Una violència totalment condemnable i que ofen a Déu

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

                                            Salvador Espriu

Ahir, el que va passar a Catalunya és una barbaritat i l’exercici de la violència contra població civil, als col·legis electorals, tant a les grans ciutats com als llogarrets i contra la gent és totalment injustificada i injustificable. Crec que ahir al matí hagués d’haver sortit un bisbe amb seu a Catalunya dient: Atureu, aquesta violència! 

És comprensible la neutralitat de l’Església Catòlica envers les opcions polítiques diferents, però de cap manera es pot ser neutral davant l’exercici de la violència envers les persones. Entre elles hi havia molts fidels que havien participat de les celebracions dominicals dels nostres pobles i de la nostres parròquies. Sort dels "tuits" del nostre arquebisbe ahir el matí, els quals transcric:

"La situació de violència que es viu avui a Catalunya és deplorable. Cal que s'aturi ja la violència i els enfrontaments"  "S’ha de trobar una sortida pacífica i democràtica. Encomanem-ho al Déu de la pau" Jaume Pujol

La condemna de la violència no s’ha de fer després, sinó en el moment en què aquesta s’exerceix. Si les forces policials no podien requisar les urnes perquè la gent ho impedia, no passava res. No s’acabava el món, però arremetre contra la gent -sense miraments-, no es pot fer mai. 

Són possibles mil opcions, però tirar gent per terra, pegar, boles de goma, gasos lacrimògens... (si us  plau!). La violència sempre repercuteix a la llarga o a la curta contra aquell que l’exerceix. Almenys el vesteix de vergonya.

Sort en tenim del seny dels Mossos d’Esquadra que es comportaren com la policia professional que són: ¿què hagués passat aquests dies a Catalunya sense la seva contenció?

Que es recuperin els que foren contusionats, també els membres dels cossos de seguretat (crec que en el fons els deu doldre personalment actuar així). Si us plau que se’n vagin amb el simpàtic Piolín i que els dirigents polítics estiguin a l’alçada, d’un costat i de l’altre, del que han de fer i resoldre. 

He posat la foto del Gerard Piqué, perquè les seves llàgrimes són les de molts. Qui no va plorar ahir a Catalunya?

A títol personal: Mn. Rafael Serra.

Pacem in terris, de Marco Frisina. Tanquem els ulls i preguem per la pau