dissabte, 20 de febrer de 2021

Any de Sant Josep

Ha fet bé el Papa Francesc d’orientar la mirada espiritual de l’Església envers la figura del qui és el seu Patró universal, l’home just, sant Josep, espòs de Maria. Celebrem, doncs, l’Any de sant Josep.

En honor del Patriarca proposo dinou catequesi de les quals aquesta n’és la primera. Amb la voluntat de fer de sant Josep objecte de contemplació i d’edificació. La contemplació cristiana dóna goig i dóna volada a la pregària. Ens ajuda a edificar la vida cristiana de cada dia. (Edificar vol dir: fer-la créixer). El qui edifica és sempre l’Esperit Sant que ens construeix per dins en la seva voluntat de afaiçonar la humanitat nova a semblança del Crist i reproduir la imatge del Senyor que rebérem en el baptisme i que està cridada a la vida eterna.

Sant Josep: El qui treballa pel Fill (1)

L’Escriptura no diu quasi res de sant Josep. Tanmateix, amb el poc que diu, l’Església en té prou per a descobrir-ne tota la seva grandesa i el lloc únic que té en la història de la salvació.

El Papa Benet XVI va escriure que de la santa Família de Natzaret no en sabem res més que el que diuen els Evangelis de la infància del Senyor. Tanmateix sabem bastant bé com vivia una família de Natzaret en el segle I. Si sabem que si el Senyor esdevingué un home qualsevol (Fil 2:6), la seva família també era una família qualsevol. Cal pensar, per tant, que la vida de la família de Natzaret no fou diferent de com era la vida dels seus coetanis.

Són els misteris de la vida oculta del Senyor.


Sant Josep, com qualsevol pare, és el qui treballà pel Fill. Aquesta és la primera glòria i la gràcia més gran. Treballà dies i dies, anys i anys, per Jesús, el Senyor, el qual a la vista del món n’era el seu fill. Treballà abnegadament, silenciosament i amorosament. Dogmàticament cal dir: «Sant Josep va treballar pel Fill de Déu fet home».

A la sinopsi és conegut com el fill del fuster (téknon) (cf. Mt 13:56-57). Treballà amb les seves mans, com qualsevol pare treballa pels fills. Un treball que en sí mateix es penós, alhora joiós, perquè està fet amb amor i per amor. Si era artesà el seu front sabia de la suor i les seves mans, no eren fines, sinó endurides i fortes pel treball quotidià. Amor i treball com a binomi perfectament unit al servei de la seva esposa i del Fill, que Déu li havia donat. No li pertanyia i tant seu com era! Un amor únic compartit amb Maria, la Mare i l’Esposa. Tot el que va fer Josep fou treballar per l’Esposa i pel Fill i ho va fer de tot cor, amb tot el seu amor. Un treball que esdevenia una ofrena d’amor.

Imagino sant Josep retornant a casa amb un somriure després d’una jornada de treball, cansat i content. També imagino Jesús anant cap a ell ple d’alegria. Josep era per Jesús el signe del veritable amor, el del Pare del cel. Taula parada i amor compartit en la santa casa de Natzaret, plena de la presència de Déu. La seva persona romania a l’ombra, no ocupa el lloc central. L’Església a poc a poc ha anat descobrint la seva grandesa, una grandesa que, tanmateix, no el treu de la humilitat. Més encara la seva humilitat és la seva grandesa més gran. Una manifestació de la glòria de Déu.

La primera lliçó és tenir goig i una immensa pau en el cor que treballa humilment pel Senyor. Tots podem treballar pel Fill. L’Escriptura afirma que són els pares els qui han de treballar pels fills i, no al revés. Quants pares (i mares) coneixem que treballen amb amor pels fills, fins i tot amb treballs que no els agraden i no haguessin escollit mai.

Treballar pel Fill és treballar per allò que estima més el Fill. I allò que estima més són els seus germans, els homes i les dones que ha vingut a salvar. La salvació, el Regne de Déu, és un do, però també és objecte de treball. Sant Pau exhorta: «Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions» (Fil 2, 12-13). Aquesta és la primera lliçó que aprenem de Josep: Treballar amb alegria cada dia pel Fill, pel seu Regne, no esperant altra recompensa, sinó Déu mateix.

Pregària

Salve, custodi del Redemptor

i espòs de la Verge Maria.

A vós Déu us confià el seu Fill,

en vós Maria va dipositar la seva confiança,

amb vós Crist es va forjar com a home.

Oh, benaurat Josep,

mostreu-vos també pare per a nosaltres

i guieu-nos en el camí de la vida.

Obtingueu-nos gràcia, misericòrdia i coratge,

i defenseu-nos de tot mal. Amén.


dissabte, 6 de febrer de 2021

Unes paraules de coratge a metges i personal sanitari.

Ara ja no se senten els aplaudiments de durant el confinament als vespres a favor dels treballadors de la sanitat. No se senten els aplaudiments però ells continuen essent allí i cansats, molt cansats. No ho sé en teoria, ho sé per pròpia experiència. Els metges i sobretot, els infermers i infermeres, acompanyen el darrer temps, les darreres hores i els darrers minuts del qui, hospitalitzats, moren.

Hem de pregar per ells. Ja que a ells els és donada una feina subrogatòria: ocupar el lloc de la família al final de la vida humana. Ho fan com per delegació dels familiars i han de tenir cura amorosament del temps últim d’una vida. Són persones que gairebé no coneixen i no són de la seva família i, tot i així, són allí per donar la mà a un agonitzant i són testimonis del dolor moral, interminable, de la sedació. 

Sé, i en dono testimoni, de la voluntat dels treballadors dels hospitals i dels qui treballen a les residències d’avis per posar en contacte, si més no, a través de mòbils o tauletes els familiars amb els pacients. Sé d’una infermera, beneïda sigui, que fa servir el seu propi telèfon per posar-se en contacte amb la família. Tot aquest amor ve de Déu i expressa la seva misericòrdia. Els nostres hospitals estan perfumats, estan amarats aquests dies del perfum de la caritat.

Es un santuari de dolor, d’amor i de la presència de Déu. Beneïts siguin els nostres infermers i infermeres que manifesten la seva humanitat i la millor versió de sí mateixos en el treball que estan fent. De manera particular amb els qui atenen els qui estan a les UCI amb persones que han estat setmanes en total aïllament. Beneïts siguin els seus somriures. Han esdevingut infermers no només del cos, sinó també de l’esperit. Sé d’una que llegeix les cartes dels familiars als pacients i que posa les fotografies dels seus néts a prop del pacient. I d’una altra que en els darrers instants posa la música que li agradava al moribund. Són històries que Déu recull en el Llibre de la Vida.

dimarts, 2 de febrer de 2021

Testimonis del sofriment i del dol

 Aquests dies vull donar testimoni  del dolor de moltes famílies en la mort de persones estimades. La mort provocada pel temible i maleït Covid 19. El dolor encara és més gran quan, majoritàriament, la família no ha pogut acompanyar en la malaltia i en la mort a les persones estimades, confinades a causa del virus, a les residències o a l’hospital. He presidit nombroses exèquies aquests dies a l’aula del tanatori municipal i n’he estat testimoni de llur dolor.

Se’t trenca el cor quan proclames la Paraula de Déu i aprens a dir paraules de consol i d’esperança als familiars que en fan viva i dolorosa experiència. Abans de començar sempre demano a Jesús que m’ajudi i penso:  Què diries, Senyor meu, en aquestes circumstàncies? I el Senyor sempre ajuda. Una filla, que enterrava la mare, em va explicar que revestida amb els epis va saludar de lluny a la seva mare amb la mà. Ja no la va veure mai més.  Molts dels qui he enterrat són gent humil que tenien com a única riquesa les seves mans per treballar. Els fills i els néts saben aquestes biografies irrellevants des de la història del món, però tant rellevants en la història real, de cada dia. El comú denominador d’aquestes vides és l’amor i el treball. Les llàgrimes dels familiars són molt de dins. Amb el temps he après a diferenciar les llàgrimes i el dolor.

Davant d’aquest sofriment només té autoritat per prendre la paraula el Senyor Jesús: “Confieu en Déu, confieu en mi, a la casa del meu Pare hi ha llocs per a tots”. Aquest és l’Evangeli que acostumo a proclamar.

Beneïda sigui la memòria dels fills de Déu que aquests dies moren en la solitud, que resplendeixen com estrelles en el firmament del cel. Els seus noms estan inscrits a les palmes de les mans de Déu. La mort és una criatura de Déu i el segell de la seva glòria. Una glòria que només li pertany a ell, ja que cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té reservat per aquells que l’estimen (1Co 2,9). Que la seva memòria sigui una benedicció pels fills i néts. Que reposin en la Pau de Déu.


dimecres, 27 de gener de 2021

Gratitud al Senyor per la vida i el ministeri de Mn. Creu Sáiz, al Cel sigui.

Dissabte passat, dia 23 de gener, la Prioral amb el compliment estricte de l’aforament per causa de la pandèmia, (molts van quedar fora) se celebraren les exèquies de Mn. Creu Sáiz. Presidí les exèquies el Sr. Arquebisbe Joan acompanyat d’un nombre significatiu de preveres de l’arxidiòcesi. 

Els mossens de Reus, ben a prop, a l’abadia, amb gran dolor, no podien participar de la celebració a causa del forçós confinament. Mn. Rafael Serra, rector de Crist Rei, pronuncià unes paraules que transcrivim al blog en recordança i memòria del qui fou arxipreste de Reus durant tants anys. També Mn. Rafael presidí després la celebració exequial a la parròquia de  Castellvell. Tot el poble era allí, rebent el cos del mossèn. Era nascut a un poble de Cuenca anomenat Valdecolmenas, però de petit va arribar a Castellvell on era estimat com un fill més del poble, del qual va ser i rector.

El Dr. Gomis, administrador del Santuari de Misericòrdia, del qual Mn. Creu n’era capellà, pronuncià una pregària a la Mare de Déu que transcrivim també aquí. Ens donem el condol els uns als altres i d’una manera molt viva a la família del mossèn que l’ha estimat tant.



PARAULES DE MN RAFAEL EN LA MISSA EXEQUIAL DE MN. CREU

Que brilli igualment la vostra llum davant la gent així veuran les vostres bones obres i  glorificaran el vostre Pare del cel! (Mt 5,16).  El Senyor no ens diu que ens lloïn a nosaltres, sinó que lloïn el Pare del cel. Els cristians i els ciutadans de Reus hem de lloar al Pare i donar-li gràcies pel ministeri de l’estimat Mn. Creu, al qual avui acomiadem en aquest món.

Em faig portaveu del Sr. Prior i de la resta de germans preveres de la ciutat, que per forçós confinament no poden participar en la celebració. Mn. Creu s’ha acreditat al llarg del seu ministeri entre nosaltres com a servent bo i fidel que pot entrar a celebrar en el goig del seu Senyor. Nosaltres, la família dels preveres,  també participem del dolor de tantes famílies que no han pogut acompanyar els seus en la malaltia i en la mort. Ens consola saber que el mossèn sabia que estàvem amb ell amb el cor i en la pregària i, per tant, vivíem la proximitat més alta, que és la divina.

Donem, doncs gràcies a Déu, pel ministeri sacerdotal durant tants anys de Prior i d’Arxiprest, i aquests darrers anys al Santuari i a l’aturonat Castellvell. Un ministeri exercit sense cap ombra de referencialitat, del treball de cada dia fet amb amor i senzillesa de cor. Bon company, amic de tots, creador sempre de comunió, amb criteris pastorals coherents, sense fer diferència de persones, de predicació amable i fonda espiritualitat. Entrà en l’anima de la ciutat i esdevingué entranyablement reusenc.

El mossèn era sensible al dolor dels altres, sobretot de la gent humil i senzilla, profundament bondadós de cor. Ell sabia que vol dir ser pobre i mai va perdre la mirada d’infant i del jove de Castellvell que va entrar al Seminari.

Va acceptar la mort i la malaltia com un cristià: «Em trobo en l’esperança de la resurrecció», digué els darrers dies. La mort és una criatura de Déu i el segell final de la seva glòria. Amagada als nostres ulls, ja que només a ell li pertany la glòria ja que mai cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2:9).  

No sou únicament vosaltres, estimats familiars que ploreu, totes les parròquies ploren, tota la ciutat plora. Pels creients és un aiguabarreig de dolor i de joia. De dolor perquè no el veurem més i quasi no li hem pogut adéu i el molt que l’estimàvem, però també de goig, perquè sabem que està en el Senyor, cosa, diu l’Escriptura, incomparablement millor (Fil 1:23).

Quan la Pasqua passada va baixar de Castellvell a la Vetlla Pasqual, celebrada a Crist Rei, quasi clandestinament a causa del confinament, em va dir: «Quan cantàvem l’al·leluia m’han vingut llàgrimes als ulls». Ara el mossèn ja no haurà de celebrar la Pasqua, té la plenitud de la Pasqua en el misteri insondable del Déu Vivent.

Dels primers records que tinc d’ell: és veure’l agenollat davant de l’altar de la Immaculada a Cambrils, jo era un nen llavors que anava a missa amb els meus pares, i, després de molts anys l’he vist joiós i content fent de capellà de Misericòrdia, en aquest arc de temps, tota una vida, la Mare de Déu ha estat present en la seva vida. És, doncs, a la Mare de Misericòrdia que encomanem el seu trànsit pasqual. Fins al cel, estimat Mn. Creu. 


PREGÀRIA DEL DR. PERE GOMIS, ADMINISTRADOR DEL SANTUARI, EN LES EXÈQUIES.

Mare de Misericòrdia, quan vegis arribar al nostre germà, al nostre amic mossèn Creu, alliberat de llarga i feixuga malaltia, abraça’l per l'espatlla, que  amb el teu escalf es sentirà segur davant Déu.

Et volem manifestar el nostre agraïment a Déu, pel testimoni de mossèn Creu, per la seva generositat i dedicació vers el poble encomanat, doncs hi ha esmerçat tota la seva vida.

Ja no celebrarà més la Missa al teu Santuari, ara participarà de la joia del cel amb la presència de Déu per sempre. Nosaltres l'enyorarem, però aquest dolor el supera la satisfacció i la seguretat que gaudeix plenament de la glòria que Déu reserva als qui li són fidels.

Aprofitem, Mare de Misericòrdia, per demanar-te desvetllis al teu poble, per tal que sorgeixin bons i sants preveres, que amb generositat com la de mossèn Creu, ajudin al creixement personal i espiritual de les dones i homes d'aquesta diòcesi tarragonina. Amén.


diumenge, 24 de gener de 2021

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítols 8è (últim)

 

8.- SUPERAR ELS REPTES GLOBALS

(Catequesi durant l’Audiència general en el 50è Dia de la Terra, el 22 d’abril de 2020)

Estem fets de matèria i els fruits de la terra sostenen la nostra vida, però en nosaltres també hi ha l’alè vital que ve de Déu. Vivim en una casa comú, com una única família humana en la biodiversitat amb les altres criatures de Déu.

Com a imatge de Déu, estem cridats a estimar totes les criatures i a tenir-ne cura, però hem incomplert la nostra responsabilitat de cuidar i administrar la Terra, l’hem contaminat i assolat. També hem fallat custodiant els nostres germans. Hem pecat contra la terra, contra el nostre proïsme i contra el Creador, el Pare bo, que vol que visquem junts en comunió i prosperitat.

Déu perdona sempre, els homes perdonen a vegades, però la terra no perdona, i si l’hem fet malbé el resultat serà molt lleig. No tenim futur si destruïm l’ambient que ens sosté.

Necessitem una nova forma de mirar la nostra casa comú, no com a un simple dipòsit de recursos per a explotar. Per als creients, el món expressa la potència creadora de Déu. El Papa diu que quan veu les tragèdies naturals, resposta de la terra al nostre maltractament, pensa que fem malbé  l’obra del Senyor.

Hem de recordar que la terra no és tan sols casa nostra sinó també la casa de Déu, estem en una terra sagrada. Hem de despertar el sentit estètic i contemplatiu que Déu va posar en nosaltres. Els pobles originaris ens ensenyen que no podem custodiar la terra si no l’estimem i respectem vivint en harmonia amb ella.

Necessitem una conversió ecològica que s’expressi en accions concretes. Com a família única necessitem un pla compartit per vèncer les amenaces a la nostra casa comú.

Francesc diu que aprecia sincerament les iniciatives i moviments locals i internacionals que volen despertar les consciències de la gent. Anima tothom que tingui autoritat a treballar en trobades i conferències en diferents àmbits, convergint amb persones de totes les condicions socials, donant vida també a un moviment social que neixi “desde abajo”.


No hem de pensar que aquests esforços no canviaran el món doncs aquestes accions sempre escampen un bé a la societat i segur que produeixen fruits més enllà del que es pugui constatar.

En aquest temps pasqual de renovació ens hem de comprometre a estimar i apreciar el do de la terra i a cuidar a tots els membres de la família humana. Com a germans, preguem junts al nostre Pare celestial “Quan envies el teu Esperit reneix la creació i renoves la faç de la terra” (Salm 104,30).

Francesc acaba saludant i demanant que l’Esperit ens concedeixi trobar el sentit del sant respecte per la terra i estar més atents a les necessitats de tots els germans.

dissabte, 23 de gener de 2021

Avís. Es suprimeix temporalment la missa dels diumenges al vespre.

 Benvolguts,

Us informem que a causa de la pandèmia de coronavirus i, fins a nou avís, queda suprimida la missa dels diumenges al vespre.

Gràcies per la vostra comprensió.