Jo sóc, Senyor, perquè sou Vós i sense Vós jo no seria.
Primer de tot cal decidir quan de temps hem d’estar amb el Senyor, sobretot els qui comencen. Quan volem aprendre a pregar ja és suficient mitja hora. No és bo començar la pregària pensant “m’hi estaré fins que me’n cansi”, perquè als deu minuts ja estarem cansats i no donem temps a Jesús. Cal sentir també al començament la mirada de la Mare de Déu que està contentíssima que estiguem pel Fill de les seves entranyes. Dir un Ave Maria és dolcíssim. Després hem de deixar a la Mare de Déu i estar per Jesús. Ella vetllarà i ajudarà la pregària de cadascú. Són coses de Mare i Fill. Ells s’ho saben.
Cal asserenar abans que tot l’esperit, recollir-se en el propi cor, i fer un acte de fe en la Presència de l’Amor de Crist en l’Eucaristia. Considerant que cadascú de nosaltres és únic pel Senyor i que marquem un punt de digressió des d’un centre en el qual convergim tots. Aquest centre és Amor que es difon des de si mateix. La vida de cadascú és única i, des del baptisme, hi ha una història d’amor entre Déu i cadascú. La pregària és deixar que l’amor de Déu flueixi dins nostre. Imagineu-vos un riu desbordant que ve de la Trinitat i del qual deixeu que l’aigua ompli la vostra existència. Com un tram d’aigua que vol omplir-ho tot, que té el mateix origen i el mateix destí. Tot ve d’Ell i va cap a Ell, diu l’Escriptura. L’amor de Déu és com un mar, sense platges, sense límits, immens. Cal adorar aquest Amor. Amor gratuït, sense fons, sense per què. Simplement perquè Ell és Déu.
Quan entris dins teu, ja sigui tancant els ulls o mirant el Sagrament és bo intentar sentir el batec del cor, fer silenci, prendre consciència de què estem davant del Senyor (com si estiguéssim sols Ell i jo a l’univers). Dir simplement: Jesús, o bé Jesús Senyor, tingueu pietat de mi, o demanar el do de l’Esperit: Veniu, Esperit Sant, tresor de tot bé, o altres paraules que el Senyor us inspiri. Aquestes pregàries s’han de repetir moltes vegades fins que entrin dins nostre.
Intenteu de fer una pregària del cor: al Senyor no li interessen les paraules, sinó els sentiments. Ell ja ho sap tot. Són sentiments d’amor, de fe, d’esperança. Moltes vegades el Senyor ens porta a fer memòria de la pròpia vida, amb el record de les persones estimades. Amb els esdeveniments joiosos i dolorosos que hem viscut i ens fa descobrir com Ell era present en la nostra vida. Llavors cal prendre tota la vida (tal com ha estat) i donar-la al Senyor amb un acte d’amor. És una obertura del cor.
Molt sovint una estona de pregària s’acaba – si el Senyor la inspira – en una pregària d’intercessió per les persones que estimem, o que hauríem d’estimar més, o pels esdeveniments del món que fan patir. També molt sovint l’Esperit ens fa pregar per l’Església (ja ho veureu). Però no ho hem de programar, decidint ara pregaré per aquell o aquell altre o per això i per allò. Això ho fa el Senyor. Ens els posa al cor i al pensament, com si els féssim present davant d’ells. Pregar pels altres és estimar-los, pregar pels altres és experimentar que el Senyor també els estima. És estimar-los amb el Senyor.
A la pregària cal ser molt humils i si us costa d’estar en silenci, tingueu paciència i penseu que el Senyor m’estima amb la meva incapacitat per pregar. No hi ha mai fracàs en la pregària.
Moltes vegades quan s’acaba el temps que heu disposat per la pregària ve Jesús i consola el cor d’aquells que l’hem esperat.
Sempre s’ha d’acabar la pregària amb el Pare nostre perquè cap de les pregàries que hem abans ni cap dels sentiments que hem tingut poden superar les paraules de l’oració què ens va ensenyar el Senyor.
Entrar en el món de Déu és una cosa meravellosa. Cal tenir paciència i deixar que Ell faci el que vulgui en l’estona de pregària. Un altre dia us explicaré més coses de la pregària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada