dissabte, 30 d’abril del 2011

El “Cant Espiritual” de Joan Maragall

Si el món és tant formós, Senyor, si es mira amb la pau vostre a dintre de l’ull nostre”.
Així comença el poema-pregària de Joan Maragall. Pregària perquè s’adreça al Senyor i poema perquè ho fa amb una forma poètica meravellosa, com per exemple quan diu: “amb la pau vostre a dintre de l’ull nostre
El tema del poema és la mort i podríem dir que està plantejat con una argumentació de Maragall destinada a Déu, per aconseguir el que ell vol (no morir), amb una cloenda final d’acceptació.
En primer lloc explica la seva visió del món, de la vida: Què diu en la pregària? És vàlid per a nosaltres?
La bellesa de la naturalesa: “el cel blau damunt de les muntanyes/ i el mar immens, i el sol que pertot brilla”. Som sensibles a la bellesa que ens envolta? La valorem i l’admirem? O no tenim temps de fixar-nos-hi?.
Una consciència globalitzadora molt més actual que la del seu temps: “Aquest món,(...)/ tan divers, tan extens, tan temporal;/ aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,/ és ma pàtria, Senyor”. Recordem que hem d’estimar el món el suficient com per sentir-nos responsables d’ell?
El valor del cos: “estic tant gelós dels ulls, i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, i el cor/ que s’hi mou sempre”.Tenim cura del nostre cos de manera adient? Ens quedem curts, l’utilitzem i prou? O ens passem, i el fem el centre de la nostra vida?
La feblesa humana: “Home sóc i és humana ma mesura/ per tot quan pugui creure i esperar/ si ma fe i m’ha esperança aquí s’atura,/ me’n fareu una culpa més enllà?”. Sabem que no són déus? O creiem que amb la ciència i la tècnica, que hem aconseguit i que és molt útil, ho podem tot?
El saber trobar a Déu en totes les coses: ”tot el que veig se us assembla en mi.../ deixeu-me creure, doncs, que sou aquí”. Veiem el que hi ha de bo en tot el que ens envolta? la bondat ens remet a Déu? O ens aturem en el dolent?.
Explica, després, els seus sentiments: Compartim amb Maragall dubtes, pors, desitjos? La nostra naturalesa és com la seva?
Els dubtes: “ja ho sé Senyor que sou, Senyor: però on sou, Qui ho sap?".
La por a la mort: “...i temo tant la mort!”.
El desig d’eternitat: “jo, que voldria/ aturar tants moments de cada dia/ per fer-los eterns a dintre del meu cor!”/... “Deu-me en aquests sentits l’eterna pau”.
Les ganes d’aconseguir el que volem: “si heu fet les coses a mes ulls tan belles,/ si heu fet els ulls i els sentits per elles,/perquè acluca’ls cercant un altre com?/ Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”.
I l’acceptació final en forma de pregària: En la pregària, sabem demanar bé? Acceptem la voluntat de Déu?: “I quan vingui aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquest ulls humans,/ obriu-me’n , Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa.”/ “Sigui la mort una major naixença”.
Des del meu punt de vista, el “Cant espiritual”, publicat fa més de cent anys (1906), és vigent actualment gràcies a la seva qualitat poètica i a la seva densitat humana i cristiana. Aquest any en què s’escau el centenari de la seva mort, admirem la seva bellesa i fem-ne pregària.

dimarts, 26 d’abril del 2011

L’experiència de la transmissió de la fe als infants i joves


Els cristians tenim un do que hem rebut de Déu i que és la FE, així, en majúscula i que destaqui; mai una paraula tan curta (dues lletres, una sola síl·laba!) ha amagat tant de contingut i tant de significat, ella -per si sola- dóna explicació i esperança a la nostra existència terrenal, al nostre tarannà, al nostre procedir. Les persones que tenim una certa edat podem afirmar i presumir que aquesta Fe l’hem “pouada”, l’hem viscuda i l’hem alimentada en l’exemple i el testimoni dels nostres pares i dels nostres “grans”, que no es van voler guardar per a ells sols aquest gran tresor. Transmetre la Fe no és una qüestió de proselitisme ni de quotes “d’audiència”, no; és, simplement, compartir una gran alegria que tenim, la de la Bona Notícia, amb totes les persones que la vulguin rebre i fer-se-la seva també. És quelcom tan humà com celebrar un esdeveniment amb la família o amb els amics, compartir allò que tenim, allò que creiem (el Missatge del Regne de Déu) convençuts que no només és bo sinó que és el més gran i més important que tenim per a compartir i viure amb els altres.

Els cristians no imposem, no hauríem d’imposar, la nostra ALEGRIA; els cristians la participem, la compartim, la celebrem i, en definitiva, la regalem, la donem a conèixer a tothom, alhora que procurem viure amb ella i conforme a ella.
I, si així ho fem, no és mèrit nostre, simplement donem compliment i continuïtat a l’encàrrec que vam rebre, fa més de dos mil anys, dels nostre mestre, i que fem ben nostre els/les catequistes : “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat” (Mt 28, 19-20).
I aquesta experiència, l’Església i els cristians l’hem de fer amb alegria i amb il·lusió, no pas com una càrrega. Transmetre la Fe és quelcom que s’ ha de fer des del si de la família, no esperar a la catequesi ni a l’assignatura de Religió. Però, dissortadament, en les darreres dècades, la institució familiar sembla haver-se exonerat i “alliberat” d’aquesta responsabilitat, com si transmetre la Fe, Evangelitzar, fos només cosa de l’Església i dels seus “afiliats”.

Certament que la societat ha canviat molt darrerament i s’han volgut “crear” nous conceptes de família, però Déu és i serà sempre el mateix, es vulgui o no, el Missatge continua essent el que Jesús ens va donar. Podem i devem adaptar-lo als nostres temps, als nostres infants, als nostres joves, amb les nostres paraules, amb els nous mitjans i a les nostres circumstàncies, tindrà la mateixa validesa i aplicació però els batejats no podem ni devem claudicar de la nostra condició ni de la nostra “obligació” (que ha de ser la nostra devoció) d’anunciar i transmetre aquella Fe que, un dia, vam rebre amb la condició de donar-la a conèixer i escampar-la arreu del món. Així ho ha entès l'ESGLÉSIA i així ha volgut passar, de generació en generació el relleu de la torxa.

Avui dia, la tasca és més àrdua i difícil, cal adaptar-se als nous temps, la figura del catequista es converteix -en molts casos- en l’únic transmissor de la fe de l´infant o del jove que no veu altre testimoni al llarg de la setmana i que potser només ve pensant en la preparació per a un Sagrament; els estudis, les diversions, els caps de setmana, són els seus principals centres d'interès. Però el/la catequista no pot desanimar-se, al cap i a la fi treballa per compte d’altre i aquest ALTRE és Déu, qui ens ha “cridat” a aquesta feina, no pas pels resultats sinó per l'Amor que ens té.
El/la catequista és qui dóna però també qui rep, el sembrador però també el sembrat amb la il·lusió i l’afecte d’infants i joves que també són dins el Pla de Déu.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Crist ha ressuscitat!! Molt bona Pasqua a tothom!


La Resurrecció de Crist i dones al Sepulcre,
Fra Angelico, 1440-41


Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:

- ¿Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre?

Llavors van alçar els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. Ell els diu:

- No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí...


(Evangeli de Marc 16, 1-6)


Si feu clic damunt la fletxa podreu escoltar
l'Al·leluia de Haendel



dimecres, 20 d’abril del 2011

Jornada diocesana de la Pastoral de la Salut


El proppassat dia 26 de març celebràrem la Jornada Diocesana de Pastoral de la Salut al Nou Hospital Sant Joan de Reus.
Ens aplegàrem unes 70 persones de les diferents comunitats de Reus, Tarragona, Valls, Alió, Falset, Salou,... per aprofundir en l'acompanyament espiritual del malalt segons el model de Jesús, el Bon Samarità. La xerrada va anar a càrrec del religiós camil P. Francisco Àlvarez, professor de l'Institut Internacional de Teologia Pastoral Sanitària de Roma i professor de les escoles de Pastoral de la Salut.
El Dr. García Navarro, director de l'Hospital, ens va donar la benvinguda, ens va acollir i ens digué que és important i necessari el caliu humà dels membres de la Pastoral de la Salut.

El religiós camil va encetar el tema: Acompanyament espiritual del malalt segons el model de Jesús el Bon Samarità, tot dient que aquest acompanyament és espiritual quan té en consideració la integritat de la persona, quan ens posem en camí amb ella, connectem amb la seva decepció, la seva depressió, el seu desconcert, el seu pessimisme, recordant així els deixebles d'Emaús. Per això va insistir en què nosaltres hem de saber discernir les necessitats espirituals del malalt, i adonar-nos de la necessitat que té donar sentit a la vida, de recuperar la fe perduda, del perdó, de rebre l'Eucaristia, d'abandonar-se a les mans de Déu.

El conferenciant digué que no podem oblidar mai que salut i malaltia són inherents a la persona humana. Som éssers febles, vulnerables i viure és ser ferit. La malaltia ens introdueix en un món nou, és una sotragada forta, és una experiència personal i posa en evidència la soledat que se sent. Sovint el malalt troba manca de comunicació, a vegades a nosaltres, els apòstols de la Pastoral de la Salut, ens costa estar en silenci al costat d'ell, però a ell aquest acompanyament i relació ja li parla, sense paraules.

Jesús el Bon Samarità és el model d'acompanyament, i és un model complet. Jesús no vingué a posar “etiquetes”, va venir a conquistar el cor dels homes. El religiós insistí que nosaltres ens hem de fer presents on es troba la gent necessitada, posar-nos en camí, buscar els altres i oblidar-nos del nostre “jo”. Per aconseguir això és important tenir una actitud de servei, no de lluïment, sentir un amor entranyable, un saber mirar als ulls, fet que neix de dins, i commoure’ns davant del sofriment. Sempre hem de tenir present que som “enviats” per l’Església i actuem en nom de Jesús. Anem a escoltar les experiències de la persona que pateix, no a explicar les nostres, tot i que a vegades les nostres experiències també ens ajuden a comprendre la dels altres.

En la segona part de la conferència Francisco Álvarez digué que l’Evangeli de la Salut és una proposta de vida saludable per als joves. Referent als joves va presentar tres vessants:
a) Signes/ senyals saludables en el joves d’avui: l’esport, les colònies, ser voluntaris, oberts a la natura, oberts a experiències noves.
b) Símptomes patògens, patològics: ansietat, angoixa, sentiment de por, inseguretat, manca de maduresa de la persona jove, depressió, fractura de l'autoestima, falta d'estímuls, culte al cos, pèrdua de valors.
c) Els joves, mirall dels adults i de la societat en general.
Avui els joves viuen el sentit grupal, el fet d'estar junts.

Per acabar, el conferenciant ens digué que la dimensió espiritual és allò que més identifica a tota persona. El camí més curt per arribar al cor de la persona és el cor, l'empatia, l'afecte, l'amor... Ens preguntem, quin sentit té la vida? En Ell vivim, ens movem i existim, aquest és el gran sentit de la nostra vida.
El desig de Déu és que l'home visqui i visqui bé. Ens va enviar a Jesús, el seu Fill, que vingué com a Salvador únic i atípic (neix en una cova i mort a la Creu). Jesús vingué a transformar les persones, a donar-nos una bona qualitat de vida. Crist irradia salut, és la persona més seductora, és l'home excepcional, allà per on passava deixava un rastre agradable. És exigent, però ens diu que el Regne que Ell proposa ja el portem en el cor si sabem buscar la veritat, l'amistat, la justícia, la llibertat, una llibertat interior. Per a nosaltres la salvació és el marc, el referent, allò que Déu no nega a ningú.
El model de salut que Jesús ofereix va adreçat a tota la persona. La qualitat més atractiva de Jesús és la relació i en l’Evangeli trobem el sentit de la vida.
Acabàrem la Trobada amb una viscuda pregària.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Sant Tabernacle de Déu enmig el món

Estem en plena Quaresma. Aquesta ens recorda que l’Església és un poble peregrí caminant pel desert. I en el desert el poble de Déu és temptat, però també en aquest desert troba el seu Déu i rep la Llei i el Pa de la Vida.

Israel, com imatge de l’Església peregrina, instal•la i desplega el seu campament durant el seu llarg pelegrinatge vers la terra promesa. L’Església de Déu també posa el seu Tabernacle allà on troba els homes i dones cercadors del Déu Vivent i que creuen amb humilitat en el Crist Ressuscitat. Quan aquests homes i dones ja no cerquen el Déu Vivent, el Tabernacle s’aixeca i s’instal•la en un altre lloc, ja que no “tenim en aquest món una ciutat permanent”.

No dubto que Déu vol posar el seu tabernacle, que és també la seva mateixa Presència, en aquesta parròquia. Però cal que hi trobi una comunitat que visqui amb aquesta consciència de peregrins, que visquin des de la condició de pecadors sempre perdonats, i que celebrin amb una gran humilitat l’Eucaristia del Senyor. Quina imatge més viva i suggestiva: la parròquia com la Tenda de l’Aliança, com el Lloc de la Presència de Déu, on les portes sempre estan obertes, on els germans s’estimen i es perdonen les ofenses, on els pobres són acollits... Casa oberta per a la pregària i el diàleg íntim amb el Senyor on ningú busca altra glòria que la del Senyor.

Que Déu Nostre Senyor no aixequi el seu Tabernacle de casa nostra; ens quedaríem sense vida, com un bosc de branques seques. Per això hem de pregar i molt. En l’Església tot és un Do del Senyor. A nosaltres només se’ns demana disponibilitat,docilitat i obediència a la seva Paraula.

Ara, il•luminarem amb llum nova i color nou el temple parroquial, això és molt fàcil de fer. I té una relativa importància, allò important serà que deixem penetrar a raig la llum del Ressuscitat, que il•lumini el rostre dels germans i germanes i esdevinguem homes i dones que estimen Déu i volen viure segons l’Evangeli.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Compartir amb els altres l’alegria

Durant la Quaresma, i certament en molts altres moments de la nostra reflexió i de la nostra existència cristiana, hem parlat del fet de compartir com un dels nostres trets característics. Un tret que certament signen bona part de la humanitat com a valor important per al benestar social, personal i psicològic de l’ésser humà.
En aquest espai de reflexió voldria fer-vos notar que el compartir cristià ho abasta tot, també les alegries, també el sofriment. A vegades ens sembla que compartir sofriment és més bo, més plaent a Déu, més cristià. De ben segur que ho és. Però... i compartir l’alegria? I compartir projectes?...
Això ve a tomb perquè aprofitant que a la parròquia compartim el projecte d’obres (tingueu la seguretat que el projecte és de tota la feligresia i fins i tot de tota la zona parroquial) faig una crida a l’alegria que comporta aquest compartir projecte. No cal que tothom es posi a pintar, ni a canviar cables, ni a picar amb el mall... només al tenir l’esma de compartir la joia, la esperança, la alegria de portar endavant un projecte que agradi a Déu.
Quan acabin les obres, alguns compartirem mans per netejar, per ubicar els bancs, treure la pols o ornamentar el temple... d’altres compartirem despeses, perquè no, i d’altres, possiblement, compartirem una exclamació joiosa de satisfacció per haver fet la casa de Déu més agradable i acollidora, més presta a la pregària, més prompta a la celebració sacramental.
Compartir projectes i alegries, no ens retreu de compartir tristeses o sofriments quan cal i quan és necessari. Perquè la nostra vida és plena de contrastos, el nostre compatir cristià també abasta tots els àmbits de la nostra vida.
Una segona idea per apropar-nos a conceptes més profunds del tema. El compartir és un tret fonamental en la Doctrina Social de l’Església docs està arrelat en la mateixa acció de Déu que dóna sense res a canvi, que és gratuïtat pura. L’església utilitza bona part de la seva comunicació social per a incidir en la necessitat de compartir.
I perquè? Perquè aquest valor porta a un món més just; i fer un món just és una idea central del cristianisme i un imperatiu de l’amor als germans i germanes. Fins i tot ens ha de servir de model econòmic per aconseguir que la riquesa -entesa en el sentit ampli- sigui un bé natural compartit per tothom, que respongui a la qualitat de vida comuna a tots els éssers humans.
Una frase que crida l'atenció: la riquesa no es crea ni es destrueix -com diem referint-nos a l’energia- sinó que és comparteix i distribueix, perquè aleshores els pobres deixin de ser-ho perquè els rics comparteixin -no el que necessiten per viure, sinó el que els sobra-. El món ric, no deu la seva riquesa a la pobresa dels altres?
I acabo insistint en el lligam entre compartir i donar. I per fer-ho no puc recomanar-vos altra cosa que la lectura del passatge de la multiplicació dels pans i del peixos. Escolliu l’evangeli que vulgueu, tot ho relaten (Lc 9, 10-17, Mt 14, 13-21; Mc 6, 32-44 o Jn 6, 1-13).
Us imagineu el que significà que Jesús donés, compartís, quatre pans i en mengessin tanta gent? Us imagineu la força que té el fet de compartir?

diumenge, 10 d’abril del 2011

En memòria i homenatge als qui ens han precedit

Us faig avinent tota la informació sobre les obres que estem duent a terme a la parròquia. I m’agrada encapçalar les meves paraules amb aquest títol tant escaient: “En memòria i homenatge dels qui ens han precedit”. És bonic fer-ho així, no ho creieu?
Perquè des del 20 de juny de 1982, quan el benvolgut bisbe Pont i Gol -acompanyat del rector Mn. Josep Torres, tant estimat per tots- va presidir la gran cerimònia de dedicació d’aquest temple i, certament, des de molts anys abans, quan es va fer l’erecció de la parròquia i la implantació de la demarcació parroquial, moltes han estat les persones que ens han precedit en la fe, en la gràcia i en la bondat i que han vestit amb la seva pròpia llum les pedres vives d’aquestes parets que ben aviat veurem lluminoses i acolorides.
De tota aquesta munió de persones, unes quantes ja no estan entre nosaltres i ens miren -segurament encuriosides- des del cel estant.
Pensant en ells estem fent tot això. Pensant en ells, i en nosaltres, volem que la casa de Déu resplendeixi amb una llum nova.
Tots plegats ens en hem de donar gràcies.

Mn. Rafael Serra

El finançament de les obres

El cost total de les obres les pagarem mitjançant un crèdit a 10 anys -pel total del pressupost- que ens ha avalat el propi Arquebisbat (que ja té els acords necessaris i les partides oportunes destinada a aquest fi).
El retorn del crèdit es farà en un termini màxim de 10 anys, tot i que esperem fer-ho abans d’aquest temps. Hem previst tres formes de col·laboració per aconseguir aquestes quantitats, que us expliquem:

- Les quotes fixes (que duraran com a màxim el mateix temps que es trigui en tornar els diners). Aquestes es poden demanar amb les butlletes que trobareu en aquesta VEU i a l’entrada de la parròquia. Per a nosaltres, aquesta és la forma més adient, doncs ens permet saber en cada moment les xifres de les que disposem i planificar així els pagaments.

- Les aportacions. Són quantitats que es donen en un sol cop i de forma particular per a destinar-les íntegrament a les obres.

- Les col·lectes extraordinàries. És una fórmula establerta que destina la totalitat de la recaptació que es fa a totes les misses d’un dia determinat a pagar les obres. S’han previst col·lectes extraordinàries en dies especials: Pasqua, Pentecosta, Festa de la Dedicació, Inici de curs, Crist Rei o Nadal, en són exemples. De totes formes s’aniran comunicant oportunament.

dijous, 7 d’abril del 2011

Pregària de súplica


(Clicant al damunt de la fletxeta podeu escoltar l'ària "Erbame dich, mein Gott"
de la Passió segons Sant Mateu, de J. S. Bach)


“Apiada't, Deu meu,
de les meves llàgrimes.
Mira el meu cor i els meus ulls
Que ploren amargament davant teu.
Tingues pietat!”

Aquestes paraules corresponen a una de les àries més belles i profundes de la Passió segons Sant Mateu, de J. S. Bach. La canta la contralt just després que l'Evangelista expliqui les negacions de Pere: A l’instant va cantar el gall. Pere es va recordar d’allò que Jesús li havia dit “Abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades.” I, així que va ser fora, va plorar amargament (Mt 26, 74b-75)

Bach, que era una persona molt pietosa, quantes vegades deuria haver pregat amb aquestes paraules? És més, alguna vegada hem pregat així nosaltres? Quan? Segur que en moments de desànim, de cansament, de por o angoixa; quan la nostra fe se’ns posa a prova, ens trontolla. També preguem així quan som conscients que hem fet algun mal, que hem pecat i ens arrepentim i demanem el perdó, demanem al Senyor que s’apiadi de nosaltres.

I com s’apiada el Senyor de nosaltres? Aquests dies que estem fent les celebracions litúrgiques a la sala d’actes a causa de les obres a l’església tenim la imatge de Jesús crucificat just davant nostre. Quan me'l miro i veig aquells braços tant oberts tinc la sensació que ens vol abraçar a tots, que ens vol acollir a tots entre els seus braços. Així que crec que el Senyor s’apiada de nosaltres manifestant-nos el seu amor: El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell (Jn 14, 21)

dilluns, 4 d’abril del 2011

Una conferència de gran qualitat

La Sra. Carme Minguella, llicenciada en dret, pronuncià dins el cicle de xerrades que la parròquia organitza en el marc del diàleg fe-cultura, una bella conferència sobre el COF (Centre d’orientació familiar).
Aquesta és una institució del nostre arquebisbat que té per missió la d’acollir, acompanyar i ajudar a les famílies que pateixen dificultats de qualsevol mena. Volen salvar la vida, l’amor i la dignitat de cada persona (especialment vetllen pels drets de la dona).
La Sra. Carme presentà una correctíssima visió de la persona humana, des del personalisme cristià. Cada persona, única i irrepetible, és per naturalesa el seu cos, la seva afectivitat, la seva capacitat social, la seva intel·ligència i la seva obertura a la transcendència. I allò del que fa tothom bona recerca és de la felicitat que rau en l’amor (en estimar i ser estimat). Ser persona és trobar l’equilibri i la correcta proporció de les cinc dimensions de la vida de les persones. I, per tant, educar rau en una educació del cos, de l’afectivitat, de la capacitat de viure en la societat, de la intel·ligència humana com a consciència de sí i obertura al bé, a la veritat i a la bellesa, i de l’obertura a la Transcendència (que pels cristians ha estat revelada en Crist). La conferenciant il·lustrà amb molts exemples el que explicava i arribà a la conclusió que tota la patologia, relacionada amb la persona i als matrimonis, té a veure en una mena de buit espiritual i a la manca de valors. Tot passa perquè desvirtuem allò que la persona és i està cridada a ser.
I, per altra banda, afirmà que hi ha moltes situacions que només Déu pot guarir i s’imposa la pregària i la vida sacramental.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Les obres que agraden al Pare del cel

Ara estem en plenes obres de la Parròquia. Realment eren necessàries, calia una reforma: estava malament l’enllumenat, la megafonia, la pintura i també faltava acabar d’ennoblir la Capella del Santíssim. La Casa del Pare ha de ser acollidora i digne. Aquestes obres les vol el Pare del Cel, però aquelles que de veritat vol són:
- La justícia, buscar la dignitat de la persona humana, sense fer diferències de raça, de cultura, d’idees. Hauríem de tenir respecte a tota persona, sense menysprear ningú. Procurar així mateix una repartició millor dels béns de la terra que Déu ens ha donat, que no són per a uns privilegiats sinó per a tota la humanitat. Hauríem de saber compartir.
- La misericòrdia, cal que actuem amb tendresa.
- La compassió, per ajudar amb amor.
- La pau, Ell vol que visquem sabent-nos comprendre, respectar, apartar tota violència, buscar sempre allò que ens uneix, evitar les paraules que fereixen i saber perdonar-nos de cor.
Estimar-nos sabent que Ell ens ha donat el seu Fill únic perquè tinguem vida i una vida eterna.
Estar a prop dels malalts, atents a les seves necessitats, acompanyar-los, ser el seu bastó sobre el qual puguin recolzar-se. Estar atents als pobres, vetllar per les seves necessitats, ajudar-los i alleugerir tots els seus problemes. Tot això, amb molta caritat, amor i discreció, sense creure’ns superiors a ells perquè tenim recursos econòmics.
Vetllar pels presoners que viuen reclosos, amb poca esperança, sense grans perspectives en la seva vida i potser tractats amb molta duresa, quan són persones, malgrat les seves mancances i les obres negatives que hagin comès. També el Pare del Cel vol que siguem persones de pregària, sense dir massa paraules però sabent escoltar en el fons del nostre cor allò que Ell ens vol dir per ser coherents donant testimoni.
Vol que siguem assenyats, prudents, discrets, humils, acollidors, emprenedors, que no parlem gaire, però que actuem molt.
Ens vol persones lliures, no una llibertat com el món ens ofereix: “quan més tingueu més feliços sereu, feu tot allò que vulgueu”, sinó que el que és veritablement important és ser persona, no tenir grans coses.
Així anirem escampant el Regne de Déu.