Els sants són els amics de Déu, els qui ja són al cel i els qui encara peregrinen a la terra! I en la Missa d'avui escoltarem les paraules misterioses i bellíssimes del darrer Llibre del Nou Testament quan el vident contempla aquella «multitud immensa que ningú no podia comptar». Son els nostres germans i germanes que ja són a la Jerusalem del cel. I en aquesta Festa d'avui els saludem i sentim en el cor de l’Eucaristia ells ens saluden a nosaltres Ningú pot comptar el nombre dels qui ja són en Déu. Només Déu pot comptar a aquells que són d'Ell per sempre.
Em faig la pregunta? Què tenen en comú aquesta multitud tan diversa en el transcurs del temps i de l’espai? Tant un sant o una santa del segle II o del segle XX? O d'un batejat que ha viscut en una parròquia del Camp com un que ha viscut en els llocs més insospitats del món? Han estat diversos però tenen tots en comú el mateix. I allò que tenen en comú no és d'ells, és la gràcia de Crist que han rebut i ells han acollit i han estat fidels. La resposta és aquesta. Tots els sants cristians i sense excepció han caminat pels mateixos camins que es poden descriure així:
Tots els Sants, malgrat els seus defectes i febleses, han volgut estimar a Déu per damunt de totes les coses i en totes les coses. Han après a demanar perdó a Déu i als altres.
Tots els Sants, han après a dir amb el cor i amb la paraula: Parenostre que esteu en el cel.
Tots els Sants han viscut la humilitat del cor i no s’han sentit superiors als altres.
Tots els Sants han intentat complir la voluntat de Déu aquí a la terra.
Tots els Sants han estat compassius de cor i no han estat indiferents al sofriment de l’altre. I han sabut donar o fer quelcom de gratuït pels altres.
Tots els Sants han estat contents i han viscut l’alegria, malgrat totes les penalitats i proves, perquè creien en la Resurrecció de Crist.
Ah! I tots els Sants, si els haguessin dit en aquest món que ho eren, no s’ho haguessin cregut. Com es podien tenir per sants si ells, més que ningú, sabien l’asimetria que hi ha sempre entre l’Amor de Déu i l’amor dels homes i s’acontenten de ser d’aquells que sempre tenen «fam i set de justícia»? I ple d'estupor em dic a mi mateix: ¡mira que en són de senzills i de clars els camins que porten cap a Déu!
oooOOOooo
El més de Novembre totes les diòcesis de Catalunya preguen per les vocacions sacerdotals. Que sigui aquesta la primera intenció de pregària aquest més a la nostra Parròquia. Els sacerdots escampen l’alegria de Déu en el cor dels homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada