L’11 de Setembre és la Festa nacional de Catalunya. Diem festa però no estem de festa, serà festa quan els nostres polítics, honrats i íntegres, siguin a casa en llibertat i retornats de l’exili. És el sentiment de pàtria, la de la sang.
Qui ens pot prohibir estimar Catalunya? Qui pot prohibir que vulguem pel nostre país el millor? Quan tinguem tot això podrem dir avui és festa. Festa de tots i per a tots.
Catalunya és terra, pàtria, història dramàtica, un idioma amb una literatura magnífica, creativa, treballadora i acollidora. Un amor que portem al cor i un desig silenciat. Estimem i preguem per la pau d’aquest país.
Salvador Espriu, el gran poeta, ho expressa millor que ningú:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada