Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 1-8)
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»
COMENTARI
És la darrera paràbola de l’evangeli de Lluc. Aquest diumenge el Senyor ens recorda que cal pregar sempre, sense perdre l’esperança. Llavors ens explica la paràbola del jutge sense entranyes –sense temor de Déu ni consideració de les persones– que atén a una viuda pobra per la seva obstinació. I el Senyor , amb la llei del menor al major, afirma que Déu fa justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia, això és, sempre. La pregària que el Senyor demana als deixebles és expressió de la seva pròpia pregària, l’oració continuada que Ell viu amb el Pare en l’amor de l’Esperit Sant.
Finalment a l’Evangeli se’ns pregunta: ¿Creieu que el Fill de l’home trobarà fe a la terra quan vingui? És una pregunta que per nosaltres no té sentit. Només Ell sap si trobarà fe en el cor de les persones quan vingui a la fi del temps. Cadascú de nosaltres ha de pregar i desitjar que quan ens vingui a buscar a la fi del nostre temps (l’hora de la mort) ens trobi amb la fe dins del cor. També la pregunta vol dir que la fe la podem perdre. Per no perdre-la cal que preguem. Si no preguem no hi ha fe, i si no hi ha fe no hi ha pregària. Tampoc esperança, tampoc caritat. Per això ens cal pregar sempre. La pregària ha d’ocupar el centre de la nostra vida, ja que Déu és també el centre de la nostra existència. És en l’amor de Déu que ho he de viure tot, la joia i el dolor.
En la lectura de l’Exode trobem la imatge tant bonica de Moisès pregant amb els braços en creu, mentre el poble combatia contra els enemics que no el deixaven entrar a la terra dels pares. És una imatge preciosa de Crist clavat a la creu, Ell que viu intercedint per nosaltres.
En el salm gradual, el 120; Alço els ulls a les muntanyes, sens presenta Déu com un custodi del seu poble i de la nostra vida. És gairebé un insomne, que no dorm, que vigila sempre. És una metàfora teològica preciosa que fa pensar en una mare que vigila els seus fills dolçament adormits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada