“Si el món és tant formós, Senyor, si es mira amb la pau vostre a dintre de l’ull nostre”.
Així comença el poema-pregària de Joan Maragall. Pregària perquè s’adreça al Senyor i poema perquè ho fa amb una forma poètica meravellosa, com per exemple quan diu: “amb la pau vostre a dintre de l’ull nostre”
El tema del poema és la mort i podríem dir que està plantejat con una argumentació de Maragall destinada a Déu, per aconseguir el que ell vol (no morir), amb una cloenda final d’acceptació.
En primer lloc explica la seva visió del món, de la vida: Què diu en la pregària? És vàlid per a nosaltres?
La bellesa de la naturalesa: “el cel blau damunt de les muntanyes/ i el mar immens, i el sol que pertot brilla”. Som sensibles a la bellesa que ens envolta? La valorem i l’admirem? O no tenim temps de fixar-nos-hi?.
Una consciència globalitzadora molt més actual que la del seu temps: “Aquest món,(...)/ tan divers, tan extens, tan temporal;/ aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,/ és ma pàtria, Senyor”. Recordem que hem d’estimar el món el suficient com per sentir-nos responsables d’ell?
El valor del cos: “estic tant gelós dels ulls, i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, i el cor/ que s’hi mou sempre”.Tenim cura del nostre cos de manera adient? Ens quedem curts, l’utilitzem i prou? O ens passem, i el fem el centre de la nostra vida?
La feblesa humana: “Home sóc i és humana ma mesura/ per tot quan pugui creure i esperar/ si ma fe i m’ha esperança aquí s’atura,/ me’n fareu una culpa més enllà?”. Sabem que no són déus? O creiem que amb la ciència i la tècnica, que hem aconseguit i que és molt útil, ho podem tot?
El saber trobar a Déu en totes les coses: ”tot el que veig se us assembla en mi.../ deixeu-me creure, doncs, que sou aquí”. Veiem el que hi ha de bo en tot el que ens envolta? la bondat ens remet a Déu? O ens aturem en el dolent?.
Explica, després, els seus sentiments: Compartim amb Maragall dubtes, pors, desitjos? La nostra naturalesa és com la seva?
Els dubtes: “ja ho sé Senyor que sou, Senyor: però on sou, Qui ho sap?".
La por a la mort: “...i temo tant la mort!”.
El desig d’eternitat: “jo, que voldria/ aturar tants moments de cada dia/ per fer-los eterns a dintre del meu cor!”/... “Deu-me en aquests sentits l’eterna pau”.
Les ganes d’aconseguir el que volem: “si heu fet les coses a mes ulls tan belles,/ si heu fet els ulls i els sentits per elles,/perquè acluca’ls cercant un altre com?/ Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”.
I l’acceptació final en forma de pregària: En la pregària, sabem demanar bé? Acceptem la voluntat de Déu?: “I quan vingui aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquest ulls humans,/ obriu-me’n , Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa.”/ “Sigui la mort una major naixença”.
Des del meu punt de vista, el “Cant espiritual”, publicat fa més de cent anys (1906), és vigent actualment gràcies a la seva qualitat poètica i a la seva densitat humana i cristiana. Aquest any en què s’escau el centenari de la seva mort, admirem la seva bellesa i fem-ne pregària.