dimarts, 31 de gener del 2012

Creiem en un Déu creador de tota realitat

Al credo diem: “Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador de totes les coses, visibles i invisibles”. Déu és creador de tot, i a partir del “no res”. No hi ha analogia o semblança possibles amb cap realitat humana. Només Déu pot crear del “no res”. I, creant l’Univers, va crear també el temps i l’espai, ja que totes les coses creades tenen un temps i un espai, i no existeixen fora d’aquests.


El Déu creador no va crear una vegada per sempre i prou, sinó que és el Qui continua creant a cada moment, ja que l’Univers mateix, amb les seves lleis, està en expansió. Aquestes lleis, ara per ara, escapen a l’observació de l’ull humà i només Déu sap el “principi absolut” i el “final absolut” del mateix Univers.

Les realitats visibles són aquelles que són observables per l’home, és a dir, aquelles que –a l’igual que l’ésser humà- ocupen un espai i són en un temps. Algunes d’aquestes realitats, per exemple les formes més minúscules de la vida, no són observables per l’ull humà i, tanmateix, la ciència afirma llur existència, pel que no formen part de les coses invisibles.

Però també hi ha les realitats invisibles realment, d’entre les que Déu ha creat i crea. Com és, per exemple, la llibertat finita dels éssers humans i la consciència de si (d’ells mateixos), el que la teologia anomena: l’ànima humana, que és creada cada vegada que un home o una dona són concebuts. I qui crea és l’amor, subsistent en si mateix i participació plena del gran Amor de Déu. Qui crea sempre és Déu!

Cada persona és una creació divina, única i irrepetible, i cadascú de nosaltres som una “obra seva” meravellosa a la que Déu estima per a si mateix. De totes les criatures, la persona humana és l’única que Déu vol per a si mateix. I cada home i cada dona porten la imatge i la semblança de Déu. És un tema en el que poques vegades reflexionem, però que és molt gran i molt profund.


Les qüestions relacionades amb l’ecologia són molt serioses moralment, perquè els homes no podem destruir allò que és obra de Déu. Hi ha uns límits. Altrament podem imaginar la destrucció de la mateixa terra si l’home s’abandona a les forces i l’acció del mal.

Dintre d’aquestes realitats invisibles que Déu ha creat hi ha també l’existència dels àngels. És un tema molt bonic del que en parlaré en un altre article.

dimarts, 24 de gener del 2012

Una mirada al voltant de la ciutat d'Efes


L’antiga ciutat d’Efes es troba a l’actual Turquia, concretament a la costa del Mar Egeu. Del que havia estat la capital de l’Àsia Menor en temps de l’Imperi Romà només en queden ruines, unes ruines magnífiques, però. Són les ruines romanes més ben conservades del món.

Està situada entre dos turons, un més alt que l’altre. Com tot paisatge mediterrà, la vegetació que hi trobem són pins, oliveres, figueres i vinya. En l’època dels romans la ciutat era a la vora del mar, hi havia un dels ports més importants del Mediterrà, però actualment queda a l’interior. Els edificis que vaig trobar més interessants van ser l’Odeó -un edifici que servia tant per fer teatre com per reunir-se el Consell de la Ciutat-la biblioteca de Cels i el teatre, de dimensions importants –tenia un aforament de 25.000 persones- i una acústica magnífica. Em va impressionar molt el tamany de l’àgora principal.



El famós temple d’Artemis està situat en un altre indret i actualment només en queden els fonaments i una columna.

El Nou Testament parla en diversos llibres de la ciutat d’Efes. El llibre de l’Apocalipsi va adreçat “a les set esglésies que hi ha la província de l’Àsia” (Ap 1,4 a) Una d’elles era l’església d’Efes. Els Fets dels Apòstols ens expliquen que Sant Pau hi va viure uns tres anys, allà hi va escriure la carta als Gàlates, les dues cartes als Corintis, la carta als Filipencs i la carta a Filèmon. També hi ha la carta de Sant Pau adreçada als Efesis.


En la història de l’Església la ciutat d’Efes va tenir la seva importància, s’hi van celebrar dos concilis. D’aquí se’n dedueix que en aquesta ciutat hi deuria haver una comunitat cristiana molt important i amb molt de pes. El llibre dels Fets ens dóna una pista sobre com, de mica en mica, la comunitat cristiana anava agafant importància quan ens explica l’episodi de l’avalot d’Efes, Ac 19, 21-40.

Però què en queda de tot aquell esplendor? Només runes, la ciutat va ser abandonada durant el període bizantí a causa de la malària, els habitants es van traslladar a la ciutat veina de Selçuk. Durant les èpoques posteriors la gent anava a la ciutat abandonada a buscar-hi els marbres i els carreus per a aprofitar-los per noves construccions. Moltes lloses de marbre del temple d’Artemis es van utilitzar per construcció de Santa Sofia, a Istambul.

A mitjans del S XV l’imperi bizantí va caure en mans dels otomans i la religió oficial va canviar. Avui dia aquelles comunitats cristianes tant i tant importants ja no existeixen, perquè?

En la prèdica de fa uns diumenges el Mossèn m’hi va fer reflexionar: sí que la fe és per gràcia de Déu, però si nosaltres no la cultivem i reforcem, aquesta fe es pot perdre. La vida ens porta a situacions a vegades molt dures, o bé tot el contrari, moments de gran estabilitat on és fàcil deixar-se portar per l’hedonisme. I la meva reflexió em porta a recordar les paraules de Jesús a l’evangeli de Sant Mateu: “Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre la roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca” (Mt, 7, 24-25)

Fotografies: Marta Bonet

divendres, 20 de gener del 2012

Els Pastorets en imatges (Nadal 2011)

Tal com vàrem fer l'any passat, enguany també us oferim unes imatges dels Pastorets d'aquestes darreres festes, interpretats amb il·lusió pels nens i nenes de catequesi, que van omplir a vessar el teatre parroquial amb un gran èxit!



























dimecres, 18 de gener del 2012

Les Vespres de Crist Rei, entranyables.

Els ulls de la Mare de Déu miren cap endins. Son ulls tots ells d’interioritat.


Ja fa dos anys. Un grup d’amics ens comprometérem a celebrar les Vespres dels diumenges a la tarda dels temps forts, (Advent, Quaresma i Pasqua). Hi hem estat constants. Hi convidàrem els fidels. Cada vegada som més. El desig és lloar el Senyor i participar de la pregària de l’Església. I intercedir per a tots.

Ens posem tots davant de l’altar, presidint el bell Crist majestat de la Parròquia. Romanem en silenci i a les set en punt ens posem dempeus per a començar les Vespres. La bellesa del cant, dels salms, de la Icona de la Benaurada i de l’encens penetren a dins i donen pau. Una pau immensa.

Volem viure l’esperit de les comunitats monàstiques de Jerusalem, tant conegudes al país veí. El Jordi és el mestre de cor. I el Pere és el lector. I volem crear un espai de pregària i de lloança enmig de la ciutat. Si algú s’hi sent cridat que vingui. Ho fem només pel Senyor, per manifestar la gratitud per la seva gloriosa Resurrecció i tenir goig de ser creients en el seu Nom. I també perquè creiem en la força de la preegària i la vitalitat que dóna més enllà de nosaltres. La pregària de la intercessió és una llavor que el Senyor per la seva gran misericòrdia pot fer créixer en vés a saber quines muntanyes i en quines valls. És el misteri de la comunió dels sants.

En acabar les Vespres venerem sempre la icona de la Benaurada i els seus ulls profunds ens penetren. Els ulls de la Mare de Déu miren cap endins. I sortim amb una alegria nova. Il·luminats per la «Joiosa Llum santa que ens porta a la glòria del Pare del cel, immortal, Déu i Salvador Jersucrist» Només volem lloar el seu Nom. Perquè Crist és i ens estima.

Si esteu interessats en aquesta pregària demaneu informació. És oberta a tothom. Ah, el dia de Pasqua, de tanta alegria que tenim, cantem tres Magnificats.

diumenge, 15 de gener del 2012

Homilia del Baptisme del Senyor.- Diumenge I de Durant l’Any.

La humanitat de Jesús és la nostra alegria

La humanitat de Jesús és la nostra alegria. No és una frase meva. Son les primeres paraules que escriu el gran teòleg Sant Tomàs de Aquino en el seu Tractat sobre el Verb encarnat. És cert, si Jesús no hagués existit, no tindríem aquesta alegria. El món no l’hagués conegut. La humanitat del jove menestral de Natzaret, que es presenta avui al Jordà i allí es manifesta com el Fill estimat del Pare, ple del seu amor, que en el llenguatge de la fe en diem l’Esperit Sant.

El camí de la fe comença sempre, no per una decisió ètica, sinó per un trobament amb una Persona, que és el Crist. Jo he conegut persones intel·ligents que són creients i persones també intel·ligents que no són creients. Llavors la fe és un DO, un Regal. I Nadal representa el començament de quelcom nou, radicalment nou. Un començament que ve de Déu.

La qüestió sobre Déu es desvetlla amb el trobament amb qui ja té una relació vital amb el Senyor. El camí vers Ell passa a través d’aquells que ja l’han trobat. I quan un troba a Déu se n’adona del do d’haver estat batejat en nom de la Trinitat. I té com una alegria immensa de saber-se Fill estimat del Pare, ple de l’amor de l’Esperit.

També el dia del nostre propi baptisme s’obrí el cel sobre nosaltres i se sentí la veu del Pare que deia «Tu ets el meu fil, o la meva filla estimada» , en tu he trobat el meu goig, no pel que fas, fins i tot si són grans les teves infidelitats, sinó simplement «perquè ets el meu fill/a» i no puc deixar d’estimar-te.


D’ençà que nostre Senyor va ser submergit en el Jordà, el riu d’aigua viva corre per l’Església, se sent sempre la seva remor, és un riu que dins nostre ens diu «Vine cap al Pare». Aquest riu és inexhaurible i inestroncable. Ve de Déu i va cap a Déu. Es el riu de la gràcia. Atreveix-te a posar-hi els peus.... i si pots posa-t’hi tot tu dins. La teva vida canviarà.... i t’adonaràs de la bellesa de les paraules: «La humanitat de Jesús és la nostra alegria»

dissabte, 14 de gener del 2012

Homilia del dia de la solemnitat de la Mare de Déu i de començament de l'any nou.

El Senyor ens salva del temps que passa i no torna.

Germans estimats en el Senyor. Avui, per damunt de tot, és una festa de Maria, a la qual la fe de l’Església, a tot arreu i sempre, dóna el títol de Maria, MARE DE DÉU. Ella és veritablement la Mare de Déu, perquè ha donat llet i sang al Fill estimat del Pare, el qual és Déu veritable, nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual totes les coses foren creades.

Avui és com si l’Església no pogués marxar de prop del bressol de Jesús sense aixecar els ulls i contemplar els ulls de la Mare. Mare del Crist i, per tant , Mare nostre. Es a Maria que deixem totes les pregàries perquè ella, com un encenser d’or, les faci pujar totes al Crist, a qui estimem tant, Senyor i Redemptor nostre.

Mare de Déu pregant. (Datada entre 1640 i 1650)
Giovanni Battista Salvi da Sassoferrato (1609-1685)


En la segona lectura hem escoltat que, quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona (...) Ell ha entrat en el nostre temps i l’ha redimit. I es així que el cristià no queda angoixat pel temps que passa i que no torna. Sinó que sap que el seu temps, (i el temps del món) va cap a Déu, cap a la Plenitud, cap al Regne. Es un temps que no es perd, sinó que va cap a Déu. I per això ens hem de desitjar que cada any sigui millor que l’any passat. Per dues raons: primer, perquè no passarà res que Déu no permeti; i segon, perquè el seu amor mai ens deixarà i aquesta és la nostra confiança.

Que tingui un millor any el Papa Benet que amb tanta saviesa ha presidit la litúrgia de Nadal; també el nostre Arquebisbe; la nostra parròquia estimada de Crist Rei, tant estimada; que els qui cerquen treball en trobin; que els ancians sentin l’escalf de persones que els estimin; que les nostre famílies visquin unides amb un gran amor; que els drets dels pobres i dels pobles del tercer món siguin reivindicats; que les nostres parròquies siguin aixopluc pels pobres, que hi hagi pau a tota la terra i unió a les santes esglésies de Crist, que les esglésies de l’orient cristià no visquin sota la por de la persecució, que la vida sigui respectada, que les autoritats del país i de la ciutat es dediquin al bé de tots ... aquests són els desigs que podríem allargar fins a l’infinit, com el cor que estima a tothom...

Que el l’any 2012 així un any ple de benedicció. Pau a tots.

dijous, 12 de gener del 2012

Un Nadal d'estrelles, pastors, àngels i de Pau a la terra als homes que Déu estima.


Un Nadal ple de la pau. La pau d’una comunitat de fidels que durant tot l’Advent s’han preparat per a la Memòria del Nadal del Senyor. La novetat d’aquest any ha estat la Missa de les famílies, celebrada per primera vegada a la vigília. La parròquia era plena com mai havíem vist. Tants pares i nens i nenes hi havia que va ser impossible venerar la Imatge de l’Infant Jesús, encara hi seríem.



La joia es feu encomanadissa. L’alegria no venia de nosaltres. L’alegria venia d’allò que el mossèn proclamava a l’homilia: Crist en nosaltres i per a nosaltres. Per sempre. Déu ha vingut en aquest món per a no deixar-lo mai més. Ell no s’ha oblidat (ni s’oblidarà mai) de nosaltres, però vol també a manera de correspondència que nosaltres no ens oblidem d’Ell. I hem de comunicar la llum que es difon des del bressol de Jesús Infant. El grups de nens i nenes que intervenien musicalment feien somriure el Nen Jesús.

La Missa de la Mitjanit de Nadal estava també plena de fidels i amb el cant solemne del Adeste fideles començàvem la solemne litúrgia que acabarem amb nadales cantades amb so de pandereta. A més, el Josep M. interpretava com ningú la viola el opus 147 de Bach: Jesús, joia del meu cor, acompanyat a l’orgue del mestre Enric Peris i a la guitarra per en Xavi Canudas. Tots tres feien vibrar el cor d’una indicible tendresa. Una tendresa que només la Nit de Nadal comunica.




D’estels, de pastors, d’àngels i d’estrelles, i de pau als homes de bona voluntat. Ens en recordarem sempre de la bella nit de Nadal de l’any 2011. Durant la veneració, l’Antònia Masip proclamava uns bells versos i el mossèn declamà amb estupor el darrer cant del Poema de Nadal de Sagarra.



Abans de marxar el Pau i el Daniel feien tocs de pilota davant del pessebre. Oh joia... el meu cor era ple de pregàries per tots els qui sofreixen i el pessebre posat al cancell ho volia comunicar: Jesús neix pobre enmig dels pobres.

El dia de Nadal s’estrenà una nova organista, la Mestra Montserrat Pàmies de Reus, que acompanyà els cants nadalencs amb una gran finesa i amb tot el cor. Donem gràcies a tots pels dons que hem rebut aquest Nadal i deixem que des del bressol de Jesús nat creixi aquell cant nou dels salms. Un cant sempre nou, perquè l’amor de Déu és sempre nou.

dimarts, 10 de gener del 2012

La Parròquia de Crist Rei de Reus, amb tot el cor, felicita al Sant Pare Benet i li desitja un any nou ple dels dons de Déu.


Amb tot el cor felicitem al Papa Benet XVI i li desitgem la fortalesa i la saviesa del Sant Esperit per presidir i guiar l’Església Catòlica. El Papa Benet ens ha donat l’alegria de les JMJ celebrades a Madrid en aquest any que hem passat. El Papa és un home humil i savi, que per tot arreu s’imposa per la bondat del seu cor i el seu magisteri marca els camins per on haurà de caminar l’Església quan ell no hi sigui.

Era el Papa que l’Església, en un temps de purificació i de retorn a l’essencial, necessitava. La nostra Parròquia prega per ell i l’estima. Només el Senyor sap el què ha sofert per l’Església de Déu. Però el Senyor dóna la seva força. La nostra comunitat s’adhereix amb obediència i comunió al seu magisteri. Que el Senyor el beneeixi ens el conservi.

dijous, 5 de gener del 2012

Epifania, una alegria immensa!!


Adorazione dei Magi
Giotto di Bondone (1267-1337)


El Sant Rector d’Ars predicava això el dia de la Epifania:

«Sortint de la Santa Missa som tant feliços com ho haguessin estat els Mags si s’haguessin pogut emportar amb ells el Nen Jesús» Perquè no n’hi ha prou d’haver-lo trobat una vegada al Senyor, sinó portem sempre dins nostre el present de la nostra vida. L'Eucaristia és la presència sempre nova de Crist en nosaltres. Cada vegada que combreguem és Nadal i l’alegria, com la dels Mags, és immensa.

I també amb alegria, us deixem un vídeo on podreu anar escoltant i llegint una nadala actual en les veus de Lax’n’Busto i Glaucs.

Què tingueu un bon Dia de Reis!!

dimecres, 4 de gener del 2012

Més de sis-cents euros per a un país on els infants d'un Sugus en fan una festa.

Una bona iniciativa d’aquest Nadal ha estat una venda de felicitacions, fetes a mà i amb tot amor, per l’Assumpta. Ella amb senzillesa de cor i paciència, i amb l'ajut del seu marit, les ha venudes. Una per una. Aquestes felicitacions portaran felicitat a Mn. Josep Cabayol, del nostre bisbat, i a través de les seves mans sempre obertes per a donar, a molts infants de la seva missió de Rwanda, a Kampanga. Una zona d’una gran pobresa on els infants de un sugus en fan una festa. I és que 608 euros allí són molts (*).

El Mossèn podrà continuar els senzills habitacles que construeix i que donen tanta felicitat a aquelles famílies (ja fa molts anys ho vaig veure amb els meus propis ulls). A Mn. Josep tothom l’estima. Té la pau dels sants i la dolçor de la pregària. La pau que dóna viure entre els pobres, i amb la pregària que necessita per a viure. Ell, allà, en aquelles latituds, d’una població, que va viure l’horror d’un genocidi, això no ho llegirà mai. Però la felicitació li portarà un àngel. Aquests diners li seran donats a mà, sense mediació de ningú.


Com si el veges, els veurà, en donarà gràcies a Déu i l’endemà mateix no hi serà. Haurà anat a ciutat per uns camins infernals, a comprar tot el material que es necessita per comparar tornillos, teulada metàl·lica amb els famosos habitacles que construeix, enmig de la selva, a prop de la regió dels grans llacs, on la nit encara se senten trets dels camps de refugiats. Que Jesús el guardi, al bon mossèn.

Entre tots hem fet una bona obra, d’aquelles que fan content el Pare del cel.

(*) La quantitat aconseguida a través de la venda directa de les postals ha estat de 595 Eur. A més, hi va haver qui va voler donar una quantitat extra que hem afegit al total.