La Maria de la Canonja, el diumenge a l’alba, a l’hora de Laudes, ha acabat el camí de la fe i ara contempla el Senyor en la glòria de la Trinitat. Qui era la Maria? Una dona cristiana i vivia una santedat amagada. Una filla de Déu, qualsevol, de la raça de les benaurances. Mestra excel·lent de parvulari, havia estat amiga dels infants, perquè ella mateixa tenia cor d’infant. Era menuda, amb el somriure sempre els llavis i va viure pels altres. La seva vida era estimar.
Què va fer la Maria en aquest món? Res i molt. Res des del punt de vista extraordinari i molt des de la quotidianitat. Alegre, feia festa dels rovellons i de les patates fregides, sempre disposada a ajudar, Va acollir una família d’immigrants a casa seva, estimava la seva gran família i els germans del Camí que la trobaran faltar. Quan combregava li resplendien els ulls de joia. Li estic agraït, quan tenia el meu pare malalt a la Canonja, venia i li feia companyia (Gràcies, Maria, al cel hi sereu tots i fareu la més gran de les festes).
Al final de la vida, no gaire temps, va viure a les Germanetes dels Pobres, ben agraïda per tot, allí va esperar l’adveniment del Senyor. Havia après els camins de la pregària... formava part del Camí, amb ells va caminar. No va poder anar a Jerusalem, però ara viu en la Jerusalem del cel. Allí ha acabat el camí de la fe. (Un camí ple de llum i d’himnes.)
Havia nascut a Reus, un dissabte sant i fou batejada el dia de Pasqua. També a l’alba d’un diumenge, el dia de Santa Margarida, va sortir a l’encontre del seu Espòs. A la tauleta de nit li van trobar una carta d’acomiadament que deia: «Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor». Una dona humil, una verge consagrada. Va viure servint primer el seu germà, Mn. Ramon Boqueras, del nostre bisbat, que va morir ara fa molts anys d’accident. Aneu, aneu a la Canonja i pregunteu per la Maria, us puc ben assegurar, que ningú us en dirà mal i us diran que era una dona plena de l’alegria de la fe i amabilíssima. Jo crec que era tant santa que el seu cel serà immens i que està molt, molt a prop, de la Mare de Déu. De vegades vivim enmig de sants i no ens adonem. És una gràcia molt gran viure amb ells.
A la fotografia és la que està darrere de la Germaneta, ja adolorida per l’ancianitat i la malaltia, fent un esforç per participar en les activitats de la residència. La coneixia i els seus ulls, també el seu cor aquí ja esperaven veure Jesús. La van sebollir amb una túnica blanca, resplendent com el seu baptisme. Us deixo amb una cançó que a la Maria li agradava molt. L’escolto amb una gran reverència en memòria seva. És un cant magnífic, inspirat per l’Esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada