diumenge, 30 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)

En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.


Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.


Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?»

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

Aquí us deixem una cançó molt maca del grup Canta la Teva Fe que fa referència a aquest Evangeli. A la nostra Parròquia tenim la sort d'haver-la pogut sentir en directe :-))

dijous, 27 d’abril del 2017

Oh, Montserrat, bella muntanya, encara més bella Imatge, estimadíssima!

Les esglésies amb seu a Catalunya celebrem el dia 27 d’abril encara amb sentors de les roses de sant Jordi, la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Al bell mig del Principat i en una muntanya de formes singulars, úniques, que els angelets serrarem, cobertes de romaní, una comunitat de benedictins conserva i venera, com un tresor valuosíssim la santa Imatge que forma part del nostre imaginari dels catalans. Tots els catalans d’una forma o altra porten Montserrat al cor. Ella és la Rosa d’abril i la millor flor de Pasqua.



Poso tots els títols que el Virolai aplica a la Mare de Déu per pregar-los:

Rosa d'abril R/ Pregueu per nosaltres.
Morena de la serra R/ Pregueu per nosaltres.
De Montserrat estel R/ Pregueu per nosaltres.
Reina del Cel que els Serafins baixaren R/ Pregueu per nosaltres.
Alba naixent d'estrelles coronada R/ Pregueu per nosaltres.
Ciutat de Déu que somnià David R/ Pregueu per nosaltres.
Mística Font de l'aigua de la vida R/ Pregueu per nosaltres.
Roser del Cel, que els serafins voltegen R/ Pregueu per nosaltres.
Cedre gentil, del Líban corona R/ Pregueu per nosaltres.
Arbre d'encens, Palmera de Sió R/ Pregueu per nosaltres.

La poesia de Mn. Jacint Verdaguer s’inspira en el capítol 24 del Siràcida, en què l’autor sagrat compara la saviesa present enmig del poble com si habités en un jardí imaginari on arbres flors ho emplena tots dels perfums. Són imatges molt propis de la poesia bíblica. L’Església cristiana, des d’antic, ha aplicat aquestes imatges de la Saviesa de Déu a santa Maria, ella que la «Càtedra de la saviesa» que és el Crist. Els monjos de Montserrat a clar del dia d’avui canten aquesta oda de la Saviesa, dedicant-la a la Mare de Déu.



Ella enmig del paradís, abans perdut i ara retrobat, per obra del Misteri Pasqual del Crist, és enmig del paradís el jardí de saludables perfums, ella (Maria) és la Mare del Bell Amor, el bell Amor, que és Crist. Tot escoltant el Nigra sum (de Pau Casals) dels escolans de Montserrat, recitem aquests versos tant bells de la Sagrada Escriptura, que la litúrgia – amb la seva llibertat – aplica a Santa Maria. Mare dels deixebles estimats del seu Fill. Llegiu aquest text lentament, es fa mel a la boca, pensant amb la Mare de Déu. Ella ha arrelat per sempre ne el nostre poble, que sigui un poble beneït on la vida sigui respectada, els pobres estimats i la llibertat donada i les comunitats eclesials donin el perfum de la caritat.


Del llibre del Siràcida (24:14-21)
Oda a santa Maria

12 M'he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon.
14 M'hi he fet gran com la palmera d'Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
15 He escampat el meu perfum com el cinnamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l'encens de la tenda santa.
16 He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i les meves flors són esplèndides i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.

dilluns, 24 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)


Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.


En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.


El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

Escoltem la bellíssima pregària en forma de cançó "Jo crec en Vós, bon Déu", a càrrec dels Cors i Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona

divendres, 21 d’abril del 2017

RADIANT DE TANTA RESPLENDOR


Si durant la Quaresma sentíem els planys d’Adam davant de les portes del paradís tancat i perdut, per Pasqua sentim els crits de la seva alegria, pel paradís obert i retrobat. L’Església se sent en els cinquanta dies, sense disminució de goig, agraïda i radiant de tanta llum i resplendor, com una núvia estimada, santificada per la Sang de l’Anyell, convidada al banquet del Regne i plena de gràcia.


El paradís ha estat obert i l’arbre de la vida s’ha manifestat en la creu del Senyor, allí com un aiguaneix brolla incessant la vida. Durant la cinquantena la litúrgia sent com un atractiu per la primera Església, s’hi vol reflectir. Es així que llegeix el Llibre dels Fets, un llibre inacabat perquè cada comunitat haurà d’escriure un capítol del llibre dels apòstols fins que el Senyor torni. En el primer dels anomenats sumaris de la vida de la primera comunitat (que llegíem el diumenge de l’Octava) hi ha com una mena de passivitat dels primers creients. Què feien? Eren constants en l’ensenyament dels apòstols, compartien els béns i participaven de la pregària i de la fracció del Pa. I vivien una existència pasqual, això és, joiosa, humil, donada (amb alegria i senzillesa de cor). La resta ho feia el Senyor: «Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats»


És Ell que fa créixer el seu poble per l’amor difusiu de l’Esperit Sant. Quan una parròquia viu del riu de l’aigua de la vida, que neix als peus de la creu de Jesús, aquesta es renova i els creients veuen les meravelles de Déu que no para d’atreure cap a sí a molts. La comunitat creix des de dins, des de la gràcia i ha vençut a la temptació de quedar-se en els mètodes i institucions (encara que siguin pastorals) i no anar cap a Déu. L’Església és una comunitat de lloança i ningú pot lloar el Senyor sense alegria ni sense la gràcia de l’Esperit Sant. Jesús és el Senyor, el Kýrios, deixem que el Senyor faci conèixer la força poderosa i eficaç de la seva resurrecció (Ef 1:19). Realment és Pasqua florida. Totes les flors, belles i precioses que s’esbatanen en honor de la resurrecció del Senyor.


dimecres, 19 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals, tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció, però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.


Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.



Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.

dimarts, 18 d’abril del 2017

Renovació de les Promeses del Baptisme

Aquesta tarda els nens i nenes que aquest any rebran la Primera Comunió han celebrat la Renovació de les Promeses del Baptisme.

Ha estat una cerimònia bonica i senzilla. Primer, els infants, cada grup a la seva habitació, havien signat amb els seus noms uns ciris pasquals amb una frase referent a la resurrecció de Jesús. Després, a l'església, han fet ofrena d'aquests ciris.


Un jove seminarista, convidat pel Mossèn, els ha explicat la importància de pregar, de parlar amb Déu, i saber el que Ell vol de nosaltres perquè segur que això és el que ens farà més feliços.


Finalment, amb unes candeles enceses, els nens han contestat a les preguntes pròpies de la Renovació de les Promeses del Baptisme, renunciant al mal i afirmant creure en Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Llavors, el Mossèn els ha aspergit amb aigua beneïda i hem acabat la cerimònia cantant tots contents.

diumenge, 16 d’abril del 2017

JESÚS ÉS VIU!!

Anem a anunciar, a compartir a revelar que és cert: el Senyor és Viu!!



EN: Let us go back to proclaim, to share, to reveal that it is true: the Lord is alive!
PT: Vamos anunciar, partilhar, revelar que é verdade: o Senhor está Vivo!
ES: Vayamos a anunciar, a compartir, a descubrir que es cierto: el Señor está Vivo!
IT: Andiamo ad annunciare, a condividere, a rivelare che è vero: il Signore è Vivo!
FR: Allons annoncer, partager, révéler que c’est vrai : le Seigneur est vivant!
DE: Gehen wir, um zu verkünden, um mitzuteilen und zu offenbaren, dass es wahr ist: Der Herr lebt!


Copiat de l'Instagram del Papa Francesc

Gaudim d'aquest Al·leluia!!


BONA PASQUA A TOTHOM!!!

dissabte, 15 d’abril del 2017

AVUI, LA VETLLA PASQUAL


Avui, dissabte, a les 10 de la nit, a la nostra Parròquia, celebrem la Vetlla Pasqual, la Missa més maca i més important de l'any.
La nit de Pasqua és nit de joia, alegria i esperança... 
Celebrem-ho tots junts!!



Aquesta és la nit
en què el Senyor, en altre temps,
va treure d’Egipte els nostres pares, els fills d’Israel,
i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig.
Aquesta és la nit
que amb el foc d’una columna lluminosa,
esvaí la tenebra del pecat.
Aquesta és la nit
que torna a la gràcia
i associa amb els sants els qui avui,
a tot arreu, separats dels vicis i de la foscor del pecat,
creuen en Crist.
Aquesta és la nit
en què Crist, trencant els lligams de la mort,
ha pujat victoriós dels inferns.

Fragment del Pregó Pasqual

divendres, 14 d’abril del 2017

DIVENDRES SANT



Avui, 14 d’abril, Divendres Sant a la Parròquia:

A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres.
A les 10 Via Crucis.
A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor

(Després de la celebració durant mitja hora silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

dijous, 13 d’abril del 2017

DIJOUS SANT



Avui, 13 d’abril, Dijous Sant. A la Parròquia:

A les 20:30 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor
A les 11 de la nit Hora Santa.

(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

També dir-vos que avui Dijous hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. Un quart abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

dimecres, 12 d’abril del 2017

EL SENYOR ARRIBA A LA SEVA CIUTAT COM A REI I ESPÓS


El Senyor des de Jericó puja a la ciutat santa. Calia que es complís la profecia de Zacaries: "Digueu a la ciutat de Sió: Mira el teu rei que ve cap a tu; Arriba humilment, muntat en una somera i en un pollí, fill d’un animal de càrrega". Només per acomplir aquesta profecia el Senyor ho prepara tot. Cal que entri com un rei de la pau i així prengui possessió de la seva ciutat.


L’aclama una munió de pobres, aquests posen els mantells (els seus pobres mantells) sobre la pollina i prenen els rams (com si fos la festa dels Tabernacles) i aclamen el profeta de Natzaret amb el salm «Beneït el qui ve en el Nom del Senyor», amb un «hosanna» que pren el cel i la terra.


Comencen així les noces del Rei, la filla de Sió, és l’Església, la beneïda, santificada pel seu Senyor. Són les núpcies del rei amb la seva ciutat, l’Església. Així l’ha estimada.


Disposem-nos a celebrar la Pasqua del Senyor. S’acosten dies molts sants. Tot el que va viure Crist –en els tres dies de la Pasqua– ho va viure per a nosaltres.



dimarts, 11 d’abril del 2017

LA TRISTESA I LA IMPOTÈNCIA PER RAÓ DELS ATEMPTATS A EGIPTE

La celebració dels Rams d’aquest any ha estat endolada pels atemptats del ISIS a les esglésies coptes d’Egipte, justament quan falten vint dies perquè el Papa Francesc en faci visita apostòlica. Les Esglésies estaven plenes de fidels que celebraven la litúrgia dominical. Han mort molts, entre ells molts infants.

Déu meu, els rams del Senyor, ruixats de sang humana. Només podem pregar. Beneïu, Senyor, aquests cristians.

dissabte, 8 d’abril del 2017

PARAULES DE MN. RAFAEL ACOLLINT LA SANTA CREU DE LAMPEDUSSA A LA PRIORAL

Tot el dolor del món cap en el cor d’un infant, i tot el dolor del món està assumit, pres i elevat en la Creu de Nostre Senyor.


Davant de la creu de Lampedussa, feta de les restes de les embarcacions que han naufragat a la Mediterrània, el nostre mar, i en les quals tants han mort, entre ells tants infants de Déu; el nostre mar, amics, ha esdevingut un cementiri i que arriba a les costes d’Itàlia i de la bella Grècia per l’estret de Lesbos, amb onades de llàgrimes. Davant d’aquesta Creu, beneïda pel Papa Francesc, l’únic líder d’Europa que, sense retòrica, se n’anà a Lampedussa i visità els refugiats de l’illa de Lesbos. Sentim el seu crit dolorós E un vergonya! Cap persona humana és il·legal. Cap. És persona i, per nosaltres, porta la dignitat de fill de Déu.

Jordi Cervera, nedador, voluntari a Lesbos, donant testimoni a la Prioral.

Que siguem dignes de pregar davant d’aquesta santa Creu, noblíssima Creu, amarada del dolor d’homes i dones, ancians i infants que marxen de la fam i se’n van de casa per causa de la guerra, una casa a la qual ja no podran tornar perquè ha estat destruïda. Marxen de casa i troben fronteres tancades i soldats que els barren el pas. Oh creu, que portes el dolor del camps de refugiats de Grècia, del Líban, d’Israel... de nits d’hivern, de fred, d’infants plorant i d’homes que esperen i esperen... i que tenen al davant un futur incert i una incapacitat de retorn, con si estiguessin en terra de ningú. La creu de Lampedussa marca pels creients i no creients tota la geometria de l’amor i de la solidaritat. El més profund i el més alt i l’abraçada d’amor que pren tota l’amplada i la llargària.

Les benaurances segons sant Lluc han estat proclamades amb la força que tenen en boca de Jesús, el Senyor, de manera que les podríem actualitzar així: «Maleïts siguin els Parlaments que discuteixen les competències que revelen la seva incompetència, maleïts siguin els homes que hauran de viure amb la vergonya de no haver actuat en una crisi humanitària internacional (les xifres de refugiats són superiors a les de la II Guerra Mundial) i darrera tantes xifres hi ha una història d’amor i de dolor i uns lligams familiars, i uns fills orfes o unes mares que ploren els fills, amb un plor com el de Raquel, sense consol, perquè ja no hi són».

Però també: «Benaurats siguin els qui han acollit amb amor els qui arriben a la platja, els voluntaris i voluntàries que hi dediquen temps, força i intel·ligència amb un moviment de solidaritat. Benaurats siguin la multitud immensa de refugiats i emigrants de la fam i de la guerra, que Déu sigui amb ells i se’ls obri un camí per refer la seva història». L’acció del Jordi Cervera, amb els seus companys de Reus, que acaba de donar testimoni del que ha vist a Lesbos i de la seva dedicació –en tant que nedador expert– com a voluntari a la Illa ens ha commogut. Joves així dignifiquen la ciutat i el país. És la seva manera de ser cristians. Gràcies, Jordi, pel teu testimoni.

Nosaltres els cristians abracem la nuesa d’aquesta Creu, sabent que en la Creu del Senyor hi ha tot el dolor del món. El Papa Francesc ens ha dit tantes vegades: Ploreu, sigueu capaços de compassió, sigueu capaços de plorar. Ai d’un món en què les persones ja no plorem pel sofriment de les existències humiliades. Una compassió no pas epidèrmica ni emocional, sinó activa. Que vinguin a Reus, els ciutadans i els cristians els acollirem amb amor, trobaran casa, perquè casa nostra és casa seva. Que no ens trobem que ens compadim i ens lamentem per la mort del Senyor davant d’una imatge al capdavall de guix o de talla, i no ens compadim davant de l’Amor crucificat en la humanitat sofrent que fuig de la guerra i de la fam. El Senyor des de la Creu ens diu: Acolliu-los que són germans vostres.

dijous, 6 d’abril del 2017

LA VETLLA PASQUAL

Benvolguts fidels, aquest any fem tots un esforç, els qui podeu i sou aquí, de participar a la Vetlla Pasqual, la farem aviat, a les 10 del vespre. Creieu-me, és la nit més gran i preciosa de tot l’any. És la celebració fonamental de la nostra fe.


Us copio un poema del segle IV que canta a la nit de Pasqua.

Oh nit més brillant que el dia,
oh nit més bella que el sol,
oh nit més blanca que la neu,
oh nit més resplendent que les torxes,
oh nit més deliciosa que el paradís,
oh nit plena de llum,
oh nit que fas vetllar amb els àngels,
oh nit anhel de tot un any.
Beneïda nit de Pasqua

Asteri de Amasé, anomenat el Sofista.


Us desitjo a tots una joiosa i vivificant Pasqua de Resurrecció, la seva alegria ho omple tot i allunya de nosaltres tota tristesa.

Mn. Rafael

dimecres, 5 d’abril del 2017

Horaris de Setmana Santa


9 d’abril.- Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor:
- Missa de vigília, dissabte a les 8 del vespre.
- Missa de 10 del matí.
- Missa de 12 del migdia. (Benedicció dels Rams al carrer General Moragues, davant de la Parròquia)
- Missa a dos quarts de 9 del vespre

10 d’abril.- Dilluns Sant
A 2/4 d’11 Missa Crismal a la Catedral de Tarragona
A 2/4 de 8 del vespre Missa a la Parròquia.

11 d’abril.- Dimarts Sant
A les 10 del matí Missa a la Parròquia.
A les 8 del vespre CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DE LA PENITÈNCIA

12 d’abril.- Dimecres Sant
A les 10 del matí Missa a la Parròquia.

(A les 8 celebració comunitària de la Penitència a la Prioral)

13 d’abril.- Dijous Sant
A les 20:30 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor
A les 11 de la nit Hora Santa.

(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

14 d’abril.- Divendres Sant
A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres.
A les 10 Via Crucis.
A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor

(Després de la celebració durant mitja hora silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

16 d’abril.- PASQUA
A les 10 de la nit del dissabte, dia 15 d’abril, Vetlla Pasqual
A les 10 del matí del Diumenge de Pasqua, Missa
A les 12 del migdia del Diumenge de Pasqua, Missa solemne.
A les 7 de la tarda, Vespres Baptismals del dia de Pasqua

(No hi ha missa el diumenge de Pasqua  al vespre)


NOTA: El Dijous Sant hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. També dir-vos que, un quart abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge V de Quaresma (Cicle A)

Llàtzer, surt fora!!


El darrer evangeli de la gran Quaresma conté el relat de la narració de la resurrecció de Llàtzer. Sempre m’he preguntat on va néixer l’amistat de Jesús amb Maria, Marta i Llàtzer, els tres germans, que el Senyor estimava. L’Evangeli no ens ho diu. La figura femenina de Marta és eclesial. Representa anticipadament tota l’Església. Ella dirà a la nit de Pasqua: Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, las vida i la resurrecció. Llàtzer ressuscità per tornar a morir, però Crist ressuscità per sempre. Cap home en la història ha dit: Jo sóc la resurrecció i la vida. La vida de Crist ens ha estat donada, regalada, repartida. Viscuda en aquest món i plenament en la vida eterna.


El Senyor se n’ha anat vers el Pare i allí ens ha preparat un lloc. Un lloc per cadascú de nosaltres. Un lloc que ens té reservat en el cel. Per cadascú. Això és meravellós. Al final absolut el Crist cridarà sobre nosaltres i ens farà sortir de la mort i el primer que veurem és el seu Rostre gloriós. 

Si bé és cert que en aquest món morim cada dia, també és cert que en aquest món la vida de Crist ens va prenent per la fe i la gràcia. Com Marta, amb l’Església, diguem: Sí, Senyor, crec que tu ets la Resurrecció i la Vida i que tens un cel reservat per a mi. Un lloc reservat per a mi i que ara està buit, és per a mi i pels meus germans. Des d’aleshores el Senyor treu les lloses de la nostra vida i ens diu: «Surt de la teva tristesa, de la teva superficialitat, del teu tancament ...» «Surt a la vida, respira l’Esperit Sant i camina. Vés cap a Déu. Canta i estima».