Celebrem el do més gran: preparem-lo

Torna el setembre amb les boniques festes del naixement de la Benaurada, de la santa Creu,... Amb el setembre, torna l’alegria a les parròquies perquè començar un nou curs pastoral és sempre un goig. Adonem-nos: «Acabem el curs cansats, però sempre el comencem amb il·lusió». Després de molts anys d’experimentar-ho, ho considera-ho una gràcia de l’Esperit Sant. És com anar a Missa, de vegades fa peresa, però sempre sortim contents. I amb raó: hem trobat el Senyor i els germans.

De tot el que hem de programar i de preparar pel nou curs pastoral no oblidem la Litúrgia. No ho dubteu: És el centre, el cor, d’allí ve tot i cap allí va tot. Nosaltres hem de posar els mitjans millors: proclamar bé les lectures, el cant i els cantors, la música i els organistes, la dignitat, competència i preparació en els qui presideixen. Sobretot tot hi hem de posar un cor humil, receptiu, orant.

Per part nostra cal que fem el millor per fer l’acció litúrgica: després, ja ve l’Esperit Sant que ho omple tot i fa de la celebració un do per nosaltres. Com si en allò que hem preparat nosaltres vingués un rierol d’aigua que ho omple tot. Amb la lectura escoltem la Paraula de Crist (cosa admirable podem acompanyar el Senyor a tot arreu com els apòstols), amb la música ens brolla el cor de lloança que ens eleva i ens agermana, amb la predicació creixem en la vida teologal (com el ressò de la Paraula que brolla del cor d’un prevere que viu en la pregària) i, finalment, amb el pa i el vi rebem el do més gran, el Cos i la Sang del Senyor. El que qui rep l’Eucaristia esdevé un sol cor amb ell (1 Co 6:17). El Senyor, que «omple de béns els pobres», ens donarà el més gran, ell mateix com a Presència i Comunió.

El paradigma de tot això és la presentació de les ofrenes: Fixem-nos: nosaltres presentem al Senyor allò més humil, el pa i el vi, però el Senyor ens ho retorna, per l’acció de l’Esperit Sant, com quelcom incomparablement millor: com el seu Cos i la seva Sang. Com diu el Cànon Romà: Ell que ho ha creat, ho ha beneït, ho ha santificat , ho ha vivificat i, finalment, ens ho dóna, ho regala.

No considerem la litúrgia com a quelcom marginal (de més a més), sinó com el centre d’una comunitat parroquial ja que allí, simplement, hi ha el Crist gloriós. Per Ell, i només per Ell i a causa d’Ell i de l’Esperit que ens ha estat donat, rebrem els infants a la catequesi, atendrem els germans a Càritas, trobarem i acompanyarem els joves que venen i vindran, visitarem els ancians i els malats i tantes altres coses. Tot això troba la seva font en l’Eucaristia dominical, allí el Senyor ens dóna el seu Esperit, foc que abrusa i empeny.

Tampoc hem d’oblidar oblidar el principi: no hem de preparar la litúrgia, sinó preparar-se per la litúrgia. Cal preparar-se amb la pregària, la conversió, el seguiment humil de Crist, que es renunciar als nostres criteris, i acceptar l’obediència amorosa de la fe. Convençuts que això no és obra nostra, sinó una obra de Crist que així manifesta el poder de la seva resurrecció (Ef 10:12). El Missal Romà (cf. IGMR 3ra. ed. nr 45) ens diu que es laudable que en l’assemblea, en la sagristia, es mantingui un silenci expectant, perquè tothom es prepari per l’acció sagrada per la qual Crist ve a nosaltres.

En l’Església res s’ha de fer amb precipitació, com oblidant que el Senyor ja ho ha fet tot per nosaltres, però tampoc en l’Església s’ha de fer res amb negligència, quedant-nos en les confortables tendes del Tabor.

Ressonància musical:

Invoquem, escoltant aquest cant, el do i la gràcia de l’Esperit Sant.

Adéu, Al·leluia.

Aquest diumenge acomiadem l’al·leluia. Ja no el tornarem a cantar fins a la nit de Pasqua. Llavors l’hivern haurà passat, i la primavera lluirà esclatada. Ara, però, els ametllers, un xic atrevits, han fet florida. Així ho he vist aquesta setmana a la carretera de Valls.

No cantar l’al·leluia durant la Quaresma és un costum antiquíssim de l’Església. L’hem de deixar de cantar per cantar-lo amb més goig el dia de la festa. Perquè la preparació de la festa no és el mateix que la mateixa festa. L’al·leluia és el cant de Pasqua. És un cant que ve de l’alba del matí de Pasqua, un cant incessant, que pren generacions i generacions de creients, que se’l van passant, com un cor darrera un altre cor i així incessantment.

L’al·leluia és un cant que troba la seva plenitud amb l’al·leluia infinit del cel i del Regne. Allí serà una plenitud i un intensíssim goig. L’al·leluia més que paraules és un so, com una mena de cant de llengües inarticulat, expressa el goig íntim i la certesa de què Crist ha ressuscitat.

Fem bona Quaresma per cantar amb un goig més gran l’al·leluia per Pasqua. Tot el que sembrem durant la Quaresma, de pregàries, d’amor als germans, de bondat de cor ... brotarà per Pasqua. Seran les flors de Pasqua florides pel Senyor Ressuscitat. Però, encara que el deixem de cantar no oblidem l’al·leluia, guardem-lo dins del cor. El tornarem a cantar. Som el poble de l’al·leluia. Som el Poble de la Pasqua. Bon diumenge, amics.

Escoltem aquesta melodia gregoriana, la música que et fa enyorar l’eternitat i que transcendeix el temps; aquesta música expressa millor el significat de l’al·leluia. Tanqueu els ulls i no penseu en res més sinó en el que escolteu. Ës un balanceig dolcíssim i enyoradís de Déu.

Diumenge XXVI.- La veritat no tan sols es diu, es fa.

Diumenge 26 del Temps Ordinari. Cicle A.

El diumenge passat vaig disposar que féssim les lectures del diumenge anterior, omeses a Reus per la Solemnitat de Misericòrdia. La paràbola dels dos germans a qui el Pare mana que vagin a la vinya m’agrada tant, que em va doldre no predicar-ho. I, en l’Evangeli, el Senyor ens explicà una paràbola sobre la qual no es pot fer cap objecció: qui dels dos germans, als quals el Pare va manar que anessin a treballar a la vinya, va complir amb la seva voluntat? Naturalment el qui hi va anar, no el que va dir que hi aniria, i després no hi va anar. Això ens ensenya que la veritat cristiana no es diu només, es fa. Perquè també el Senyor va dir en un altre lloc del seu Evangeli: No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. (Mt 7,21)


I la Veritat és el Crist. La Veritat, per a nosaltres, és una persona. La persona de Crist, Ell, que com diu Tertul·lià, no es definí a sí mateix com una “opinió”, sinó com la “Veritat”. I viure segons la Veritat, és viure segons el Crist. I la Veritat, per dir-ho així, no la produeix la ment humana, sinó que la Veritat es troba i un ha de deixar-se trobar per la Veritat. Penseu-ho això!

El segon fill, el qui va dir que aniria, però no hi va anar, no és del Crist. Només va fer ostentació de la seva falsedat. El cristià no tant sols diu la veritat, sinó que la fa. Com Crist a la creu (2na lectura) Però, tot i així, sempre hi deu haver misericòrdia per a nosaltres que tantes vegades hem dit que aniríem a treballar a la vinya, i de fet, no hi hem anat.

Siguem, treballador humils, de la Vinya del Senyor, que és el món. I que la pregària d’aquesta setmana sigui aquesta: Senyor, que tingui els vostres mateixos sentiments. Com la vella jaculatòria: Senyor, Jesús, doneu-me un cor semblant al vostre. Viure en la veritat, amics meus, dóna pau. Viure en la mentida crea tristesa interior i divisió. Podem enganyar els altres, podem enganyar-nos a nosaltres mateixos fins i tot, però no podem enganyar a Déu.

Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu.

Es tant preciosa i consoladora aquesta paraula de Jesús! Es el món sorprenent de Déu. Tot ho capgira. Aquells que es creien ser els primers passen a ser els últims. Com quan fèiem fila a l’Escola. Quan sabies una cosa, el bon germà de la Salle et feia passar al primer. I, com per una decisió imprevisible, et trobaves que aquell que anava davant teu, passava darrera teu.

Aquesta paraula de Jesús ens diu que en la vida cristiana mai ens hem de considerar els primers, sempre hem de ser dels últims. I considerar-nos-hi realment. Quan un aprèn a viure així té pau. En el darrer lloc el Senyor també hi és, perquè Ell, a la creu, va ocupar l’últim lloc, i Maria, que era immaculada des de la seva concepció, estava enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. I Santa Teresa, la petita, deia a la seva germana, “anem, anem, germaneta meva, ocupem l’últim lloc, que no ens el prendrà ningú”.

Al cel, ja m’ho veig venir, tindrem unes sorpreses... perquè el Senyor demana de nosaltres, una gran humilitat i senzillesa de cor. I aquests que en el món s’han cregut sants i amb mèrits, també entraran al cel, només per la gran misericòrdia de Déu. I portaran a l’espatlla, com una llufa, els seus mèrits penjats i, confosos, veuran que aquells a qui han menyspreat són abans que ells, només perquè eren humils i havien après a dir: Tingueu misericòrdia de mi, que sóc pecador.

"Si em preguntàveu quina cosa és la més essencial en el seguiment de Crist us respondré: primer és la humilitat, segon, la humilitat, i tercer, la humilitat." (Sant Agustí, Epíst. 118, 22.)

Anar-se a confessar

Així, tal com ho diuen els fidels de tota la vida. La Penitència és un sagrament instituït per Nostre Senyor Jesucrist. I va fer molt bé d’instituir-lo i deixar-lo a la seva Església. Dóna pau de pensar que aquest sagrament sempre hi és. Dóna pau pensar que els batejats podem renovar la gràcia del baptisme en aquest sagrament de la misericòrdia de Crist.

No hi ha contrapartida en aquest sagrament. No és a canvi de res que rebem l’absolució. Només cal la contrició del cor i la manifestació de la nostra condició de pecadors. I també l’humil propòsit de l’esmena que la gràcia de Déu suscita i renova.

Què fa vergonya d’anar-se a confessar? Es clar que en fa. Però és la mateixa vergonya que hem de sentir davant de la Creu del Senyor i de la seva nuesa. Crucificat pels nostres pecats. Les generacions cristianes passen (nosaltres també passarem) i el sagrament del perdó serà sempre en l’Església. Com un do molt gran.
Imagineu-vos que no hi hagués el «perdó dels pecats», tal com diem en el Credo. Tot seria insuportable i sense sortida, I sense esperança. Es llavors que la confessió dels pecats és la confessió de la seva gran misericòrdia.

Aprendre a adorar el Santíssim Sagrament

Era el darrer Corpus del Papa de l’any 2004. La processó del Corpus de Roma va de Sant Joan del Laterà a Santa Maria, la Major, al llarg de tota la via Merulana. L’ostensori amb el Sagrament és portat en un vehicle on habitualment hi el reclinatori perquè el Papa vagi agenollat davant del Sagrament durant tot el trajecte. El darrer any el Papa no podia ja agenollar-se i el van posar al seient; tossut i tenaç com era va demanar als mestres de cerimònia que l’ajudessin a agenollar-se. Una vegada i una altra. Aquests li deien que era impossible i a que més podia caure. A Roma era famós que quan al Papa no li agradava una cosa protestava amb un murmuri de desaprovació. Al arribar a prop de la Basílica de Santa Maria el Papa va cridar, quasi enfadat i en polonès: si us plau, vull agenollar-me: aquí hi ha Jesús. No van tenir més remei que obeir-lo, però va ser impossible. La cosa va arribar fins al límit. Tothom es va commoure.


M’arriba el cor això. L’Església d’orient i d’occident creu, des de sempre, que el Crist Ressuscitat està present en l’Eucaristia i cada dia em dol més que els fidels de les nostres parròquies no s’agenollin davant del Sagrament. Si no hi hagués la Presència real, l’Eucaristia no seria res, ni la comunió tampoc. Aprenem la lliçó i que l’intel•ligent entengui. Agenollar-se davant del Crist és l’expressió de la llibertat dels fills de Déu que entenen que per la persona humana no hi ha ningú damunt d’ell, ni ningú sota d’ell, només Déu. Aprenem la lliçó del Benaurat Papa.