La primera festa de l'any, la més plena de tendresa

Es la primera festa de l’any cristià. I la primera festa està dedicada a la Mare de Déu, celebrada en la seva concepció immaculada. Es el primer regal de Déu a la humanitat: preparar la mare del seu Fill. Déu prepara el temple del seu Fill. I fonamentada en la paraula de l’àngel quan li digué «plena de gràcia» els creients han descobert que la gràcia de Déu l’emplena des del primer moment de la seva concepció.

Descomptada abans d’hora dels homes, que havien de ser redimits per la creu del Senyor, Ella és la anticipadament redimida. I esdevé així la més jove de la raça humana, la d’abans del pecat dels orígens.

Quan preguem a la Mare de Déu hem de sentir la seva mirada, al capdavall, la mirada de la innocència mateixa, la que no pot comprendre com els homes no poden estimar a Déu, el seu Creador ni la donació del seu amor, que és el Fill de les seves entranyes.

Aquesta gran festa celebrada, la primera abans que tota, ens diu que primer sempre hi ha la iniciativa i el regal de Déu. Els dons de Déu sempre van al davant. Abans de Nadal hi ha una gràcia oculta: el destí d’una noia de Natzaret, que el Senyor escollí per donar sang i llet al Verb de Déu encarnat. I l’Església naixia amb ella, bressolada de gràcia. I la Immaculada Concepció resplendeix per la convergència de la bellesa més alta, la mateixa bellesa de Déu, que és la BELLESA DE L’AMOR.

Déu Trinitat fa aquestes grans coses, impensables per a nosaltres. I Ella, Maria, pot dir de sí mateixa: El Senyor ha mirat la petitesa de la seva serventa. I en el cor d’aquesta nit –nit resplendent i silenciosa- m’uneixo a la pregària de les multituds de creients que es reuniran, per exemple a Notre Dame de París, per celebrar a la Benaurada i li confiem el camí de l’Església i totes les persones que estimem.

Us deixo amb un bell poema de Joan Maragall que canta la nit de la Immaculada.

Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que es vegi l’infinit!
L’infinit sense vels
més enllà de la lluna i dels estels...

La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta
enllà...

Aquesta nit és bé una nit divina.
La Puríssima, del cel
va baixant per ‘queix blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de desembre ella davalla
i l’aire s’atempera, i el món calla:
davalla silenciosa...
Ai! Quina nit més clara i més formosa.

Oh benaurada noia, plena de gràcia!
Filla de pobres i Mare del Rei, prega per nosaltres.