Al final el bon cristià, que és en Micahel W. Smith intenta, sense aconseguir-ho, de trobar unes notes amb el piano. Impossible. El resultat és una gran assemblea de joves que, presos per l’Esperit, lloen Déu i la seva glòria. El gran cantautor finalment ha de trencar el moment d'èxtasi de la gran assemblea orant amb un crit i un al·leluia. I ell mateix va cap al públic i aplaudeix.
De la lletra entenc que canta: Alel·luia, Senyor, Déu, Rei totpoderós... Al·leluia... Venerable és l'Anyell... Una manifestació religiosa així expressa l'ànima profundament cristiana del poble nord-americà.
Poseu el full screen (pantalla sencera) i disposeu-vos a escoltar aquest cant. Els qui tingueu el cor orant us adonareu de seguida d'alguna presència de l'Esperit Sant. La lloança dóna joia a dins. Oh, quan deixem que l'Esperit de Déu entri dins dels cor! El cel s'obre i som trasplantats al jardí de l'eternitat de Déu. Ell que és sense origen i també el sense fi.
Encara que es poden confondre, algunes vegades s'uneixen el sentiment i la gràcia. Llavors tant la pregària com la lloança és autèntica. Però això només ho pot judicar Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada