L’antiga ciutat d’Efes es troba a l’actual Turquia, concretament a la costa del Mar Egeu. Del que havia estat la capital de l’Àsia Menor en temps de l’Imperi Romà només en queden ruines, unes ruines magnífiques, però. Són les ruines romanes més ben conservades del món.
Està situada entre dos turons, un més alt que l’altre. Com tot paisatge mediterrà, la vegetació que hi trobem són pins, oliveres, figueres i vinya. En l’època dels romans la ciutat era a la vora del mar, hi havia un dels ports més importants del Mediterrà, però actualment queda a l’interior. Els edificis que vaig trobar més interessants van ser l’Odeó -un edifici que servia tant per fer teatre com per reunir-se el Consell de la Ciutat-la biblioteca de Cels i el teatre, de dimensions importants –tenia un aforament de 25.000 persones- i una acústica magnífica. Em va impressionar molt el tamany de l’àgora principal.
El famós temple d’Artemis està situat en un altre indret i actualment només en queden els fonaments i una columna.
El Nou Testament parla en diversos llibres de la ciutat d’Efes. El llibre de l’Apocalipsi va adreçat “a les set esglésies que hi ha la província de l’Àsia” (Ap 1,4 a) Una d’elles era l’església d’Efes. Els Fets dels Apòstols ens expliquen que Sant Pau hi va viure uns tres anys, allà hi va escriure la carta als Gàlates, les dues cartes als Corintis, la carta als Filipencs i la carta a Filèmon. També hi ha la carta de Sant Pau adreçada als Efesis.
En la història de l’Església la ciutat d’Efes va tenir la seva importància, s’hi van celebrar dos concilis. D’aquí se’n dedueix que en aquesta ciutat hi deuria haver una comunitat cristiana molt important i amb molt de pes. El llibre dels Fets ens dóna una pista sobre com, de mica en mica, la comunitat cristiana anava agafant importància quan ens explica l’episodi de l’avalot d’Efes, Ac 19, 21-40.
Però què en queda de tot aquell esplendor? Només runes, la ciutat va ser abandonada durant el període bizantí a causa de la malària, els habitants es van traslladar a la ciutat veina de Selçuk. Durant les èpoques posteriors la gent anava a la ciutat abandonada a buscar-hi els marbres i els carreus per a aprofitar-los per noves construccions. Moltes lloses de marbre del temple d’Artemis es van utilitzar per construcció de Santa Sofia, a Istambul.
A mitjans del S XV l’imperi bizantí va caure en mans dels otomans i la religió oficial va canviar. Avui dia aquelles comunitats cristianes tant i tant importants ja no existeixen, perquè?
En la prèdica de fa uns diumenges el Mossèn m’hi va fer reflexionar: sí que la fe és per gràcia de Déu, però si nosaltres no la cultivem i reforcem, aquesta fe es pot perdre. La vida ens porta a situacions a vegades molt dures, o bé tot el contrari, moments de gran estabilitat on és fàcil deixar-se portar per l’hedonisme. I la meva reflexió em porta a recordar les paraules de Jesús a l’evangeli de Sant Mateu: “Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre la roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca” (Mt, 7, 24-25)
Fotografies: Marta Bonet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada