Comencem la biografia del nou beat. Capítol I
El relat del martiri
Era el dia 14 d’agost de l’estiu del 1936. La pau social del poble feia temps que s’havia perdut. Arreu imperava la por, la incertesa, la desconfiança. La parròquia fou profanada, i de tot el riquíssim material patrimonial n’havien fet munts per cremar-ho sense pietat. El mossèn, Antoni Pedró i Minguella, que des l’any 1924 era rector de Sant Jaume d’Arbeca, vivia amagat a casa d’uns amics. El seu destí també era incert. Fou a la matinada de la vigília de l’Assumpció de la Mare de Déu quan els milicians es presentaren al domicili del Dr. Mullerat, a casa del senyor metge, on vivia amb la seva esposa Ma. Dolors, i les quatre filles del seu matrimoni: Maria Dolors, Josefina, Adela i Montserrat (que just tenia nou mesos). Escorcollaren la casa, tiraren pel balcó la imatgeria devota i religiosa. Providencialment, el crucifix que el Dr. Mullerat tenia a la cambra de matrimoni es conservà.[1] Arribat el moment del comiat, el benaurat home de Déu besà el Sant Crist que tant estimava, i adreçant-se a la seva estimada esposa, li digué: “Dolors, perdona’ls, com jo els perdono”, i havent fet un petó a la petita Montserrat se l’endugueren.
Dut a la caserna de la Guàrdia Civil, es reuní amb cinc convilatans també detinguts, que serien executats amb ell. [2]
Durant aquest temps de reclusió, a un milicià se li disparà fortuïtament l’arma i el doctor el curà. Abans de pujar al camió, exhortà els companys a resar el Senyor meu, Jesucrist, i a demanar que morissin sense odi al cor, és a dir, perdonant. Quan ja era dalt del camió, una dona suplicà que li estengués una recepta pel seu fill malalt i enfebrat, cosa que el doctor féu. El pare del nen a qui el Dr. Mullerat atengué en aquella suprema hora formava part del grup dels qui l’executaren.[3] També, pensant amatent en els seus pacients, escriví una nota amb el nom dels malalts que visitava, perquè la lliuressin al Dr. Francesc Galceran, un altre metge del poble, perquè no deixés de visitar-los i ocupar-se’n.
Duts a tres kilòmetres d’Arbeca per la carretera de les Borges Blanques, en un lloc anomenat «el Pla», al fons d’una gravera envoltada d’ametllerars, foren afusellats. En aquells moments tant terribles tornà a exhortar als seus companys que resessin l’Acte de contrició i perdonessin els seus botxins. Abans però, un dels milicians donà una estocada amb una aixada a la cara del metge, partint-li les dents. El testimoni visual d’aquest fet dóna testimoni que les darreres paraules del servent de Déu foren aquestes: “Pare, perdoneu-los que no saben el que fan”.
Testimonis visuals veieren com els posaven en fila i d’esquena rebien els trets amb els qual els abatien. Més aviat maldestres, ja que no moriren tots a l’acte. Sense donar-los el tret de gràcia els ruixaren amb gasolina i prengueren foc. Eren vora les 10h del matí. Les execucions en aquest temps de terror es realitzaven sempre amb celeritat i en llocs i hores sense publicitat, cosa que revelen alguna cosa de la mala consciència en què es feien. De fet, els mataven sense cap mena de judici.
Des del poble se sentien els crits de dolor, i alguns veïns veieren el fum de la pira dels seus cossos. Entretant, a casa del Doctor uns milicians tornaren amb l’ordre que tiressin totes les imatges religioses. L’avi estava disposat a fer-ho, però la Josefina, d’onze anys, corregué quan l’ancià ja era a l’escala amb el sant Crist, suplicant-lo: “No padrí, no el tiri al foc, potser al pare no li faran res; si no, tireu-me a mi”. Davant la insistència de la petita, l’avi desistí del seu propòsit. Així fou com la família conservà el preciós sant Crist que per a ells és únic, ja que és el crucifix que el pare va besar abans de morir com a màrtir de Crist. La família, mentre s’esdevenien aquests tràgics fets, desgranava el Sant Rosari, i quan sentiren els trets [4] el plor fou incontenible. El doctor Mullerat tenia trenta nou anys.
L’endemà mateix, a la matinada, la Sra. Teresa Sans i després l’esposa del beat, la Sra. Ma. Dolors,[5] i les altres vídues, com les dones piadoses de l’evangeli, anaren al lloc de l’holocaust. Hi van anar tant aviat com pogueren: va poder més l’amor que la por. Foren valentes.[6]
Trobaren encara les seves pertinences, els estris de metge, el termòmetre, la xeringa, dues caixes d’injectables, les claus de casa i una imatge del Sant Crist que sempre portava a la butxaca, de la qual se n’havia cremat la fusta. Tot això ara esdevé un valuós reliquiari.
L’infant i jove Mullerat
Qui era aquest metge d’Arbeca que va tenir una mort tant santa i semblant a la del Senyor Jesús? El Dr. Mullerat, el senyor metge d’Arbeca, havia nascut a Santa Coloma de Queralt el 24 de març de 1897. Els seus pares eren religiosíssims. Quedà molt aviat orfe de mare, cursà el batxillerat al Col·legi de la Sagrada Família de Reus (situat llavors al carrer Ample, i conegut com el col·legi de los Padres).
Fou un alumne brillant, avantatjat en les notes. Cultivà la pietat del seu temps, formant part de la Congregació de la Sagrada Família i de sant Lluís Gonzaga i essent membre de la Guardia de honor del Sagrado Corazón. Així, de ben jove, s’introduïa en la vida espiritual, assidu a rebre els sagraments de la Penitència i de l’Eucaristia. Romangué com a intern entre els anys 1910-1914. Durant les vacances de Nadal i de Pasqua, i a l’estiu, es traslladaven a Santa Coloma, on ell participava de les activitats del poble. Fins els divuit anys fou afiliat d’un club de joves tradicionalista de Santa Coloma de Queralt. L’ideari del club s’inspirava en el carlisme, tan arrelat a Catalunya.
Havent acabat els estudis, es matriculà a la Facultat de Medicina de Barcelona per a cursar els estudis de medecina. Aquests duraren set anys (1914-1921). No cal dir que l’expedient acadèmic del Dr. Mullerat fou excel·lent.[7] A partir de 1918 pren possessió com a alumne intern, rebent-ne una retribució que li permet de fer pràctiques a l’Hospital. En aquests mateixos anys s’enamora de la Ma. Dolors. Es conserva la correspondència del temps del seu nuviatge, on manifesta la humanitat dels seus sentiments i el seu desig de contreure matrimoni per formar una família cristiana. Aquesta correspondència seria digna de ser estudiada per a descobrir-hi encara més la sensibilitat humana i religiosa del beat.
El món de Barcelona li va gran. Barcelona creixia i s’anava configurant com la gran ciutat que és, convulsa socialment i política pels esdeveniments de la primera part del segle XX. Encara que hagués pogut fer carrera a la gran ciutat, el seu cor se sentia “trist i solitari”. Enyorava la pau del poble de la seva promesa, Ma. Dolors Sans i Bové. De fet, ell mateix per línia materna era procedent d’Arbeca, i hi tenia una germana casada[8]. En una de les estades freqüents d’estudiant conegué la que seria la seva esposa. Durant la seva llarga estada a Barcelona participà de les activitats de les joventuts tradicionalistes, que estaven sota el signe de la catalanitat i d’una vivència cristiana molt intensa. Aquell jove estudiant de Medicina, escriuen els seus coetanis, no vivia pels seus interessos personals ni d’esquena a la realitat. Ans al contrari, era expansiu i simpàtic. No malbaratà el seu temps: es dedicava com tants altres joves catòlics del seu temps a l’apostolat. En un temps ja marcat pel materialisme, l’ateisme, l’anarquisme i la indiferència, aquests joves s’agrupaven per projectar-se a si mateixos com apòstols enmig d’un món que negava Déu i on l’anticlericalisme militant es feia present de manera molt dura i indiscriminada. Molt sovint, ser “de dretes” en aquell temps no significava un status social alt, sinó simplement l’àmbit on es preservava la fe cristiana com allò més estimat. Finalment, l’any 1921 obtingué la Llicenciatura en Medecina i Cirurgia.
 |
| El dia del seu casament. |
Marià Mullerat, l’espòs i el pare de família
Contragué matrimoni el dia 22 de gener de l’any 1922, a la matinada, com era costum llavors. La llar familiar va ser beneïda amb cinc filles. La primera, Ma. Dolors, morí el dia del seu baptisme, administrat a casa seva. Després vingueren: una altra Maria Dolors (1925), la Josefina (1929), l’Adela (1932) i la Maria Montserrat (1935). A la casa familiar hi vivien els seus avis materns i una besàvia. També una mainadera, la bona de la Teresa. Els dies transcorrien tranquils amb els costums de cada dia, la benedicció de la taula i el Sant Rosari el vespre. La joia de cada diumenge amb la participació en la Missa. L’amor dels esposos madurava veient com les filles creixien: la petita era el goig de tots.
L’any 1932 moria el seu pare, Ramon Mullerat, a Santa Coloma. Tenia el fill al costat. Mossèn Lluís Carreras, rememorant aquella hora, dóna testimoni que el beat, al costat del seu pare agonitzant, més que semblar un fill, semblava un sacerdot . “Realment -diu- tenia una ànima de missioner”. [9] El seu pare, el senyor Ramon, que havia quedat vidu feia tants anys, era un home bo i honrat, un cristià de dalt a baix de Santa Coloma. Un home caritatiu, laboriós, plenament enamorat de Déu. Cal subratllar-ho, perquè l’oració, els exemples i els ensenyaments del pare impregnaren el cor del fill i el configuraren com a cristià.
Enamoradíssim de la seva esposa, transmeté en els pocs anys que va poder gaudir del seu matrimoni, l’amor de Déu, l’amor als pares i l’amor al proïsme. Així s’acomplia el que tant havia desitjat, i que expressà en una bellíssima carta del temps del seu nuviatge:
Estimada Dolors. Amb la mateixa estimació com em vas felicitar tu per les festes que fan més [mossèn, sembla que falta una paraula o adjectiu] les més altes virtuts cristianes, em correspons a mi, estimada Dolors, dient-me que esperes el dia que les podrem passar junts. Festes d’amors sants són les de Nadal i de l’Any Nou, en què un Déu fet home vol ensenyar a la humanitat les virtuts filials en la Santa Família de Betlem, de Natzaret, del desert. Aquesta santa trilogia floreix amb ufanor i ensenya amb vigor a tothom els exemples sublims de l’espòs lleial, de la mare santificada i del fill carinyós. Tant de bo, quan arribi el dia en què les podem celebrar junts, com tu dius, la nostra llar recordi, per les seves sentors, les seves virtuts i amor, la llar de la Família santa de Natzaret que ha de redimir el món. La providència fins el present ha estat bondadosa amb nosaltres ja que ha permès que ens trobéssim en aquesta vida per estimar-nos entranyablement i ens ha proporcionat bells moments pels nostres cors i confio en la Providència que ens vetllarà més i més cada dia fins que ens unim com un sol ésser en el gresol d’un amor pur i fidel.
(20 de desembre de l’any 1919)
La vocació de metge
No era un metge qualsevol. La seva competència era reconeguda al poble i als municipis veïns on l’exercia. Atenia cada dia a la consulta, a la pròpia llar i a domicili, doncs molt sovint les visites eren als masos i en lloc apartats.
Els testimonis contemporanis coincideixen a remarcar la seva afabilitat per tenir cura dels pacients i la seva capacitat de crear confiança en les famílies que visitava. Era “el senyor metge” estimat de tots. Trobava temps per escoltar els pacients i les seves famílies. El nom de Déu era sempre present en els seus llavis amb expressions com la que donava a un pacient agraït: No és a mi que a donar gràcies, sinó a Déu, és ell el qui cura. Aquesta manera de parlar sovint és esmentada en el recull de testimonis recollits en la Positio.
Era dels metges que a més de saber fer la diagnosi del cos, sabia fer ben bé la diagnosi del cor del malalt. Endevinava les necessitats de cada llar i ajudava, ell mateix, a portar els malalts de les famílies necessitades a un hospital. Moltes vegades donava els diners que es necessitaven per les medecines que ell mateix havia receptat. La caritat acompanyava les seves visites. Dissimuladament, deixava l’almoina sota el coixí del malalt.
S’afirma que tractava els malalts com a vertaders germans seus, fills tots del Pare del cel: per a ell no hi havia ni rics ni pobres, ni de dretes ni d’esquerres. Tot ho feia mogut per la caritat, convençut que la caritat posa remei a tot.[10]
La “forma” de l’amor està determinada pel fet que nosaltres mateixos el rebem de Déu (1Jn 1,4) i que, de manera conseqüent, l’hem de donar als germans. Aquest moviment d’amor que de Déu arriba a nosaltres i que de nosaltres va cap als germans té el seu centre en el nostre amor agraït a Jesucrist. Ell ens donà l’amor com a manament seu, i és així que l’amor del Crist i el nostre són un de sol. Així ho va viure el Dr. Mullerat: ell ja havia passat de mort a vida, perquè estimava als germans (1Jn 3,14). «Donar la vida pels germans» no significa pas que hom pugui donar la vida per cada persona. Això només ho pot fer el Senyor. El beat Marià uní la seva vida i la seva mort a l’oblació de Crist a la creu. L’amor cristià viscut pel benaurat metge d’Arbeca aporta aquesta infinitud, el fa de Déu. Ja que participa de «l’amor que no passa mai» (1Co 13,8).
L’exercici de la vocació de metge del nou beat s’insereix en la tradició cristiana dels sants metges (Άγιοι Ανάργυροι): des de la memòria antiquíssima dels Sants Cosme i Damià, fins a la reverència per la figura del sant doctor Giuseppe Moscatti[11] en els nostres dies. Els seus coetanis contemplaven en l’exercici de la seva professió un autèntic apostolat: procurava no sols la guarició i el bé del cos, sinó també i principalment, la salut/salvació de l’ànima.
[1] Era un Sant Crist que ell estimava molt i que havia adquirit. Les seves mesures són de 1m i 8ocm d’alt.
[2] Aquests són els seus noms: Josep Sans i Balcells, Llorenç Vidal i Ximenós. Manuel Pont i Gras, Llorenç Segarra i Pau i Joan Gras Navés. Tots ells veïns del poble.
[3] PSM p. 207.
[4] PSM p. 192.
[5] La sra. Dolors Sans i Bové, esposa del Beat, morí el 13 de desembre de l’any 1946. Les seves filles recorden la seva bondat, tendresa i amor. En les seves declaracions jurades, malgrat les exigències, mai va voler donar cap nom dels qui havien col·laborat en la mort del seu espòs. Deia “ja no hi són i estan extraviats per França”.
[6] De la vida i obra de Marià Mullerat, a Homenatge, pàg. 58
[7] Publica un llibre l’any 1918 fins i tot publica un estudi que porta el títol “Acotaciones a la anatomía patológica”.
[8] La seva germana Josepa que contragué matrimoni amb Josep Ximenos.
[9] PSM pàg. 161
[10] PSM pàg. 134
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada