Senyor ens convida a anar a treballar a la vinya, la vinya és seva, com també ho és el sembrat. La vinya del Senyor són els vastos camps de l’apostolat, de la pregària, de la caritat. La vinya del Senyor és l’Església emparrada sempre en l’arbre de la creu.
Al Senyor no li importa el temps, si anem aviat o tard, allò que li importa és que hi treballem. És indiferent que anem al davant, al mig o al darrera de la tirada de ceps, només importa que treballem a la vinya que és seva. També importa que deixem lloc als altres, car tots hi estem convidats.
Totes les missions en l’Església són importants. Manifestem-li en el secret de la pregària la nostra voluntat de treballar-hi. Cal anar-hi amb alegria, cal anar-hi amb amor. Quan un sap que treballa pel Senyor no es cansa mai. No siguem ganduls ni peresosos, és el Senyor que ens hi convida. Fer-ho és un goig. El «denari» que rebem de l’abundància de la seva bondat no és cap pagament, la recompensa és haver-hi treballat, i el qui hi treballa des de primera hora ha d’estar content que els qui han arribat a darrera hora també hi treballin. Perquè l’alegria és que hi treballem tots.
La bondat divina ha de ser acollida per tots per vèncer qualsevol sentiment de protagonisme i de més mèrits que els altres. L’amor de Déu no regateja mai res, la seva justícia no té parangó amb la dels homes:
Escoltem el bonic cant d'en Lluís Llach amb el magnífic poema de Sagarra.
dissabte, 23 de setembre del 2017
Terratrèmol a Mèxic
Mèxic segueix buscant supervivents entre les runes provocades pel potent terratrèmol que els va afectar el passat dimarts.
El noble poble mexicà s’ha posat a treballar solidàriament els uns pels altres. És un poble profundament catòlic i la Mare de Déu de Guadalupe els ajudarà. Per ells la nostra pregària i el nostre amor.
dimecres, 20 de setembre del 2017
Un dia trist per Catalunya
Un poble que ofereix clavells als polícies no deu ser tant perillós com per fer detencions, ni en nom d’una llei -que és sempre reformable- es pot intervenir les institucions de l’autonomia. Quan tot sembla un atzucac cal trobar el camí de la pau, una pau que passa sempre pel diàleg i el respecte a la dignitat de les nacions i de les persones.
No amb judicis i querelles es podrà resoldre l’anomenada qüestió catalana. Ni menys amb policia. Només es pot resoldre amb el diàleg. Ens referim a l’ensenyament dels bisbes de Catalunya en el seu magisteri ordinari sobre les Arrels cristianes del nostre poble. Preguem avui per Catalunya, aquest país petit, que estimem tant, que la pau que procura la justícia s’hi faci present. Desitgem que ningú caigui en la provocació ni en la violència. Catalunya ve de segles, té memòria acumulada i és un amor que es transmet. Catalunya és una nació pacífica, treballadora, inquieta i que s’estima a sí mateixa, cal que deixin que ens estimem.
Mn. Rafael Serra.
No amb judicis i querelles es podrà resoldre l’anomenada qüestió catalana. Ni menys amb policia. Només es pot resoldre amb el diàleg. Ens referim a l’ensenyament dels bisbes de Catalunya en el seu magisteri ordinari sobre les Arrels cristianes del nostre poble. Preguem avui per Catalunya, aquest país petit, que estimem tant, que la pau que procura la justícia s’hi faci present. Desitgem que ningú caigui en la provocació ni en la violència. Catalunya ve de segles, té memòria acumulada i és un amor que es transmet. Catalunya és una nació pacífica, treballadora, inquieta i que s’estima a sí mateixa, cal que deixin que ens estimem.
Mn. Rafael Serra.
diumenge, 17 de setembre del 2017
Seguint el Mestre.- Diumenge XXIV del temps ordinari o diumenge del perdó o de la paràbola dels talents (Cicle A)
La doctrina del perdó és allò més original i propi de la fe cristiana. Tots ho sabem que hem de perdonar. El Senyor ens ho ensenya amb les paraules d’avui i ens ho il·lustra amb la paràbola dels talents. La història cristiana està plena de bells exemples de perdó, tant en la vida dels creients com de les societats. També hi ha exemples negatius, lamentablement. La paràbola dels talents és una exageració, ja que 10000 talents és una quantitat ingent, és aquesta la quantitat que perdona el rei a l’administrador, el mal dia que es decideix a passar-li comptes. Una quantitat que contrasta amb la mínima de 100 denaris (un no res, com si comparéssim el que cobra un cèlebre futbolista actualment i el que cobra uns set-cents euros per passar el mes). És realment indignant; a tu se t'ha perdonat tant i no est capaç de perdonar al pobre que et suplica i apel·la a la teva magnanimitat?
Aprenem sis lliçons:
1. Com podem demanar perdó a Déu si nosaltres no som capaços de perdonar-nos els uns als altres? Com si Déu ens digués: Com gosen demanar-me perdo si ells no es perdonen les seves culpes!
2. El perdó allibera i fa saltar pels aires les ofenses i les destrueix. Imagineu per un moment que no hi hagués mai perdó. El mal s’aniria acumulant com una piràmide al revés i esdevindria sense sortida, seria un mal cumulatiu i autodestructiu. En la professió de fe diem les insuperables paraules: Crec en l’Esperit, en el perdó dels pecats.
3. El Senyor ens ensenya a viure en el goig del perdó; no en podem parlar sempre en referència als altres, també nosaltres necessitem ser perdonats, perquè també nosaltres hem ofès i hem fet qui sap si el mal.
4. La paraula ressentiment ja ho diu... Per què tornar a sentir una i altra vegada una ofensa? Perdonar és mirar el futur sense les amargors del passat i ens fa lliures. No s’entén que hi hagi persones que puguin viure tota la vida sentint les ofenses; cal superar-ho. La vida ja posa a cadascú en el seu lloc i la vida és massa preciosa per arrossegar les ofenses del passat.
5. Més que aprendre a perdonar, hem d’aprendre a no ofendre.
6. No és fàcil. Ja és molt que no ens desitgem mal els uns als altres. Tot i així no perdonem quan volem, sinó quan podem i hem de demanar al Senyor que ens ajudi a perdonar, Ell que des de la creu ho ha perdonat tot.
Escoltem aquest preciós Parenostre mentre meditem en el que acabem de llegir
Aprenem sis lliçons:
1. Com podem demanar perdó a Déu si nosaltres no som capaços de perdonar-nos els uns als altres? Com si Déu ens digués: Com gosen demanar-me perdo si ells no es perdonen les seves culpes!
2. El perdó allibera i fa saltar pels aires les ofenses i les destrueix. Imagineu per un moment que no hi hagués mai perdó. El mal s’aniria acumulant com una piràmide al revés i esdevindria sense sortida, seria un mal cumulatiu i autodestructiu. En la professió de fe diem les insuperables paraules: Crec en l’Esperit, en el perdó dels pecats.
3. El Senyor ens ensenya a viure en el goig del perdó; no en podem parlar sempre en referència als altres, també nosaltres necessitem ser perdonats, perquè també nosaltres hem ofès i hem fet qui sap si el mal.
4. La paraula ressentiment ja ho diu... Per què tornar a sentir una i altra vegada una ofensa? Perdonar és mirar el futur sense les amargors del passat i ens fa lliures. No s’entén que hi hagi persones que puguin viure tota la vida sentint les ofenses; cal superar-ho. La vida ja posa a cadascú en el seu lloc i la vida és massa preciosa per arrossegar les ofenses del passat.
5. Més que aprendre a perdonar, hem d’aprendre a no ofendre.
6. No és fàcil. Ja és molt que no ens desitgem mal els uns als altres. Tot i així no perdonem quan volem, sinó quan podem i hem de demanar al Senyor que ens ajudi a perdonar, Ell que des de la creu ho ha perdonat tot.
Escoltem aquest preciós Parenostre mentre meditem en el que acabem de llegir
divendres, 15 de setembre del 2017
Un Curs nou, un regal del Senyor i pel Senyor
Sota el signe de la Mare de Déu de Misericòrdia comencem un nou curs pastoral i retornen les activitat ordinàries de la comunitat parroquial. També la represa del blog després de la pausa estival, tant necessària per a tots.
Tenim una parròquia molt maca i els cristians de Crist són bons i espirituals. Tots estimen el Senyor, el volen estimar més i el volen fer estimar. És en el seu nom i en el seu Esperit que volem fer totes les accions pastorals.
Ja donem gràcies al Senyor per tots els dons que ell ens concedirà, aquest curs. Ja sentim la joia del que ens concedirà, només ho sap ell, però com sempre serà meravellós.
Viurem el curs pastoral sota el lema de la confiança. en el camí de la confiança espiritual. Confiar en el Senyor, confiar en els germans, confiar en la pregària, confiar els uns en els altres. Hem de viure el curs pastoral com un do del Senyor i pel Senyor.
¿Qui és el veritable rector d’una parròquia? Jesús. Tots som deixebles. Som de la família de Jesús, ell ens ha anomenat «germans»: Aquests són la meva mare i els meus germans i germanes.
Déu Pare és la casa en la qual vivim i tenim, ell i nosaltres, la mateixa Mare, Maria.
Amb la música de la comunitat estimada de l’Emmanuel comencem la represa del Blog:
Amb comunió d’afecte i de pregària amb el Papa Francesc us recomano que mireu aquests dos breus you tubes. El papa en una frenada del papamòbil es va fer un una mica de mal. Però, gràcies a Déu, no va ser res. Recordem que ja té vuitanta anys. Colòmbia és un país jove, alegre, vital, ferit per la violència, però l’Església col·labora a la reconciliació del país.
dimecres, 6 de setembre del 2017
Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)
Que a la parròquia tothom parli del Senyor
Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebelat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els diri´9+0ç++¡¡¡¡¡¡¡888888889`pp7ns altres que li donin els fruits al temps de la verema.
La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del Cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món.
Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en els camps vastísims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té, llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres.
A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.
Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebelat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els diri´9+0ç++¡¡¡¡¡¡¡888888889`pp7ns altres que li donin els fruits al temps de la verema.
La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del Cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món.
Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en els camps vastísims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té, llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres.
A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.
dilluns, 4 de setembre del 2017
Ja tenim aquí al mes de setembre! Matrícules de Catequesi
A mi, que no suporto la calor, m'ha fet molt feliç la baixada de temperatures que ens ha portat el mes de setembre. Per fi les terribles ones de calor (tan seguides que, la veritat, jo crec que era una de sola i que no s'acabava mai) i la xafogor insuportable sembla que ens han dit adéu... Mirem de tenir cura del planeta perquè això del canvi climàtic és terrible.
I una altra cosa que ens ha portat el setembre és que ja tenim el nou curs escolar a la cantonada i, per tant, també torna la Catequesi. Els locals parroquials aviat tornaran a ser plens de nens i nenes que els ompliran de vida.
Tot això és per dir-vos els dies de matrícula per a Catequesi de Primera Comunió per al Curs 2017/18
Del 19 al 22 de setembre de 2/4 de 6 a 2/4 de 8 de la tarda.
- Els infants que es matriculen de primer han de portar: La partida de baptisme i una foto carnet
- Els infants que es matriculen de segon han de portar: Una foto carnet.
I una altra cosa que ens ha portat el setembre és que ja tenim el nou curs escolar a la cantonada i, per tant, també torna la Catequesi. Els locals parroquials aviat tornaran a ser plens de nens i nenes que els ompliran de vida.
Tot això és per dir-vos els dies de matrícula per a Catequesi de Primera Comunió per al Curs 2017/18
Del 19 al 22 de setembre de 2/4 de 6 a 2/4 de 8 de la tarda.
- Els infants que es matriculen de primer han de portar: La partida de baptisme i una foto carnet
- Els infants que es matriculen de segon han de portar: Una foto carnet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)