Davant de la creu de Lampedussa, feta de les restes de les embarcacions que han naufragat a la Mediterrània, el nostre mar, i en les quals tants han mort, entre ells tants infants de Déu; el nostre mar, amics, ha esdevingut un cementiri i que arriba a les costes d’Itàlia i de la bella Grècia per l’estret de Lesbos, amb onades de llàgrimes. Davant d’aquesta Creu, beneïda pel Papa Francesc, l’únic líder d’Europa que, sense retòrica, se n’anà a Lampedussa i visità els refugiats de l’illa de Lesbos. Sentim el seu crit dolorós E un vergonya! Cap persona humana és il·legal. Cap. És persona i, per nosaltres, porta la dignitat de fill de Déu.
Jordi Cervera, nedador, voluntari a Lesbos, donant testimoni a la Prioral.
Que siguem dignes de pregar davant d’aquesta santa Creu, noblíssima Creu, amarada del dolor d’homes i dones, ancians i infants que marxen de la fam i se’n van de casa per causa de la guerra, una casa a la qual ja no podran tornar perquè ha estat destruïda. Marxen de casa i troben fronteres tancades i soldats que els barren el pas. Oh creu, que portes el dolor del camps de refugiats de Grècia, del Líban, d’Israel... de nits d’hivern, de fred, d’infants plorant i d’homes que esperen i esperen... i que tenen al davant un futur incert i una incapacitat de retorn, con si estiguessin en terra de ningú. La creu de Lampedussa marca pels creients i no creients tota la geometria de l’amor i de la solidaritat. El més profund i el més alt i l’abraçada d’amor que pren tota l’amplada i la llargària.
Les benaurances segons sant Lluc han estat proclamades amb la força que tenen en boca de Jesús, el Senyor, de manera que les podríem actualitzar així: «Maleïts siguin els Parlaments que discuteixen les competències que revelen la seva incompetència, maleïts siguin els homes que hauran de viure amb la vergonya de no haver actuat en una crisi humanitària internacional (les xifres de refugiats són superiors a les de la II Guerra Mundial) i darrera tantes xifres hi ha una història d’amor i de dolor i uns lligams familiars, i uns fills orfes o unes mares que ploren els fills, amb un plor com el de Raquel, sense consol, perquè ja no hi són».
Però també: «Benaurats siguin els qui han acollit amb amor els qui arriben a la platja, els voluntaris i voluntàries que hi dediquen temps, força i intel·ligència amb un moviment de solidaritat. Benaurats siguin la multitud immensa de refugiats i emigrants de la fam i de la guerra, que Déu sigui amb ells i se’ls obri un camí per refer la seva història». L’acció del Jordi Cervera, amb els seus companys de Reus, que acaba de donar testimoni del que ha vist a Lesbos i de la seva dedicació –en tant que nedador expert– com a voluntari a la Illa ens ha commogut. Joves així dignifiquen la ciutat i el país. És la seva manera de ser cristians. Gràcies, Jordi, pel teu testimoni.
Nosaltres els cristians abracem la nuesa d’aquesta Creu, sabent que en la Creu del Senyor hi ha tot el dolor del món. El Papa Francesc ens ha dit tantes vegades: Ploreu, sigueu capaços de compassió, sigueu capaços de plorar. Ai d’un món en què les persones ja no plorem pel sofriment de les existències humiliades. Una compassió no pas epidèrmica ni emocional, sinó activa. Que vinguin a Reus, els ciutadans i els cristians els acollirem amb amor, trobaran casa, perquè casa nostra és casa seva. Que no ens trobem que ens compadim i ens lamentem per la mort del Senyor davant d’una imatge al capdavall de guix o de talla, i no ens compadim davant de l’Amor crucificat en la humanitat sofrent que fuig de la guerra i de la fam. El Senyor des de la Creu ens diu: Acolliu-los que són germans vostres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada