Quan la casa de Zaqueu es va convertir en una Església

Zaqueu és un personatge que ens cau simpàtic. Era un impresentable i, tanmateix, vol veure el Senyor Jesús i s’enfila, petit com era, a l’arbre. No deixaré pas de veure Jesús, es digué a si mateix. No sabia el que l’esperava.

Molt sovint el calendari de Déu és molt diferent del nostre. Déu és molt pacient. Però quan decideix entrar en el cor d’algú llavors té pressa. Per això li diu: Zaqueu baixa de pressa... No cal dir que les murmuracions van venir de seguida: Què s’ha cregut aquest Jesús A on va? Què no sap que la casa de Zaqueu és la casa d’un pecador? Es com si diguessin. Per què no ve a la meva que sóc més honrat?

Jesús el treu de la multitud i el fa sortir de l’arbre, com un ocell del seu niu. El desemmascara davant de tot, el treu de l’anonimat de la multitud. Es convida a casa seva. I casa seva es converteix en una Església per la presència de Jesús. Allí ningú diu res... però Zaqueu trenca el silenci i diu: Ara mateix Senyor torno el que he defraudat i dono una part dels meus béns als pobres. Jesús, que fins ara no havia obert boca, se’l mira amb complicitat i li diu: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa. Com si li digués: Era això el que volia. Per això et vaig fer baixar de l’arbre i venir a casa teva. Per això he vingut.

Això és el que vol Jesús. Jesús s’auto-convida a entrar en la casa del cor, deixem-lo entrar. Quan la gràcia de Déu entra dins del cor d’algú hi ha com una fuga a l’Infinit, com la de Bach que amb afecte per tots els lectors us posem aquí: