Saber fer silenci és molt difícil ja que vivim en una societat on hi ha un abús del soroll, de la informació i la comunicació virtual: Internet, que ens comunica amb el món sencer, facebook, twitter, missatges dels mòbils, correus electrònics, etc. Tot plegat, realment, són avenços de les noves tecnologies, molt útils quan en sabem fer un ús adequat i quan no dominen la nostra persona.
Enmig d’aquest garbuix de comunicació, ens fa por el silenci, perquè en el silenci es manifesta allò més íntim de cadascú. El silenci propicia el viatge cap a la interioritat i aquest viatge és el que fa por, el que preocupa, el que ens interroga, ja que significa el descobriment d’un mateix.
Ens és molt difícil pensar que el silenci pugui existir en la nostra vida, ja que significa buidar-nos de tot allò exterior per conèixer-nos, saber qui som, què volem i cap on caminem. Estar en silenci amb un mateix és un bé molt escàs, el silenci ens intranquil·litza. El fet d’anar tan accelerats ens impedeix també aturar-nos per poder reflexionar, i pensar que la vida no és només treballar, guanyar diners, gaudir i anar vivint, hi ha quelcom més important que ha d’omplir la nostra vida. Per això és necessari recuperar el silenci perdut en la nostra societat.
El silenci és també un element fonamental en les relacions d’ajuda a les persones malaltes, que pateixen una greu malaltia i potser la cadira de rodes és el seu únic company de camí. No oblidem que el silenci i el saber escoltar són necessaris per a una bona relació d’ajuda.
Actualment no estem preparats per conviure en silenci i aquest és imprescindible per contemplar el món. El silenci i la contemplació estan íntimament lligats. Si llegim l’Evangeli ens trobem que Jesús, el nostre Mestre i model, es retirava sovint a la muntanya, ell tot sol, lluny del soroll, i restava en silenci i pregava al Pare del Cel. Es
trobava reconfortat i llavors també prenia les grans decisions: El Sermó de la Muntanya, l’elecció dels Dotze, Jesús camina sobre l’aigua, l’acceptació de fer la voluntat del Pare sobretot abans de la seva Passió…
Així doncs, serà bo que ens esforcem en copsar el valor del silenci i dediquem algunes estones cada dia o cada setmana a reconèixer-lo.
(Aquesta reflexió ha estat publicada al darrer número de La Veu de la Parròquia de 16 d'octubre de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada