diumenge, 27 d’octubre de 2019

Diumenge XXX del temps Ordinari.- Cicle C


Diumenge del fariseu i del publicà.


Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 9-14)



En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

COMENTARI

Jesús explica els misteris del Regne de Déu i l’evangelista explica ell mateix a qui va dirigida la paràbola: a alguns que es consideraven justos, se sentien segurs de si mateixos i menyspreaven els altres. En el Regne de Déu ningú pot justificar-se a si mateix. La salvació és sempre do de Déu i és gratuïta.

El fariseu, omplint-se de si mateix, troba el buit de Déu en el seu cor. I el pecador, experimentant el buit del seu cor, troba la Misericòrdia de Déu. Pròpiament el fariseu era un "ateu", ja que només creia en si mateix. Un idòlatra.

L’actitud de tots dos és suggerent: el primer es comporta com si el temple fos seu; l’altre, com qui no gosa ni entrar. No hi ha pecat pitjor que l’auto-glorificació, no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu. Sobretot els qui creuen que donen glòria a Déu, quan, de fet, es donen glòria a si mateixos.



Els qui invoquen la Misericòrdia de Déu, encara que siguin grans pecadors, al final troben la glòria de Déu; la de Déu, no la seva. Hi ha cristians que només poden oferir la vergonya dels seus propis pecats, i la seva compunció.

En el llibre de Jesús, fill de Sira, a la primera lectura, s’escolta: "El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols.

A la segona lectura, sant Pau, a manera de testament espiritual, en finalitzar la seva vida apostòlica, explica els seus sentiments. És un text realment impressionant. Tots els sants acaben igual, amb l’abandó de tots, pel qual participen de l’abandó del Senyor a la creu, amb la sola fe i amb la pura fidelitat: "Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel".

Ressonància musical

El publicà de l’Evangeli fa servir el salm 50 per demanar la misercòrdia de Déu, escoltem la versió de Allegri’s Miserere mei. Es una versió cèlebre per l’altíssima nota en què ha arriba la soprano.